Les claus d’un fracàs esperat
El propi Antonio Guterres, secretari general de l’ONU ho diu
ben clar. “El resultat #COP26 és un compromís, que reflecteix els interessos,
les contradiccions i l'estat de la voluntat política del món actual”. En
aquesta paròdia de reunió d’interessos de les parts, les parts més
representades, les més influents, han estat els grups de pressió de les grans
companyies de combustibles fòssils.
De fet, tot l’argumentari construït per l’aparell, els
propis informes del IPPC, que mostren ingènues baixades de les emissions
degudes als esforços dels estats, estan “contaminats” per un discurs que vol
negar l’evidència dels límits físics del creixement basat en la suposició de la
disponibilitat il·limitada de combustibles fòssils. “En conclusió, la
majoria de les corbes de descens ràpid en els escenaris són més típiques d'una
línia argumental de col·lapse de la civilització. Aquestes emissions
antropogèniques poden ocórrer si i només si arriba un col·lapse relativament
ràpid de la civilització. Però el canvi de narrativa hauria de modificar no
només l'estructura i el detall dels escenaris i models, sinó també els propis
informes de l'IPCC”[1].
Però el que és més greu, les informacions que
subministren els estats sobre les Contribucions Nacionals són falsejades,
tal com demostra una recent investigació que estima que es declara és d’un 30% menys d’emissions del que realment
es produeix[2].
No es podia esperar una altra cosa que un gran exercici de
“greenwashing” (El greenwashing és
una pràctica de màrqueting verd orientada a crear una imatge il·lusòria de
responsabilitat ecològica). Malgrat les grans mobilitzacions desplegades pels
col·lectius activistes ambientals, dels joves, dels pobles indígenes, de les
comunitats avui greument amenaçades, els estats només han fet declaracions de
bones intencions sense compromisos concrets, i fins i tot declaracions que
deixen ben clar que no permetran pressions sobre temes clau per mitigar els
efectes del canvi climàtic:
a) La reparació dels danys causats a les
poblacions ja destrossades pels efectes de les emissions que provoquen
sequeres, inundacions, refugiats climàtics, comunitats foragitades dels seus
territoris.
b)
L’aturada del consum del carbó i la frenada de
la resta de combustibles fòssils cínicament reconvertida en retallades de
“subvencions ineficients” als països productors que rebaixen el preu de la
benzina per reduir les despeses de les seves classes més desfavorides.
c)
La transferència suficient de recursos als
pobles menys desenvolupats i a les classes populars per fer front als impactes
del canvi climàtic que ja estan patint, i al col·lapse econòmic que vindrà.
d)
L’establiment de mecanismes eficients per la restauració
i protecció d’ecosistemes vitals.
Mentre Joe Biden feia declaracions grandiloqüents a Glasgow,
al seu país ha decidit apujar un 24% la quantitat de carbó que destina a la
generació d’electricitat, i Pedro Sánchez feia el mateix preparant la reobertura
de la central de As Pontes que també funciona amb carbó.
En realitat, ho sabíem, els poderosos reunits a Glasgow
estan més preocupats per mantenir el subministrament energètic a la seva
desbocada maquinària productiva, que en la reducció de les emissions. Ho saben
perfectament però ens enganyen deliberadament: “si es compleix la previsió
de l'Agència Internacional de l'Energia (que assessora als països de la CDE
que la mantenen), el 2025 la reducció de la producció de petroli per impossibilitat
física de bombament al ritme anterior serà un 30-50% inferior a la del 2018”.
[3]
La festa del capitalisme infinitament creixent, s’acaba
Però la festa del capitalisme que ignora els límits físics
de l’economia, presenta senyals clars
que anuncien la ressaca. La manca de disponibilitat de petroli barat i de
materials crítics estan posant damunt la taula els límits materials del
creixement econòmic. Cap expert afirma que sigui un procés ràpid de col·lapse,
però si que hi ha molt consens en considerar que està apareixent la cara fosca
de l’economia globalitzada. La globalització ha facilitat la mundialització de
la pandèmia del COVID i està dificultant la seva contenció. La congestió dels
sistemes de distribució posa de manifest les debilitats dels grans principis
del capitalisme modern, la producció “just in time” per estalviar costos
d’estocs, i la deslocalització de la producció per cercar salaris més barats,
mentre l’eficiència tecnològica que ha propiciat el gran increment de consum de
productes basats en els semiconductors toca sostre per la manca de materials i
per la impossibilitat de rendibilitzar noves inversions que propiciïn nous
salts qualitatius[4]. D’altra
banda, la precarització salarial i de les condicions de treball, ha posat damunt
de la taula la situació crítica de treballadors essencials com els conductors
de camions.
Experts honestos i compromesos ens diuen que el decreixement
no és una opció, que és un imperatiu matemàtic fins ara voluntàriament ignorat.
