Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

divendres, 11 de maig del 2012

Caritat?... No sense justícia


Celebro un cop més els premis merescuts a Càritas, mentre contemplo amb una barreja d’admiració i d’indignació els esforços que es veuen obligats a fer els representants de les organitzacions d’assistència social per estovar les consciències dels socis del Círculo Ecuestre de Barcelona.
Tinc la sensació que amb aquests actes, que difonen la feina dels que s’esforcen en mitigar els estralls de l’empobriment que sembla no tenir aturador, contribuïm a que s’oblidin les causes i es rentin les consciències dels causants de tanta misèria. Jo mateix tinc mala consciència perquè crec que si som en aquesta situació és perquè hem estat massa tolerants amb les injustícies que ens han dut fins aquí.
L’estat dona diners als bancs i tu aki fent cua! És el que diu la pintada que contemplen els aturats davant la porta de “l’INEM”. Per calmar la seva indignació per la televisió els expliquen teories sobre la imprescindible estabilitat del sistema financer.
Però sabem que els dirigents de la banca han perdut la vergonya fa molt temps. Ells es blinden sous i pensions astronòmiques (un d’ells el que va ser director de la nostrada caixa local),  mentre han jugat com si el país i el món fossin un gran casino i els guanys acumulats estan protegits per un sistema fiscal injust o ben administrats en els paradisos fiscals i segueixen circulant pels santuaris de blanqueig de diner com la City londinenca.
I en comptes de d’exigir-los responsabilitats, contemplem passivament com segueixen canviant de cadira.
Ens prediquen “tots hem estirat més el braç que la màniga”, però sabem del cert que els que aspiraven a satisfer el seu legítim dret a l’habitatge queien en mans dels banquers i de la seva cobdícia. “No vol ampliar el crèdit per als mobles i per al cotxe?. I ara els prenen el pis, els deixen al carrer i continuen entrampats per tota la vida.
Tots en som responsables?. És cert que ens hem deixat temptar pel consumisme sense adonar-nos que resulta absolutament inviable per al planeta que tots els humans arribin al nostres nivells de malbaratament de recursos. És cert que ens hem tapat el ulls per no veure que l’enriquiment d’un pocs era la causa de l’empobriment de la majoria. És cert que no hem volgut sentir els clams de les víctimes de la opulència del primer món.
Si més no, som responsables per omissió.
Però no podem deixar de constatar que les responsabilitats són asimètriques, perquè per arribar a l’actual estat de coses, dirigents econòmics i governants han aprovat les lleis i han pres les decisions que han deixat les mans lliures als usurers i sovint n’han tret profit ells mateixos i els seus amics.
Hem permès que la usura es converteixi en el motor de les decisions econòmiques, i els que deien que volien refundar el capitalisme quan va començar la crisi financera han estat còmplices de la gran mentida que s’amaga darrera dels “mercats” el dèficit i el deute.
Ens podem sentir responsables, al menys de no haver reaccionat a temps, i mira que ens havien advertit! En totes les esglésies cristianes hem sentit molts cops: No podeu servir a Déu i al diner (Lc 16, 13). Allò dels rics, el camell i el forat de l’agulla (Mt 19, 23-30)... i que Déu està de part dels pobres (Mt 11, 5;Lc 4,18) i no pas de part dels governants de les nacions, que les governen dictatorialment i les oprimeixen (Mt 20, 25).
Però si no us agraden els sermons dominicals cristians podeu llegir el que ens deia Hans Jonas: “obra de tal forma que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica sobre la terra”[1]. Jonas, que ens crida a la responsabilitat com a deure moral per orientar totes les decisions, i més exigent amb la responsabilitat dels qui tenen el poder, va ser un jueu que va tenir molt present la seva mare morta a Auschwitz. Haurem de subvencionar la seva lectura en aquests temps en els quals la por que ens paralitza és capaç de fer créixer el feixisme i la xenofòbia.
És per aquestes raons que no podria asseure’m al costat de segons qui i somriure amablement sense dir el que sento:
Ens prenen els drets, ens neguen el pa i esperen que reparem els danys, que ells han causat, amb la beneficència.
Si no esteu aturats o no sou dels que us retallen el sou i les condicions laborals, amb la por al cos a causa de la reforma laboral, feu l’esforç de posar-vos en les espardenyes dels que remenen contenidors, dels desnonats, dels malats que ja han patit en la seva salut o han pagat amb la seva vida les retallades, o de les famílies senceres que fan cua al CIO, o dels que van a buscar cada setmana la bossa de menjar a Càritas. Si ho feu, crec que podreu entendre el que pretenia dir: engrandim la solidaritat però no ens oblidem de denunciar la injustícia.

[1]              El principio de responsabilidad: Ensayo de una ética para la civilización tecnológica (ed. original, 1973, trad. cast. Ed, Herder, Barcelona, 1975)