Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

divendres, 14 d’octubre del 2011

I si apliquem les tisores a l’embolic de les administracions territorials?

En les darreres eleccions municipals hem escollit 9.964 persones valentes per representar-nos als ajuntaments i treballar per fer rutllar tots els serveis que la llei encomana als ajuntaments dels 947 municipis catalans. Hem d’estar ben satisfets de tenir tanta gent disposada a fer una feina molt ingrata en un clima de tant descrèdit de la classe política.
La seva feina és especialment feixuga perquè el marc de la organització administrativa i el repartiment de les competències dels diversos nivells de l’administració són un veritable desori. Una situació que els partits majoritaris no han volgut reformar en les darreres legislatures. El darrer intent va ser el fracassat Informe Roca de l’any 2000.
La gran majoria dels ajuntaments, el mitjans i petits són econòmicament ineficients (mes de 500 municipis tenen menys de 1000 habitants). Tots ells han de destinar bona part dels recursos a mantenir una estructura de funcionaris habilitats nacionals, tècnics municipals i administració per prestar uns serveis que serien molt més eficients organitzats en unes economies d’escala d’àmbits superiors al municipi. Tan és així que algunes competències com les urbanístiques no han estat realment assumides per un bon nombre d’ajuntaments.
En tots els municipis els ajuntaments han de prestar uns serveis mínims: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueres, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d'aliments i begudes. (Art 67. de la llei municipal i de règim local de Catalunya de 1987 que es manté integrament en el RDL 2/2003).
Prestar els serveis que la població necessitem en aquestes condicions és pràcticament impossible per a la gran majoria d’ajuntaments i per tant, de regidors. Així doncs com intenten respondre a la confiança dels ciutadans que els han votat?. Pidolant. La feina més importants dels alcaldes, dels regidors i dels administratius municipals és pidolar de les administracions superiors per cobrir els objectius del seu programa electoral, i lògicament confien més en les institucions governades pels seus amics i companys d’equip polític. I les administracions superiors, també lògicament procuren escombrar cap a casa, tot i que, també lògicament, hi ha mecanismes que intenten garantir l’objectivitat en el repartiment, i per garantir aquesta formalitat es destinen moltes hores de molts funcionaris per complir tots els requisits formals que garanteixen la imparcialitat formal.
Aquest sistema, com veiem absolutament ineficient te un efecte pervers. I és que si els regidors o alcaldes tenen voluntat de permanència o de fer carrera política, han de ser submisos amb la superioritat del propi partit, perquè ja se sap, que qui es mou, no surt a la foto. Les eleccions amb llistes tancades ajuden a mantenir aquest estat de coses.
No obstant els nostres benvolguts regidors i regidores han trobat formules per superar aquests obstacles. Per tal de prestar alguns serveis sense tan malbaratament de recursos per ineficiència, han constituït consorcis, mancomunitats, comunitats i altres invents administratius per prestar els serveis de forma comú en economies d’escala supramunicipal que rendibilitzin una mica millor els diners destinats a la gestió de l’aigua, dels residus, del cobrament d’impostos, etc. No obstant cada un d'aquests organismes te la seva pròpia estructura, òrgans de govern, administració, dietes... que tampoc els converteixen en solucions òptimes quan a l’eficiència de gestió i d’administració.
És tanta la complicació en les relacions entre les administracions que han posat de moda una paraula que empara els utòpics desitjos d’eficàcia, transparència i participació en la gestió dels afers públics: la governança.
Doncs be, ara els nostres governants han decidit que la prioritat política absoluta és eixugar el deute, i per fer- ho no els tremola el pols amb les retallades que, no ho dubtem, afecten molt més als que han estat vivint de les engrunes de l’orgia especulativa dels darrers anys, sense atendre les altres opcions d'augmentar els ingressos amb impostos als que més tenen i als que més contaminen. A més ens culpabilitzen titllant-nos de malgastadors, perquè, diuen, hem utilitzat de forma abusiva els serveis, quan han estat ells els responsables d’aquest desgavell.
S'han de reformar les competències i els sistemes de finançament dels diversos nivells de l’administració, aplicant la lògica de les economies d’escala, i alliberant als municipis petits de càrregues tan feixugues com les competències urbanístiques, aplicant la “geometria variable” o les competències asimètriques per adaptar la dimensió de les competències de les administracions locals a les peculiaritats i possibilitats dels territoris, i fins i tot potser es podria fer respectant la capacitat de sentir-nos representats en el nivell municipal que desitgem. I posats a retallar, potser també es podria retallar el nombre de representants. A la comarca del Priorat, posem per cas, hi ha 16,8 electes (entre regidors i consellers comarcals) per cada 1.000 habitants.
Als que han permès aquest estat de coses també se’ls hauria de demanar responsabilitats, però als que tenen a la seva mà el resoldre-ho (i d’això no en podem donar la culpa a Madrid) els hi demanem que es posin a aturar aquesta sangonella, en comptes de dedicar-se a retallar despeses de salut i ensenyament.

5 comentaris:

  1. Rufí, no penses que, tantmateix, es fa necessaria una revisió del mapa municipal de Catalunya per adaptar apropar la dimensió dels municipis a unes dimensions i població que facin més eficient la seva gestió?

    ResponElimina
  2. Efectivament, penso com tu que cal una reducció del nombre de municipis com ja van fer França i el Regne Unit fa molt temps, o Grècia poc abans del rescat. No obstant, si la reducció del nombre de municipis ha de provocar una revolta de campanar, com va passar amb l'informe Roca, que torni a ajornar la reforma indefinidament, seria un mal menor permetre que un bon nombre d'alcaldes poguessin seguir sent-ho, això si, limitant les competències a les de representació.

    ResponElimina
  3. Certament, no té cap sentit que un ajuntament d'un municipi de 100 o de 1.000 habitants tingui les mateixes competències que un de 19.000, encara menys quan tenen una extensió i una ubicació en el territori molt diferent. Entenc que l'ideal seria que l'estructura administrativa respongués a les necessitats expressades en el planejament territorial, si ens prenem aquest seriosament.
    Però essent realistes, el que hem de tenir clar és que si volem municipis petits, no podem pretendre que aquests puguin fer el mateix que els grans.
    Entren aquí en joc les agrupacions voluntàries de municipis i les administracions locals de segon nivell (comarques, províncies,... vegueries?...).
    Respecte a les primeres, s'han mostrat en general eficaces per a la prestació de serveis diguem-ne "irrenunciables" per a la societat (com la recollida de brossa), però no han funcionat en aspectes de caire més estratègic (un cas paradigmàtic és la ubicació de polígons d'activitat econòmica). La cooperació està molt bé quan tothom té clar que hi guanya, però quan cal prendre decisions que impliquen renúncies per a algú, la cosa ja trontolla.
    Respecte a les administracions de segon nivell, no estaria de més una revisió del model actual que porta al solapament i duplicitat de funcions, però el problema principal en aquest cas és el clientelisme. Dit d'una altra manera: podem suprimir comarques i diputacions i crear un sistema nou formalment impecable, però si l'estament polític en segueix fent el mateix ús (no cal que m'estengui en això; n'hi ha prou en anar mirant la premsa de tant en tant), no arreglarem res.
    També em preocupa menys que hi hagi molts regidors i regidores (la majoria dels quals ni tan sols cobra per la seva tasca) com la seva capacitat per dedicar-s'hi i, perquè no dir-ho, la seva qualificació per gestionar determinats afers. Hi pot haver molta voluntat, però moltes vegades les decisions no es prenen amb fonaments sòlids. Recordo a un responsable d'habitatge de la Diputació com explicava la manera com les grans empreses immobiliàries enredaven amb la seva "caterva" d'advocats i assessors a alcaldes i regidors de municipis petits (i no tan petits) en qüestions com les cessions per a aprofitament públic.
    Amb tot aixì no vull dir que la culpa de tot plegat es trobi exclusivament en l'àmbit polític, però com a tècnic d'una administració pública i veient el malbaratament de tantes capacitats humanes com existeixen en totes les administracions i els atacs que hem de patir, especialment ara amb la crisi, els funcionaris, crec que amb el que tenim, ja ho podríem estar fent moooooooooolt millor tots plegats.

    ResponElimina
  4. Oriol. Tots el que dius està carregat de veritats però, més enllà de les voluntats de funcionaris i polítics, hi ha els aspectes estructurals. Mantenim un sistema sobredimensionat de duplicitats estèrils i competències mal assignades. I cal aplicar el bisturí.

    ResponElimina
  5. D'acord. Millor el bisturí (i posterior sutura) que les tisores... ;-)

    ResponElimina