Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

diumenge, 2 d’abril del 2023

Europa hispanitzada (publicat a Regió7 18_3_23)

 2002 Es va iniciar el projecte del canal Segarra Garrigues, l’obra pública al servei de la propietat privada més gran de Catalunya ja que 17.000 propietaris van veure multiplicat per 10 el valor de les seves terres de secà. Una proposta de regar 70.000 ha, en bona part projectades sobre espais del més alt nivell de protecció europea (xarxa Natura 2000) perquè els hàbitats afectats són reductes europeus d’aus estepàries i al 2004 es va donar per extingida una d’aquestes espècies, l’alosa becuda, i n’hi ha unes quantes més en situació crítica. La UE va iniciar un procés d’infracció amb sentència del tribunal de Justícia EU per no respectar les Zones d’Especial Protecció per a les aus (ZEPA) que va comportar un llarg estira i arronsa fins que el projecte va reduir les zones regables a 28.000 ha. A la pràctica, avui dia, donat l’elevat preu de la connexió a l’aigua del canal que te uns costos de funcionament molt elevats, malgrat les continuades subvencions públiques, hi ha forces finques que no s’han endollat al canal.

Els temps han canviat i ara tota Europa està embarcada en la transició energètica i els dos motors de la unió, Alemanya i França han necessitat solidaritat energètica ibèrica (gas liquat que es desembarca a les nostres costes i electricitat que s’exporta a França). Europa mira al sol ibèric per generar electricitat solar i fotovoltaica que li serveixi per produir Hidrogen Verd. Uns i altres tenen la pretensió de substituir el dièsel per hidrogen per moure mercaderies per carretera i fins i tot s’han posat d’acord per destinar molts diners a la construcció d’una canonada submarina  per portar aquest gas tan delicat a França. No sabem perquè els assessors de Macron,  que quan es parlava d’enviar aquest gas per la canonada terrestre del MIDCAT deien que la tecnologia de l’hidrogen era molt immadura i que era millor consumir aquest gas a prop dels llocs de generació, han canviat de parer. Potser perquè els impactes ambientals de la generació massiva són molt grans i millor que siguin a casa del veí. El fet és que com que ara consideren que és molt urgent disposar de grans instal·lacions de generació elèctrica al sud d’Europa, aquells Verds que ara governen a Alemanya i que ja han deixat de ser-ho, tornant a obrir les mines de carbó, proposen un reglament europeu per tal que desaparegui l’avaluació ambiental preventiva per les grans instal·lacions, la que va salvar tantes hectàrees ZEPA de la seva transformació definitiva; i posen una autopista administrativa per tal que les gran empreses declarin d’interès públic els terrenys que vulguin per fer les grans instal·lacions de generació elèctrica, construïdes amb forces ajudes públiques Next Generation.

Les cadires dels ex-polítics ibèrics de primera fila als consells d’administració de les grans empreses energètiques han aconseguit que l’empenta del toro ibèric remogui la consciència verda d’Europa, encara que a l’Espanya buidada ja no quedin deveses lliures d’artefactes per a què els toros hi pasturin.

Manresans endeutats (publicat a Regió7 3-2-23)

 Que l’ajuntament de Manresa es trobi entre els més endeutats de les ciutats mitjanes del país no és una bona notícia.

El 1990, la compra del Casino sense acord amb la propietat, va acabar en una despesa d’uns 2.000 milions de pessetes que van pesar com un llosa en els pressupostos municipals del tombant de segle.

La crisi del 2008 ens va tornar a enxampar endeutats. Les gran obres que es feien i es desfeien mentre s’inflava el seu pressupost, com les de la plaça de la Reforma o les del parc Vilà Closes -que encara no ha finalitzat-, també han estat un bon exemple de les iniciatives municipals que han sortit cares a tots els manresans. El muntant del deute va ser especialment important a l’empresa municipal FORUM, que actuant com una promotora immobiliària, va topar-se amb la crisi del totxo deixant un forat de 23 milions d’euros.

En aquest bossa de pagaments socialment inútils, hi podem posar aquells que s’han derivat d’una gestió urbanística que ens ha sortit molt cara davant dels tribunals, com el pagament de 15 milions per uns terrenys sense valor constructiu a les Saleses.

L’endeutament de la darrera etapa va suposar dedicar durant molts anys fins al 12% del pressupost a eixugar el dèficit; un fet que ha passat una greu factura en el creixement de l’exclusió social i l’exclusió residencial de la ciutat. Els darrers governs municipals ens han reiterat que, plans com el d’habitatge, no tenien recursos per abordar la creixent problemàtica de la pobresa estructural, perquè ha calgut pagar els bancs 72 milions en 7 anys per remuntar l’endeutament.

En els darrers temps ignasians hem tornat a veure alegries edificatòries, com el nostre particular museu “Guggenheim” que ha superat en un 75% el pressupost previst inicialment. I, segons ens diuen, el darrer dèficit és causat per una altre pagament als bancs, el de la fàbrica nova, la gran aposta de ciutat per al coneixement, la tecnologia, l’empresa, la ciutat i el territori. La iniciativa privada, que encara es reserva una important edificabilitat d’habitatges a l’espai de la fàbrica i que no ha pogut desplegar el seu negoci d’ençà la crisi de 2008, ha venut els terrenys i també cobrarà pel deute.

En aquests temps preelectorals, quan la dinàmica política demanda idees engrescadores, els aspirants a governants haurien de tenir present que hi ha un full de ruta sobre el creixement de la ciutat que es diu POUM i en el que no figuren projectes com el del soterrament de a línia de FGC, perquè el seu model ferroviari no volia un espai constructiu per habitatges sobre les vies sinó un pol d’intermodalitat de la mobilitat en bus, tren i vehicle privat a la plaça Prat de la Riba.

No voldríem que aquest i altres projectes engreixessin la ja pesada càrrega de les decisions dels governants que ens han sortit molt cares a tots els ciutadans. Els governants passen, els ciutadans sempre paguen i la banca sempre guanya.

diumenge, 29 de gener del 2023

Una Església massa papal (publicat a Regio7 gener de 2023)

 

Una Església massa papal

L’enterrament de Joseph Ratzinger, malgrat ser un esdeveniment històric, es va fer en un auster funeral d’estat que no va omplir, tant com s’esperava, la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Era el comiat d’un papa reconegut per ser un gran teòric de la teologia, que va censurar molts altres teòlegs i teòlogues inspirats en els aires de compromís amb els pobres del concili Vaticà II; que va recuperar un papat centralista, incubat en el pontificat de Joan Pau II, que va reafirmar el paper de la Cúria i de l’estructura clerical, en consonància amb la visió euro-cèntrica i colonialista del món.  

Ha calgut un papa vingut de l’altra punta del globus que vol llegir el Vaticà II a partir del que va acordar la majoria, per mantenir una relació més adulta amb la societat civil, sense falses tutories morals. I a l’interior de l’Església, han començat les reformes estructurals, s’ha posat al dia la doctrina social amb dues noves encícliques que aborden els problemes més grans del moment (l’ecologia i la solidaritat). I a l’interior, s’ha encetat una nova forma de fer, la sinodalitat, que intenta actualitzar el diàleg escoltant totes les veus, que vol superar el clericalisme amb la col·legialitat; que hauria de portar canvis significatius en temes tan importants com el paper de les dones, l’actualització dels llenguatges litúrgics o les dinàmiques participatives.

Una Església renovada no pot quedar-se mirant el món com si tot el mal que l’envolta la confirma en la seva veritat, mentre cada dia és una comunitat més minsa. L’essència del seu ésser és la compassió, que vol dir patir amb el dolor dels altres. La comunitat eclesial s’ha de commoure amb els grans problemes socials actuals: el desencís personal, la desestructuració social, ambiental i política (tota ella marcada per la por, l’odi als pobres i la violació de drets sense pudor ni rubor) en una via accelerada de descomposició del sistema abocat a la finitud d'energia i de recursos. No  podem restar indiferents davant la concatenació d'efectes gravíssims sobre les poblacions massacrades del sud per l'extractivisme colonialista, les guerres inacabables, el creixement de l’autoritarisme i l'empitjorament climàtic. 

Quan sembla que Déu s'amaga és quan més sentit te construir una església que deixa de  llepar-se les ferides enyorant vells temps de cristiandat, per esdevenir hospital de campanya, que està amb els pobres amb voluntat de transformació de les estructures i de denúncia profètica. Si mirem a l'Església de les perifèries, veurem que a la nostra església del nord falten testimonis. Estem necessitats de missioners, de creients encarnats entre els descartats: desnonats, netejadores, cuidadores, cartroners, manters...  (aquells que el papa Francesc nomena poetes socials) que estan cridats a un protagonisme imprescindible en la resiliència i construcció d'alternatives en el món nou que ha de sorgir de les cendres d'aquest sistema caduc. Potser aquesta és la conversió que necessitem també els que encara som església.

