Aquesta darrera lliçó és per expressar una gratitud sincera i profunda i una petició de disculpes.
Gratitud perquè el pas pel Departament de Geografia va
canviar la meva vida.
Jo era obrer metal·lúrgic i sindicalista i desprès pagès que
ensenyava educació ambiental a nens de primària.
Vaig fer Geo per tenir “un títol” amb el qual justificar els
projectes que presentàvem al que va ser primer conseller de medi ambient de Catalunya
Albert Vilalta.
M’ho vaig passar pipa estudiant: Vaig connectar. Tinc un
gran record i no diré noms perquè la meva dèbil memòria no em traeixi i ofengui
per omissió. Però recordo encara, com exemple, les emocions sentides en una
classe sobre el poder.
Des del primer any de llicenciat, el 1994, el Departament va
creure que tenia coses de la meva experiència professional de la Geo que es podien compartir
amb els alumnes i ho agraeixo perquè també ha estat font d’experiències
meravelloses.
Vaig portar a la vida acadèmica els meus compromisos
socials, primer amb els incendis, i en van sortir projectes finançats que varem
compartir al Departament i el material de la meva tesi. Llavors treballava al
Consell Comarcal del Bages.
Desprès la gran oportunitat professional: em van cridar per
dir-me “això que dius que s’ha de fer en els papers vens a fer-ho aquí amb el
govern”.
I l’aventura va durar set anys. Vaig tenir la sort de ser un
actor secundari fent avaluació ambiental en la gran pel·lícula del planejament
territorial i sectorial d’aquest país. Amb un epíleg de luxe, els 11 mesos que
vaig passar a l’equip del Juli Esteban pensant en la revisió del Pla
territorial general de Catalunya horitzó 2050. Ja no era temps de fer ni de pensar,
era temps de desfer, per això la feina es va quedar en un calaix.
Vist a posteriori, és fàcil afirmar que ens varem passar
d’optimistes, però puc donar fe que part del que es va fer és molt útil,
perquè el meu dia a dia professional ara és l’avaluació ambiental del
planejament urbanístic. I no sabeu la sort que tenim de disposar de plans
territorials i Plans Directors Urbanístics que són normatius, sinó, el desori del desenvolupament, especialment
en el Sòn No Urbanitzabe seria molt més gran.
Per això la disculpa, perquè sento que no he acabat de
retornar al Departament el que em va donar. Tot i que no se si seria capaç de
portar el ritme que ara us fan dur.
No se si als alumnes els ha servit. Conec alguns que diuen
que si, que molt i ara també son
brillants en l’exercici professional de la GEO i fins i tot en la vida pública. Però
confesso que no he fet cabal mai a les enquestes que fan els alumnes...
Abans les tasques eren preparar classes, fer classes i
atendre alumnes. Ara per menys diners s’ha de fer molt més: escriure,
investigar, publicar, competir, gestionar molta burocràcia...
Be i per acabar, un petit destil·lat del que ha deixat en mi
la GEO.
Recordo la comparança del geògraf i els ànecs amb simpatia i
l’he repetit moltes vegades: "els geògrafs som com els ànecs que, caminen, neden i volen però no fan res ben". Ara crec que no ens hem de menystenir, no som
generalistes, som ESPECIALISTES DE LA COMPLEXITAT
DE LES RELACIONS ENTRE LA SOCIETAT I EL MEDI.
I com en totes les professions compta molt l’actitud amb la
que t’hi poses, la meva és la de l’obrer de la GEO, expressió que va regalar-me Martí Boada un
dia des del tribunal de la meva tesi. Obrer que vol treballar perquè crec que
un altre món és possible, i com que no vaig aconseguir gaires èxits des del
costat del poder, ara sento que he de canviar de lloc per fer-ho.
No em retiro, és senzillament que vull canviar la doble vida
professional que duc, als SSTT de la Generalitat a Manresa més la vida acadèmica com a
professor associat per una altra mena de vida acadèmica. La que predicaven
Functowicz i Ravetz: “La ciència con la gente”. Perquè en el moment vital que
visc ja no necessito acumular, ni poder, ni diner, ni reconeixements ni
publicacions, crec que és el moment de regalar, i és l’hora de fer-ho amb els
de la classe en la que vaig nàixer, la dels empobrits.
I ho intentaré fer amb tot el bagatge que m’heu donat.
Moltes gràcies per mi i per ells.
Bellaterra 6 d’octubre de 2016
M'agradaria que t'estenguessis una mica més en el concepte de "no sé si seria capaç de portar el ritme que ara us fan dur" ;)
ResponEliminaConec companys que treballen a temps complet a la universitat que inverteixen molt temps en tasques que no reverteixen directament, ans al contrari, en la qualitat de la docència
EliminaNo sé quina és la teva nova aventura però estic segura que serà estimulant i gratificant, que la disfrutaràs tu i aportaràs coses als altres. Sort i endavant amb aquest entusiasme i aquesta honestedat incombustibles! :)
ResponEliminaBe una mica més de dedicació al empobrits des de Càritas i la PAHC Bages. Projectes de masoveria urbana, crítica a la redacció del Pla local d'Habitatge de Manresa... En tot cas, gràcies pels qualificatius tan elogiosos.
Elimina