Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

diumenge, 24 de juny del 2012

Dipòsit de gas a Balsareny, claus ambientals d’un projecte estratègic.


L’avaluació ambiental estratègica, abans d’analitzar els impactes concrets d’un projecte, es pregunta sobre el cost-benefici ambiental de l’actuació, per determinar si realment és necessària, si el propòsit del projecte es pot obtenir per altres vies (alternatives) i si els impactes ambientals són assumibles o cal compensar-los.  Es diu que el dipòsit és una actuació estratègica. Estratègica per a qui?.
El dipòsit és estratègic per seguretat de proveïment i contindrà una reserva de 14 dies del consum per a tot Catalunya. L’actuació està prevista en el pla de l’energia de Catalunya, actualment en tramitació, on també es diu que la primera prioritat estratègica del país és reduir la dependència dels combustibles fòssils. Doncs moltes gràcies senyors de Gas Natural. Invertiran 350 M€ de la seva butxaca només per la seguretat del provisionament del país?, realment lloable.
El projecte, “permetrà la creació d’un nou mercat (hub)  per a intercanvis comercials al sud  d’Europa”. Aquesta, segurament és la motivació real de la companyia (explicitada en una sola línia del document lliurat als periodistes) que deu comptar amb que en el termini que el dipòsit estigui operatiu,  ENAGAS tingui enllestida la interconnexió gasística amb França, donat que és una prioritat europea per al 2020. “Ya en 2020 será necesario contar en la UE con una cartera diversificada de fuentes y rutas gasísticas físicas y una red interconectada y bidireccional[1].
Be doncs, donem per bo que la seguretat de subministrament i els interessos comercials de la companyia, i d’IBERPOTASH que també cobrarà per la ocupació de la seva concessió, més els beneficis col·laterals, gens menyspreables (200 llocs de treball durant la construcció i 40 per l’explotació), són bons motius per justificar el projecte. Però ha de quedar clar: els interessos més estratègics no són pas els de la comarca.
Anem pels impactes ambientals. En primer lloc, el tema del risc. La companyia diu que ha descartat, per raons de seguretat, una alternativa més barata que era la de situar els dipòsits en una antiga explotació minera, per construir els nous dipòsits en una zona de recurs salí fins ara inexplotada, que es troba a 900 metres de profunditat on no hi pot haver oxigen i per tant, cap possibilitat d’ignició del gas. Ho hem de celebrar, perquè alguns encara tenim presents els estudis que afirmaven que no hi havia risc d’inundacions a l’antiga mina de Cardona quan es proposava de construir-hi un dipòsit de residus especials, i al cap de poc les inundacions van arribar a provocar veritables esfondraments en superfície que van obligar a desviar el riu. En aquest tema també caldrà conèixer si hi ha antecedents de problemes en algun dels molts dipòsits que actualment hi ha en funcionament en altres països.
Per construir els 8 dipòsits de 500.000 m3 de capacitat (0,5 Hm3) caldrà bombejar uns 4 Hm3 d’aigua per dipòsit i evacuar la salmorra resultant. Si la construcció es vol fer en 3 anys, serà necessari disposar d’uns 11 Hm3 d’aigua per any.
El riu Llobregat dona per tant?. Crec que la resposta clara és no. En aquest cas resulta imprescindible estudiar altres alternatives d’utilització d’aigua de menor qualitat i preferentment reutilitzada. Si hi ha altres solucions tècniques viables, aquestes no es poden descartar sota cap argument relatiu a l’increment dels cost de l’obra, perquè el que no pagui el promotor, ho pagaríem tots en forma d’impactes ambientals inassolibles per al nostre territori.
Anem per la salmorra. L’actual col·lector està vell i saturat, i no arriba a la zona dels dipòsits i provoca, de tant en tant, vessaments amb importants impactes. Podria ser la oportunitat per a la seva ampliació i millora, però, de moment, no s’ha anunciat res al respecte. S’està estudiant.
També cal comptar els impactes en superfície per la ocupació del sòl de la planta (2-3 ha), la construcció del gasoducte fins a Terrassa (45 km), una línia elèctrica i les conduccions de l’aigua i la salmorra. L’avaluació d’impacte ambiental podria arribar a determinar que aquestes actuacions serien compatibles amb mesures correctores.
El principal problema ambiental que veiem, a priori, és l’aigua. Els nostres rius són molt treballadors, tant, que es troba en estat precari la salut de la vida que contenen, la de les ribes que humitegen, i n’hi ha que diuen que fins i tot, la salut de les persones que beuen les seves aigües. És molt difícil xuclar tanta aigua com la que ha de menester la construcció dels dipòsits sense afectar de forma irreparable el seu cabal ecològic, actualment ja molt malmès, i sense incrementar els seus problemes de contaminació, especialment la salina.
Però be, suposem que els estudiosos troben una solució que no comporti una despesa energètica esbojarrada, i que finalment el projecte es pot dur a terme comptant que els impactes actuals, més els impactes existents (sinèrgics i acumulatius es diu en termes tècnics) són reversibles. Llavors, comptant, per suposat, amb les garanties d’una execució impecable, seria l’hora de valorar realment la sosteniblitat de l’empresa promotora, i de la beneficiària, amb actuacions reparadores dels impactes preexistents en els nostres rius. És el mínim que caldria exigir, cas d’una avaluació d’impacte ambiental favorable, per retornar al medi, que ens afecta a tots nosaltres i a les generacions futures, part dels guanys que s’obtenen amb l’explotació privada del seu ús.


[1] Comunicació de la Comissió al Consell COM(2010) 677 on també es cita com una de les prioritats de la xarxa europea: El Corredor Norte-Sur en Europa occidental para eliminar estrangulamientos internos e incrementar la entregabilidad a corto plazo, aprovechando al máximo las posibles fuentes de abastecimiento externo alternativas, incluidas las africanas, y optimizando la infraestructura existente, en especial las centrales e instalaciones de almacenamiento de GNL.

diumenge, 10 de juny del 2012

Terres abandonades i aturats que passen gana


“Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà... Prengué una copa, digué l’acció de gracies, els la donà i en begueren tots.” La litúrgia catòlica, com altres rituals de les més diverses espiritualitats religioses o laiques, conviden a prendre consciència, cada cop que mengem, d’un immens regal que hem rebut de la natura, que fa possible la vida dels humans i pel qual ens hem de sentir profundament agraïts.
Ens alimentem i som vius perquè el sol, l’aire, la terra l’aigua són dons gratuïts (que els humans hem privatitzat) que ens recorden la fragilitat de la nostra condició biològica, el nostre lligam amb la natura, de la qual depenem completament, encara que la nostra actual civilització sembli entestada en ignorar-ho.
Els pagesos, després de mil·lennis de pacient aprenentatge, coneixen les tècniques per treure el major profit d’aquests dons i han fet possible el creixement excepcional de l’espècie humana.
Treballar la terra és una feina dura, avui poc valorada perquè el mercat no paga el preu just de tant esforç. Si comptem les hores de feina a ple sol que calen per poder omplir la cistella de verdures, fruites, patates i llegums, i les comparem amb els diners que hem pagat al supermercat, ens passaran les ganes de fer de pagès.
L’economia mundialitzada, parcialment desregulada en benefici dels països rics, ha propiciat un comerç injust d’aliments, perquè els preus rebentats que fan la competència als productes locals provenen de procediments violents d’apropiació de la terra, de treball mal pagat, de tècniques agrícoles no tolerades al primer món, de rebaixes fiscals  i de subvencions de les administracions a les gran empreses que controlen l’agronegoci. En aquest article “Soja, vuelta i vuelta” Gustavo Duch ens explica que la multinacional Campofrio ha rebut 2,5 Milions d’euros de la Política Agrària Comunitària. Un bon premi per contribuir a deteriorar la salut i els hàbits alimentaris de la població.
Els cultius intensius obtenen majors rendiments econòmics forçant la ruptura de la dinàmica natural de les plantes i el medi que les envolta, provocant uns impactes (pesticides, fertilitzants, alteracions genètiques) que tenen uns efectes externs (exhauriment de combustibles fòssils, contaminació, marginació social, alteracions de la salut) que no compten entre els seus costos de producció. A la llarga, cadascú de nosaltres, amb la nostra salut i amb els nostres impostos, paguem molt cars els beneficis de les gran companyies de l’agronegoci.
En aquestes condicions de tracte desigual i de preus “dopats”, és lògic que sigui difícil mantenir les explotacions familiars agràries, que són la base de l’estructura agrària del nostre país i la garantia de conservació dels valors ambientals del nostre territori.
El 2060 a Catalunya no quedaria un sol pagès, si es continua amb la tendència dels darrers decennis. És evident que cal fer accions decidides perquè això no passi. Un acurat estudi [1] ens diu que cal renovar la base social pagesa, que no n’hi ha prou amb els fills de pagesos que decideixen continuar, i que al camp català es necessiten pagesos nouvinguts, no només com a jornalers, sinó per fer-se càrrec de les explotacions agràries.
Treballar la terra en condicions dignes, pot ser una feina personalment molt gratificant i segons molts indicis, un sector on l’impacte de la crisi es pot resistir millor. De fet, hi ha sectors agraris, com el de l’agricultura ecològica, que malgrat la manca de suport institucional, no paren de créixer. Això si, malauradament, es dediquen sobre tot a l’exportació. Tor un repte per a fer créixer el consum de productes agraris de proximitat.
De ben segur, molts treballadors aturats estarien disposats a treballar al camp, a pesar de ser una feina mal pagada, quan han de parar la ma per rebre les patates que alimenten la seva família.
En aquest context constatem un fet escandalós: Hi ha terres fèrtils abandonades o infrautilitzades. Al parc agrari del Baix Llobregat, són 200 Ha (de les quals 60 van ser adquirides per Iquea per a una frustrada operació especulativa de requalificació urbanística). Podem constatar exemples com aquest en altres regadius periurbans de certa entitat, com per exemple a Manresa, on un estudi de la Universitat de Lleida del 2010, va posar de relleu que la major part de la superfície de regadiu es dedica al cereal de secà i que un percentatge molt elevat és actualment improductiu. Algunes d’aquestes terres són de l’església o de titularitat pública.
En comptes de protegir i aprofitar aquest recurs estratègic que és el sòl agrícola, el nostre govern està disposat a regalar-lo als especuladors del projecte Eurovegas que prometen diner fàcil, per a uns pocs, que segur que portaria més misèria i degradació per a molts.
Davant de la passivitat de l’acció pública, un cop més, hi ha iniciatives de la societat civil, que malden per abordar les possibilitats que ofereix el treball de la terra com a mitjà per a guanyar-se la supervivència y emprendre una vida professional digna.
En són exemple, projectes com els que impulsa Càritas Manresa (projecte horts) o Càritas de Badalona amb altres entitats (Conreu Sereny), que han de superar molts obstacles, des de la disponibilitat de les terres fins a costejar els processos formatius i d’acompanyament per tal d’aconseguir l’autonomia dels nous pagesos.
Malgrat la modèstia dels seus objectius immediats, aquests projectes són llevat de transformació social profunda que “van més enllà de les seves pretensions instrumentals deixant traslluir processos de personalització, humanització i alliberament...Pretenen constitur-se en mirall que mostri que és possible construir, en un altre món, una altra persona i altres relacions”[2].




[1] Neus Monllor 2011. Tesi doctoral: Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial.