Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

divendres, 14 d’octubre del 2011

I si apliquem les tisores a l’embolic de les administracions territorials?

En les darreres eleccions municipals hem escollit 9.964 persones valentes per representar-nos als ajuntaments i treballar per fer rutllar tots els serveis que la llei encomana als ajuntaments dels 947 municipis catalans. Hem d’estar ben satisfets de tenir tanta gent disposada a fer una feina molt ingrata en un clima de tant descrèdit de la classe política.
La seva feina és especialment feixuga perquè el marc de la organització administrativa i el repartiment de les competències dels diversos nivells de l’administració són un veritable desori. Una situació que els partits majoritaris no han volgut reformar en les darreres legislatures. El darrer intent va ser el fracassat Informe Roca de l’any 2000.
La gran majoria dels ajuntaments, el mitjans i petits són econòmicament ineficients (mes de 500 municipis tenen menys de 1000 habitants). Tots ells han de destinar bona part dels recursos a mantenir una estructura de funcionaris habilitats nacionals, tècnics municipals i administració per prestar uns serveis que serien molt més eficients organitzats en unes economies d’escala d’àmbits superiors al municipi. Tan és així que algunes competències com les urbanístiques no han estat realment assumides per un bon nombre d’ajuntaments.
En tots els municipis els ajuntaments han de prestar uns serveis mínims: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueres, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d'aliments i begudes. (Art 67. de la llei municipal i de règim local de Catalunya de 1987 que es manté integrament en el RDL 2/2003).
Prestar els serveis que la població necessitem en aquestes condicions és pràcticament impossible per a la gran majoria d’ajuntaments i per tant, de regidors. Així doncs com intenten respondre a la confiança dels ciutadans que els han votat?. Pidolant. La feina més importants dels alcaldes, dels regidors i dels administratius municipals és pidolar de les administracions superiors per cobrir els objectius del seu programa electoral, i lògicament confien més en les institucions governades pels seus amics i companys d’equip polític. I les administracions superiors, també lògicament procuren escombrar cap a casa, tot i que, també lògicament, hi ha mecanismes que intenten garantir l’objectivitat en el repartiment, i per garantir aquesta formalitat es destinen moltes hores de molts funcionaris per complir tots els requisits formals que garanteixen la imparcialitat formal.
Aquest sistema, com veiem absolutament ineficient te un efecte pervers. I és que si els regidors o alcaldes tenen voluntat de permanència o de fer carrera política, han de ser submisos amb la superioritat del propi partit, perquè ja se sap, que qui es mou, no surt a la foto. Les eleccions amb llistes tancades ajuden a mantenir aquest estat de coses.
No obstant els nostres benvolguts regidors i regidores han trobat formules per superar aquests obstacles. Per tal de prestar alguns serveis sense tan malbaratament de recursos per ineficiència, han constituït consorcis, mancomunitats, comunitats i altres invents administratius per prestar els serveis de forma comú en economies d’escala supramunicipal que rendibilitzin una mica millor els diners destinats a la gestió de l’aigua, dels residus, del cobrament d’impostos, etc. No obstant cada un d'aquests organismes te la seva pròpia estructura, òrgans de govern, administració, dietes... que tampoc els converteixen en solucions òptimes quan a l’eficiència de gestió i d’administració.
És tanta la complicació en les relacions entre les administracions que han posat de moda una paraula que empara els utòpics desitjos d’eficàcia, transparència i participació en la gestió dels afers públics: la governança.
Doncs be, ara els nostres governants han decidit que la prioritat política absoluta és eixugar el deute, i per fer- ho no els tremola el pols amb les retallades que, no ho dubtem, afecten molt més als que han estat vivint de les engrunes de l’orgia especulativa dels darrers anys, sense atendre les altres opcions d'augmentar els ingressos amb impostos als que més tenen i als que més contaminen. A més ens culpabilitzen titllant-nos de malgastadors, perquè, diuen, hem utilitzat de forma abusiva els serveis, quan han estat ells els responsables d’aquest desgavell.
S'han de reformar les competències i els sistemes de finançament dels diversos nivells de l’administració, aplicant la lògica de les economies d’escala, i alliberant als municipis petits de càrregues tan feixugues com les competències urbanístiques, aplicant la “geometria variable” o les competències asimètriques per adaptar la dimensió de les competències de les administracions locals a les peculiaritats i possibilitats dels territoris, i fins i tot potser es podria fer respectant la capacitat de sentir-nos representats en el nivell municipal que desitgem. I posats a retallar, potser també es podria retallar el nombre de representants. A la comarca del Priorat, posem per cas, hi ha 16,8 electes (entre regidors i consellers comarcals) per cada 1.000 habitants.
Als que han permès aquest estat de coses també se’ls hauria de demanar responsabilitats, però als que tenen a la seva mà el resoldre-ho (i d’això no en podem donar la culpa a Madrid) els hi demanem que es posin a aturar aquesta sangonella, en comptes de dedicar-se a retallar despeses de salut i ensenyament.