Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dimecres, 14 de setembre de 2011

Desprès d'aquest estiu, els mateixos problemes i tres velles respostes: Justícia, austeritat, solidaritat.

Aquest any, que no hem tingut gaires incendis, ens han tingut entretinguts tot l'estiu pendents dels capricis del "mercat" assistint al vergonyós espectacle de contemplar els nostres dirigents ballant al so de la música que continuen tocant els especuladors. Mentre tant,  hem vist esclatar els brots dramàtics dels problemes creats amb la crisi ambiental (que inclou la fam i les calamitats ambientals que pateixen molt més els desheretats, per exemple a l'est d'Africa), i que ha estat generada per la cobdícia dels privilegiats i alimentada per l'individualisme i el consumisme dels beneficiats al primer món. 
Quan es veu a venir que els efectes del canvi climàtic són irreversibles i que poden afectar els privilegis dels benestants, els poderosos especuladors, que no les tenen totes en els mercats financers, continuen enderiats en assegurar-se els monopolis a futur i estenen la seva cobdícia desplegant el control especulatiu sobre les matèries primeres, els aliments i les terres de cultiu. La injustícia radical que ha generat el problema, provoca més injustícia en el repartiment de les conseqüències i de les polítiques que es practiquen per mitigar-lo, que ara es manifesta d'una forma més evident en accentuar també l'empobriment dels desfavorits del primer món.
Fa dies que obro la meva mirada en intentar copsar els orígens de la crisi alimentària, la crisi ambiental i la crisi econòmica i comprovo que tenen la mateixa causa i semblants repercussions arreu del planeta. També fa dies que estudio quines són les polítiques que està impulsant i preparant la Unió Europea per lluitar contra el canvi climàtic, a través de les comunicacions de la Comissió al Parlament i al Consell que coincideixen plenament amb les passes donades pels tres països que marquen la pauta d’aquest full de ruta (Regne Unit, França i Alemanya) en una direcció que en diuen la transició cap a l'economia hipocarbònica. És la darrera esperança d'actualitzar el desenvolupament en format sostenible, que podria resultar creïble si en comptes de quedar-se en la revisió de les formes (l’eficiència energètica) apuntés a la qüestió de fons: el canvi de model del desenvolupament consumista que promet la felicitat amb l’acumulació de bens superflus.
Mentre tant, a casa nostra (no hi ha distincions entre més enllà i més ençà de l'Ebre), els nostres dirigents ni s'han llegit el full de ruta europeu (que exigeix molta despesa pública per fer possible la transició a l’economia verda) i continuen entestats en la reducció de les despeses de la solidaritat social, de la salut i de l'ensenyament, protegint les butxaques dels rics perquè quan estiguin prou confiats en la seguretat dels beneficis ens deixin anar algunes engrunes per reactivar la mateixa vella economia del consumisme ineficient.
El nostre benvolgut Ramon Folch1, que amb una gran clarividència constata que les receptes que ens apliquen són més del mateix problema, confia que el canvi arribarà de la ma d’una “neoaristocràcia sostenibilista, hereva dels valors grecs, de la ideologia il·lustrada i de la meritocràcia burgesa” i crida la complicitat dels emprenedors del sostenibilisme postindustrial per canviar el rumb del nostre vaixell, orsant, a pesar dels vents contraris, en un mar de mediocritat.
Si no ens afegim amb prestesa a les polítiques d'estalvi energètic, pel que fa a la reducció del metabilisme energètic de la ciutat, la despesa en combustibles fòssils del transport, i la reducció dels inputs energètics de la nostra economia productiva en sectors clau com ara l'agricultura, els problemes estructurals que avui pateixen més els aturats i els condemnats al treball precari, de ben segur que s'agreujaran.
Jo, que no sóc volterià, a diferència de Ramon Folch, agraeixo la seva capacitat d'il·lustrar-nos, i sincerament li desitjo sort en la seva crida al complot sostenibilista, però per si de cas malauradament no tingués èxit, ens cal mentalització per entomar uns temps encara pitjors per als desnonats, i per als desheretats dels seus propis recursos, per a les víctimes de la ineficiència mundialitzada i per als condemnats a la misèria aquí a casa nostra. I és per això que crec que el signe dels temps que ens caldrà afrontar està marcat per aquestes tres velles paraules: justícia, austeritat, solidaritat, entomades per una nova multitud global i local, capaç de generar un nou ordre de les coses. 
Justícia per retornar el control dels recursos als pobles que els són espoliats, i que poden ser la garantia de la seva subsistència i la millor forma de fer front als greus impactes del canvi climàtic que ja tenen al damunt. Impactes que només podrem mitgar amb austeritat i més solidaritat. Justícia per exigir responsabilitats proporcionals als guanys immorals obtinguts pels especuladors i als perjudicis causats. Justícia per descavalcar del poder antidemocràtic els qui, des dels governs i des de les institucions financeres, provoquen i sostenen les crisis ambiental, alimentària i econòmica que accentua els seus efectes sobre els pobres. Justícia per reclamar que paguin més els que més tenen i els que més contaminen, en comptes de sacralitzar constitucionalment el desmantellament dels drets humans elementals pels quals han lluitat tantes generacions que ens han precedit. Justícia per reclamar els canvis imprescindibles en les pautes de consum per fer disminuir la petjada ecològica global del model de desenvolupament que provoca l'esgotament dels recursos, i justícia, austeritat i solidaritat per reclamar el repartiment més just de les penúries que s'acosten de forma inexorable.
Austeritat per anar construint un nova forma de concebre una vida on l'experiència de la felicitat estigui desacoblada del consum il·limitat. L’austeritat compartida és una de les divises del que en diuen decreixement2, tal com podem veure en nombrosos escrits i també en experiències pràctiques que van creixent arreu, com les xarxes per la transició creades per “la comunitat per fer front al canvi climàtic, a l’esgotament dels combustibles fòssils i a la contracció econòmica”. Ignoro si aquests postulats seran la base teòrica d’una alternativa global, que, al meu entendre no hauria de prescindir de la política institucional encara que sigui legítim i necessari que es lluiti per la regeneració de la desacreditada praxi democràtica actual. En qualsevol cas, potser val més que ens preparem de grat per a un futur amb menys recursos, practicant l’austeritat, conscients que ja hem consumit amb escreix la nostra part del pastís, abans que ens toqui barallar-nos per la misèria imposada per la força de l’embut.
I solidaritat, que serà imprescindible per fer front a les conseqüències de la creixent injustícia amb els més desfavorits.
Viure en xarxa aquesta triple experiència dels valors de la solidaritat, l’austeritat i la justícia, és també la via per construir una nova governança local i global per fer possible l'únic futur viable: el del repartiment equitatiu dels recursos que la creació ha posat a disposició d'aquesta humanitat. Perquè seguim entestats en voler formar part d’una humanitat més humana.
1 La quimera de créixer, La magrana, maig 2011. Lectura que, per suposat, recomano fefaentment.
2 A les llibreries es poden trobar forces llibres que tracten el decreixement, a més dels signats per un dels seus principals mentors, Serge Latouche, jo recomano aquest redactat a tres per Denis Bayon, Fabrice Flipo, François Schneider: Decrecimiento, 10 preguntas para comprenderlo y debatirlo. El viejo topo. 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada