Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dimecres, 14 de desembre del 2011

Viure simplement perquè altres puguin simplement viure

La fam al món i la pobresa que ja afecta el 20% dels catalans, tenen les mateixes causes. La bombolla immobiliària i la crisi financera han estat causades per la cobdícia dels especuladors i els que manipulen als governants, que els hi deixen les mans lliures, i per aquells beneficiats per un repartiment cada cop més injust dels guanys del creixement.
Sota el “mantra” neo-lliberal de la supremacia del mercat, ens han convençut que la prosperitat s'aconsegueix amb el consum de bens materials. Per estimular la compra, necessària o inútil, ens ofereixen el crèdit, que ha estat el gran negoci per als especuladors i és avui la nostra llosa; i ens inciten, amb la publicitat, a canviar constantment el que comprem per estar al nivell dels referents socials. Però la satisfacció de la compra és efímera i ens torna a deixar buits, delitosos de novetats.
L'èxit del consumisme com a motor perpetu del creixement és precisament el seu fracàs en aconseguir la satisfacció personal duradora. Per renovar la seva oferta de productes i no aturar el creixement constant que mou el capitalisme, tenim la innovació, tan se val que aquesta es dediqui a productes superflus, amb obsolescència programada, o que serveixi per incrementar la productivitat. El seu resultat serà el mateix, es produirà més, consumint cada cop més recursos naturals i energia i necessitant menys ma d'obra. Els treballadors sobrants engreixaran les llistes dels aturats.
Mentre al primer món creixen les víctimes del sistema que ha engendrat la opulència, en els països emergents, el creixement capitalista, que serveix per satisfer necessitats elementals d'una part de població que lentament va sortint de la pobresa, ja està implantant a gran velocitat el seu mecanisme pervers del consumisme en les creixents classes mitjanes.
El resultat ambiental de tot plegat és descoratjador. Els recursos naturals s'encareixen perquè disminueixen els estocs, i per la cobdícia sense límits dels especuladors. La contaminació creix sense aturador, fent desaparèixer els ecosistemes i les especies a un ritme esfereïdor, al mateix ritme que s'escalfa l'atmosfera sense que els dirigents mundials, que aquests dies s'han reunit a Durban, siguin capaços de renunciar als egoismes nacionals dels països que més han contribuït a la situació actual.
Cal trobar el camí de la “prosperitat sense creixement”. Aquest és el títol del llibre de Tim Jackson publicat per Icaria fa pocs dies. L’autor, Comissionat pel Desenvolupament Sostenible al Regne Unit, proposa un nou model d'economia ecològica per a la sostenibilitat que limiti la publicitat i els mecanismes perversos que ens retenen en la “gàbia de ferro del consumisme”. Una economia que produeixi bens necessaris, duradors i de baix consum de materials i d'energia, que afavoreixi l'equitat social, que reparteixi el temps de treball i que fixi límits ecològics a la producció.
Tim Jackson proposa que s'inverteixi en “economia verda”, eficiència energètica d'edificis, transport públic i altres bens públic com el manteniment dels ecosistemes i el foment del treball social de base comunitària: la cura de la dependència, alimentació sana, salut, educació comunitària, manteniment i reparació. Per a aquesta economia calen inversions públiques que s’han d’acompanyar de polítiques que afavoreixin la producció i el comerç local i els productes durables, sostenibles i justos.
Per disposar de recursos públics, cal una reforma fiscal socialment justa que gravi la contaminació i els més rics i que imposi taxes a les especulacions financeres. Per fer possible aquest nou model de desenvolupament, ens diu Jackson, això és imprescindible.
El llibre proporciona exemples de mesures governamentals exitoses, que en diversos llocs han anat en aquesta direcció i destaca el paper dels moviments socials, com les “ciutats per a la transició” que assagen ja avui un nova forma de viure sense ambicionar la opulència i preparant-nos per a un futur en el qual siguem capaços de viure amb una frugalitat justa, no amb la misèria imposada que els neo-lliberals propugnen.
El canvi de valors en els nostres comportaments socials és imprescindible. Per aquesta raó vull destacar la labor de les persones i entitats que s'esforcen en promoure la solidaritat, però no em puc estar de dir que desconfio dels que fan ostentació de la seva generositat, aportant les engrunes dels guanys acumulats amb negocis de productes de luxe, com una forma de prestigiar la seva bondat. Aquest comportament contradiu el passatge evangèlic en el qual Jesús critica la caritat dels rics i lloa l'ofrena de la vídua pobra (Lluc 21, 1-4).
Ens caldrà austeritat i solidaritat per viure, com deia Gandhi, amb simplicitat, per tal de que altres, la majoria, simplement puguin viure. Però no hi podrem arribar si ens oblidem de la justícia.

dimarts, 15 de novembre del 2011

I si retallem despeses energètiques? Fem números.

Catalunya es troba molt lluny de la seva independència energètica, doncs un 48,1% de l’energia primària que consumim és petroli, un 23,2% gas natural i un 22,4% energia nuclear, tot importat. Necessitem combustibles fòssils per a tot però especialment per moure persones i mercaderies, ja que el repartiment del consum d’energia final va ser: 40% transports, 31% indústria, 14% domèstic, 11% serveis. L’autoabastiment  de Catalunya és inferior al 0,2%.
Aquesta dependència energètica la paguem molt cara doncs en els darrers 5 anys ha pujat a 41.225 Milions €, el que suposa el 38% del dèficit comercial de Catalunya amb l’estranger.
Per a Europa, on la dependència és molt inferior, el dèficit comercial acumulat del petroli de la zona euro va ser de 163,5 bilions d’€ l’abril de 2006, és a dir, 45,5 bilions superior a l’any anterior reflectint l’enorme cost que l’encariment del petroli significa per la factura energètica de la zona euro, i per tant per a la seva competitivitat.
Totes les previsions auguren un creixement dels preus del petroli molt significatiu en els propers anys, degut a l’increment de la demanda (sobre tot als països emergents) l’exhauriment de disponibilitats (amb costos creixents de l’extracció) i la concentració del mercat en les mans de les Companyies estatals que ja acumulen el 52% de la producció de petroli i el 72% de les reserves mundials de petroli i gas. Els recents descobriments de REPSOL a l’Argentina són una gota en el mar de l’or negre. Els que disposen de l’aixeta del petroli són també els que acumulen les divises i els beneficis i els que administraran el nostre deute. Es calcula que els beneficis de l’OPEP el 2030 serà de 2 bilions de $ anuals el 2030, o sigui el 1,3% del PIB mundial.
L’impacte d’aquest increment serà encara més fort que a les economies del nostre entorn (incloent-hi Espanya el nostre principal client) perquè Catalunya depèn més del petroli que altres economies, i per què la major part dels nostres socis comercials són també importadors de petroli. Això vol dir que una previsible desacceleració de l’activitat econòmica per un xoc de preus, afectarà tant a demanda interna com a les exportacions, de forma que  la pèrdua de competitivitat associada a majors costos de producció s’afegiria la caiguda de l’activitat econòmica que podria tenir efectes encara més negatius en la ocupació.
I quina és la recepta per prevenir aquesta situacio? Per a la Comissió Europea i els tres països que manen a Europa (Alemanya, França i El Regne Unit), la situació és insostenile i s’ha de revertir. Han posat en marxa plans ambiciosos als seus respectius països i han fet marcar el pas de la UE per aquest camí. La Comissió Europea ha llençat un conjunt d’iniciatives relacionades de les quals el pal de paller és la Comunicació de la comissió (COM 2011/112) que porta per títol Full de ruta per una economia hipocarbónica competitiva el 2050.
Es tracta de reduir consum de petroli que és també la forma de reduir emissions per mitigar l’escalfament atmosfèric i els efectes perjudicials del canvi climàtic. Fins ara hi havia acord per millorar un 20% l’eficiència enrgètica, però com que veuen que no anem per bon camí (i a Catalunya menys) ens proposen, l’objectiu de reduir les emissions de CO2  fins al 80-90% de les emissions de l’any base 1990.  I com pensen fer-ho?.
És més barat prevenir que curar. Han estudiat que la factura de les importacions del petroli a la UE de 2009 a 2010 ha pujat en 70.000 Milions de $. Si no s’actua en conseqüència, el diferencial de preus podria ser el 2050 de 400.000 M€, el que representaria un 3% del PIB europeu actual. Han calculat que les inversions addicionals que calen per assolir aquest objectiu tan sols representen un 1,5% del PIB. Aquest full de ruta es desplega en un bon grapat de decisions de caràcter sectorial i afecten al sector energètic, als transports, a l’eficiència energètica de la ciutat i els edificis, a la indústria i a l’agricultura, conformat un nou model productiu nomenat economia verda: Les mesures es duran a terme amb previsió de més  mecanismes de control i sanció. Estan totalment decidits a marcar el pas i fer-nos anar al mateix ritme.
Invertir en estalvi és molt rendible però a casa nostra no ho saben. La qüestió és tan important que podem afirmar clarament que no hi haurà sortida de la crisi actual, si aquesta qüestió de l’eficiència energètica i l’economia verda no es converteix en un aspecte central de totes les polítiques econòmiques. A Catalunya, malgrat la gravetat del problema, interessen altres temes, com ho demostra el fet que pràcticament ningú en parla a la campanya. Uns i altres ens volen fer sortir de la crisi rebaixant sous i prestacions i reduint el deute a base de retallades socials. Estalviar en energia és la forma més eficient de reduir el deute públic, però no és aquest el camí que volen seguir ni els que manen i els que sembla que manaran. Ho demostra el fet que a les partides de les ajudes del nostre govern que prepara l’Institut Català de l’Energia per fomentar l’estalvi energètic, que es reduiran un 22%, només hi han deixat els diners que ens dóna l’estat.

divendres, 14 d’octubre del 2011

I si apliquem les tisores a l’embolic de les administracions territorials?

En les darreres eleccions municipals hem escollit 9.964 persones valentes per representar-nos als ajuntaments i treballar per fer rutllar tots els serveis que la llei encomana als ajuntaments dels 947 municipis catalans. Hem d’estar ben satisfets de tenir tanta gent disposada a fer una feina molt ingrata en un clima de tant descrèdit de la classe política.
La seva feina és especialment feixuga perquè el marc de la organització administrativa i el repartiment de les competències dels diversos nivells de l’administració són un veritable desori. Una situació que els partits majoritaris no han volgut reformar en les darreres legislatures. El darrer intent va ser el fracassat Informe Roca de l’any 2000.
La gran majoria dels ajuntaments, el mitjans i petits són econòmicament ineficients (mes de 500 municipis tenen menys de 1000 habitants). Tots ells han de destinar bona part dels recursos a mantenir una estructura de funcionaris habilitats nacionals, tècnics municipals i administració per prestar uns serveis que serien molt més eficients organitzats en unes economies d’escala d’àmbits superiors al municipi. Tan és així que algunes competències com les urbanístiques no han estat realment assumides per un bon nombre d’ajuntaments.
En tots els municipis els ajuntaments han de prestar uns serveis mínims: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueres, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d'aliments i begudes. (Art 67. de la llei municipal i de règim local de Catalunya de 1987 que es manté integrament en el RDL 2/2003).
Prestar els serveis que la població necessitem en aquestes condicions és pràcticament impossible per a la gran majoria d’ajuntaments i per tant, de regidors. Així doncs com intenten respondre a la confiança dels ciutadans que els han votat?. Pidolant. La feina més importants dels alcaldes, dels regidors i dels administratius municipals és pidolar de les administracions superiors per cobrir els objectius del seu programa electoral, i lògicament confien més en les institucions governades pels seus amics i companys d’equip polític. I les administracions superiors, també lògicament procuren escombrar cap a casa, tot i que, també lògicament, hi ha mecanismes que intenten garantir l’objectivitat en el repartiment, i per garantir aquesta formalitat es destinen moltes hores de molts funcionaris per complir tots els requisits formals que garanteixen la imparcialitat formal.
Aquest sistema, com veiem absolutament ineficient te un efecte pervers. I és que si els regidors o alcaldes tenen voluntat de permanència o de fer carrera política, han de ser submisos amb la superioritat del propi partit, perquè ja se sap, que qui es mou, no surt a la foto. Les eleccions amb llistes tancades ajuden a mantenir aquest estat de coses.
No obstant els nostres benvolguts regidors i regidores han trobat formules per superar aquests obstacles. Per tal de prestar alguns serveis sense tan malbaratament de recursos per ineficiència, han constituït consorcis, mancomunitats, comunitats i altres invents administratius per prestar els serveis de forma comú en economies d’escala supramunicipal que rendibilitzin una mica millor els diners destinats a la gestió de l’aigua, dels residus, del cobrament d’impostos, etc. No obstant cada un d'aquests organismes te la seva pròpia estructura, òrgans de govern, administració, dietes... que tampoc els converteixen en solucions òptimes quan a l’eficiència de gestió i d’administració.
És tanta la complicació en les relacions entre les administracions que han posat de moda una paraula que empara els utòpics desitjos d’eficàcia, transparència i participació en la gestió dels afers públics: la governança.
Doncs be, ara els nostres governants han decidit que la prioritat política absoluta és eixugar el deute, i per fer- ho no els tremola el pols amb les retallades que, no ho dubtem, afecten molt més als que han estat vivint de les engrunes de l’orgia especulativa dels darrers anys, sense atendre les altres opcions d'augmentar els ingressos amb impostos als que més tenen i als que més contaminen. A més ens culpabilitzen titllant-nos de malgastadors, perquè, diuen, hem utilitzat de forma abusiva els serveis, quan han estat ells els responsables d’aquest desgavell.
S'han de reformar les competències i els sistemes de finançament dels diversos nivells de l’administració, aplicant la lògica de les economies d’escala, i alliberant als municipis petits de càrregues tan feixugues com les competències urbanístiques, aplicant la “geometria variable” o les competències asimètriques per adaptar la dimensió de les competències de les administracions locals a les peculiaritats i possibilitats dels territoris, i fins i tot potser es podria fer respectant la capacitat de sentir-nos representats en el nivell municipal que desitgem. I posats a retallar, potser també es podria retallar el nombre de representants. A la comarca del Priorat, posem per cas, hi ha 16,8 electes (entre regidors i consellers comarcals) per cada 1.000 habitants.
Als que han permès aquest estat de coses també se’ls hauria de demanar responsabilitats, però als que tenen a la seva mà el resoldre-ho (i d’això no en podem donar la culpa a Madrid) els hi demanem que es posin a aturar aquesta sangonella, en comptes de dedicar-se a retallar despeses de salut i ensenyament.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Desprès d'aquest estiu, els mateixos problemes i tres velles respostes: Justícia, austeritat, solidaritat.

