Una Església massa papal
L’enterrament de Joseph Ratzinger, malgrat ser un
esdeveniment històric, es va fer en un auster funeral d’estat que no va omplir,
tant com s’esperava, la plaça de Sant Pere del Vaticà.
Era el comiat d’un papa reconegut per ser un gran teòric de
la teologia, que va censurar molts altres teòlegs i teòlogues inspirats en els
aires de compromís amb els pobres del concili Vaticà II; que va recuperar un
papat centralista, incubat en el pontificat de Joan Pau II, que va reafirmar el
paper de la Cúria i de l’estructura clerical, en consonància amb la visió euro-cèntrica
i colonialista del món.
Ha calgut un papa vingut de l’altra punta del globus que vol
llegir el Vaticà II a partir del que va acordar la majoria, per mantenir una
relació més adulta amb la societat civil, sense falses tutories morals. I a
l’interior de l’Església, han començat les reformes estructurals, s’ha posat al
dia la doctrina social amb dues noves encícliques que aborden els problemes més
grans del moment (l’ecologia i la solidaritat). I a l’interior, s’ha encetat
una nova forma de fer, la sinodalitat, que intenta actualitzar el diàleg
escoltant totes les veus, que vol superar el clericalisme amb la
col·legialitat; que hauria de portar canvis significatius en temes tan
importants com el paper de les dones, l’actualització dels llenguatges
litúrgics o les dinàmiques participatives.
Una Església renovada no pot quedar-se mirant el món com si
tot el mal que l’envolta la confirma en la seva veritat, mentre cada dia és una
comunitat més minsa. L’essència del seu ésser és la compassió, que vol dir
patir amb el dolor dels altres. La comunitat eclesial s’ha de commoure amb els
grans problemes socials actuals: el desencís personal, la desestructuració
social, ambiental i política (tota ella marcada per la por, l’odi als pobres i
la violació de drets sense pudor ni rubor) en una via accelerada de
descomposició del sistema abocat a la finitud d'energia i de recursos. No podem restar indiferents davant la
concatenació d'efectes gravíssims sobre les poblacions massacrades del sud per
l'extractivisme colonialista, les guerres inacabables, el creixement de
l’autoritarisme i l'empitjorament climàtic.
Quan sembla que Déu s'amaga és quan més sentit te construir
una església que deixa de llepar-se les
ferides enyorant vells temps de cristiandat, per esdevenir hospital de
campanya, que està amb els pobres amb voluntat de transformació de les
estructures i de denúncia profètica. Si mirem a l'Església de les perifèries,
veurem que a la nostra església del nord falten testimonis. Estem necessitats
de missioners, de creients encarnats entre els descartats: desnonats,
netejadores, cuidadores, cartroners, manters...
(aquells que el papa Francesc nomena poetes socials) que estan cridats a
un protagonisme imprescindible en la resiliència i construcció d'alternatives
en el món nou que ha de sorgir de les cendres d'aquest sistema caduc. Potser
aquesta és la conversió que necessitem també els que encara som església.
