Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dimecres, 1 de juny de 2011

Territoris conquerits a trets

Aquesta és una història de transformació d'usos del territori que no respon a cap dels mètodes de planificació que nosaltres coneixem. Sembla més aviat una novel·la de l'oeste com les que jo llegia a l’any 1975. Estava fent la mili a Còrdoba, i fart de la censura dels militars que em prenien fins i tot els llibres de Pedrolo, vaig optar per llegir novel·les de l’oeste. M’agradaven especialment les de Silver Cane.
Per a molts lletraferits aquestes obres eren literatura barata. Jo vaig seguir el consell de Manuel Vàzquez Montalban, que deia que per conèixer com operen en la realitat els obscurs interessos de transnacionals i governs respectables, és instructiu llegir novel·les com les de John Le Carré. També he llegit, per fer-me càrrec del que passa al món, un autor més proper, el canari Antonio Lozano, que en el seu llibre, més crónica que novel·la, El caso Sankara, desvetlla la més que probable trama dirigida des del palau de l’Elisi per Mitterand que va acabar amb l'assassinat del president de Burkina Faso, Thomás Sankara, a mans del seu company i actual president Blaise Compaoré. Sankara era un president revolucionari, no alineat, que va promoure reformes increïbles al seu país, que ja resultava incomode als interessos de la metròpoli.
Anys després, en una de les matinals de dissabte que el llibreter de la llibreria Negra i Criminal, Paco Camarassa organitza per aplegar lectors i escriptors, amenitzades amb musclos i vi, vaig conèixer Silver Cane, pseudònim de l’estimat Francisco Fernández Ledesma, autor censurat pel franquisme que es guanyava les garrofes amb aquelles entretingudes novel·les, amb el qual vam comentar els paral·lelismes entre les històries de les seves obres i la nostra realitat.
La història que ens ocupa podria ser perfectament l’argument d’una d’aquelles novel·les. L’acció passa a Mèxic, a l’estat de Michoacan país de camperols on la meitat de la terra encara es llaura amb animals i una part dels seus quatre milions d’ànimes no sap llegir. No és el cas de la família de Ofelia, que viuen i treballen en un rancho de la seva propietat menat per dos dels germans. A la terra que treballen es cultiven, per vendre, alvocats, llimones o maduixes i també altres cultius de la menja tradicional com els cigrons.
Des de fa uns anys però, han arribat uns nous amos que volen terres per a un cultiu d’exportació. Es tracta d’un cultiu que no figura a les estadístiques agràries de l’estat i que no serveix per menjar, que es transporta d’amagat, es ven d’amagat, es consumeix d’amagat, i els que el prenen creuen que els proporciona, ni que sigui momentàniament, la felicitat. La principal característica del cultiu és que fa molts rics als que el produeixen i a molts altres que fan la vista grossa mentre es cultiva, es transporta o es ven. Són tants els diners que es mouen en quest negoci que es necessiten grans especialistes financers en els bancs més importants, que treballen també d’amagat, però això si, amb el consentiment de governants i policies que també participen del negoci. Però el que fa d’aquest negoci un cas més singular és que l’eina més important per cultivar-lo i fer-lo circular és la pistola (o el fusell metrallador o el míssil).
Per als pagesos, el canvi de cultiu els suposa millorar els seus ingressos, (res comparable amb els dels amos) però si entren en el negoci ja només podran sortir-ne en la caixa de pi. Parlar en públic dels encarregats o dels vigilants o dels sicaris suposa l’execució del sospitós i de la seva família.
El cas és que, coneixedors dels riscos, la família d’Ofelia no van voler entrar en el negoci, i es van negar a vendre les terres als narcotraficants
I on queda el sherif en aquesta història?, us podreu preguntar. Doncs resulta que el germà d’Ofelia que era dels bons (agent de policia), en veure el que s’acostava, va posar-se en contacte amb un dels seus caps grossos dins la policia perquè l’ajudés, però el sherif gros no li va respondre, per comptes de l'ajuda va arribar-li un avís en el qual se li deia amablement que si volia conservar la família mantingués la boca tancada.
No fer cabal de les amenaces va resultar un error fatal i els germans grans van aparèixer morts després d’haver estat salvatgement torturats i ara, sense cap necessitat de contracte, els nous amos campen per la seva propietat i els altres camperols que treballaven a la finca, ara més somrients perquè fins i tot els sobrava per veure unes cerveses a sota del porxo, van mirar-la amb desdeny quan anava a recollir les pertinences que li havien deixat encara a casa seva.
La història no te, ara per ara, un final feliç. És un drama que suma morts per centenars. Si consulteu la web Nuestra aparente rendición, presentada recentment al CCCB, podreu comprovar que des d'el 12/sep/2010 han comptat 10.556 morts per violència a Méxic.
Quan em va explicar aquesta història una amiga d'Ofelia vaig fer-me càrrec que el seu sentiment no podia ser altre que l'odi contra aquells que van perpetrar els assassinats, contra els còmplices, contra els que callen i, molt especialment contra els governants corruptes que fan possible aquest estat de coses que crèiem només possibles en innocents novel·les de l'oeste.
D'altra banda no hem de lamentar tan sols aquesta salvatge violència i la por que s'instal·la en la societat com un objectiu volgut pels violents i els seus còmplices, sinó la manca d'expectatives de futur digne per als camperols arraconats a la marginació i per als joves que haurien de ser la llavor del canvi.
Però hi ha esperança. Ho demostren les lluitadores valentes que ja han patit la repressió en la seva pròpia pell com Lydia Cacho, i els que treballen arreu per escampar la consciència d'aquesta situació i que cerquen la nostra solidaritat.
Nosaltres també podem, si no mirem cap a un altre cantó quan veiem petites ressenyes als diaris que donen compte de més dotzenes de morts. Podem explorar per uns moments el seu immens dolor i sentir la compassió i la proximitat amb la seva causa. Ni que sigui en la enorme distància de la nostra comoditat, la nostra acció ajudarà a apaivagar aquest odi i podrà fer una petita contribució a tots els que malden per trobar pau, per donar pau, per rebre pau i per no justificar les respostes institucionals violentes i els que es comprometen en denunciar als responsables i els seus còmplices.
Sembla que els nostres joves indignats també entenen que les seves exigències de reformes profundes en els nostres sistemes econòmics i polítics també les fonamenten en l'acció compromesa i pacífica. Benvingut el seu exemple i l'esperança que comporta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada