Europa hispanitzada (publicat a Regió7 18_3_23)

 2002 Es va iniciar el projecte del canal Segarra Garrigues, l’obra pública al servei de la propietat privada més gran de Catalunya ja que 17.000 propietaris van veure multiplicat per 10 el valor de les seves terres de secà. Una proposta de regar 70.000 ha, en bona part projectades sobre espais del més alt nivell de protecció europea (xarxa Natura 2000) perquè els hàbitats afectats són reductes europeus d’aus estepàries i al 2004 es va donar per extingida una d’aquestes espècies, l’alosa becuda, i n’hi ha unes quantes més en situació crítica. La UE va iniciar un procés d’infracció amb sentència del tribunal de Justícia EU per no respectar les Zones d’Especial Protecció per a les aus (ZEPA) que va comportar un llarg estira i arronsa fins que el projecte va reduir les zones regables a 28.000 ha. A la pràctica, avui dia, donat l’elevat preu de la connexió a l’aigua del canal que te uns costos de funcionament molt elevats, malgrat les continuades subvencions públiques, hi ha forces finques que no s’han endollat al canal.

Els temps han canviat i ara tota Europa està embarcada en la transició energètica i els dos motors de la unió, Alemanya i França han necessitat solidaritat energètica ibèrica (gas liquat que es desembarca a les nostres costes i electricitat que s’exporta a França). Europa mira al sol ibèric per generar electricitat solar i fotovoltaica que li serveixi per produir Hidrogen Verd. Uns i altres tenen la pretensió de substituir el dièsel per hidrogen per moure mercaderies per carretera i fins i tot s’han posat d’acord per destinar molts diners a la construcció d’una canonada submarina  per portar aquest gas tan delicat a França. No sabem perquè els assessors de Macron,  que quan es parlava d’enviar aquest gas per la canonada terrestre del MIDCAT deien que la tecnologia de l’hidrogen era molt immadura i que era millor consumir aquest gas a prop dels llocs de generació, han canviat de parer. Potser perquè els impactes ambientals de la generació massiva són molt grans i millor que siguin a casa del veí. El fet és que com que ara consideren que és molt urgent disposar de grans instal·lacions de generació elèctrica al sud d’Europa, aquells Verds que ara governen a Alemanya i que ja han deixat de ser-ho, tornant a obrir les mines de carbó, proposen un reglament europeu per tal que desaparegui l’avaluació ambiental preventiva per les grans instal·lacions, la que va salvar tantes hectàrees ZEPA de la seva transformació definitiva; i posen una autopista administrativa per tal que les gran empreses declarin d’interès públic els terrenys que vulguin per fer les grans instal·lacions de generació elèctrica, construïdes amb forces ajudes públiques Next Generation.

Les cadires dels ex-polítics ibèrics de primera fila als consells d’administració de les grans empreses energètiques han aconseguit que l’empenta del toro ibèric remogui la consciència verda d’Europa, encara que a l’Espanya buidada ja no quedin deveses lliures d’artefactes per a què els toros hi pasturin.

Manresans endeutats (publicat a Regió7 3-2-23)

 Que l’ajuntament de Manresa es trobi entre els més endeutats de les ciutats mitjanes del país no és una bona notícia.

El 1990, la compra del Casino sense acord amb la propietat, va acabar en una despesa d’uns 2.000 milions de pessetes que van pesar com un llosa en els pressupostos municipals del tombant de segle.

La crisi del 2008 ens va tornar a enxampar endeutats. Les gran obres que es feien i es desfeien mentre s’inflava el seu pressupost, com les de la plaça de la Reforma o les del parc Vilà Closes -que encara no ha finalitzat-, també han estat un bon exemple de les iniciatives municipals que han sortit cares a tots els manresans. El muntant del deute va ser especialment important a l’empresa municipal FORUM, que actuant com una promotora immobiliària, va topar-se amb la crisi del totxo deixant un forat de 23 milions d’euros.

En aquest bossa de pagaments socialment inútils, hi podem posar aquells que s’han derivat d’una gestió urbanística que ens ha sortit molt cara davant dels tribunals, com el pagament de 15 milions per uns terrenys sense valor constructiu a les Saleses.

L’endeutament de la darrera etapa va suposar dedicar durant molts anys fins al 12% del pressupost a eixugar el dèficit; un fet que ha passat una greu factura en el creixement de l’exclusió social i l’exclusió residencial de la ciutat. Els darrers governs municipals ens han reiterat que, plans com el d’habitatge, no tenien recursos per abordar la creixent problemàtica de la pobresa estructural, perquè ha calgut pagar els bancs 72 milions en 7 anys per remuntar l’endeutament.

En els darrers temps ignasians hem tornat a veure alegries edificatòries, com el nostre particular museu “Guggenheim” que ha superat en un 75% el pressupost previst inicialment. I, segons ens diuen, el darrer dèficit és causat per una altre pagament als bancs, el de la fàbrica nova, la gran aposta de ciutat per al coneixement, la tecnologia, l’empresa, la ciutat i el territori. La iniciativa privada, que encara es reserva una important edificabilitat d’habitatges a l’espai de la fàbrica i que no ha pogut desplegar el seu negoci d’ençà la crisi de 2008, ha venut els terrenys i també cobrarà pel deute.

En aquests temps preelectorals, quan la dinàmica política demanda idees engrescadores, els aspirants a governants haurien de tenir present que hi ha un full de ruta sobre el creixement de la ciutat que es diu POUM i en el que no figuren projectes com el del soterrament de a línia de FGC, perquè el seu model ferroviari no volia un espai constructiu per habitatges sobre les vies sinó un pol d’intermodalitat de la mobilitat en bus, tren i vehicle privat a la plaça Prat de la Riba.

No voldríem que aquest i altres projectes engreixessin la ja pesada càrrega de les decisions dels governants que ens han sortit molt cares a tots els ciutadans. Els governants passen, els ciutadans sempre paguen i la banca sempre guanya.

Una Església massa papal (publicat a Regio7 gener de 2023)

 

Una Església massa papal

L’enterrament de Joseph Ratzinger, malgrat ser un esdeveniment històric, es va fer en un auster funeral d’estat que no va omplir, tant com s’esperava, la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Era el comiat d’un papa reconegut per ser un gran teòric de la teologia, que va censurar molts altres teòlegs i teòlogues inspirats en els aires de compromís amb els pobres del concili Vaticà II; que va recuperar un papat centralista, incubat en el pontificat de Joan Pau II, que va reafirmar el paper de la Cúria i de l’estructura clerical, en consonància amb la visió euro-cèntrica i colonialista del món.  

Ha calgut un papa vingut de l’altra punta del globus que vol llegir el Vaticà II a partir del que va acordar la majoria, per mantenir una relació més adulta amb la societat civil, sense falses tutories morals. I a l’interior de l’Església, han començat les reformes estructurals, s’ha posat al dia la doctrina social amb dues noves encícliques que aborden els problemes més grans del moment (l’ecologia i la solidaritat). I a l’interior, s’ha encetat una nova forma de fer, la sinodalitat, que intenta actualitzar el diàleg escoltant totes les veus, que vol superar el clericalisme amb la col·legialitat; que hauria de portar canvis significatius en temes tan importants com el paper de les dones, l’actualització dels llenguatges litúrgics o les dinàmiques participatives.

Una Església renovada no pot quedar-se mirant el món com si tot el mal que l’envolta la confirma en la seva veritat, mentre cada dia és una comunitat més minsa. L’essència del seu ésser és la compassió, que vol dir patir amb el dolor dels altres. La comunitat eclesial s’ha de commoure amb els grans problemes socials actuals: el desencís personal, la desestructuració social, ambiental i política (tota ella marcada per la por, l’odi als pobres i la violació de drets sense pudor ni rubor) en una via accelerada de descomposició del sistema abocat a la finitud d'energia i de recursos. No  podem restar indiferents davant la concatenació d'efectes gravíssims sobre les poblacions massacrades del sud per l'extractivisme colonialista, les guerres inacabables, el creixement de l’autoritarisme i l'empitjorament climàtic. 

Quan sembla que Déu s'amaga és quan més sentit te construir una església que deixa de  llepar-se les ferides enyorant vells temps de cristiandat, per esdevenir hospital de campanya, que està amb els pobres amb voluntat de transformació de les estructures i de denúncia profètica. Si mirem a l'Església de les perifèries, veurem que a la nostra església del nord falten testimonis. Estem necessitats de missioners, de creients encarnats entre els descartats: desnonats, netejadores, cuidadores, cartroners, manters...  (aquells que el papa Francesc nomena poetes socials) que estan cridats a un protagonisme imprescindible en la resiliència i construcció d'alternatives en el món nou que ha de sorgir de les cendres d'aquest sistema caduc. Potser aquesta és la conversió que necessitem també els que encara som església.

Assassinats i violacions de drets sense pudor (publicat a Regio7 desembre de 2022)

 

Assassinats i violacions de drets sense pudor

Fa uns dies es va fer públic l’informe d’Amnistia Internacional sobre els assassinats de negres a les tanques de Melilla. El títol de l’informe és prou descriptiu: “El colpejaren al cap per comprovar si estava mort. Proves dels crims de dret internacional comesos per Espanya i Marroc en la frontera amb Melilla”.

Una recerca exhaustiva de la ONG avala les conclusions. Al menys 37 persones mortes i 77 persones desaparegudes a ran dels fets execrables del dia 24 de juny. L’informe posa de manifest que la maniobra va ser premeditada i conduïda per la policia marroquina quan dos dies abans va envair els assentaments dels subsaharians que esperaven als voltants de Nador van calar foc a les seves pertinences i els van deixar sense aliments ni aigua. I un cop aquests migrants sense possibilitats de seguir al lloc, van decidir marxar cap a la tanca de Melilla, la policia marroquina els va seguir i els va dur fins a l’atzucac de la porta tancada en el corredor entre les tanques on les forces marroquines van desfermar la violència absolutament injustificada a la que es va afegir la policia espanyola que va rematar la seva feina amb expulsions i devolucions il·legals.

No en van tenir prou amb exercir una violència il·legítima, que van deixar apilats els cossos dels morts i dels ferits impedint l’assistència de la Creu Roja durant dues hores. Els relats dels supervivents son esgarrifosos. Van ser arrossegats, maltractats i dispersats a llargues distàncies (fins a 1.000km) fora dels nuclis urbans i abandonats a la seva sort. Quants d’aquests desapareguts, dels quals la seva família no en te notícies des d’aquell dia van morir ferits i sense assistència?.

Cap rendició de comptes, ni identificació de cadàvers, ni informació a les famílies... Les autoritats exhibeixen una manca d’humanitat que ens horroritza i ens hauria de revoltar. Però tot sembla tenir una justificació amagada: les víctimes són negres.

I aquesta acció, amb els fets que demostren premeditació, no són conseqüència d’un esdeveniment esporàdic, formen part d’una política europea de “protecció de fronteres” que fa una mesos va tenir un episodi que demostra la complicitat entre els governs espanyol i marroquí, quan el president del govern espanyol va accedir a les pretensions marroquines deixant de recolzar les aspiracions internacionalment reconegudes del Front Polisario sobre l’autodeterminació del Sahara.

Com hem arribat fins a aquí? Perquè aquesta fatxenderia dels governs, assassinant a plena llum del dia i negant els drets més elementals a les persones racialitzades?

En casos com aquest prenen sentit les paraules del papa Francesc que en la seva encíclica Fratelli Tutti parla d’agressivitat sense pudor: Algunes autoritats polítiques poden dir (i fer contradient les seves ideologies oficials i els seus programes electorals) accions que temps endarrere els hauria comportat un descrèdit moral i social enorme. I s’atreveixen a fer-ho perquè ara creuen que el descrèdit serà menor en un clima social d’alarma i por, fomentada amb finalitats polítiques perquè els afectats per les seves accions injustes, son DIFERENTS.

Bon Nadal