Em dic Sofia i porto 5 anys vivint a Manresa on vaig arribar convençuda que la vida m’oferiria més oportunitats que el meu país d’origen, on la vida social i política és molt convulsa i el valor de la vida humana es compta per uns quants bitllets.
Al meu CV es veu reflectit l’esforç de formació que vaig fer
per desenvolupar la meva vocació per al màrqueting. Em vaig preparar en dos
centres universitaris en ciències gerencials i màrqueting y vaig treballar en
recursos humans i desenvolupament social al meu país.
Era conscient que a l’arribada a Catalunya no tot serien,
com dieu aquí, “flors i violes” perquè “no lligueu els gossos amb llonganisses”,
i estava disposada a passar “el tràngol”. Per aquesta raó no em van caure els
anells en treballar a cangur o fer suplències en botigues de roba del centre
ciutat. La meva situació, com la de tants altres, està marcada per la Llei
d’estrangeria que vivim en el cercle pervers: no tens papers perquè no tens
feina i no tens feina perquè no tens papers.
Sóc optimista de mena, i a més esperançada per les meves
creences religioses. No obstant em vaig veure en la situació de trucar a la
porta de Càritas, perquè el cercle de l’estrangeria estava oprimint tan fort
que les necessitats bàsiques no tenia forma de cobrir-les. I que consti que la
vida al meu país d’origen m’ha ensenyat a viure amb el mínim imprescindible.
El suport formatiu i de tota mena que he rebut a Càritas
m’ha permès encadenar contractes fins i tot durant el temps de pandèmia, en una
feina de comercial en una botiga de roba on he acabat sent la responsable.
M’agrada molt la meva feina. Observo les persones que miren la roba. N’hi ha
que paren molta atenció al preu que figura a l’etiqueta, i n’hi ha d’altres que
no. Quan veig que aixequen la mirada de l’expositor miro de contactar-hi. Tinc l’oportunitat
de parlar dels gustos, els interessos o les necessitats de la persona que tinc
al davant, jo hi veig vides dignes de ser conegudes. Ajudo en una cosa tan
petita com triar una peça de roba o unes sabates que facin feliç, ni que sigui
per una estona, a la persona que ho portarà. I darrere del somriure és fàcil de
conèixer retalls de la vida que també compartim.
Estic més bé a la botiga que a casa. Visc en una habitació
d’una vivenda compartida amb molts altres migrants com jo amb un sol bany comú,
i dedico bona part de les meves estones lliures a visitar immobiliàries. Em
conformo amb un pis de dues habitacions, per a mi i la meva parella. Ja sé que
quan em miren a la cara m’oferiran qualsevol habitatge sense sol que costarà
més de 500€. Però després comencen amb les preguntes sobre els papers, els
contractes; i jo tinc la sort de poder-los presentar, però amb tot i això
apareixen més complicacions: uns mesos d’aval, un preu que no és definitiu,
aquest pis ja té molta demanda i no et puc dir res fins demà...truca’m. I quan
truco, resulta que ja no està disponible. I diuen que el racisme immobiliari
està perseguit per la llei.