Assassinats i violacions de drets sense pudor (publicat a Regio7 desembre de 2022)

 

Assassinats i violacions de drets sense pudor

Fa uns dies es va fer públic l’informe d’Amnistia Internacional sobre els assassinats de negres a les tanques de Melilla. El títol de l’informe és prou descriptiu: “El colpejaren al cap per comprovar si estava mort. Proves dels crims de dret internacional comesos per Espanya i Marroc en la frontera amb Melilla”.

Una recerca exhaustiva de la ONG avala les conclusions. Al menys 37 persones mortes i 77 persones desaparegudes a ran dels fets execrables del dia 24 de juny. L’informe posa de manifest que la maniobra va ser premeditada i conduïda per la policia marroquina quan dos dies abans va envair els assentaments dels subsaharians que esperaven als voltants de Nador van calar foc a les seves pertinences i els van deixar sense aliments ni aigua. I un cop aquests migrants sense possibilitats de seguir al lloc, van decidir marxar cap a la tanca de Melilla, la policia marroquina els va seguir i els va dur fins a l’atzucac de la porta tancada en el corredor entre les tanques on les forces marroquines van desfermar la violència absolutament injustificada a la que es va afegir la policia espanyola que va rematar la seva feina amb expulsions i devolucions il·legals.

No en van tenir prou amb exercir una violència il·legítima, que van deixar apilats els cossos dels morts i dels ferits impedint l’assistència de la Creu Roja durant dues hores. Els relats dels supervivents son esgarrifosos. Van ser arrossegats, maltractats i dispersats a llargues distàncies (fins a 1.000km) fora dels nuclis urbans i abandonats a la seva sort. Quants d’aquests desapareguts, dels quals la seva família no en te notícies des d’aquell dia van morir ferits i sense assistència?.

Cap rendició de comptes, ni identificació de cadàvers, ni informació a les famílies... Les autoritats exhibeixen una manca d’humanitat que ens horroritza i ens hauria de revoltar. Però tot sembla tenir una justificació amagada: les víctimes són negres.

I aquesta acció, amb els fets que demostren premeditació, no són conseqüència d’un esdeveniment esporàdic, formen part d’una política europea de “protecció de fronteres” que fa una mesos va tenir un episodi que demostra la complicitat entre els governs espanyol i marroquí, quan el president del govern espanyol va accedir a les pretensions marroquines deixant de recolzar les aspiracions internacionalment reconegudes del Front Polisario sobre l’autodeterminació del Sahara.

Com hem arribat fins a aquí? Perquè aquesta fatxenderia dels governs, assassinant a plena llum del dia i negant els drets més elementals a les persones racialitzades?

En casos com aquest prenen sentit les paraules del papa Francesc que en la seva encíclica Fratelli Tutti parla d’agressivitat sense pudor: Algunes autoritats polítiques poden dir (i fer contradient les seves ideologies oficials i els seus programes electorals) accions que temps endarrere els hauria comportat un descrèdit moral i social enorme. I s’atreveixen a fer-ho perquè ara creuen que el descrèdit serà menor en un clima social d’alarma i por, fomentada amb finalitats polítiques perquè els afectats per les seves accions injustes, son DIFERENTS.

Bon Nadal

dimarts, 6 de desembre del 2022

Conte del nen Jesús per a un infant de 4 anys

 Per explicar mentre fem el pessebre.

Fa molts molts anys, quan no hi havia ni cotxes, ni escoles  ni parcs infantils... La gent treballava de pagès per fer blat, farina, pa, verdures, oli, vi. I també n'hi havia que feien cases de fusta i de maons (com dos dels porquets). Vivien en un país que es diu Galilea a prop d'un llac que es diu Tiberíades.

Hi havia una parella, Maria  que feia el pa, i cuidava l'hort i les gallines i Josep, que era fuster que sabia fer cases i arreglar-les si s'espatllaven. Les cases no tenien aixetes ni dutxes es rentaven amb galledes d'aigua que treien del pou.

Maria es va quedar embarassada, tenia un nen a la panxa. Però havia de ser un nen especial, amb superpoders especials perquè va venir d'una estrella a la panxa de la seva mare. Eren pobres i quan faltava poc per néixer el nen, el rei que manava els va fer anar a un poble lluny on havia nascut el pare, Josep. Hi van anar amb Maria enfilada dalt d'un ruc i amb Josep caminant.

