El tribunal de justícia europeu, una vegada més, ha donat a
la raó a la PAH amb una sentencia que estableix que l’actual legislació
hipotecària espanyola viola els drets fonamentals de les persones. Aquesta llei
aprovada pels defensors del bancs, és totalment contrària a la Iniciativa
Legislativa Popular que va presentar la PAH avalada per un milió i mig de
signatures que pretenia aconseguir la dació en pagament coma forma de quedar
lliure dels deutes hipotecaris.
D’altra banda, el proper dia 19 de setembre, tres famílies
hauran de respondre a la citació que els ha fet un jutge per formar part del
col·lectiu que vàrem fer possible l’alliberament d’un bloc de pisos al C/
Girona que son propietat del SAREB , el banc dolent construït amb diners
públics que acumula pisos per vendre’ls als inversors dels fons voltors
especuladors, en el qual viuen avui 41 persones que no han pogut veure satisfet
el seu dret a l’habitatge amb els recursos de les administracions públiques, ni
els de la Generalitat ni els de l’ajuntament.
Quina paradoxa de la justícia!. De fet no és cap paradoxa,
és una realitat crua del sistema neo-lliberal que desregula la circulació del
capital financer, rebaixa la pressió fiscal sobre les grans fortunes, indulta a corruptes i corruptors,
mentre colpeja amb tot el pes de la llei injusta les classes populars i els que
es rebel·len contra aquesta situació.
On queda doncs la JUSTICIA?
Per respondre a aquesta qüestió us proposem un punt de vista
diferent del dels diputats que fan les
lleis o dels lletrats que apliquen aquestes lleis; el punt de vista dels que
pateixen la injustícia i lluiten pel seus drets.
Per descomptat, respondre la pregunta des d’aquesta
perspectiva, no és cap novetat històrica. Si ens remuntem, per exemple a la
tradició bíblica, el llibre més llegit del món ens descriu un Déu que vetlla
constantment perquè sigui efectiu el dret i la justícia; i els profetes, fins
arribar a Jesús de Natzaret, són, en primera persona i pagant sovint amb la
seva pròpia vida, els que denuncien les injustícies que pateix el poble a mans
dels seus opressors.
El llibre del Corà també es refereix a aquesta qüestió de la
falta de justícia: Aquestes paraules s’atribueixen al profeta: “Cuideu-vos de la injustícia,... doncs la injustícia serà obscuritat el dia del
Judici”.
Tant a orient com a occident hi ha un sentit moral de la
justícia (vist des de les injustícies de les quals són víctimes els essers
humans) que està per damunt de les lleis i que s’ha plasmat en els drets humans.
Però si no us convenç una perspectiva religiosa o ètica, us
proposo una visió sobre filosofia del dret ben actual: Reyes Mate en el Tratado de la injusticia, Anthropos,
Barcelona, 2011, reivindica la necessitat de repensar la justícia i el dret des
de l’experiència de la injustícia.
Justament això, alliberament de les injustícies, és el que
expliquen en Mohamed i la Rachida:
“Vivimos con nuestros tres hijos de 3, 8 i 11 años
en el segundo piso del bloc de l’Obra Social de la PAHC al C/ Girona, es un piso
justito, de dos habitaciones pero con mucha claridad con dos balcones. Estamos
aquí desde que, gracias a la PAHC conseguimos la dación en pago libres de deuda
de nuestro piso de la calle Santa Llúcia; Era un piso oscuro en una casa que tiene
casi 200 años. Cuando la quisimos reformar no nos dejaron porque se tiene que
hacer la calle más ancha”.
La majoria de cases del mateix cantó del carrer no es poden
reformar perquè estan afectades pel planejament urbanístic. Aquest fet ajuda a
la degradació del barri. Aquesta família, a més de l’extorsió del banc, van
patir el robatori de tot el seu patrimoni i estalvis.
Aquesta parella creu que La PAHC els ha donat esperança: La
PAHC es como una gran familia donde unos nos ayudamos a otros. Ahora vivimos
mucho mejor. Antes todos estábamos mal. También los niños han tenido problemas
en los estudios. Ara, el Mohamed i la Rachida participen activament
en la organització i repartiment de les tasques comuns de la dotzena de
famílies que viuen al bloc.
En total són 23 adults i 18 nens en aquest bloc. Una dotzena
d’històries d’alliberament com les del Mohamed i la Rachida que no tenien
ingressos en el moment d’entrar al bloc ocupat. Per a ells, el sistema no te
cap solució. Per a moltes famílies el sistema te solucions indignes com ara un
lloguer “social” de 300€ per a una família amb tres fills que ingressa al mes
una ajuda de poc més de 600€.
En aquestes condicions esdevé absolutament legitimada l’acció
de desobediència civil d’ocupar l’edifici abandonat d’un banc rescatat amb
diners públics per acabar amb una injustícia perpetrada pels banquers i
legalitzada pels seus còmplices: els governants, que es resisteixen, una vegada
i una altra, a escoltar el clamor popular per fer veritable JUSTÍCIA.