Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

divendres, 13 de maig del 2011

Refugiats ambientals

 Riu Llobregat, al Pont de Vilomara el 20 de setembre de 1971
Així va quedar la casa que havia fet el meu pare
Jo tenia 14 anys, i aquell 20 de setembre de 1971[1], era al migdia i tornava de treballar de Manresa on feia d’aprenent de manyà cap al barri del Raval, i el riu Llobregat, estava a punt de superar per sobre el pont gòtic que dona nom al poble del Pont de Vilomara. Segons els meus records, l’aigua tenia una alçada de més de 20 metres per sobre del seu nivell normal. Plovia, però tot d’una ens avisen els veïns que cal marxar de casa sense temps per agafar absolutament res. Vaig enfilar-me a la muntanya de la Punta de Sabata per anar a peu a recollir la meva mare que venia de treballar de la fàbrica nova de Manresa perquè l’autobús ja no podia passar per la carretera, quan vaig veure com la casa que havia construït el meu pare bosquerol, immigrant castellà, en un terreny barat en caps de setmana, s’esfondrava com si fos de paper, deixant de mostra la paret de l’entrada, arrossegada per una avinguda d’aigua immensa, ràpida, implacable, fosca... Recordo perfectament la sensació, les llàgrimes i els pensaments “hem salvat la vida per minuts, però ens hem quedat sense res”.
Les quatre persones que vivíem a casa vam viure com a refugiats durant dos anys a casa dels meus oncles. Jo dormia a la cuina en un llit plegable...
Aquests dolorosos records, que m'han fet sentir molt proper als damnificats de Lorca, han marcat la meva lectura del llibre “Migraciones ambientales. Huyendo de la crisi ecológica” de Jesús M. Castillo. Ed. Virus 2011. Un llibre petit, de 108 pàgines, molt ben documentat i ben estructurat.
En el llibre es parla de les migracions ambientals motivades pels fenòmens naturals, terratrèmols, tsunamis i volcans. De les migracions ambientals relacionades amb la degradació ambiental ocasionada o accelerada per l’acció humana, desertització, inundacions, les instal·lacions industrials, nuclears, agrícoles i fins i tot per la declaració d’espais protegits!.
S’avaluen les relacions directes entre aquestes migracions i el canvi global. Es considera com a migrants ambientals els que són víctimes de l’escalfament que generen les emissions dels països enriquits, els que deixen casa i mitjans de subsistència per la deslocalització de les activitats contaminants als països pobres, els que veuen desaparèixer els seus recursos naturals, pesquers, forestals, agrícoles o ramaders, per les activitats econòmiques imposades per a l’exportació de materials o d’aliments per al seu consum en el primer món,  als que cal afegir les víctimes de les conflictes armats que tenen aquestes inconfessables motivacions econòmiques.
En el llibre es donen dades dels afectats actuals pel canvi climàtic, uns 325 milions anuals, dels quals les persones mortes per fam, malaltia o desastres climàtics s’avaluen en 315.000 a l’any i s’espera que la xifra arribi a mig milió el 2030.
Pel que fa als costos, es valoren en 125.000 milions de dòlars anuals, i per al 2030, hom espera que aquesta xifra anual sigui de 340.000 milions.
El efectes previsibles d’aquest genocidi econòmic, del qual en som co- responsables els que vivim al primer món, i molt més responsables els nostres governants, poden ser molt més greus si tenim en compte que els més afectats, els més vulnerables són i seran els que tenen menys recursos per fer-hi front.
Jo no he pogut restar indiferent davant d’aquesta lectura, perquè he experimentat, i avui he recordat, els sentiments que tenen els que d’un dia per l’altre perden família, casa i mitjans de subsistència. No puc deixar que m’envaeixi la impotència. Vull sentir aquest dolor per no deixar d’indignar-me, per reaccionar, per impedir que les coses segueixin com van i provocar els canvis ja, perquè sin no reaccionem, el sistema, el capital, que ja especula amb els costos del canvi climàtic, espera fer molt més negoci amb l’adaptació que amb la mitigació.
Tenint en compte qui hi ha darrera dels governants mundials, no seria aquesta la causa profunda per la qual no s’aconsegueixen acords internacionals per lluitar contra el canvi climàtic?.


[1] En una web he trobat un resum d’aquelles inundacions: lluvias muy fuertes en gran parte de Catalunya con  inundaciones en las comarcas de Girona i Barcelona. Tambíen en el Tordera, el Güell y otros rios, se produjo el desbordamiento del Llobregat, que registro el màximo caudal del siglo, con 3080 m3/s. El balance fué de 7000 millones de pesetas de pèrdidas y 19 víctimas mortales.

dimecres, 4 de maig del 2011

Un balanç de la meva experiència a l'Oficina d'Avaluació Ambiental


Ser més persones per cuidar millor del territori
Un geògraf com jo que no s’orienta gaire be, necessita als altres per saber per on ha d’anar i jo he tingut la gran sort de comptar amb moltes persones per fer el camí que ens van encomanar de vetllar per l’avaluació ambiental dels plans els programes i els projectes que conformen la fesomia del nostre país.
Vam començar a les palpentes però hem pogut comptar amb l’ajuda de moltes persones amb les quals ara m’agradaria compartir una part de les lliçons apreses.
La primera ha estat adonar-nos que en la resolució dels problemes ambientals, són tantes les incerteses que necessitem decidir entre tots per equivocar-nos menys.
Cadascú, persones, grups, empreses, institucions que participem en les decisions que afecten el territori tenim interessos i valors que posem en joc en el procés de decisió. A nosaltres com empleats públics ens toca ajudar a posar damunt de la taula els interessos generals i especialment un dels més valorats: la sostenibilitat.

               Algunes lliçons apreses

A força d’intervenir en l’avaluació dels plans territorials, dels plans urbanístics i dels plans sectorials (mobilitat, transports, aigua, agricultura, energia, turisme, equipaments comercials, residus, biodiversitat...)  i també del projectes que transformen el territori (carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, parcs eòlics, regadius...) hem aprés que totes les decisions estan connectades, i que no podem actuar localment sense pensar globalment ni actuar globalment sense tenir en compte els actors locals. Per a un geògraf que no es capaç d’especialitzar-se en res perquè li interessa tot el que tingui a veure amb la humanitat i el seu vaixell, és un veritable privilegi contemplar aquest impressionant tauler de joc del territori.
Vista la nostra realitat territorial des de la perspectiva de l’oficina d’avaluació ambiental ens adonem que tenim un país fantàstic, enormement divers en les manifestacions de la vida i amb un  gran catàleg de relacions adaptatives entre persones i medi que són la base de la nostra riquesa cultural i del valuós patrimoni natural que hem heretat.
En només set anys ens hem adonat que els canvis són ràpids i de molta intensitat, que desconeixem bona part dels efectes reals, perquè aquests són sinèrgics i acumulatius i es projecten molt més enllà de l'àmbit concret d'una actuació.
Junts hem aprés que la millora de la sostenibilitat ambiental de les decisions que es prenen a casa nostra no eren competència exclusiva de la cinquantena de professionals que treballem junts en aquesta oficina. Ara sabem que el millor indicador de la feina ben feta és l’assumpció de la responsabilitat ambiental del promotor d’un pla o projecte, si és possible, des de l’inici de la seva concepció. Tenim molts bons exemples de professionals, d’amics que així ho han fet i ens han ajudat a perseverar en aquesta direcció. També hem aprés que, si estimulem una participació social efectiva, ens donem la oportunitat de fer créixer la nostra responsabilitat ambiental com persones, com grups i com institucions. El debat obert és necessari per contraposar els interessos legítims de les parts amb l’interès general. I així anar prenent consciència que, a mig termini, defensar l’interès general ens incumbeix a tots. En aquest camí hem constatat que hi ha persones, grups i institucions que contraposen la defensa de la identitat local als interessos generals, però també hem conegut grups molt actius que ens ensenyen a incorporar els interessos generals en les seves justes reivindicacions locals. Altres vegades han estat les institucions supranacionals les que ens han ajudat a veure en les nostres decisions efectes ambientals amb perspectives més generals[1].

El més important de tot el que hem aprés és que amb un conjunt de decisions aparentment positives per als nostres interessos personals i col·lectius i que ens han premés assolir el nivell de confort que tenim al nostre país, estem contribuint en una mesura desproporcionada al canvi climàtic i a l’esgotament dels recursos naturals. Decidir on construïm una nova promoció d’habitatges, un polígon industrial, o una zona comercial, no afecta tan sols el sòl que ocupa físicament cada actuació. Afecta a la mobilitat de persones i mercaderies i d’aquesta decisió també dependrà el futur consum d’energia, en incrementar la generació dels gasos de l’efecte hivernacle i el creixement de la contaminació. Els que promouen aquestes decisions estan convençuts que ho fan per d’interès general, per crear riquesa i llocs de treball, i així augmentar el benestar i la qualitat de vida de la nostra societat. Però el resultat acumulat de totes aquestes decisions locals benintencionades és que s’acceleren els problemes ambientals globals.

   Els efectes globals de les decisions locals

Hem observat que cada dia tenim més evidències d’aquesta interdependència i de la gravetat del problema del canvi climàtic. Però també ens adonem que la majoria dels que intervenen en questes decisions pensen que aquest problema no els incumbeix. És percep el canvi climàtic com una amenaça futura d’increment del nivell del mar que és llunyana per Europa i per a casa nostra, un problema que hauran de resoldre entre ells els grans mandataris mundials.
No obstant, si eixamplem l’abast de la nostra mirada ens adonarem que el canvi climàtic és ja una crua realitat per a moltes persones que pateixen la desertificació de les seves terres agrícoles, per a molts pobles que han patit les conseqüències de les inundacions i altres catàstrofes accelerades pel canvi climàtic que han deixat a milions de persones sense llar[2].

Els efectes locals de les decisions globals

Quan hem avaluat el nostre model agrícola que es proposa regar grans extensions de terrenys de secà, que avui són el cau d’una gran biodiversitat, ens adonem que aquestes terres es volen dedicar especialment al cultiu de grans que demanda una indústria agroalimentària catalana dedicada a la exportació de carn. I sabem que per més que reguem totes les terres a les quals es pugui fer arribar l’aigua, aquesta indústria continuarà necessitant soja que es produeix en terrenys d’ultramar que ara es destinen a monocultius per les corporacions transnacionals, en terres que han estat arrabassades a camperols que han acabat engruixint les legions de milions de persones famolenques[3].
Quan hem avaluat el nostre sistema energètic ens hem adonat que mentre no para de créixer la nostra demanda d'energia, s’incrementa la gran dependència del petroli i ens col·loca en entre el club de països occidentals que extorsionen els recursos dels pobles marginats en països que els necessitarien per sortir de la misèria i els nostres dirigents ho fan mantenint en el poder règims corruptes que durant dècades els asseguren el subministrament amb una estabilitat política aconseguida a base l’explotació, la repressió i la tortura amb unes formes de govern dictatorial que són totalment contraries als nostres ideals democràtics occidentals[4].

                   Els grans reptes globals

Si els països occidentals no contenim les nostres pautes de consum de recursos i d’energia, no podem exigir que ho facin els països emergents on milions de persones esperen accedir als mínims de confort que nosaltres vam assolir ja fa unes dècades, tot i que malauradament, el malbaratament de recursos al nostre primer mon no sembla que ens ha dut la felicitat personal. Ens cal trobar unes noves pautes de vida ordenades segons una nova escala de valors on gaudim del benestar amb un millor repartiment de la riquesa, amb major justícia social i espai per a la solidaritat. La sortida de la crisi no ha de ser pel camí de l’increment de les diferències socials perquè ens aboca directament a l’agudització de les crisis ambientals i alimentàries i a l’escalada de la violència pel control de recursos, que de retruc, augmentarà la despesa pública en la indústria militar, quan la necessitem per la satisfacció de les necessitats bàsiques dels més desfavorits.

Ètica de la responsabilitat per afrontar els nostres reptes locals

Per millorar la sostenibilitat del nostre país hem de fer créixer la responsabilitat ambiental de tots i cadascun dels actors que intervenim en les decisions.
La responsabilitat de cadascú es proporcional al nostre paper i a la incidència ambiental de les decisions. Tenim responsabilitat com a consumidors d’habitatges, de productes alimentaris, de productes sumptuosos, com a usuaris dels mitjans de transport individuals i col·lectius, en la mida en la que contribuïm al creixement d’un sistema que ens pot portar al desastre.
Tenen responsabilitat ambiental els promotors de les decisions relatives als plans i als projectes amb incidència ambiental, i els responsables de les administracions concernides Però tenen molta més gran responsabilitat els que més beneficiats resulten del sistema. Tenen grans responsabilitats les empreses que estimulen el consum i la publicitat enganyosa que promet la felicitat (anunci de 125 anys de la Coca-Cola), i molt més les corporacions que són inductores de les grans injustícies pel control dels recursos, amb la complicitat dels governs, que en molts casos no dubten a servir-se de mitjans antidemocràtics i en alguns casos criminals.
Tenen molta més responsabilitat els que s’han atorgat privilegis i sous astronòmics en les grans empreses, i els governants que ho permeten convertint la cobdícia en norma moral indiscutible. Tenen grans responsabilitats els que permeten que es protegeixin als causants dels grans desastres financers apuntalant els bancs i els banquers amb els diners públics que ara ens escatimen a base de retallades socials.

 La consciència global en el compromís ètic per a l’acció local

Però podem recórrer plegats un camí de redreçament, un camí de rearmament moral que requereix, en primer lloc prendre consciència que les injustícies socials planetàries són l’altre cara dels problemes ambientals perquè la fam i la pobresa són causades per grans atemptats ecològics i al mateix temps causa de l’acceleració de la destrucció del medi i els recursos. Si no actuem ràpid contra el canvi climàtic seguiran augmentant les legions dels seus damnificats.
Però el creixement de la consciència ambiental reivindicativa no serà suficient per assolir els grans reptes ambientals que tenim davant i que afectaran, sens dubte, a les nostres formes de vida i de consum actuals. Ens cal cultivar una nova sensibilitat. Les ecofeministes ho formulen com “tenir cura”, és a dir, cuidar[5]. Una sensibilitat que es pot adquirir “posant-nos en les sabates” de l’altre quan es tracta de persones afectades per les nostres decisions, per llunyanes que siguin. Un sentiment de tenir cura que podem fer extensiu al conjunt dels éssers vius que viatgen en el nostre vaixell i que comparteixen el mateix misteri de la vida del qual també gaudim els humans. Un sentiment que ha d’estar amarat de reconciliació amb la dimensió biològica de la nostra naturalesa humana per experimentar la satisfacció de contribuir a la recuperació de Gaia. Els promotors de la Carta de la Terra, tenen aquesta mateixa convicció. Ens podem sentir protagonistes del redreçament i gaudir amb l’experiència del sentiment de solidaritat amb els beneficiats per les nostres petites renúncies, que serem nosaltres mateixos en assegurar-nos a tots un futur més saludable.
La gran tasca per avançar en aquesta direcció és guanyar còmplices, i podem fer-ho cercant en els altres companys de viatge, en les decisions que ens afecten, la seva part de veritat que ens ajudarà a construir la veritat col·lectiva. Ens caldrà ser subtils en la identificació dels interessos legítims i hàbils en posar en valor les actituds que ens acostin a la resolució de la decisió que maximitzi els guanys col·lectius. Com a professionals que tenim cura del medi ambient ens haurem d’esforçar en identificar i calibrar els efectes sobre el medi, els directes i evidents i els diferits però que poden arribar a ser molt més importants.
Com actors implicats en les decisions ambientals i com a ciutadans, tenim un paper molt important per enfortir la consciència ambiental col·lectiva en les decisions que ens afecten enfortint la democràcia real i contribuint a la implicació dels nostres governants. Es tracta, en definitiva, d'ajudar-nos a ser  més persones per construir una humanitat més humana.
Nosaltres donem fe que aquesta via és factible, ho hem constatat en la nostra feina a l’oficina d’avaluació ambiental que ha estat una gran experiència vital que ens marcarà per sempre, i ha estat possible perquè ens estimem la feina i ens estimem fent aquest feina.


Rufí Cerdan, 6 de maig de 2011.

[1] Albert Cortina ens fa veure el valor de la incorporació del concepte de responsabilitat ètica ambiental, formulat per Hans Jonas el 1995, en les decisions territorials en el seu treball: Nova cultura del territori i ètica del paisatge. Nº 17 dels documents de recerca del CADS.
[2]  En una carta del IASC (Inter Agenci Standing Comité) signada pels 18 representants de les agències internacionals que aglutinen els esforços mundials per respondre als desastres, dirigida a Ivo de Boer, Secretari executiu de la Convenció Marc  de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic, datada el 30 d'abril de 2009, abans de la Conferència de Copenhague, els signataris es lamentaven que la conferència no afrontava les necessitats de l'adaptació urgent al canvi climàtic, li exposaven les xifres de l'increment dels desastres ocorreguts en les dues últimes dècades que es resumien així: S'ha incrementat el nombre de desastres anuals de 200 a 400, dels quals set de cada deu es relacionen directament amb el canvi climàtic. El nombre de persones afectades s'ha triplicat en la passada dècada, en un nombre de 211 milions de persones directament afectades cada any, que representen cinc vegades més que el nombre de persones afectades per conflictes en el mateix període. Els seus costos s'han incrementat de l'ordre de 83 mil milions de dòlars per any.
[3] Més detalls en el llibre de Gustavo Duch: Lo que hay que tragar. Lince 2010, i nº 171 de Quaderns de Cristianisme i Justícia “ L'agroindústria sota sospita”.
[4]  La complicitat del govern d'Espanya ajuda a mantenir en el poder al dictador Teodoro Obiang Nguema (actual president de torn de la Unió Africana que ha donat suporta a Gadafi) que porta 32 anys venent el petroli de Guinea Equatorial a empreses com REPSOL.
[5] Del llibre de Lucia Ramon, Queremos el pan y las rosas. Editorial HOAC 2011.