Quan van arribar cansats al poble de Betlem, ja no hi havia lloc per dormir i es van quedar en un portal on hi havia animals, el ruc i un bou amb banyes. Quan va néixer el nen Jesús l'estrella s'hi va acostar per veure'l i els ho va explicar a uns pastors que cuidaven el ramat. L'estrella els va dir: aquest nen us farà més feliços i us ajudarà quan sigui gran, i els pastors molt contents, el van anar a veure, i li portaven llet d'ovella i formatge i llana per tapar-se. Li cantaven cançons perquè estigués content i per acompanyar el Josep i la Maria.

Uns dies més tard van arribar uns reis mags, be en realitat, eres savis que estudiaven les estrelles i van veure aquella estrella especial i la van seguir fins que van arribar on es va parar l'estrella i llavors van veure el nen que quan es faria gran tindria superpoders. També li van fer regals, i d'aquí en va sortir la història màgica del reis d'orient que fan regals als nens.

Van tornar al poble que es deia Natzaret, i allà va aprendre del seu pare i de la seva mare, les feines de pagès i les de fer cases, però com que era llest, li agradava anar a sentir com les persones adultes anaven a un lloc que en diuen la sinagoga. De fet una gent que es diuen jueus, Jesús era jueu, es trobaven un cop a la setmana a la sinagoga i allà cantaven i llegien llibres antics i Jesús va aprendre a llegir i a parlar com els adults en aquell lloc.

Com que era molt llest, i tenia superpoders es fixava en que els pagesos i els que feien cases treballaven molt però havien de donar una gran part del que guanyaven als senyors que manaven, i també a uns soldats romans com els de la Galia (Astèrix i Obélix) i casi tota la gent eren pobres i amb prou feines tenien per menjar. Quan Jesús es va fer gran va pensar, "ajudaré a tota la gent a que sigui més feliç", i volia que els pobres tinguessin prou per menjar i viure bé i que tothom estès content, per això anava pel carrer i ajudava els malalts. No hi havia hospitals. Bé anaven a una piscina d'aigua calenta per estar millor, però sempre necessitaven algú que els cuidés i Jesús va fer una colla d'amics i amigues, molts d'ells pescaven al llac amb una barca, que es van dedicar a ajudar a la gent.

Aquests eren els seus superpoders, sabia que necessitava cada persona i ell i els seus amics i amigues l'ajudaven, hi parlaven, es repartien el menjar i el que pescaven al llac. I la gent l'estimava molt a Jesús i als seus amics i amigues i molts volien fer com ell.

Des de fa molt temps, les persones que els agrada ser com Jesús, que ens diem cristians, van inventar-se el costum de celebrar cada any el naixement d'aquell nen que, de gran ens ensenyà a ser bons i generosos amb els altres i explicar que hi ha gent rica i poderosa que tenen soldats i que s'aprofiten dels pobres.

Per això algunes persones ens agrada molt ser com Jesús i ens fa molt contents intentar imitar els seus superpoders.

dissabte, 3 de desembre del 2022

Problemes de la transició energètica (publicat a Regio7 desembre 2022)

 

Entre els defensors de les energies renovables, entre els que m’hi podeu comptar, resulta alarmant la comparativa de la potència eòlica i solar instal·lada a altres comunitats i Catalunya. I n’hi ha que no paren de reclamar que els governs facin el que calgui, fins i tot, ocupar terres agrícoles fèrtils o espais naturals singulars, per implantar molins de vent i plaques solars. De fet, la Comissió Europea vol publicar un reglament per suprimir els procediments d‘avaluació ambiental i declarar la utilitat pública, que molts considerem una aberració. Tenim el cas que un tribunal ha obligat a desmantellar el parc fotovoltaic més gran d’Europa propietat d’Iberdrola, per saltar-se els valors de l’espai quan es va declarar la utilitat pública.

Que hem de prescindir ràpidament dels combustibles fòssils és una evidència per a la comunitat científica mundial, encara que els governs reunits durant la COP27 no hagin volgut prendre mesures per fer-ho. Però creure cegament que ara cal córrer per posar les renovables elèctriques on sigui, te diversos problemes. Primer cal molta energia fòssil i molts materials escassos per produir els artefactes de renovables elèctriques. En segon lloc calen unes gran inversions, perquè encara que sembli un gran negoci, les grans empreses eòliques tenen molts problemes de rendibilitat i estan acomiadant treballadors (Vestas, Gamesa o General Elèctric). Aviat veurem rescats.

La implantació de grans parcs de generació elèctrica allunyats dels centres de consum presenta un altre problema afegit, el transport, perquè no només calen grans línies que malmeten territori, sinó que afegeixen “sotragades” a la xarxa per la seva irregularitat. Red Eléctrica Espanyola, l’operador de la xarxa, ha informat al Govern de Madrid del risc real d’apagades (el més gran el passat 8 d’octubre) fins al punt que ha demanat a les centrals de gas que ajornin un temps les seves operacions de manteniment programades a l’espera de més estabilitat de subministrament local i internacional (França importa l’energia elèctrica ibèrica), perquè aquestes centrals de cicle combinat són els interruptors generals de la xarxa que es poden obrir i tancar quan les altres fonts de generació renovables no són fiables per falta de vent, de llum solar o per secada.

Un altre problema és de temps. Cal temps perquè es traspassi a la demanda elèctrica bona part del transport de persones i de mercaderies que ara circula per les carreteres consumint petroli. I el temps també és necessari per planificar una reducció del consum, sobre tot dels que més consumeixen, perquè els pobres si que estan reduint, per força, el seu consum. El darrer informe elaborat per la càtedra de pobresa energètica de la Universitat de Comillas constata que la pobresa energètica severa ha augmentat a les llars a Espanya un 14% el 2021 (4,5 milions de persones no paguen factures al dia i 6,7 milions no poden mantenir temperatura adequada a casa).

Per altra part, les renovables inqüestionables, de proximitat a les de les teulades de casa, que instal·lem els particulars que han crescut molt, actualment no poden rebre subvencions perquè el nostre Govern ha esgotat les partides corresponents. Ves qui ho diria...

dijous, 10 de novembre del 2022

La COP27 aturarà el canvi climàtic? (Publicat a Regió7 novembre 2022)

 

Ja tornem a estar en mig de la fira mundial de la COP27, acompanyada de les protestes de joves, estudiants, ONG i científics que els porten a la presó. Aquests, fa anys que avisen que l'escalfament global té efectes molt greus. La COP21 de París va definir que la temperatura mitjana global del planeta no podia superar els 1,5º respecte dels nivells preindustrials. Avui el consens creixent entre els científics, ratificat per la pròpia ONU, és que aquest objectiu és inassolible.

Aquest any hem constatat el que diuen les dades, que Europa s'escalfa més de pressa que altres continents, amb l'estiu més calent en 500 anys, que la calor és la causa directa de mortes morts, que les altes temperatures perjudiquen greument l'agricultura i, que augmenten els focs, que amb la sequera afegida, és un factor més que engrandeix el forat de la nostra butxaca. Si be és cert que l'escalfament és global, els seus impactes no estan sent els mateixos arreu. El col·lapse energètic i climàtic ja és un fet però no és global ni simultani, va per barris i sempre comença pels més pobres i vulnerables.

Podem confiar que es prendran els acords necessaris per deixar de fer servir carbó i altres combustibles fòssils?, per compensar els impactes als pobles que estan patint les conseqüències més greus?. Si observem com els països més poderosos han incomplert els compromisos de forma sistemàtica i com estan actuant davant de la crisi energètica, la resposta és NO. Però aprofitaran la Fira COP27 per vendre fum com l’Hidrogen verd per als camions o l’alcohol de cremar per moure vaixells, mentre ens prenen per rucs si confiem que es podran saltar les lleis de la termodinàmica i fabricar aquestes coses sense malmetre molta més energia. Però tan els fa perquè per això són els nostres Fons Generation, per enriquir les seves empreses i perpetuar els seus còmplices al poder.

I davant d'aquesta realitat, a més de banyar-nos a la platja el dia de tots sants, què podem fer?

Si pensem que la història l'escriuen només els mandataris no queda marge per a l'optimisme. Però aquesta crisi ecosocial ens obre els ulls a tot de realitats que ja fa temps que ofereixen altres formes de viure dignament des de la cooperació i la proximitat arreu del món com hem vist al I Congrés d’economies comunitàries.

En un any a casa nostra s'han doblat les instal·lacions fotovoltaiques d'autoconsum malgrat que les subvencions als particulars ja s'han esgotat, mentre es consoliden iniciatives com la de la comunitat energètica de Bufalvent. La "gent petita" quan s'ajunta pot fer coses molt grans, com ara preservar els terrenys agrícoles de valor que seran imprescindibles quan la crisi energètica i econòmica faci inviables les importacions de productes alimentaris bàsics. Salvaguardar els ecosistemes que són el suport de la vida, és una de les prioritats, tan important com lluitar per fer decréixer les desigualtats socials i econòmiques que els privilegiats volen engrandir, aprofitant-se dels problemes ambientals que la seva voracitat ha provocat. Les respostes són comunitàries, són de resistència, d’informació, de comunitat i de barri, com vàrem aprendre durant la pandèmia.