El trencament de la cohesió social no és un
risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han
trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant
l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà
d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.
La darrera ignomínia perpetrada pels polítics
populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut
dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata
per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir
amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen
avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.
La retirada de les polítiques socials genera
dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de
forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de
persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les
necessitats mínimes d’una vida digna.
Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè
no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En
primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que
estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que
són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que
d’aquesta forma tindran assegurat el seu
trosset de pastis en el futur.
També cal considerar la hipòtesi que els
governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les
legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del
combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per
beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema
de poder que el perpetua.
Però de fons hi ha dos elements
desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala
de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del
consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que
la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens
va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.
Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de
resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com
va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa,
resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar
a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la
major deshumanització imaginable.
Cal prendre consciència que no és possible
defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions
miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la
tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera,
començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.
Els problemes ambientals planetaris en
són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort
(conjunta de la nostra espècie).
Els brots verds de l’economia solidària de la
subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els
projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també
donen aixades per conrear terres improductives[2].
Ja fa temps que sentim a parlar d’economia
solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i
consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques
(fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.
A Catalunya, hi ha persones que cerquen
alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira
per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de
vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els
nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres
projectes a través del Fòrum Social
Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les
contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.
L’economia solidària de subsistència, nodrida
amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència
de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no
existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al
combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una
forma més humana.
Ara, compartint l’immens dolor de la
marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques
i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i
en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de
ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.
Per la seva banda, els que impulsen l’economia
alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament
amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball
(com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre
entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat.
Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat
trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis
veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.
Creiem que aquest és el camí que convergeix cap
al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració
de la LXIX Assemblea general de Cáritas
Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció
preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins
que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària
dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals
necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant
per aquest calvari social.
Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista
responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada
a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el
sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu
vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les
mans dels usurers.
Aquest trànsit, indubtablement pacífic però
mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que
estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans
transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels
antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si
la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la
imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal
i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.
Aquells grups i partits que aspiren a liderar els
canvis del model de desenvolupament, han
de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la
governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no
recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors
que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita
solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són
arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves
formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de
construir realitats esperançadores d’un altre món possible.