L’avaluació ambiental estratègica, abans d’analitzar els
impactes concrets d’un projecte, es pregunta sobre el cost-benefici ambiental
de l’actuació, per determinar si realment és necessària, si el propòsit del
projecte es pot obtenir per altres vies (alternatives) i si els impactes
ambientals són assumibles o cal compensar-los.
Es diu que el dipòsit és una actuació estratègica. Estratègica per a
qui?.
El dipòsit és estratègic per seguretat de proveïment i
contindrà una reserva de 14 dies del consum per a tot Catalunya. L’actuació està
prevista en el pla de l’energia de Catalunya, actualment en tramitació, on
també es diu que la primera prioritat estratègica del país és reduir la
dependència dels combustibles fòssils. Doncs moltes gràcies senyors de Gas
Natural. Invertiran 350 M€ de la seva butxaca només per la seguretat del
provisionament del país?, realment lloable.
El projecte, “permetrà la creació d’un nou mercat (hub) per a intercanvis comercials al sud d’Europa”. Aquesta, segurament és la
motivació real de la companyia (explicitada en una sola línia del document
lliurat als periodistes) que deu comptar amb que en el termini que el dipòsit
estigui operatiu, ENAGAS tingui
enllestida la interconnexió gasística amb França, donat que és una prioritat
europea per al 2020. “Ya en 2020 será necesario contar en la UE con
una cartera diversificada de fuentes y rutas gasísticas físicas y una red
interconectada y bidireccional”[1].
Be doncs, donem per bo que la seguretat de subministrament i
els interessos comercials de la companyia, i d’IBERPOTASH que també cobrarà per
la ocupació de la seva concessió, més els beneficis col·laterals, gens menyspreables
(200 llocs de treball durant la construcció i 40 per l’explotació), són bons
motius per justificar el projecte. Però ha de quedar clar: els interessos més
estratègics no són pas els de la comarca.
Anem pels impactes ambientals. En primer lloc, el tema del
risc. La companyia diu que ha descartat, per raons de seguretat, una
alternativa més barata que era la de situar els dipòsits en una antiga
explotació minera, per construir els nous dipòsits en una zona de recurs salí
fins ara inexplotada, que es troba a 900 metres de profunditat on no hi pot haver
oxigen i per tant, cap possibilitat d’ignició del gas. Ho hem de celebrar,
perquè alguns encara tenim presents els estudis que afirmaven que no hi havia
risc d’inundacions a l’antiga mina de Cardona quan es proposava de construir-hi
un dipòsit de residus especials, i al cap de poc les inundacions van arribar a
provocar veritables esfondraments en superfície que van obligar a desviar el
riu. En aquest tema també caldrà conèixer si hi ha antecedents de problemes en
algun dels molts dipòsits que actualment hi ha en funcionament en altres
països.
Per construir els 8 dipòsits de 500.000 m3 de
capacitat (0,5 Hm3) caldrà bombejar uns 4 Hm3 d’aigua per
dipòsit i evacuar la salmorra resultant. Si la construcció es vol fer en 3
anys, serà necessari disposar d’uns 11 Hm3 d’aigua per any.
El riu Llobregat dona per tant?. Crec que la resposta clara
és no. En aquest cas resulta imprescindible estudiar altres alternatives
d’utilització d’aigua de menor qualitat i preferentment reutilitzada. Si hi ha
altres solucions tècniques viables, aquestes no es poden descartar sota cap
argument relatiu a l’increment dels cost de l’obra, perquè el que no pagui el
promotor, ho pagaríem tots en forma d’impactes ambientals inassolibles per al
nostre territori.
Anem per la
salmorra. L’actual col·lector està vell i saturat, i no
arriba a la zona dels dipòsits i provoca, de tant en tant, vessaments amb
importants impactes. Podria ser la oportunitat per a la seva ampliació i
millora, però, de moment, no s’ha anunciat res al respecte. S’està estudiant.
També cal comptar els impactes en superfície per la ocupació
del sòl de la planta (2-3 ha),
la construcció del gasoducte fins a Terrassa (45 km), una línia elèctrica i
les conduccions de l’aigua i la
salmorra. L’avaluació d’impacte ambiental podria arribar a
determinar que aquestes actuacions serien compatibles amb mesures correctores.
El principal problema ambiental que veiem, a priori, és
l’aigua. Els nostres rius són molt treballadors, tant, que es troba en estat
precari la salut de la vida que contenen, la de les ribes que humitegen, i n’hi
ha que diuen que fins i tot, la salut de les persones que beuen les seves
aigües. És molt difícil xuclar tanta aigua com la que ha de menester la
construcció dels dipòsits sense afectar de forma irreparable el seu cabal
ecològic, actualment ja molt malmès, i sense incrementar els seus problemes de
contaminació, especialment la salina.
Però be, suposem que els estudiosos troben una solució que
no comporti una despesa energètica esbojarrada, i que finalment el projecte es
pot dur a terme comptant que els impactes actuals, més els impactes existents
(sinèrgics i acumulatius es diu en termes tècnics) són reversibles. Llavors,
comptant, per suposat, amb les garanties d’una execució impecable, seria l’hora
de valorar realment la sosteniblitat de l’empresa promotora, i de la
beneficiària, amb actuacions reparadores dels impactes preexistents en els
nostres rius. És el mínim que caldria exigir, cas d’una avaluació d’impacte
ambiental favorable, per retornar al medi, que ens afecta a tots nosaltres i a
les generacions futures, part dels guanys que s’obtenen amb l’explotació privada
del seu ús.
[1] Comunicació de la Comissió
al Consell COM(2010) 677 on també es cita
com una de les prioritats de la xarxa europea: El Corredor Norte-Sur en Europa
occidental para eliminar estrangulamientos internos e incrementar la
entregabilidad a corto plazo, aprovechando al máximo las posibles fuentes de
abastecimiento externo alternativas, incluidas las africanas, y optimizando la
infraestructura existente, en especial las centrales e instalaciones de
almacenamiento de GNL.