Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dimecres, 11 d’abril del 2012

Remenar contenidors i remoure consciències

Les  ONG i entitats d’assistència també han sofert les retallades encara que cada dia tenen més demandes i es veuen impotents per atendre-les.
No cal donar dades, els que remenen contenidors els veiem cada dia, no fan festa ni el dia de Pasqua, perquè segurament esperen aquesta data per trobar més bona collita.
Però un projecte faraònic com el del reg del canal Segarra Garrigues té assegurat el finançament d’una obra que costa 1.500 milions d’euros. Ho deia el dimecres sant a primera plana el diari La Mañana.
Els beneficiaris potencials del canal, que es segueix construint sense parar, són tan sols 17.000 propietaris. El seu benefici immediat és que les seves terres de secà poden multiplicar per 10 vegades el seu valor.
Es podran incrementar la superfície de regadius de fruiters tot i que alguns anys el mercat està saturat. L'any passat hi va haver bona collita i per tal de no abaixar el preu, es van llençar 12.000 tones, un cop ja s'havien omplert els estocs de sucs de fruita pels bancs d’aliments. Aquesta despesa dels sucs la va pagar en bona part la UE.
Malgrat tot, connectar-se al regadiu els propietaris consideren que és car i en molts sectors de reg no ho deuen veure clar perquè no s’hi apunten ni el 50%. Per tal que no es posi en evidència el fracàs del projecte, el govern els abaixa el preu de l’aigua encara que l’Agència Catalana de l’Aigua estigui en fallida i els consumidors domèstics ens apugin molt el rebut (segurament és just pagar el que costa el servei domèstic i s’havia d’haver fet molt abans).
Així, quina és la justificació d’aquesta obra, que quan estigui finalitzada probablement molts anys no disposarà d’aigua suficient per tota la superfície regable a causa del canvi climàtic?.
A part del negoci de la pròpia construcció del canal, que compta amb tants suports socials i polítics com l’aeroport d’Alguaire -convé recordar que aquest projecte es va començar a tramitar el 2000- alguns anys es podran assegurar algunes collites d’olives o ametlles, però la major part de les expectatives estan en produir, a més de fruites, menjar per als porcs: blat de moro i possiblement altres oleaginoses.
Ara els porcs mengen sobre tot, soja que importem en unes quantitats impressionats (més de 3 milions de tones any) de Sudamèrica. Però el preu és i creixent i incert en un mercat totalment controlat per unes poques corporacions transnacionals i fortament depenent del petroli que és imprescindible per produir-la, processar-la i transportar-la des de tan lluny.
A Catalunya produïm cinc vegades més de carn que la que mengem, per a una indústria agroalimentària que te aproximadament els mateixos treballadors ocupats que els pagesos dedicats a les explotacions agràries, però que dóna molts més beneficis als propietaris i als controladors de les darreres baules de la cadena.
La base social productiva agrària és totalment depenent d’aquest sistema agroalimentari que no deixa valor afegit als pagesos, i aquesta és una de les febleses més importants del camp català  i una de les causes de que cada dia quedin menys pagesos a casa nostra.
Aquest negoci de l’exportació de carn te un futur molt incert en un escenari de creixement constant de preus del petroli i d’aquestes matèries primeres, entre altres coses, perquè cada any es es multipliquen els nous consumidors de carn dels països emergents.
Algú podria pensar que, encara que sigui socialment injust i ambientalment insostenible, aquest sistema és bo per al país perquè ens permet gaudir dels beneficis de la exportació. Fals, perquè Catalunya importa molt més del que exporta en productes agraris i agroalimentaris (el dèficit comercial del sector és de l’ordre de 2.000 milions d’€ anuals).
No és estrany doncs que la UE, estigui molt preocupada i demani als estats que facin esforços per canviar de model, i no tan sols canviant els hàbits alimentaris per menjar menys carn, sinó per caminar cap a la sobirania alimentària.
A Catalunya ho tenim francament malament. En aquest moments els càlculs teòrics ens diuen que tindríem, matemàticament parlant, terra justeta (comptant el secà i el regadiu) per produir els nostres propis aliments. Els països europeus que fa temps que estan preocupats per la sobirania alimentària, treballen perquè la terra disponible sigui fins a dues o tres vegades la teòricament imprescindible.
Però és evident que la protecció i la millora del sòl agrícola no és una prioritat d’aquest govern, que està disposat a convertir centenars d’hectàrees del millor regadiu del Baix Llobregat en casinos, camps de golf i urbanitzacions per a super-rics.
Però el més greu de tot és que quan ens adonem que cal canviar radicalment les polítiques agràries i afavorir l’agricultura ecològica i el consum de productes de proximitat, potser ja no tindrem pagesos.
Mentrestant, les organitzacions assistencials tenen merescudes les lloances i els reconeixements, però farien un be més gran al país i als principis que diuen (diem) professar si fossin (fóssim) més contundents en la denúncia de les causes i menys còmplices del sistema que incrementa la pobresa i la fam.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.