Aquest any, que no hem tingut gaires incendis, ens han tingut entretinguts tot l'estiu pendents dels capricis del "mercat" assistint al vergonyós espectacle de contemplar els nostres dirigents ballant al so de la música que continuen tocant els especuladors. Mentre tant,  hem vist esclatar els brots dramàtics dels problemes creats amb la crisi ambiental (que inclou la fam i les calamitats ambientals que pateixen molt més els desheretats, per exemple a l'est d'Africa), i que ha estat generada per la cobdícia dels privilegiats i alimentada per l'individualisme i el consumisme dels beneficiats al primer món. 
Quan es veu a venir que els efectes del canvi climàtic són irreversibles i que poden afectar els privilegis dels benestants, els poderosos especuladors, que no les tenen totes en els mercats financers, continuen enderiats en assegurar-se els monopolis a futur i estenen la seva cobdícia desplegant el control especulatiu sobre les matèries primeres, els aliments i les terres de cultiu. La injustícia radical que ha generat el problema, provoca més injustícia en el repartiment de les conseqüències i de les polítiques que es practiquen per mitigar-lo, que ara es manifesta d'una forma més evident en accentuar també l'empobriment dels desfavorits del primer món.
Fa dies que obro la meva mirada en intentar copsar els orígens de la crisi alimentària, la crisi ambiental i la crisi econòmica i comprovo que tenen la mateixa causa i semblants repercussions arreu del planeta. També fa dies que estudio quines són les polítiques que està impulsant i preparant la Unió Europea per lluitar contra el canvi climàtic, a través de les comunicacions de la Comissió al Parlament i al Consell que coincideixen plenament amb les passes donades pels tres països que marquen la pauta d’aquest full de ruta (Regne Unit, França i Alemanya) en una direcció que en diuen la transició cap a l'economia hipocarbònica. És la darrera esperança d'actualitzar el desenvolupament en format sostenible, que podria resultar creïble si en comptes de quedar-se en la revisió de les formes (l’eficiència energètica) apuntés a la qüestió de fons: el canvi de model del desenvolupament consumista que promet la felicitat amb l’acumulació de bens superflus.
Mentre tant, a casa nostra (no hi ha distincions entre més enllà i més ençà de l'Ebre), els nostres dirigents ni s'han llegit el full de ruta europeu (que exigeix molta despesa pública per fer possible la transició a l’economia verda) i continuen entestats en la reducció de les despeses de la solidaritat social, de la salut i de l'ensenyament, protegint les butxaques dels rics perquè quan estiguin prou confiats en la seguretat dels beneficis ens deixin anar algunes engrunes per reactivar la mateixa vella economia del consumisme ineficient.
El nostre benvolgut Ramon Folch1, que amb una gran clarividència constata que les receptes que ens apliquen són més del mateix problema, confia que el canvi arribarà de la ma d’una “neoaristocràcia sostenibilista, hereva dels valors grecs, de la ideologia il·lustrada i de la meritocràcia burgesa” i crida la complicitat dels emprenedors del sostenibilisme postindustrial per canviar el rumb del nostre vaixell, orsant, a pesar dels vents contraris, en un mar de mediocritat.
Si no ens afegim amb prestesa a les polítiques d'estalvi energètic, pel que fa a la reducció del metabilisme energètic de la ciutat, la despesa en combustibles fòssils del transport, i la reducció dels inputs energètics de la nostra economia productiva en sectors clau com ara l'agricultura, els problemes estructurals que avui pateixen més els aturats i els condemnats al treball precari, de ben segur que s'agreujaran.
Jo, que no sóc volterià, a diferència de Ramon Folch, agraeixo la seva capacitat d'il·lustrar-nos, i sincerament li desitjo sort en la seva crida al complot sostenibilista, però per si de cas malauradament no tingués èxit, ens cal mentalització per entomar uns temps encara pitjors per als desnonats, i per als desheretats dels seus propis recursos, per a les víctimes de la ineficiència mundialitzada i per als condemnats a la misèria aquí a casa nostra. I és per això que crec que el signe dels temps que ens caldrà afrontar està marcat per aquestes tres velles paraules: justícia, austeritat, solidaritat, entomades per una nova multitud global i local, capaç de generar un nou ordre de les coses. 
Justícia per retornar el control dels recursos als pobles que els són espoliats, i que poden ser la garantia de la seva subsistència i la millor forma de fer front als greus impactes del canvi climàtic que ja tenen al damunt. Impactes que només podrem mitgar amb austeritat i més solidaritat. Justícia per exigir responsabilitats proporcionals als guanys immorals obtinguts pels especuladors i als perjudicis causats. Justícia per descavalcar del poder antidemocràtic els qui, des dels governs i des de les institucions financeres, provoquen i sostenen les crisis ambiental, alimentària i econòmica que accentua els seus efectes sobre els pobres. Justícia per reclamar que paguin més els que més tenen i els que més contaminen, en comptes de sacralitzar constitucionalment el desmantellament dels drets humans elementals pels quals han lluitat tantes generacions que ens han precedit. Justícia per reclamar els canvis imprescindibles en les pautes de consum per fer disminuir la petjada ecològica global del model de desenvolupament que provoca l'esgotament dels recursos, i justícia, austeritat i solidaritat per reclamar el repartiment més just de les penúries que s'acosten de forma inexorable.
Austeritat per anar construint un nova forma de concebre una vida on l'experiència de la felicitat estigui desacoblada del consum il·limitat. L’austeritat compartida és una de les divises del que en diuen decreixement2, tal com podem veure en nombrosos escrits i també en experiències pràctiques que van creixent arreu, com les xarxes per la transició creades per “la comunitat per fer front al canvi climàtic, a l’esgotament dels combustibles fòssils i a la contracció econòmica”. Ignoro si aquests postulats seran la base teòrica d’una alternativa global, que, al meu entendre no hauria de prescindir de la política institucional encara que sigui legítim i necessari que es lluiti per la regeneració de la desacreditada praxi democràtica actual. En qualsevol cas, potser val més que ens preparem de grat per a un futur amb menys recursos, practicant l’austeritat, conscients que ja hem consumit amb escreix la nostra part del pastís, abans que ens toqui barallar-nos per la misèria imposada per la força de l’embut.
I solidaritat, que serà imprescindible per fer front a les conseqüències de la creixent injustícia amb els més desfavorits.
Viure en xarxa aquesta triple experiència dels valors de la solidaritat, l’austeritat i la justícia, és també la via per construir una nova governança local i global per fer possible l'únic futur viable: el del repartiment equitatiu dels recursos que la creació ha posat a disposició d'aquesta humanitat. Perquè seguim entestats en voler formar part d’una humanitat més humana.
1 La quimera de créixer, La magrana, maig 2011. Lectura que, per suposat, recomano fefaentment.
2 A les llibreries es poden trobar forces llibres que tracten el decreixement, a més dels signats per un dels seus principals mentors, Serge Latouche, jo recomano aquest redactat a tres per Denis Bayon, Fabrice Flipo, François Schneider: Decrecimiento, 10 preguntas para comprenderlo y debatirlo. El viejo topo. 2011.

