Desenvolupament sostenible

Desenvolupament sostenible
Una parella de roquerols han fet niu al Monestir de Vallbona

dimecres, 11 d’abril de 2012

Remenar contenidors i remoure consciències

Les  ONG i entitats d’assistència també han sofert les retallades encara que cada dia tenen més demandes i es veuen impotents per atendre-les.
No cal donar dades, els que remenen contenidors els veiem cada dia, no fan festa ni el dia de Pasqua, perquè segurament esperen aquesta data per trobar més bona collita.
Però un projecte faraònic com el del reg del canal Segarra Garrigues té assegurat el finançament d’una obra que costa 1.500 milions d’euros. Ho deia el dimecres sant a primera plana el diari La Mañana.
Els beneficiaris potencials del canal, que es segueix construint sense parar, són tan sols 17.000 propietaris. El seu benefici immediat és que les seves terres de secà poden multiplicar per 10 vegades el seu valor.
Es podran incrementar la superfície de regadius de fruiters tot i que alguns anys el mercat està saturat. L'any passat hi va haver bona collita i per tal de no abaixar el preu, es van llençar 12.000 tones, un cop ja s'havien omplert els estocs de sucs de fruita pels bancs d’aliments. Aquesta despesa dels sucs la va pagar en bona part la UE.
Malgrat tot, connectar-se al regadiu els propietaris consideren que és car i en molts sectors de reg no ho deuen veure clar perquè no s’hi apunten ni el 50%. Per tal que no es posi en evidència el fracàs del projecte, el govern els abaixa el preu de l’aigua encara que l’Agència Catalana de l’Aigua estigui en fallida i els consumidors domèstics ens apugin molt el rebut (segurament és just pagar el que costa el servei domèstic i s’havia d’haver fet molt abans).
Així, quina és la justificació d’aquesta obra, que quan estigui finalitzada probablement molts anys no disposarà d’aigua suficient per tota la superfície regable a causa del canvi climàtic?.
A part del negoci de la pròpia construcció del canal, que compta amb tants suports socials i polítics com l’aeroport d’Alguaire -convé recordar que aquest projecte es va començar a tramitar el 2000- alguns anys es podran assegurar algunes collites d’olives o ametlles, però la major part de les expectatives estan en produir, a més de fruites, menjar per als porcs: blat de moro i possiblement altres oleaginoses.
Ara els porcs mengen sobre tot, soja que importem en unes quantitats impressionats (més de 3 milions de tones any) de Sudamèrica. Però el preu és i creixent i incert en un mercat totalment controlat per unes poques corporacions transnacionals i fortament depenent del petroli que és imprescindible per produir-la, processar-la i transportar-la des de tan lluny.
A Catalunya produïm cinc vegades més de carn que la que mengem, per a una indústria agroalimentària que te aproximadament els mateixos treballadors ocupats que els pagesos dedicats a les explotacions agràries, però que dóna molts més beneficis als propietaris i als controladors de les darreres baules de la cadena.
La base social productiva agrària és totalment depenent d’aquest sistema agroalimentari que no deixa valor afegit als pagesos, i aquesta és una de les febleses més importants del camp català  i una de les causes de que cada dia quedin menys pagesos a casa nostra.
Aquest negoci de l’exportació de carn te un futur molt incert en un escenari de creixement constant de preus del petroli i d’aquestes matèries primeres, entre altres coses, perquè cada any es es multipliquen els nous consumidors de carn dels països emergents.
Algú podria pensar que, encara que sigui socialment injust i ambientalment insostenible, aquest sistema és bo per al país perquè ens permet gaudir dels beneficis de la exportació. Fals, perquè Catalunya importa molt més del que exporta en productes agraris i agroalimentaris (el dèficit comercial del sector és de l’ordre de 2.000 milions d’€ anuals).
No és estrany doncs que la UE, estigui molt preocupada i demani als estats que facin esforços per canviar de model, i no tan sols canviant els hàbits alimentaris per menjar menys carn, sinó per caminar cap a la sobirania alimentària.
A Catalunya ho tenim francament malament. En aquest moments els càlculs teòrics ens diuen que tindríem, matemàticament parlant, terra justeta (comptant el secà i el regadiu) per produir els nostres propis aliments. Els països europeus que fa temps que estan preocupats per la sobirania alimentària, treballen perquè la terra disponible sigui fins a dues o tres vegades la teòricament imprescindible.
Però és evident que la protecció i la millora del sòl agrícola no és una prioritat d’aquest govern, que està disposat a convertir centenars d’hectàrees del millor regadiu del Baix Llobregat en casinos, camps de golf i urbanitzacions per a super-rics.
Però el més greu de tot és que quan ens adonem que cal canviar radicalment les polítiques agràries i afavorir l’agricultura ecològica i el consum de productes de proximitat, potser ja no tindrem pagesos.
Mentrestant, les organitzacions assistencials tenen merescudes les lloances i els reconeixements, però farien un be més gran al país i als principis que diuen (diem) professar si fossin (fóssim) més contundents en la denúncia de les causes i menys còmplices del sistema que incrementa la pobresa i la fam.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada