Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dilluns, 14 de gener del 2013

Envàs on vas... cornuts i pagar el beure


La recollida selectiva de residus ha costat molts anys i molts diners públics en campanyes de sensibilització i en inversions en infraestructures des de que l’any 1993 es va aprovar a Catalunya la primera llei de gestió de residus de l’estat Espanyol.

A Catalunya, com al Bages, van ser els ens locals, ajuntaments i consells comarcals els primers interessats en escampar contenidors verds i blaus de vidre i de paper, i posteriorment els grocs per als altres materials reciclables (plàstics, fustes i metalls). Més tard es va generalitzar el contenidor de la matèria orgànica, que amb el de rebuig, han conformat el sistema de cinc fraccions de recollida selectiva que s’ha estès per pobles i viles del nostre país.

La finalitat principal de la recollida selectiva és reciclar la major quantitat possible de materials, que provenen de recursos limitats a la natura, i la segona, evitar que els residus contaminin el medi ambient (el sòl, l’aigua o l’aire).

Aquest sistema funciona per la bona voluntat de ciutadans que fan servir els contenidors assenyadament, i també perquè els mateixos ciutadans són obligats amb els impostos i taxes a finançar els serveis de recollida de residus municipals.

Si dipositem els residus per famílies de materials homogènies, facilitem la classificació i el reciclatge. Però com que el sistema funciona per la bona voluntat dels consumidors, les agrupacions de materials han de ser senzilles i lògiques.

Els envasos són una part molt considerable dels residus, i aplicant el principi de qui contamina paga, la Unió Europea va aprovar una directiva sobre envasos dirigida a les empreses productores per aconseguir dos objectius, el primer és la reducció dels envasos i el segon que s’apliquin les tècniques més efectives en la seva gestió: primer reutilitzar, desprès reciclar, seguidament l’aprofitament energètic i només en última instància, la disposició controlada en un abocador.

La legislació permet dues modalitats de gestió a les empreses que generen envasos: un és el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) que és el que funciona majoritàriament a països com Alemanya on són les empreses generadores d’envasos les que gestionen un sistema que els resulta més complex, però que aconsegueix uns percentatges de recuperació de materials molt més elevat.

El sistema de devolució i retorn funciona molt millor perquè el consumidor obté un incentiu econòmic pel seu esforç de classificar i retornar els envasos en els mateixos llocs de venda.

L’altre opció és acollir-se a un Sistema Integrat de Gestió (SIG), que és que es va adoptar majoritàriament al nostre país. Les empreses productores, associades en grups potents (ECOEMBES i ECOVIDRIO) negocien amb les administracions com inverteixen els diners que recapten de les empreses. Diners que han obtingut dels consumidors quan paguem els productes envasats.

Doncs be, el resultat de tot plegat és que, de forma sistemàtica no s’assoleixen els objectius de reciclatge dels programes de gestió de residus municipals que, de forma periòdica, aproven les administracions.

I la culpa no és dels ciutadans que paguem quan comprem els envasos, paguem quan ens carreguen els impostos municipals i ens esforcem en portar els materials a cinc contenidors diferents, a les deixalleries, a les farmàcies, o a les botigues d’electrodomèstics.

Els lobbies empresarials generadors d’envasos del nostre país s’han imposat a les nostres administracions. En els primers anys d’implantació del sistema, quan ajuntaments i consells comarcals havien d’implantar sistemes precaris de recollida totalment deficitaris, ECOEMBES jugava a borsa amb els diners que recaptava dels consumidors i deixava de pagar a les administracions públiques incapacitades per fer-los pressió.

Ara, a sobre, ens bombardegen amb un anunci estúpid i sexista, que només fa que confondre encara més als consumidors, amb la complicitat de les administracions que han estat incapaces d’imposar als lobbies els sistemes de gestió més eficients.

Mentre ells milloren els seus resultats comptables, davant de la passivitat i complicitat de les administracions, nosaltres paguem a la botiga, paguem a l’ajuntament, ens maregen la perdiu i ens tracten d’estúpids per televisió.

A casa nostra això te un nom: cornuts, pagar el beure... i dues vegades l’ampolla.