Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

divendres, 13 de maig de 2011

Refugiats ambientals

 Riu Llobregat, al Pont de Vilomara el 20 de setembre de 1971
Així va quedar la casa que havia fet el meu pare
Jo tenia 14 anys, i aquell 20 de setembre de 1971[1], era al migdia i tornava de treballar de Manresa on feia d’aprenent de manyà cap al barri del Raval, i el riu Llobregat, estava a punt de superar per sobre el pont gòtic que dona nom al poble del Pont de Vilomara. Segons els meus records, l’aigua tenia una alçada de més de 20 metres per sobre del seu nivell normal. Plovia, però tot d’una ens avisen els veïns que cal marxar de casa sense temps per agafar absolutament res. Vaig enfilar-me a la muntanya de la Punta de Sabata per anar a peu a recollir la meva mare que venia de treballar de la fàbrica nova de Manresa perquè l’autobús ja no podia passar per la carretera, quan vaig veure com la casa que havia construït el meu pare bosquerol, immigrant castellà, en un terreny barat en caps de setmana, s’esfondrava com si fos de paper, deixant de mostra la paret de l’entrada, arrossegada per una avinguda d’aigua immensa, ràpida, implacable, fosca... Recordo perfectament la sensació, les llàgrimes i els pensaments “hem salvat la vida per minuts, però ens hem quedat sense res”.
Les quatre persones que vivíem a casa vam viure com a refugiats durant dos anys a casa dels meus oncles. Jo dormia a la cuina en un llit plegable...
Aquests dolorosos records, que m'han fet sentir molt proper als damnificats de Lorca, han marcat la meva lectura del llibre “Migraciones ambientales. Huyendo de la crisi ecológica” de Jesús M. Castillo. Ed. Virus 2011. Un llibre petit, de 108 pàgines, molt ben documentat i ben estructurat.
En el llibre es parla de les migracions ambientals motivades pels fenòmens naturals, terratrèmols, tsunamis i volcans. De les migracions ambientals relacionades amb la degradació ambiental ocasionada o accelerada per l’acció humana, desertització, inundacions, les instal·lacions industrials, nuclears, agrícoles i fins i tot per la declaració d’espais protegits!.
S’avaluen les relacions directes entre aquestes migracions i el canvi global. Es considera com a migrants ambientals els que són víctimes de l’escalfament que generen les emissions dels països enriquits, els que deixen casa i mitjans de subsistència per la deslocalització de les activitats contaminants als països pobres, els que veuen desaparèixer els seus recursos naturals, pesquers, forestals, agrícoles o ramaders, per les activitats econòmiques imposades per a l’exportació de materials o d’aliments per al seu consum en el primer món,  als que cal afegir les víctimes de les conflictes armats que tenen aquestes inconfessables motivacions econòmiques.
En el llibre es donen dades dels afectats actuals pel canvi climàtic, uns 325 milions anuals, dels quals les persones mortes per fam, malaltia o desastres climàtics s’avaluen en 315.000 a l’any i s’espera que la xifra arribi a mig milió el 2030.
Pel que fa als costos, es valoren en 125.000 milions de dòlars anuals, i per al 2030, hom espera que aquesta xifra anual sigui de 340.000 milions.
El efectes previsibles d’aquest genocidi econòmic, del qual en som co- responsables els que vivim al primer món, i molt més responsables els nostres governants, poden ser molt més greus si tenim en compte que els més afectats, els més vulnerables són i seran els que tenen menys recursos per fer-hi front.
Jo no he pogut restar indiferent davant d’aquesta lectura, perquè he experimentat, i avui he recordat, els sentiments que tenen els que d’un dia per l’altre perden família, casa i mitjans de subsistència. No puc deixar que m’envaeixi la impotència. Vull sentir aquest dolor per no deixar d’indignar-me, per reaccionar, per impedir que les coses segueixin com van i provocar els canvis ja, perquè sin no reaccionem, el sistema, el capital, que ja especula amb els costos del canvi climàtic, espera fer molt més negoci amb l’adaptació que amb la mitigació.
Tenint en compte qui hi ha darrera dels governants mundials, no seria aquesta la causa profunda per la qual no s’aconsegueixen acords internacionals per lluitar contra el canvi climàtic?.


[1] En una web he trobat un resum d’aquelles inundacions: lluvias muy fuertes en gran parte de Catalunya con  inundaciones en las comarcas de Girona i Barcelona. Tambíen en el Tordera, el Güell y otros rios, se produjo el desbordamiento del Llobregat, que registro el màximo caudal del siglo, con 3080 m3/s. El balance fué de 7000 millones de pesetas de pèrdidas y 19 víctimas mortales.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada