1 No està en perill el planeta, és la nostra pervivència
Durant aquest anys
2021, s’han multiplicat els senyals que apunten que s’accelera una dimensió
diferent del mateix problema de l’apocalipsi climàtica, aquests elements
indicarien que ens trobem davant de la primera etapa del col·lapse del sistema
econòmic capitalista globalitzat degut a l’arribada del peak-oil i de
l’exhauriment de molts materials imprescindibles per al funcionament del
sistema, i el que es pitjor, per a la desitjada transició energètica amb les
energies renovables.
En primer lloc, per
acotar la dimensió de l’apocalipsi, cal aclarir que el que està en joc no és la
“destrucció del planeta”. Aquest anècdota em serveix per acotar-ho. L’estiu de
1986 va tenir lloc un incendi forestal que va commocionar la societat catalana
en afectar molt a la muntanya de Montserrat. Fins aleshores no hi havia hagut
grans incendis, però aquell, a més de ser gran va afectar “l’ànima sentimental”
de la nació catalana, fins al punt que va desencadenar esdeveniments importants
que donarien lloc, per exemple, a la llei forestal catalana de 1988. A Manresa
vaig comptar-me entre els animadors de les naixents Agrupacions de Defensa
forestal (ADF) i vàrem convidar a Ramon Margalef[1] a la Casa de la Natura “la Culla” on ens
reuníem les ADF, per tal que l’eminent doctor donés rellevància a la nostra
acció social. En acabar la seva xerrada sobre la importància dels ecosistemes
forestals, un periodista li va demanar si, seguint per aquest camí, els homes
destruirien el planeta. El professor, molt amablement va respondre que hi ha
més probabilitats que la terra sigui destruïda per l’impacte d’un meteorit que
pels humans, però aquest fet no treu que l’espècie que es considera més
intel·ligent, mostri tanta estupidesa com per causar la desaparició d’altres
espècies amb les que comparteix la
grandesa de la vida, i posar en perill la seva pròpia pervivència.
2 Quin és l'abast de l'impacte del canvi ambiental global? I la seva velocitat?
2.1 Els efectes sobre la biodiversitat.
Els experts estan
d’acord en què el canvi ambiental global més destacat és la pèrdua de
biodiversitat. Malgrat que les estimacions indiquen que hi hauria uns 13
milions d’espècies al planeta, només en coneixem 1,75 milions. Hi ha certeses
de l’extinció de prop d’un miler d’espècies de vida silvestre conegudes, a les
que cal afegir un nombre significatiu (unes 300) de les que es troben en perill
d’extinció. No podem inferir quantes s’estan extingint abans de ser, ni tan
sols conegudes.
Els canvis dels usos
del sòl, transformació d’hàbitats (silvestres o mosaics agro-forestals) per a
l’agricultura intensiva i la ramaderia són una de les causes principals.
L’obertura d’infraestructures en espais molt vulnerables, com la seva amazònica,
són les vies de penetració dels
interessos econòmics que provoquen els incendis forestals per la implantació
ramadera, amb una intensitat tal que pot ser seguida per les imatges de
satèl·lit. L’expansió urbana és una altres de les causes que generen la pèrdua
dels ecosistemes que aixopluguen la biodiversitat.
El tràfic il·legal
d’espècies exòtiques, així com la introducció d’espècies invasores són dues
causes importants de l’extinció d’espècies. L’escalfament global, produeix
efectes perfectament observables en el desplaçament de les espècies i, el que
es pitjor, la pèrdua irreversible dels hàbitats àrtics pel desglaçament dels
casquets polars. L’escalfament de l’aigua dels oceans i la seva acidificació, ja
ha causat la destrucció de la meitat dels esculls de coral (veritables
paradisos de biodiversitat marina). Un fenomen que no s’aturarà a curt termini
per la gran inèrcia tèrmica de l’aigua del mar que absorbeix gran part de les
emissions del CO2. La sobrepesca és l’altra gran causa antròpica de la pèrdua
d’espècies marines, d’efectes tan perniciosos com la contaminació per plàstics
o productes químics.
L’ONU va promoure el
conveni
per la biodiversitat. La
primera fita important dels calendaris de les grans reunions de líders mundials
organitzades per l’ONU, va ser la COP15 sobre biodiversitat de l’11 al 14 d’octubre a Kunming, China. En
aquest reunió l’ONU va aportar Un informe que recull que no s’ha complert cap dels objectius del decenni
2010-2020 (parcialment assolides sis de les 20 metes fixades). Aquesta reunió,
això si, fa finalitzar amb una declaració optimista, i l’anunci d’una propera
trobada per concretar nous objectius.
2.2 Els
“avenços” en la reducció de l’escalfament global
La valoració dels
avenços assolits des de la cimera de París i l’assoliment de nous compromisos
són els propòsits de la Cop26 sobre canvi climàtic.
El Grup
Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC) promogut per l’ONU, ha
de presentar el seu sisè informe el febrer de 2022. Esta format per tres grups
de treball: el primer mesura l’evolució dels indicadors del canvi climàtic, el segon
valora els seus impactes i el tercer que ha de fer propostes de mitigació i
adaptació.
Ja s’ha fet públic
l’informe tècnic previ a la supervisió dels responsables polítics (que redacten
el que es coneix com Summary for Policymakers -SPM). A mida que els
especialistes com Ferran Puig Vilar van aprofundint en el contingut de
l’informe, ens van enviant senyals d’alarma. El post del dia 10 d’agost
d’aquest expert independent, (integrant del CENEAM) enginyer i comunicador, que
des de 2008 es va centrar en el tema del canvi climàtic, ens indica:
• Que els informes consensuats entre
científics governamentals porten a la moderació de forma sistemàtica, que el
grup 1 de la ciència física no està versat en els sistemes complexes i que per
a ells un canvi d’estat és “una curiositat matemàtica” d’alt impacte però de
baixa credibilitat, un concepte que es considera molt versemblant per altres
branques de la ciència (tot seguit en veurem la seva rellevància).
• En tot cas el titular de l’informe,
tot i la moderació, és clar: “la crisi climàtica és pitjor del que s’esperava”.
El segon titular fonamental és present fins i tot en el resum per a polítics
d’aquest primer informe: Molts dels canvis deguts a les emissions de gasos
d’efecte hivernacle (GEH) passades i futures són irreversibles durant segles o
mil·lennis, especialment els canvis en els oceans (augment de temperatura,
acidificació, nivell del mar...) i en els casquets polars.
• Els models no han tingut en compte
els efectes accelerants (Tipping points) de l’escalfament del permafrost (sòl
glaçat del zones circumpolars que allibera grans quantitats de gas metà,
d’efecte hivernacle 25 vegades superior al CO2) ni les respostes abruptes de
punts crítics com el fort increment del desglaç antàrtic i la mort regressiva
dels boscos.
En resum: La crisi
climàtica s'intensificarà, se superaran els +1,5 °C, i els +2 °C ho faran amb
tota probabilitat (podem arribar a +5,7º el 2100), Groenlàndia es fondrà fins i
tot si encara hi ha "evidències limitades" que ha passat el seu punt
de no retorn, i el foc consumirà la vegetació i la vida animal dels boscos que
ja no es troben a la seva zona climàtica.
A primers d’agost un
mitjà local ha publicat una segona Filtració de l’informe de l’IPCC, aquest cop del grup III (Mitigació i
adaptació) abans de ser maquillat pels polítics de forma prèvia a la publicació
definitiva per amb una afirmació contundent: “la preservació mediambiental no
és compatible amb el creixement econòmic”, o el que és el mateix, només el
decreixement apareix com un camí viable cap als escenaris de reducció de les emissions abans del 2025 i
Zero net d’emissions a partir del 2050. I constata com s’ha produït una
expansió d’algunes activitats econòmiques intensives en emissions com ara
l’aviació que ha crescut un 28,5% entre 2010 i 2020 .
Però l’informe,
contemplant la distribució desigual dels ritmes de les emissions també afirma:
“No és incompatible lluitar contra la pobresa energètica i el canvi climàtic.
Això es deu al fet que els grans emissors són els més rics: el 10% més ric emet
deu vegades més que el 10% més pobre. És per això que augmentar el consum dels
més pobres als nivells bàsics de subsistència no augmentaria gaire les
emissions”.
Quant a la
combinació de mecanismes de governança per a fer viable la transició, l’informe
indica que calen mesures legislatives més efectives i mecanismes de mercat,
però reconeix que serien insuficients i que els moviments socials climàtics
tenen un paper molt important per evitar l’acceleració dels canvi climàtic.
L’article que publica el resum de la filtració, destaca que el 52% dels
francesos creuen que cal abandonar el mite del creixement infinit.
Una tercera filtració ens informa que hi ha hagut 32.000
recomanacions dels estats per canviar els informes filtrats.
3
Els senyals de l’esgotament de les bases
materials del sistema
3.1 La
llei de l’entropia i el procés productiu: “el peak-oil”
Aquest any es
compleixen cinquanta anys de l’edició del llibre de l’economista romanès Georgescu-Roegen
“La llei de la Entropia y el procés econòmic”. Aquest llibre va canviar radicalment l’enfocament
de l’economia, quan va fer el mateix que el fundador de l’ecologia científica,
Ramon Margalef amb els ecosistemes, mirant cap a la termodinàmica per calcular
els balanços energètics dels processos productius i calculant quanta energia i
materials es consumeix en els diversos processos de producció (o en els
ecosistemes per al cas de l’ecologia). Sota
aquesta perspectiva, l’economista va posar en evidència que els mercat no tenen
compte l’eficiència energètica en assignar valor als béns produïts. Un valor de
mercat que serà exponencialment creixent a mida que la producció s’acosti als
límits de les existències dels recursos energètics i materials.
L’economia
convencional ha fet cas omís d’aquestes consideracions, i el capitalisme ha
seguit un camí creixent de producció de béns mentre els recursos han estat
barats, per més que molts experts, com el català Joan Martínez-Alier han format generacions
d’especialistes de l’economia ecològica advertint dels límits del sistema. En
la història recent del capitalisme hem experimentat diversos moments
d’escassetat de combustibles fòssils per raons conjunturals que han donat lloc
a crisis econòmiques globals (1973, 1979, 1990) que els sistema ha anat
superant a base de l’empobriment de les classes treballadores.
No obstant, molts
experts estan anunciant des de fa temps que a la dècada de 2020 es produirà el
que es coneix coma “peak-oil”, és a dir la finalització dels combustibles
fòssils barats. L’especialista de casa nostra més significat és Antonio
Turiel, que va publicar el
llibre “Petrocalipsi” que ja va per la sisena edició, en el qual anunciava el
gran declivi als inicis-mitjans dels anys 2020. Malgrat que les reserves de
combustibles estimades no s’hagin esgotat, el problema actual és que finalment,
les lleis de la termodinàmica esdevenen implacables al mercat: el cost
energètic i econòmic d’obtenir els combustibles fòssils de les reserves és tan
elevat que el resultat és un increment de preus que acaba per afectar tots els
àmbits del mercat.
L’Agència
Internacional de l’Energia, en el seu informe de maig de 2021,
preveu descensos importants de la demanda assenyalant un símptoma concloent de
que ens trobem en aquesta zona del
Peak-oil, quan explica el gran declivi
dels inversions de les companyies productores de cru i de gas en noves
prospeccions, a causa justament, de la manca de rendibilitat de les
explotacions de cru barat. Turiel aclareix que, en realitat, les dades de demanda de l’informe de
l’AIT ens indiquen que es altament probable una caiguda del 50% de la producció
de petroli en menys de cinc anys.
Pel que fa al gas
natural, és perfectament conegut que les dues vies d’aprovisionament més
importants d’Europa, Rússia i Algèria, han reduït molt el pas de les seves aixetes.
La disminució de les reserves de l’extracció ha fet que s’atenguin
prioritàriament les creixents demandes internes, i que es rebaixin les
exportacions. Pel que fa la provisió de la península ibèrica, el tancament del
gasoducte principal que travessa l’estret, ha comportat des de l’1 de novembre
la reducció del 30% del gas que entra a la península, agreujant encara més les negres perspectives de l’impacte que ja ha produït l’increment
del preu del gas (que en un any s’ha multiplicat per 5). Al marge d’altres
impactes en els usos industrials del gas i en el propi preu de l’electricitat,
les centrals de cicle combinat són el regulador del sistema elèctric front de
les oscil·lacions que es produeixen per l’aleatorietat de la oferta de les
energies renovables. Així doncs, la menor disponibilitat de gas compromet
seriosament la seguretat del sistema elèctric front dels incidents (com els que
ja han succeït en poc temps a Europa) que poden ocasionar apagades causades per
avaries importants en la xarxa de distribució en aquests moments de tensió.
Aquesta alta probabilitat d’apagades ha dut als governs d’Alemanya, Àustria i
Suïssa a informar als seus ciutadans de com prevenir en l’àmbit domèstic, grans
apagades de diversos dies de durada.
Malgrat les
campanyes propagandístiques del govern francès, que és el gran avalador de
l’energia nuclear, aquesta font d’energia, al marge dels riscos que comporta,
tampoc pot esdevenir cap alternativa fiable, doncs les reserves d’urani fa
temps que estan caient en picat, de forma que l’extracció ja fa anys que és
inferior a la demanada, i el seus preus creixen continuadament.
En aquest context,
països com l’Índia, la Xina o Alemanya intensifiquen l’ús del carbó per
alimentar la seva demanda d’electricitat, malgrat que l’eficiència energètica
del carbó que s’extreu actualment és molt inferior a l’antracita, i que les
reserves d’aquests països també decreixen, el que ha dut a la Xina i l’Índia a
programar apagades controlades.
3.2 Les
possibilitats de les energies renovables
Les energies
renovables de tecnologies més madures són l’eòlica i la fotovoltaica. La
nomenada “energia verda de l’hidrogen”, encara molt “verda” tecnològicament no
és una font d’energia sinó d’emmagatzematge. Les tecnologies com la de fissió,
son avui per avui, ciència ficció. El fet és que l’electricitat cobreix a
nivell mundial, tan sols un 20% de la demanda d’energia (al nostre país un
23,5%). No hi ha res que faci pensar que camions, vaixells i avions puguin
funcionar amb electricitat. De fet, el parc mòbil elèctric actual no arriba a
casa nostra al 4% i la nostra potència instal·lada de eòlica i fotovoltaica és
de 1.800MW. En el darrer any l’energia real generada per aquestes fonts
renovables ha estat del 50% de la potència instal·lada. L’expert català
d’aquesta tecnologia, Pep Puig, afirma que ens caldrien 50.00MW. És creïble
que, a curt termini, podrem disposar d’espai consensuat per a la seva
instal·lació?. Tot plegat sense considerar que, de fet, no hi ha materials
disponibles per al creixement de les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques.
I això ens remet al següent apartat.
3.3 L’esgotament
de materials crítics
Alicia Valero, al seu llibre “Thanatia. Los límites
minerales del planeta” quantifica els estocs disponibles de molts minerals que
intervenen en els processos de fabricació dels enginys electrònics i afirma,
per les mateixes raons de la gran inversió d’energia necessària en l’extracció,
que ja estem assistint a l’esgotament d’estocs de materials molt utilitzats per
les noves tecnologies (“el problema dels microxips és la punta de l’iceberg”). I
no parlem de minerals escassos que es troben en les nomenades “terres rares”,
parlem per exemple del coure que cotitza actualment a 11.300$/tona. Cal molt coure i
materials rars i escassos per fer cotxes elèctrics i instal·lacions de
renovables. “El pic de tot” ens porta a començar a notar els des-abastiment de
productes essencials que disparen preus.
Els defensors del
“desenvolupament sostenible” afirmen que la solució és l’economia circular, és
a dir una economia que recupera tots els residus i recicla els materials que
contenen. Martinez-Alier, afirma que tan sols es reciclen un 8,6% dels
materials consumits per l’economia mundial (un total anual de 92 Gt -una Gt són
mil milions de tones-), i que de fet, la circularitat en l’economia és un mite,
doncs el 44% dels materials extrets es fan servir per processar energia, i els
estocs de materials (habitatges, infraestructures...) creixen a un ritme molt
elevat amb addiccions netes de 17 Gt/any.
Així doncs, és en
aquesta clau de l’esgotament de recursos materials i energètics que hem
d’interpretar esdeveniments que ja s’han manifestat i que poden tenir
conseqüències econòmiques greus. Han aturat la seva producció importants
processos productius que consumeixen molt gas natural com les fàbriques de fertilitzants (perquè el preu gas és el 80% del seu cost
de producció). S’aturen fàbriques tèxtils a Portugal, els ports d’arreu del món
es troben encallats, entre altres raons perquè el preu del transport marítim
s’ha multiplicat per cinc. Un 50% de les obres en marxa han parat o renegociat
els seus contractes degut a l’elevat increment dels costos. S’informa
d’importants problemes de des-abastiment d’aliments i de productes de consum
(electrònics, joguines, mobles...) per a les dates immediates de final d’any i
per als propers mesos.
4
Estem davant del final de la festa?
La manca de
disponibilitat de petroli barat i de materials crítics estan posant damunt la
taula els límits materials del creixement econòmic. Cap expert afirma que sigui
un procés ràpid de col·lapse, però si que hi ha molt consens en considerar que
està apareixent la cara fosca de l’economia globalitzada. La globalització ha
facilitat la mundialització de la pandèmia del COVID i està dificultant la seva
contenció. La congestió dels sistemes de distribució posa de manifest les
debilitats de dos dels grans principis del capitalisme modern, la producció
“just in time” per estalviar costos d’estocs, i la deslocalització de la
producció per cercar salaris més barats. D’altra banda, la precarització
salarial i de les condicions de treball, ha posat damunt de la taula la
situació de treballadors essencials com els conductors de camions.
El canvi de sistema
és imprescindible, segons els experts i els científics que afirmen que manca
honestedat dels responsables polítics i econòmics per explicar que la festa del
petroli barat s'està acabant. Ens diuen que el decreixement no és una opció,
que és un imperatiu matemàtic fins ara voluntàriament ignorat. És indiscutible
que l’impacte es traslladarà més aviat o més tard a tots els sectors de la
producció i del consum i que el més assenyat és que ens anem preparant per fer
moltes coses de manera diferent. La producció d’energia a nivell local, la
producció d’aliments i béns de consum de proximitat és una via que cal
transitar, acompanyada per descomptat, per unes pautes de consum més frugals.
També ens diuen que la tecnologia pot ajudar però que no se li poden demanar
solucions màgiques.
La paradoxa és
que les expectatives d’aconseguir la contenció de l’escalfament global es fien
totes a assolir Zero emissions el 2050, quan els experts en energia, tecnologia
i materials ens diuen que serà materialment impossible desenvolupar i produir
tots els artefactes que ens han de permetre rebaixar les emissions.
4.1 Què
espot esperar de la COP26?
La Conferència de
les Parts (COP) és la reunió dels estats membres de la Convenció Marc de les
nacions Unides per al Canvi Climàtic (CMNUCC) que són 196 estats més la Unió
Europea, i que aquest cop la presideix el Regne Unit en associació amb Itàlia
amb el propòsit de fer operatius els Acords de París. També hi assistiran
representants d’empreses, associacions, i entitats ecologistes en qualitat
d’observadors que intentaran fer pressió sobre els delegats nacionals.
No obstant, és
evident que els pes dels delegats dels països representats és molt diferent. La
Secretària Executiva de l’ONU pel canvi climàtic, Patricia Espinosa va recordar als ministres de medi ambient del
G-20[2] aquest mes de juliol que el seu lideratge és
imprescindible per fer viable l’acord de París que és
mantenir l'augment de la temperatura mitjana mundial el més a prop possible
d'1,5 graus centígrads. Els
països del G-20 representen el 85% del total de les emissions.
El
cap adjunt de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic va destacar quatre
elements clau per a l'èxit de la COP26:
·
Concloure
les negociacions pendents de l’acord de París
·
Augmentar
l'ambició de reduir les emissions, adaptar-se als impactes climàtics i
proporcionar finançament per tancar les bretxes entre les expectatives globals
i els compromisos polítics.
·
Comprometre's
amb la societat civil i els grups d'interès no partidistes en una unitat de
propòsit
·
Complir
el compromís dels països desenvolupats de mobilitzar 100.000 milions de dòlars
anuals per donar suport als països en desenvolupament.
Segons
el cap adjunt de la conferència, el major obstacle en les negociacions sobre el
canvi climàtic de l'ONU és l'article 6 de l'Acord de París, que es refereix als
mercats de carboni. Però l’element més important per fer viable l’Acord de
París és que cada país formuli una estratègia a llarg termini i que la
compleixi. I en aquest terreny, el darrer informe abans de la cimera (26
d’octubre) que ha fet públic el PNUMA, afirma que tots els països esgrimeixen
unes molt bones intencions per als compromisos de “Zero Net el 20250”, però
el mateix informe es lamenta que les Contribucions
Determinades a nivell Nacional (compromisos a curt termini) només suposen un
7,5% de reducció en les emissions previstes per al 2030, mentre que es
necessitaria un 55% per assolir l'objectiu de París d'1,5 °C.
Els
acords de les parts són voluntaris, i es poden incomplir, i fins i tot fer
ostentació política del seu incompliment com s’ha demostrat al temps de Donald
Trump. Com diuen Juan
Hernandez Zubizarreta i Pedro Ramiro “els estats centrals han tingut una funció essencial
a l’hora de reforçar l’arquitectura jurídica global que protegeix els negocis
de la classe politico-empresarial” i “en un context en què el capitalisme
accentua la seva ofensiva sobre tot allò susceptible de privatització i
mercantilització, ja que el sistema de les Nacions Unides ha estat capturat pel
poder corporatiu, és el consens un valor?”.
Mentre Joe Biden feia declaracions grandiloqüents a Glasgow, al seu país ha decidit apujar un 24% la quantitat de carbó que destina a la generació d'electricitat, i Pedro Sanchez feia el mateix preparant la reobertura de la central de As Pontes, que també funciona amb carbó.
Queda temps per prendre acords voluntaris que no tenen garanties de compliment i per dissenyar i executar estratègies a llarg termini, quan els estats nació estan més preocupats per mantenir el subministrament energètic a la seva desbocada maquinària productiva, que en la reducció de les emissions?.
4.2 Què es pot fer per suavitzar els impactes del col·lapse?
Els entesos també
afirmen que un decreixement just no és compatible amb els grans beneficis dels
grans capitals. En aquest terreny, com en tants altres, els discursos amaguen
realitats punyents. La reunió dels països del G-20 ha tingut damunt de la taula
una proposta de limitació del topall mínim de tributació dels grans capitals.
L’anàlisi de la proposta que fa Intermon-Oxfam, afirma que la proposta és una gran burla
d'equitat per les excepcions (la City de Londres o grans empreses com Amazon,
en poden quedar al marge) i perquè preveu 10 anys de moratòria. Els defensors
de la tributació justa a nivell internacional afirmaven que calia un 25% de
topall mínim i que fos efectiu i immediat per tal de que els països en
desenvolupament poguessin recaptar uns 17.000 M$ imprescindibles en aquests països on la despesa pública té una
gran dependència d’aquests ingressos.
D’altra banda, ens
cal considerar que, si com diuen alguns, estem davant de la primera etapa del
col·lapse, caldrà fer una gran esforç per protegir als més desfavorits per
revertir les desigualtats que no paren d’agreujar-se. Les 20 gran fortunes
mundials s'han incrementat un 24% amb el COVID, mentre a Espanya, segons el
darrer informe FOESSA ja hi ha 6 milions de persones pobres, 2,5 milions més
que el 2018.
No es pot garantir
la continuïtat del capitalisme, però el sistema encara conserva l’hegemonia del
discurs econòmic i social fomentant el desconeixement de la transcendència de
la situació actual. Cal construir un nou discurs que faci possibles els canvis
cap a una societat més sana. I en aquest
context ens diuen que davant de l’eventual col·lapse les prioritats immediates
són (Antonio Turiel): Assegurar l’alimentació, l’abastiment
d’aigua i el sanejament que depenen de l’electricitat. I a mig termini
desenvolupar col·lectivament la producció local d’energia i recursos essencials
al mateix temps que es redueixen les xarxes de distribució d’ampli abast. Un
nou horitzó de reducció de la demanda energètica ha de passar, necessàriament,
per intensificar l’urbanisme de reciclatge (rehabilitació de la ciutat antiga)
i la diversitat d’usos a la ciutat per reduir la necessitat de mobilitat. L’escassetat
de materials ens ha de dur a incentivar el reciclatge de materials i fins i tot, a l’aprofitament dels materials
dels dipòsits de residus existents.
Si els indicadors semblen
apuntar clarament a un decreixement inevitable no planificat, és per tant, moment
d’intensificar la resposta social per posar al centre el treball de les
persones que tinguin cura de les nostres necessitats i el repartiment just de
la riquesa i els recursos, incloses les generacions futures. I que aquesta
mirada ha de convertir-se en hegemònica en els terrenys cultural i polític, per
repensar els sistemes de producció i consum i refer un sistema econòmic en
descomposició sense deixar al marge més descartats. En definitiva apostar per la sobrietat i la
senzillesa voluntàries, posant en valor l’acció solidària dels moviments
socials, “poetes socials” de la solidaritat, com els nomena el papa
Francesc.
Fins ara, els estats nació han banalitzat el ritual de les
cimeres periòdiques que no prenen les decisions necessàries per frenar el que
els científics formalment pronostiquen, en un intent de d’objectivar i
quantificar les evidències, quan la realitat, encara més dramàtica, escapa per
diverses escletxes a les conclusions del seu coneixement. La resposta, encara
incipient, ens la proporciona la centralitat de la lluita des de les
perifèries, també les del primer món, com
el motor de la mobilització global necessària per a contenir la deriva
de la injustícia social i ambiental. Si d’alguna forma el “col·lapse” anticipa
una nova societat, prendrien tot el seu sentit les paraules de Teilhard de
Chardin: són els sofrents els que impulsen el “cosmos” vers la seva plenitud.
[1] Ramon
Margalef és considerat el pare de la ciència ecològica que va donar solidesa a
la teoria dels ecosistemes en base a estudiar els fluxos de matèria i energia
que els donen estructura i complexitat.
[2] El G-20
està format per 19 països més la Unió Europea. Els estats membres són:
Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Xina, França, Alemanya, Índia, Indonèsia,
Itàlia, Japó, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Sud-àfrica, Corea del Sud,
Turquia, el Regne Unit i els Estats Units.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada