Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dijous, 20 de setembre del 2012

Economia solidària, necessitat i esperança


El trencament de la cohesió social no és un risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.
La darrera ignomínia perpetrada pels polítics populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.
La retirada de les polítiques socials genera dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les necessitats mínimes d’una vida digna.
Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que d’aquesta forma tindran assegurat el seu  trosset de pastis en el futur.
També cal considerar la hipòtesi que els governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema de poder que el perpetua.  
Però de fons hi ha dos elements desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.
Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa, resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la major deshumanització imaginable.
Cal prendre consciència que no és possible defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera, començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.  Els problemes ambientals planetaris en són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort (conjunta de la nostra espècie).
Els brots verds de l’economia solidària de la subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també donen aixades per conrear terres improductives[2].
Ja fa temps que sentim a parlar d’economia solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques (fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.
A Catalunya, hi ha persones que cerquen alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres projectes a través del Fòrum Social Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.
L’economia solidària de subsistència, nodrida amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una forma més humana.
Ara, compartint l’immens dolor de la marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.
Per la seva banda, els que impulsen l’economia alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball (com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat. Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.
Creiem que aquest és el camí que convergeix cap al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració de la LXIX Assemblea  general de Cáritas Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant per aquest calvari social.
Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les mans dels usurers.
Aquest trànsit, indubtablement pacífic però mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.
Aquells grups i partits que aspiren a liderar els canvis del model de desenvolupament,  han de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de construir realitats esperançadores d’un altre món possible.





[1] Zigmunt Bauman, El tiempo apremia (2010)
[2] Exemples. La Plataforma de sor Lucia a Manresa, Càritas (a Vic i a Manresa), Conreu Sereny amb Càritas a Badalona, els aturats al Baix Llobregat que volen conrear terrenys a Gavà.