És indiscutible que l’impacte es traslladarà més aviat o més tard a tots els
sectors de la producció i del consum i que el més assenyat és que ens anem
preparant per fer moltes coses de manera diferent. La producció d’energia a
nivell local, la producció d’aliments i béns de consum de proximitat és una via
que cal transitar, acompanyada per descomptat, per unes pautes de consum més
frugals. També ens diuen que la tecnologia pot ajudar però que no se li poden
demanar solucions màgiques. La paradoxa
és que les expectatives d’aconseguir la contenció de l’escalfament global es
fien totes a assolir Zero emissions el 2050, quan els experts en energia,
tecnologia i materials, ens diuen que serà materialment impossible desenvolupar
i produir tots els artefactes que ens prometen rebaixar les emissions
voluntàriament i de forma dràstica. El capitalisme mostra ara un nou rostre: després
dels negacionistes ara és l’hora dels “negocionistes” que són tots aquells que
pretenen acaparar les subsidis públics al “desenvolupament sostenible” per a generar
electricitat verda, quan al nostre país la potència elèctrica instal·lada ja
supera de llarg la demanda, i ens manca espai i materials per a fer renovables
que caldria; o fabricant vehicles elèctrics com si fossin la gran alternativa a
la mobilitat que genera les emissions, quan més del 75% de l’energia consumida
no és elèctrica, ni ho serà en un pròxim horitzó tecnològic. Ni camions, ni
vaixells, ni avions podran funcional mai amb electricitat. D’altra banda
l’escassetat de materials crítics (liti, cobalt, manganés, coure...) i no tan
crítics, ens fan preveure que serà impossible construir tots els artefactes que
ens prometen la conversió per assolir les “Zero emissions”. Les emissions es
rebaixaran violentament pel col·lapse del sistema.
Preparar-se per al col·lapse i definir les estratègies
No es pot garantir la continuïtat física del capitalisme
globalitzat, però el sistema encara conserva l’hegemonia del discurs econòmic i
social fomentant el desconeixement de la transcendència de la situació actual.
Cal construir un nou discurs que faci possibles els canvis cap a una societat
més sana. I en aquest context ens diuen
que davant de l’eventual col·lapse, les prioritats immediates són segons Antonio
Turiel:
Assegurar l’alimentació, l’abastiment d’aigua i el
sanejament que depenen de l’electricitat. I a mig termini desenvolupar
col·lectivament la producció local d’energia i recursos essencials al mateix
temps que es redueixen les xarxes de distribució d’ampli abast. Un nou horitzó
de reducció de la demanda energètica ha de passar, necessàriament, per
intensificar l’urbanisme de reciclatge (rehabilitació de la ciutat antiga) i la
diversitat d’usos a la ciutat per reduir la necessitat de mobilitat.
L’escassetat de materials ens ha de dur a incentivar la reducció i el
reciclatge de residus i fins i tot, a
l’aprofitament dels materials dels dipòsits existents.
Des de fa anys, son moltes les experiències sorgides en
barris i comunitats on hi ha activistes que proposen alternatives locals per a
la transició ecològica, que es preparen per al possible col·lapse del sistema. Darrerament,
front del “blablabla” dels discursos oficials, grups de científics compromesos
han mostrat la cara militant de l’acadèmia, primer amb la filtració i la
crítica dels informes de l’IPPC abans de que fossin maquillats pels polítics, i
fins i tot, formant part activa de les protestes als carrers de Glasgow.
No obstant, calen transformacions estructurals que no es
podran aconseguir, ni per la via de l’articulació dels col·lectius de la
resistència, ni amb les contribucions acadèmiques. Hi ha, al menys, quatre
eixos de transformació de la ciutat i del seu metabolisme (recursos materials i
energia) que requeriran forçosament de canvis de fons que afecten les ciutats i
el territori proper:
1)
L’urbanisme per redefinir els espais
públics per a que siguin més verds (resilients contra la calor que mata
persones) més humanitzats (més per a la persones que per als vehicles privats),
més policèntrics i amb misticitat d’usos (per reduir la necessitat de mobilitat
en uns espais on tot es trobi a menys de 15 minuts a peu).
2)
L’habitatge per aturar l’extensió de la
ciutat, i reciclar l’espai ja construït, regenerant els centres històrics en
procés de gentrificació, amb pisos buits i ruïnosos, per aconseguir la millora
de l’entorn per a una vida més digna de les classes populars que els habiten i
també una eficiència energètica que redueixi considerablement el consum
energètic. La gran aposta per la rehabilitació ha de ser tan important com les
polítiques d’adquisició d’habitatge públic per atendre les necessitats reals
d’habitatge social.
3)
La transformació de la mobilitat interurbana
i a la ciutat, amb la penalització de la mobilitat en vehicles privats per
alliberar espai per a la mobilitat en bicicleta, a peu i feminitzada
(especialment de les persones grans que arrosseguen cotxets, carros de compra o
caminadors) el que comporta disposar de nodes d’intercanvi modal, entre
sistemes de transport a peu, públic motoritzat i privat. No es podrà abandonar
mai un mode de transport com el cotxe (per exemple en els entorns rurals), que
haurà de ser progressivament residual).
4)
Sistemes alimentaris. El trencament de
les bases de la globalització (petroli o gas barat – que ja ha aturat fàbriques
de fertilitzants- seran un cop dur per
als grans agro-negocis, però no serà suficient. Caldrà impulsar els canvis
d’hàbits: reducció dràstica del consum de proteïnes animals, consum de
proximitat i de productes de temporada. Tot plegat ha de comportar la
transformació dels sistemes de cultiu i de l’aprofitament de les terres
agrícoles properes a les ciutats per als productes de regadiu, posant en cultiu
terres abandonades o marginals (bancs de terres).
I encara
una qüestió fonamental, prioritària i transversal, com és la cura de les
persones al centre de les polítiques, que passa pel reforçament i regeneració
dels sistemes de salut amb l’atenció
comunitària i de protecció de les necessitats bàsiques de les persones, i amb
una renda de garantia efectivament universal i suficient per una vida digna.
Per descomptat, la condició necessària de tot plegat, serà la lluita per una
fiscalitat redistributiva de la riquesa.
Com ens ha ensenyat la història: alfabetització social i ambiental, per moure les consciències populars
La
premissa de tot plegat és una recepta que no és nova. La història del moviment
obrer ens ensenya que les grans transformacions (i les no tan grans, ni tan
llunyanes, com la revolució zapatista) van començar per l’alfabetització, per
la conscienciació popular que va eixamplant progressivament el nucli dels que
veuen clar que calen transformacions que podem tenir a l’abast. Aquells que
consideren les classes populars com infants esporuguits, ens diuen que no creem
alarmisme explicant la duresa de la realitat i la fatalitat dels temps que
s’acosten.
Les
aturades energètiques (tots els combustibles fòssils es troben en el zenit de
la seva producció), la manca de materials bàsics i el trencament de les cadenes
de subministrament, no farà res més que disparar la inflació que ja ha començat
a esdevenir una realitat palpable, i una crisi econòmica sistèmica. Més
patiment per als pobres que no han parat d’augmentar després de la crisi
financera i de la pandèmia, en paral·lel a l’increment de les fortunes dels més
rics.
La
ignorància i la por són les aliades del feixisme, i per tant, la lluita contra
el sistema que es trenca, però que mai caurà voluntàriament, passa per la resiliència i la revolta de les classes
populars, que s’han de veure concernides en les solucions que estiguin al seu
abast i en la pressió política que ha de fer canviar els discurs hegemònic i
les estructures polítiques que sustenta.
Si
la globalització del sistema productiu capitalista presenta símptomes clars de
trencament dels seus peus de fang, la proximitat no és tan sols una condició de
la resiliència energètica, alimentària i de les cures, és també una àmbit de
transformació per a exercir la pressió que ha de transformar les estructures on
es prenen les decisions urbanístiques i territorials que més ens afecten.
L’exemple
de la resposta, encara incipient, ens la proporciona la centralitat de la
lluita des de les perifèries on han unificat el combat per la justícia social i
la justícia ambiental en regions com l’Amazonia (on també es fa palès que els
sistema no te cap aturador moral i no dubta en recórrer a l’assassinat dels
dirigents locals). També des de les
perifèries del primer món, cal impulsar el motor de la mobilització global i
local necessària per a contenir la deriva de la injustícia social i ambiental.
Si d’alguna forma el “col·lapse” anticipa una nova societat, prendrien tot el
seu sentit les paraules de Teilhard de Chardin: són els sofrents els que
impulsen el “cosmos” vers la seva plenitud.
[1] Carlos
de Castro. Professor Titular de Física Aplicada. Universitat de Valladolid a https://ustednoselocree.com/2021/11/16/el-informe-de-cambio-climatico-de-2021-del-ipcc-bases-fisicas-cientificas-1-3-las-narrativas-y-escenarios-que-emplea-el-ipcc-no-son-creibles/
[2] https://www.washingtonpost.com/climate-environment/interactive/2021/greenhouse-gas-emissions-pledges-data/
[3] Ferran
Puig Vilar a https://ustednoselocree.com/2021/11/15/ineficiencia-cop-optada-y-van-26-1-2-diagnostico/.
Però la font més ben informada i que
està fent un gran esforç didàctic per a fer comprendre que ja estem en el zenit
de la producció de tots els combustibles fòssils és Antonio Turiel a https://crashoil.blogspot.com/ i al
seu llibre Petrocalipsi.
[4] Alicia
Valero, Doctora enginyera química experta en l’avaluació dels límits dels
materials explica al seu llibre Thanatia, que el problema dels microxips
és només la punta de l’iceberg de l’escassetat de materials crítics i https://crashoil.blogspot.com/2021/06/las-guerras-cob-i.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada