Europa hispanitzada (publicat a Regió7 18_3_23)

 2002 Es va iniciar el projecte del canal Segarra Garrigues, l’obra pública al servei de la propietat privada més gran de Catalunya ja que 17.000 propietaris van veure multiplicat per 10 el valor de les seves terres de secà. Una proposta de regar 70.000 ha, en bona part projectades sobre espais del més alt nivell de protecció europea (xarxa Natura 2000) perquè els hàbitats afectats són reductes europeus d’aus estepàries i al 2004 es va donar per extingida una d’aquestes espècies, l’alosa becuda, i n’hi ha unes quantes més en situació crítica. La UE va iniciar un procés d’infracció amb sentència del tribunal de Justícia EU per no respectar les Zones d’Especial Protecció per a les aus (ZEPA) que va comportar un llarg estira i arronsa fins que el projecte va reduir les zones regables a 28.000 ha. A la pràctica, avui dia, donat l’elevat preu de la connexió a l’aigua del canal que te uns costos de funcionament molt elevats, malgrat les continuades subvencions públiques, hi ha forces finques que no s’han endollat al canal.

Els temps han canviat i ara tota Europa està embarcada en la transició energètica i els dos motors de la unió, Alemanya i França han necessitat solidaritat energètica ibèrica (gas liquat que es desembarca a les nostres costes i electricitat que s’exporta a França). Europa mira al sol ibèric per generar electricitat solar i fotovoltaica que li serveixi per produir Hidrogen Verd. Uns i altres tenen la pretensió de substituir el dièsel per hidrogen per moure mercaderies per carretera i fins i tot s’han posat d’acord per destinar molts diners a la construcció d’una canonada submarina  per portar aquest gas tan delicat a França. No sabem perquè els assessors de Macron,  que quan es parlava d’enviar aquest gas per la canonada terrestre del MIDCAT deien que la tecnologia de l’hidrogen era molt immadura i que era millor consumir aquest gas a prop dels llocs de generació, han canviat de parer. Potser perquè els impactes ambientals de la generació massiva són molt grans i millor que siguin a casa del veí. El fet és que com que ara consideren que és molt urgent disposar de grans instal·lacions de generació elèctrica al sud d’Europa, aquells Verds que ara governen a Alemanya i que ja han deixat de ser-ho, tornant a obrir les mines de carbó, proposen un reglament europeu per tal que desaparegui l’avaluació ambiental preventiva per les grans instal·lacions, la que va salvar tantes hectàrees ZEPA de la seva transformació definitiva; i posen una autopista administrativa per tal que les gran empreses declarin d’interès públic els terrenys que vulguin per fer les grans instal·lacions de generació elèctrica, construïdes amb forces ajudes públiques Next Generation.

Les cadires dels ex-polítics ibèrics de primera fila als consells d’administració de les grans empreses energètiques han aconseguit que l’empenta del toro ibèric remogui la consciència verda d’Europa, encara que a l’Espanya buidada ja no quedin deveses lliures d’artefactes per a què els toros hi pasturin.

Manresans endeutats (publicat a Regió7 3-2-23)

 Que l’ajuntament de Manresa es trobi entre els més endeutats de les ciutats mitjanes del país no és una bona notícia.

El 1990, la compra del Casino sense acord amb la propietat, va acabar en una despesa d’uns 2.000 milions de pessetes que van pesar com un llosa en els pressupostos municipals del tombant de segle.

La crisi del 2008 ens va tornar a enxampar endeutats. Les gran obres que es feien i es desfeien mentre s’inflava el seu pressupost, com les de la plaça de la Reforma o les del parc Vilà Closes -que encara no ha finalitzat-, també han estat un bon exemple de les iniciatives municipals que han sortit cares a tots els manresans. El muntant del deute va ser especialment important a l’empresa municipal FORUM, que actuant com una promotora immobiliària, va topar-se amb la crisi del totxo deixant un forat de 23 milions d’euros.

En aquest bossa de pagaments socialment inútils, hi podem posar aquells que s’han derivat d’una gestió urbanística que ens ha sortit molt cara davant dels tribunals, com el pagament de 15 milions per uns terrenys sense valor constructiu a les Saleses.

L’endeutament de la darrera etapa va suposar dedicar durant molts anys fins al 12% del pressupost a eixugar el dèficit; un fet que ha passat una greu factura en el creixement de l’exclusió social i l’exclusió residencial de la ciutat. Els darrers governs municipals ens han reiterat que, plans com el d’habitatge, no tenien recursos per abordar la creixent problemàtica de la pobresa estructural, perquè ha calgut pagar els bancs 72 milions en 7 anys per remuntar l’endeutament.

En els darrers temps ignasians hem tornat a veure alegries edificatòries, com el nostre particular museu “Guggenheim” que ha superat en un 75% el pressupost previst inicialment. I, segons ens diuen, el darrer dèficit és causat per una altre pagament als bancs, el de la fàbrica nova, la gran aposta de ciutat per al coneixement, la tecnologia, l’empresa, la ciutat i el territori. La iniciativa privada, que encara es reserva una important edificabilitat d’habitatges a l’espai de la fàbrica i que no ha pogut desplegar el seu negoci d’ençà la crisi de 2008, ha venut els terrenys i també cobrarà pel deute.

En aquests temps preelectorals, quan la dinàmica política demanda idees engrescadores, els aspirants a governants haurien de tenir present que hi ha un full de ruta sobre el creixement de la ciutat que es diu POUM i en el que no figuren projectes com el del soterrament de a línia de FGC, perquè el seu model ferroviari no volia un espai constructiu per habitatges sobre les vies sinó un pol d’intermodalitat de la mobilitat en bus, tren i vehicle privat a la plaça Prat de la Riba.

No voldríem que aquest i altres projectes engreixessin la ja pesada càrrega de les decisions dels governants que ens han sortit molt cares a tots els ciutadans. Els governants passen, els ciutadans sempre paguen i la banca sempre guanya.