dimecres, 1 de juny del 2011

Territoris conquerits a trets

Aquesta és una història de transformació d'usos del territori que no respon a cap dels mètodes de planificació que nosaltres coneixem. Sembla més aviat una novel·la de l'oeste com les que jo llegia a l’any 1975. Estava fent la mili a Còrdoba, i fart de la censura dels militars que em prenien fins i tot els llibres de Pedrolo, vaig optar per llegir novel·les de l’oeste. M’agradaven especialment les de Silver Cane.
Per a molts lletraferits aquestes obres eren literatura barata. Jo vaig seguir el consell de Manuel Vàzquez Montalban, que deia que per conèixer com operen en la realitat els obscurs interessos de transnacionals i governs respectables, és instructiu llegir novel·les com les de John Le Carré. També he llegit, per fer-me càrrec del que passa al món, un autor més proper, el canari Antonio Lozano, que en el seu llibre, més crónica que novel·la, El caso Sankara, desvetlla la més que probable trama dirigida des del palau de l’Elisi per Mitterand que va acabar amb l'assassinat del president de Burkina Faso, Thomás Sankara, a mans del seu company i actual president Blaise Compaoré. Sankara era un president revolucionari, no alineat, que va promoure reformes increïbles al seu país, que ja resultava incomode als interessos de la metròpoli.
Anys després, en una de les matinals de dissabte que el llibreter de la llibreria Negra i Criminal, Paco Camarassa organitza per aplegar lectors i escriptors, amenitzades amb musclos i vi, vaig conèixer Silver Cane, pseudònim de l’estimat Francisco Fernández Ledesma, autor censurat pel franquisme que es guanyava les garrofes amb aquelles entretingudes novel·les, amb el qual vam comentar els paral·lelismes entre les històries de les seves obres i la nostra realitat.
La història que ens ocupa podria ser perfectament l’argument d’una d’aquelles novel·les. L’acció passa a Mèxic, a l’estat de Michoacan país de camperols on la meitat de la terra encara es llaura amb animals i una part dels seus quatre milions d’ànimes no sap llegir. No és el cas de la família de Ofelia, que viuen i treballen en un rancho de la seva propietat menat per dos dels germans. A la terra que treballen es cultiven, per vendre, alvocats, llimones o maduixes i també altres cultius de la menja tradicional com els cigrons.
Des de fa uns anys però, han arribat uns nous amos que volen terres per a un cultiu d’exportació. Es tracta d’un cultiu que no figura a les estadístiques agràries de l’estat i que no serveix per menjar, que es transporta d’amagat, es ven d’amagat, es consumeix d’amagat, i els que el prenen creuen que els proporciona, ni que sigui momentàniament, la felicitat. La principal característica del cultiu és que fa molts rics als que el produeixen i a molts altres que fan la vista grossa mentre es cultiva, es transporta o es ven. Són tants els diners que es mouen en quest negoci que es necessiten grans especialistes financers en els bancs més importants, que treballen també d’amagat, però això si, amb el consentiment de governants i policies que també participen del negoci. Però el que fa d’aquest negoci un cas més singular és que l’eina més important per cultivar-lo i fer-lo circular és la pistola (o el fusell metrallador o el míssil).
Per als pagesos, el canvi de cultiu els suposa millorar els seus ingressos, (res comparable amb els dels amos) però si entren en el negoci ja només podran sortir-ne en la caixa de pi. Parlar en públic dels encarregats o dels vigilants o dels sicaris suposa l’execució del sospitós i de la seva família.
El cas és que, coneixedors dels riscos, la família d’Ofelia no van voler entrar en el negoci, i es van negar a vendre les terres als narcotraficants
I on queda el sherif en aquesta història?, us podreu preguntar. Doncs resulta que el germà d’Ofelia que era dels bons (agent de policia), en veure el que s’acostava, va posar-se en contacte amb un dels seus caps grossos dins la policia perquè l’ajudés, però el sherif gros no li va respondre, per comptes de l'ajuda va arribar-li un avís en el qual se li deia amablement que si volia conservar la família mantingués la boca tancada.
No fer cabal de les amenaces va resultar un error fatal i els germans grans van aparèixer morts després d’haver estat salvatgement torturats i ara, sense cap necessitat de contracte, els nous amos campen per la seva propietat i els altres camperols que treballaven a la finca, ara més somrients perquè fins i tot els sobrava per veure unes cerveses a sota del porxo, van mirar-la amb desdeny quan anava a recollir les pertinences que li havien deixat encara a casa seva.
La història no te, ara per ara, un final feliç. És un drama que suma morts per centenars. Si consulteu la web Nuestra aparente rendición, presentada recentment al CCCB, podreu comprovar que des d'el 12/sep/2010 han comptat 10.556 morts per violència a Méxic.
Quan em va explicar aquesta història una amiga d'Ofelia vaig fer-me càrrec que el seu sentiment no podia ser altre que l'odi contra aquells que van perpetrar els assassinats, contra els còmplices, contra els que callen i, molt especialment contra els governants corruptes que fan possible aquest estat de coses que crèiem només possibles en innocents novel·les de l'oeste.
D'altra banda no hem de lamentar tan sols aquesta salvatge violència i la por que s'instal·la en la societat com un objectiu volgut pels violents i els seus còmplices, sinó la manca d'expectatives de futur digne per als camperols arraconats a la marginació i per als joves que haurien de ser la llavor del canvi.
Però hi ha esperança. Ho demostren les lluitadores valentes que ja han patit la repressió en la seva pròpia pell com Lydia Cacho, i els que treballen arreu per escampar la consciència d'aquesta situació i que cerquen la nostra solidaritat.
Nosaltres també podem, si no mirem cap a un altre cantó quan veiem petites ressenyes als diaris que donen compte de més dotzenes de morts. Podem explorar per uns moments el seu immens dolor i sentir la compassió i la proximitat amb la seva causa. Ni que sigui en la enorme distància de la nostra comoditat, la nostra acció ajudarà a apaivagar aquest odi i podrà fer una petita contribució a tots els que malden per trobar pau, per donar pau, per rebre pau i per no justificar les respostes institucionals violentes i els que es comprometen en denunciar als responsables i els seus còmplices.
Sembla que els nostres joves indignats també entenen que les seves exigències de reformes profundes en els nostres sistemes econòmics i polítics també les fonamenten en l'acció compromesa i pacífica. Benvingut el seu exemple i l'esperança que comporta.

divendres, 13 de maig del 2011

Refugiats ambientals

 Riu Llobregat, al Pont de Vilomara el 20 de setembre de 1971
Així va quedar la casa que havia fet el meu pare
Jo tenia 14 anys, i aquell 20 de setembre de 1971[1], era al migdia i tornava de treballar de Manresa on feia d’aprenent de manyà cap al barri del Raval, i el riu Llobregat, estava a punt de superar per sobre el pont gòtic que dona nom al poble del Pont de Vilomara. Segons els meus records, l’aigua tenia una alçada de més de 20 metres per sobre del seu nivell normal. Plovia, però tot d’una ens avisen els veïns que cal marxar de casa sense temps per agafar absolutament res. Vaig enfilar-me a la muntanya de la Punta de Sabata per anar a peu a recollir la meva mare que venia de treballar de la fàbrica nova de Manresa perquè l’autobús ja no podia passar per la carretera, quan vaig veure com la casa que havia construït el meu pare bosquerol, immigrant castellà, en un terreny barat en caps de setmana, s’esfondrava com si fos de paper, deixant de mostra la paret de l’entrada, arrossegada per una avinguda d’aigua immensa, ràpida, implacable, fosca... Recordo perfectament la sensació, les llàgrimes i els pensaments “hem salvat la vida per minuts, però ens hem quedat sense res”.
Les quatre persones que vivíem a casa vam viure com a refugiats durant dos anys a casa dels meus oncles. Jo dormia a la cuina en un llit plegable...
Aquests dolorosos records, que m'han fet sentir molt proper als damnificats de Lorca, han marcat la meva lectura del llibre “Migraciones ambientales. Huyendo de la crisi ecológica” de Jesús M. Castillo. Ed. Virus 2011. Un llibre petit, de 108 pàgines, molt ben documentat i ben estructurat.
En el llibre es parla de les migracions ambientals motivades pels fenòmens naturals, terratrèmols, tsunamis i volcans. De les migracions ambientals relacionades amb la degradació ambiental ocasionada o accelerada per l’acció humana, desertització, inundacions, les instal·lacions industrials, nuclears, agrícoles i fins i tot per la declaració d’espais protegits!.
S’avaluen les relacions directes entre aquestes migracions i el canvi global. Es considera com a migrants ambientals els que són víctimes de l’escalfament que generen les emissions dels països enriquits, els que deixen casa i mitjans de subsistència per la deslocalització de les activitats contaminants als països pobres, els que veuen desaparèixer els seus recursos naturals, pesquers, forestals, agrícoles o ramaders, per les activitats econòmiques imposades per a l’exportació de materials o d’aliments per al seu consum en el primer món,  als que cal afegir les víctimes de les conflictes armats que tenen aquestes inconfessables motivacions econòmiques.
En el llibre es donen dades dels afectats actuals pel canvi climàtic, uns 325 milions anuals, dels quals les persones mortes per fam, malaltia o desastres climàtics s’avaluen en 315.000 a l’any i s’espera que la xifra arribi a mig milió el 2030.
Pel que fa als costos, es valoren en 125.000 milions de dòlars anuals, i per al 2030, hom espera que aquesta xifra anual sigui de 340.000 milions.
El efectes previsibles d’aquest genocidi econòmic, del qual en som co- responsables els que vivim al primer món, i molt més responsables els nostres governants, poden ser molt més greus si tenim en compte que els més afectats, els més vulnerables són i seran els que tenen menys recursos per fer-hi front.
Jo no he pogut restar indiferent davant d’aquesta lectura, perquè he experimentat, i avui he recordat, els sentiments que tenen els que d’un dia per l’altre perden família, casa i mitjans de subsistència. No puc deixar que m’envaeixi la impotència. Vull sentir aquest dolor per no deixar d’indignar-me, per reaccionar, per impedir que les coses segueixin com van i provocar els canvis ja, perquè sin no reaccionem, el sistema, el capital, que ja especula amb els costos del canvi climàtic, espera fer molt més negoci amb l’adaptació que amb la mitigació.
Tenint en compte qui hi ha darrera dels governants mundials, no seria aquesta la causa profunda per la qual no s’aconsegueixen acords internacionals per lluitar contra el canvi climàtic?.


[1] En una web he trobat un resum d’aquelles inundacions: lluvias muy fuertes en gran parte de Catalunya con  inundaciones en las comarcas de Girona i Barcelona. Tambíen en el Tordera, el Güell y otros rios, se produjo el desbordamiento del Llobregat, que registro el màximo caudal del siglo, con 3080 m3/s. El balance fué de 7000 millones de pesetas de pèrdidas y 19 víctimas mortales.

dimecres, 4 de maig del 2011

Un balanç de la meva experiència a l'Oficina d'Avaluació Ambiental


Ser més persones per cuidar millor del territori
Un geògraf com jo que no s’orienta gaire be, necessita als altres per saber per on ha d’anar i jo he tingut la gran sort de comptar amb moltes persones per fer el camí que ens van encomanar de vetllar per l’avaluació ambiental dels plans els programes i els projectes que conformen la fesomia del nostre país.
Vam començar a les palpentes però hem pogut comptar amb l’ajuda de moltes persones amb les quals ara m’agradaria compartir una part de les lliçons apreses.
La primera ha estat adonar-nos que en la resolució dels problemes ambientals, són tantes les incerteses que necessitem decidir entre tots per equivocar-nos menys.
Cadascú, persones, grups, empreses, institucions que participem en les decisions que afecten el territori tenim interessos i valors que posem en joc en el procés de decisió. A nosaltres com empleats públics ens toca ajudar a posar damunt de la taula els interessos generals i especialment un dels més valorats: la sostenibilitat.

               Algunes lliçons apreses

A força d’intervenir en l’avaluació dels plans territorials, dels plans urbanístics i dels plans sectorials (mobilitat, transports, aigua, agricultura, energia, turisme, equipaments comercials, residus, biodiversitat...)  i també del projectes que transformen el territori (carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, parcs eòlics, regadius...) hem aprés que totes les decisions estan connectades, i que no podem actuar localment sense pensar globalment ni actuar globalment sense tenir en compte els actors locals. Per a un geògraf que no es capaç d’especialitzar-se en res perquè li interessa tot el que tingui a veure amb la humanitat i el seu vaixell, és un veritable privilegi contemplar aquest impressionant tauler de joc del territori.
Vista la nostra realitat territorial des de la perspectiva de l’oficina d’avaluació ambiental ens adonem que tenim un país fantàstic, enormement divers en les manifestacions de la vida i amb un  gran catàleg de relacions adaptatives entre persones i medi que són la base de la nostra riquesa cultural i del valuós patrimoni natural que hem heretat.
En només set anys ens hem adonat que els canvis són ràpids i de molta intensitat, que desconeixem bona part dels efectes reals, perquè aquests són sinèrgics i acumulatius i es projecten molt més enllà de l'àmbit concret d'una actuació.
Junts hem aprés que la millora de la sostenibilitat ambiental de les decisions que es prenen a casa nostra no eren competència exclusiva de la cinquantena de professionals que treballem junts en aquesta oficina. Ara sabem que el millor indicador de la feina ben feta és l’assumpció de la responsabilitat ambiental del promotor d’un pla o projecte, si és possible, des de l’inici de la seva concepció. Tenim molts bons exemples de professionals, d’amics que així ho han fet i ens han ajudat a perseverar en aquesta direcció. També hem aprés que, si estimulem una participació social efectiva, ens donem la oportunitat de fer créixer la nostra responsabilitat ambiental com persones, com grups i com institucions. El debat obert és necessari per contraposar els interessos legítims de les parts amb l’interès general. I així anar prenent consciència que, a mig termini, defensar l’interès general ens incumbeix a tots. En aquest camí hem constatat que hi ha persones, grups i institucions que contraposen la defensa de la identitat local als interessos generals, però també hem conegut grups molt actius que ens ensenyen a incorporar els interessos generals en les seves justes reivindicacions locals. Altres vegades han estat les institucions supranacionals les que ens han ajudat a veure en les nostres decisions efectes ambientals amb perspectives més generals[1].

El més important de tot el que hem aprés és que amb un conjunt de decisions aparentment positives per als nostres interessos personals i col·lectius i que ens han premés assolir el nivell de confort que tenim al nostre país, estem contribuint en una mesura desproporcionada al canvi climàtic i a l’esgotament dels recursos naturals. Decidir on construïm una nova promoció d’habitatges, un polígon industrial, o una zona comercial, no afecta tan sols el sòl que ocupa físicament cada actuació. Afecta a la mobilitat de persones i mercaderies i d’aquesta decisió també dependrà el futur consum d’energia, en incrementar la generació dels gasos de l’efecte hivernacle i el creixement de la contaminació. Els que promouen aquestes decisions estan convençuts que ho fan per d’interès general, per crear riquesa i llocs de treball, i així augmentar el benestar i la qualitat de vida de la nostra societat. Però el resultat acumulat de totes aquestes decisions locals benintencionades és que s’acceleren els problemes ambientals globals.

   Els efectes globals de les decisions locals

Hem observat que cada dia tenim més evidències d’aquesta interdependència i de la gravetat del problema del canvi climàtic. Però també ens adonem que la majoria dels que intervenen en questes decisions pensen que aquest problema no els incumbeix. És percep el canvi climàtic com una amenaça futura d’increment del nivell del mar que és llunyana per Europa i per a casa nostra, un problema que hauran de resoldre entre ells els grans mandataris mundials.
No obstant, si eixamplem l’abast de la nostra mirada ens adonarem que el canvi climàtic és ja una crua realitat per a moltes persones que pateixen la desertificació de les seves terres agrícoles, per a molts pobles que han patit les conseqüències de les inundacions i altres catàstrofes accelerades pel canvi climàtic que han deixat a milions de persones sense llar[2].

Els efectes locals de les decisions globals

Quan hem avaluat el nostre model agrícola que es proposa regar grans extensions de terrenys de secà, que avui són el cau d’una gran biodiversitat, ens adonem que aquestes terres es volen dedicar especialment al cultiu de grans que demanda una indústria agroalimentària catalana dedicada a la exportació de carn. I sabem que per més que reguem totes les terres a les quals es pugui fer arribar l’aigua, aquesta indústria continuarà necessitant soja que es produeix en terrenys d’ultramar que ara es destinen a monocultius per les corporacions transnacionals, en terres que han estat arrabassades a camperols que han acabat engruixint les legions de milions de persones famolenques[3].
Quan hem avaluat el nostre sistema energètic ens hem adonat que mentre no para de créixer la nostra demanda d'energia, s’incrementa la gran dependència del petroli i ens col·loca en entre el club de països occidentals que extorsionen els recursos dels pobles marginats en països que els necessitarien per sortir de la misèria i els nostres dirigents ho fan mantenint en el poder règims corruptes que durant dècades els asseguren el subministrament amb una estabilitat política aconseguida a base l’explotació, la repressió i la tortura amb unes formes de govern dictatorial que són totalment contraries als nostres ideals democràtics occidentals[4].

                   Els grans reptes globals

Si els països occidentals no contenim les nostres pautes de consum de recursos i d’energia, no podem exigir que ho facin els països emergents on milions de persones esperen accedir als mínims de confort que nosaltres vam assolir ja fa unes dècades, tot i que malauradament, el malbaratament de recursos al nostre primer mon no sembla que ens ha dut la felicitat personal. Ens cal trobar unes noves pautes de vida ordenades segons una nova escala de valors on gaudim del benestar amb un millor repartiment de la riquesa, amb major justícia social i espai per a la solidaritat. La sortida de la crisi no ha de ser pel camí de l’increment de les diferències socials perquè ens aboca directament a l’agudització de les crisis ambientals i alimentàries i a l’escalada de la violència pel control de recursos, que de retruc, augmentarà la despesa pública en la indústria militar, quan la necessitem per la satisfacció de les necessitats bàsiques dels més desfavorits.

Ètica de la responsabilitat per afrontar els nostres reptes locals

Per millorar la sostenibilitat del nostre país hem de fer créixer la responsabilitat ambiental de tots i cadascun dels actors que intervenim en les decisions.
La responsabilitat de cadascú es proporcional al nostre paper i a la incidència ambiental de les decisions. Tenim responsabilitat com a consumidors d’habitatges, de productes alimentaris, de productes sumptuosos, com a usuaris dels mitjans de transport individuals i col·lectius, en la mida en la que contribuïm al creixement d’un sistema que ens pot portar al desastre.
Tenen responsabilitat ambiental els promotors de les decisions relatives als plans i als projectes amb incidència ambiental, i els responsables de les administracions concernides Però tenen molta més gran responsabilitat els que més beneficiats resulten del sistema. Tenen grans responsabilitats les empreses que estimulen el consum i la publicitat enganyosa que promet la felicitat (anunci de 125 anys de la Coca-Cola), i molt més les corporacions que són inductores de les grans injustícies pel control dels recursos, amb la complicitat dels governs, que en molts casos no dubten a servir-se de mitjans antidemocràtics i en alguns casos criminals.
Tenen molta més responsabilitat els que s’han atorgat privilegis i sous astronòmics en les grans empreses, i els governants que ho permeten convertint la cobdícia en norma moral indiscutible. Tenen grans responsabilitats els que permeten que es protegeixin als causants dels grans desastres financers apuntalant els bancs i els banquers amb els diners públics que ara ens escatimen a base de retallades socials.

 La consciència global en el compromís ètic per a l’acció local

Però podem recórrer plegats un camí de redreçament, un camí de rearmament moral que requereix, en primer lloc prendre consciència que les injustícies socials planetàries són l’altre cara dels problemes ambientals perquè la fam i la pobresa són causades per grans atemptats ecològics i al mateix temps causa de l’acceleració de la destrucció del medi i els recursos. Si no actuem ràpid contra el canvi climàtic seguiran augmentant les legions dels seus damnificats.
Però el creixement de la consciència ambiental reivindicativa no serà suficient per assolir els grans reptes ambientals que tenim davant i que afectaran, sens dubte, a les nostres formes de vida i de consum actuals. Ens cal cultivar una nova sensibilitat. Les ecofeministes ho formulen com “tenir cura”, és a dir, cuidar[5]. Una sensibilitat que es pot adquirir “posant-nos en les sabates” de l’altre quan es tracta de persones afectades per les nostres decisions, per llunyanes que siguin. Un sentiment de tenir cura que podem fer extensiu al conjunt dels éssers vius que viatgen en el nostre vaixell i que comparteixen el mateix misteri de la vida del qual també gaudim els humans. Un sentiment que ha d’estar amarat de reconciliació amb la dimensió biològica de la nostra naturalesa humana per experimentar la satisfacció de contribuir a la recuperació de Gaia. Els promotors de la Carta de la Terra, tenen aquesta mateixa convicció. Ens podem sentir protagonistes del redreçament i gaudir amb l’experiència del sentiment de solidaritat amb els beneficiats per les nostres petites renúncies, que serem nosaltres mateixos en assegurar-nos a tots un futur més saludable.
La gran tasca per avançar en aquesta direcció és guanyar còmplices, i podem fer-ho cercant en els altres companys de viatge, en les decisions que ens afecten, la seva part de veritat que ens ajudarà a construir la veritat col·lectiva. Ens caldrà ser subtils en la identificació dels interessos legítims i hàbils en posar en valor les actituds que ens acostin a la resolució de la decisió que maximitzi els guanys col·lectius. Com a professionals que tenim cura del medi ambient ens haurem d’esforçar en identificar i calibrar els efectes sobre el medi, els directes i evidents i els diferits però que poden arribar a ser molt més importants.
Com actors implicats en les decisions ambientals i com a ciutadans, tenim un paper molt important per enfortir la consciència ambiental col·lectiva en les decisions que ens afecten enfortint la democràcia real i contribuint a la implicació dels nostres governants. Es tracta, en definitiva, d'ajudar-nos a ser  més persones per construir una humanitat més humana.
Nosaltres donem fe que aquesta via és factible, ho hem constatat en la nostra feina a l’oficina d’avaluació ambiental que ha estat una gran experiència vital que ens marcarà per sempre, i ha estat possible perquè ens estimem la feina i ens estimem fent aquest feina.


Rufí Cerdan, 6 de maig de 2011.

[1] Albert Cortina ens fa veure el valor de la incorporació del concepte de responsabilitat ètica ambiental, formulat per Hans Jonas el 1995, en les decisions territorials en el seu treball: Nova cultura del territori i ètica del paisatge. Nº 17 dels documents de recerca del CADS.
[2]  En una carta del IASC (Inter Agenci Standing Comité) signada pels 18 representants de les agències internacionals que aglutinen els esforços mundials per respondre als desastres, dirigida a Ivo de Boer, Secretari executiu de la Convenció Marc  de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic, datada el 30 d'abril de 2009, abans de la Conferència de Copenhague, els signataris es lamentaven que la conferència no afrontava les necessitats de l'adaptació urgent al canvi climàtic, li exposaven les xifres de l'increment dels desastres ocorreguts en les dues últimes dècades que es resumien així: S'ha incrementat el nombre de desastres anuals de 200 a 400, dels quals set de cada deu es relacionen directament amb el canvi climàtic. El nombre de persones afectades s'ha triplicat en la passada dècada, en un nombre de 211 milions de persones directament afectades cada any, que representen cinc vegades més que el nombre de persones afectades per conflictes en el mateix període. Els seus costos s'han incrementat de l'ordre de 83 mil milions de dòlars per any.
[3] Més detalls en el llibre de Gustavo Duch: Lo que hay que tragar. Lince 2010, i nº 171 de Quaderns de Cristianisme i Justícia “ L'agroindústria sota sospita”.
[4]  La complicitat del govern d'Espanya ajuda a mantenir en el poder al dictador Teodoro Obiang Nguema (actual president de torn de la Unió Africana que ha donat suporta a Gadafi) que porta 32 anys venent el petroli de Guinea Equatorial a empreses com REPSOL.
[5] Del llibre de Lucia Ramon, Queremos el pan y las rosas. Editorial HOAC 2011.