“Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el
donà... Prengué una copa, digué l’acció de gracies, els la donà i en begueren
tots.” La litúrgia catòlica, com altres rituals de les més diverses espiritualitats
religioses o laiques, conviden a prendre consciència, cada cop que mengem, d’un
immens regal que hem rebut de la natura, que fa possible la vida dels humans i
pel qual ens hem de sentir profundament agraïts.
Ens alimentem i som vius perquè el sol, l’aire, la terra l’aigua
són dons gratuïts (que els humans hem privatitzat) que ens recorden la
fragilitat de la nostra condició biològica, el nostre lligam amb la natura, de
la qual depenem completament, encara que la nostra actual civilització sembli
entestada en ignorar-ho.
Els pagesos, després de mil·lennis de pacient aprenentatge,
coneixen les tècniques per treure el major profit d’aquests dons i han fet
possible el creixement excepcional de l’espècie humana.
Treballar la terra és una feina dura, avui poc valorada
perquè el mercat no paga el preu just de tant esforç. Si comptem les hores de
feina a ple sol que calen per poder omplir la cistella de verdures, fruites,
patates i llegums, i les comparem amb els diners que hem pagat al supermercat,
ens passaran les ganes de fer de pagès.
L’economia mundialitzada, parcialment desregulada en
benefici dels països rics, ha propiciat un comerç injust d’aliments, perquè els
preus rebentats que fan la competència als productes locals provenen de procediments
violents d’apropiació de la terra, de treball mal pagat, de tècniques agrícoles
no tolerades al primer món, de rebaixes fiscals i de subvencions de les administracions a les
gran empreses que controlen l’agronegoci. En aquest article “Soja,
vuelta i vuelta” Gustavo Duch ens explica que la multinacional Campofrio ha
rebut 2,5 Milions d’euros de la Política Agrària Comunitària. Un bon premi per
contribuir a deteriorar la salut i els hàbits alimentaris de la població.
Els cultius intensius obtenen majors rendiments econòmics
forçant la ruptura de la dinàmica natural de les plantes i el medi que les
envolta, provocant uns impactes (pesticides, fertilitzants, alteracions
genètiques) que tenen uns efectes externs (exhauriment de combustibles fòssils,
contaminació, marginació social, alteracions de la salut) que no compten entre
els seus costos de producció. A la llarga, cadascú de nosaltres, amb la nostra
salut i amb els nostres impostos, paguem molt cars els beneficis de les gran
companyies de l’agronegoci.
En aquestes condicions de tracte desigual i de preus
“dopats”, és lògic que sigui difícil mantenir les explotacions familiars
agràries, que són la base de l’estructura agrària del nostre país i la garantia
de conservació dels valors ambientals del nostre territori.
El 2060 a Catalunya no quedaria un sol pagès, si es continua
amb la tendència dels darrers decennis. És evident que cal fer accions
decidides perquè això no passi. Un acurat estudi [1]
ens diu que cal renovar la base social pagesa, que no n’hi ha prou amb els
fills de pagesos que decideixen continuar, i que al camp català es necessiten
pagesos nouvinguts, no només com a jornalers, sinó per fer-se càrrec de les
explotacions agràries.
Treballar la terra en condicions dignes, pot ser una feina
personalment molt gratificant i segons molts indicis, un sector on l’impacte de
la crisi es pot resistir millor. De fet, hi ha sectors agraris, com el de
l’agricultura ecològica, que malgrat la manca de suport institucional, no paren
de créixer. Això si, malauradament, es dediquen sobre tot a l’exportació. Tor
un repte per a fer créixer el consum de productes agraris de proximitat.
De ben segur, molts treballadors aturats estarien disposats
a treballar al camp, a pesar de ser una feina mal pagada, quan han de parar la
ma per rebre les patates que alimenten la seva família.
En aquest context constatem un fet escandalós: Hi ha terres fèrtils
abandonades o infrautilitzades. Al parc agrari del Baix Llobregat, són 200 Ha
(de les quals 60 van ser adquirides per Iquea per a una frustrada operació
especulativa de requalificació urbanística). Podem constatar exemples com aquest
en altres regadius periurbans de certa entitat, com per exemple a Manresa, on
un estudi de la Universitat de Lleida del 2010, va posar de relleu que la major
part de la superfície de regadiu es dedica al cereal de secà i que un
percentatge molt elevat és actualment improductiu. Algunes d’aquestes terres
són de l’església o de titularitat pública.
En comptes de protegir i aprofitar aquest recurs estratègic
que és el sòl agrícola, el nostre govern està disposat a regalar-lo als
especuladors del projecte Eurovegas que prometen diner fàcil, per a uns pocs,
que segur que portaria més misèria i degradació per a molts.
Davant de la passivitat de l’acció pública, un cop més, hi
ha iniciatives de la societat civil, que malden per abordar les possibilitats
que ofereix el treball de la terra com a mitjà per a guanyar-se la
supervivència y emprendre una vida professional digna.
En són exemple, projectes com els que impulsa Càritas
Manresa (projecte horts) o Càritas de Badalona amb altres entitats (Conreu Sereny), que han de
superar molts obstacles, des de la disponibilitat de les terres fins a costejar
els processos formatius i d’acompanyament per tal d’aconseguir l’autonomia dels
nous pagesos.
Malgrat la modèstia dels seus objectius immediats, aquests
projectes són llevat de transformació social profunda que “van més enllà de les
seves pretensions instrumentals deixant traslluir processos de personalització,
humanització i alliberament...Pretenen constitur-se en mirall que mostri que és
possible construir, en un altre món, una altra persona i altres relacions”[2].
[1] Neus Monllor 2011. Tesi
doctoral: Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc
d’un nou paradigma agrosocial.
[2] Model d’Acció Social de Càritas,
pàgina 23.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada