La recollida selectiva de residus ha costat molts anys i
molts diners públics en campanyes de sensibilització i en inversions en
infraestructures des de que l’any 1993 es va aprovar a Catalunya la primera
llei de gestió de residus de l’estat Espanyol.
A Catalunya, com al Bages, van ser els ens locals,
ajuntaments i consells comarcals els primers interessats en escampar
contenidors verds i blaus de vidre i de paper, i posteriorment els grocs per
als altres materials reciclables (plàstics, fustes i metalls). Més tard es va
generalitzar el contenidor de la matèria orgànica, que amb el de rebuig, han
conformat el sistema de cinc fraccions de recollida selectiva que s’ha estès
per pobles i viles del nostre país.
La finalitat principal de la recollida selectiva és reciclar
la major quantitat possible de materials, que provenen de recursos limitats a
la natura, i la segona, evitar que els residus contaminin el medi ambient (el
sòl, l’aigua o l’aire).
Aquest sistema funciona per la bona voluntat de ciutadans
que fan servir els contenidors assenyadament, i també perquè els mateixos
ciutadans són obligats amb els impostos i taxes a finançar els serveis de
recollida de residus municipals.
Si dipositem els residus per famílies de materials homogènies,
facilitem la classificació i el reciclatge. Però com que el sistema funciona
per la bona voluntat dels consumidors, les agrupacions de materials han de ser
senzilles i lògiques.
Els envasos són una part molt considerable dels residus, i
aplicant el principi de qui contamina paga, la Unió Europea va aprovar una
directiva sobre envasos dirigida a les empreses productores per aconseguir dos
objectius, el primer és la reducció dels envasos i el segon que s’apliquin les
tècniques més efectives en la seva gestió: primer reutilitzar, desprès
reciclar, seguidament l’aprofitament energètic i només en última instància, la disposició
controlada en un abocador.
La legislació permet dues modalitats de gestió a les
empreses que generen envasos: un és el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn
(SDDR) que és el que funciona majoritàriament a països com Alemanya on són les
empreses generadores d’envasos les que gestionen un sistema que els resulta més
complex, però que aconsegueix uns percentatges de recuperació de materials molt
més elevat.
El sistema de devolució i retorn funciona molt millor perquè
el consumidor obté un incentiu econòmic pel seu esforç de classificar i
retornar els envasos en els mateixos llocs de venda.
L’altre opció és acollir-se a un Sistema Integrat de Gestió
(SIG), que és que es va adoptar majoritàriament al nostre país. Les empreses
productores, associades en grups potents (ECOEMBES i ECOVIDRIO) negocien amb
les administracions com inverteixen els diners que recapten de les empreses.
Diners que han obtingut dels consumidors quan paguem els productes envasats.
Doncs be, el resultat de tot plegat és que, de forma
sistemàtica no s’assoleixen els objectius de reciclatge dels programes de
gestió de residus municipals que, de forma periòdica, aproven les
administracions.
I la culpa no és dels ciutadans que paguem quan comprem els
envasos, paguem quan ens carreguen els impostos municipals i ens esforcem en
portar els materials a cinc contenidors diferents, a les deixalleries, a les
farmàcies, o a les botigues d’electrodomèstics.
Els lobbies
empresarials generadors d’envasos del nostre país s’han imposat a les nostres
administracions. En els primers anys d’implantació del sistema, quan
ajuntaments i consells comarcals havien d’implantar sistemes precaris de
recollida totalment deficitaris, ECOEMBES jugava a borsa amb els diners que
recaptava dels consumidors i deixava de pagar a les administracions públiques
incapacitades per fer-los pressió.
Ara, a sobre, ens bombardegen amb un anunci estúpid i
sexista, que només fa que confondre encara més als consumidors, amb la
complicitat de les administracions que han estat incapaces d’imposar als
lobbies els sistemes de gestió més eficients.
Mentre ells milloren els seus resultats comptables, davant
de la passivitat i complicitat de les administracions, nosaltres paguem a la
botiga, paguem a l’ajuntament, ens maregen la perdiu i ens tracten d’estúpids
per televisió.
A casa
nostra això te un nom: cornuts, pagar el beure... i dues vegades l’ampolla.