Nuclear? NO, ens arruïna el país

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò del fet que la multinacional australiana Berkeley Resources, ha sol·licitat a la Generalitat permís per fer prospeccions a la recerca d´urani  en una àrea que abasta l´Alta Segarra i el municipi de  La Molsosa.

La Generalitat haurà de pronunciar-se sobre l'avaluació de l'impacte ambiental del projecte mentre alguns col·lectius ja ho han fet tot recordant les mobilitzacions que va generar la mateixa proposta a l'any 1979, als inicis del moviment ecologista a Catalunya, i que va aturar el projecte.

Hi ha poderosos interessos en la promoció de l’energia nuclear, amb dos arguments: és més barata que les renovables i és ambientalment bona perquè no genera emissions de gasos d’efecte hivernacle. Ho desmentirem resumidament en aquest article.

La primera mentida que cal desvetllar és que l’energia nuclear no és subvencionada. Ho va ser la seva construcció, i ho és la gestió dels residus que comporta. Així, l'Empresa Nacional de Residus Radiactius, ENRESA, estima en 13.000 M€ el cost de la gestió dels residus nuclears durant les properes dècades.

La suposada rendibilitat econòmica de l'energia nuclear no vol comptar els costos de tot el cicle de vida, des del caríssim procés d'extracció amb la mineria de l'urani, el procés del mineral per a assolir l'urani enriquit, l'immens cost real de les centrals, i la despesa i problema no resolt que suposen els residus. Però els països que ho promouen, com els Estats Units o França, en realitat ho consideren part de la inversió pública necessària de la industria militar, que pretén assolir la supremacia atòmica.

Quant a la reducció de les emissions del CO2, el cicle nuclear és altament dependent dels combustibles fòssils, més que cap tipus d'energia renovable, en la construcció dels reactors, l'explotació de l'urani, la seva transformació, i el seu transport. Aquesta dependència creix a mesura que davalla la concentració de l'urani en les mines, que seria el cas de les reserves que es troben a la Catalunya Central i que ja van fracassar en els intents anteriors, com es comenta en aquest estudi de J.M. Casas Sabata.

D’altra banda, quan més baixa és la concentració d’urani en el mineral, més elevat és l’impacte ambiental en la degradació del sòl en els enormes moviments de terres i en els forats que queden al territori, sense comptar el cost d’assumir la contaminació provocada.

En el cas de l’urani “català” l’enorme cost energètic de la seva extracció més el transport i el cost energètic del processament igualaria les emissions de les nostres centrals nuclears a les d'una central tèrmica de cicle combinat de potencia equivalent.

Totes les energies renovables produeixen menys CO2 per kW/h que l'energia nuclear – i cada euro invertit en gestió de la demanda energètica – en mesures d'eficiència i estalvi – estalvia 7 vegades més CO2 que si s'inverteix en energia nuclear.

Deu ser per alguna poderosa raó econòmica que Alemanya s’ha proposat com objectiu arribar al 2050 amb el 100% de l’energia elèctrica generada per fonts renovables i tancant les nuclears.

Caldria considerar que, si prosperen totes les autoritzacions sol·licitades, la Catalunya Central arribaria a tenir 33 parcs eòlics amb una potència total instal·lada de 547 MW, el que ja suposaria una més que notable contribució d’aquest territori a la renovació energètica del país.

No és de rebut que, a canvi de qualsevol baga promesa de llocs de treball, a casa nostra en entestem en provar les solucions obsoletes i ruïnoses, en comptes d’emprendre decidits el camí de la reducció de la dependència exterior dels combustibles fòssils a base de millorar l’eficiència energètica de la ciutat construïda. Un terreny en el qual tan sols a Barcelona, segons aquest estudi de ERF, es podria assolir un estalvi de 22.800 M€ amb una inversió de 3.779 M€ i es podrien generar 55.000 llocs de treball.

Independència i sostenibilitat ambiental

Aquest és el títol de la xerrada que faré avui a Navarcles.  En pocs dies és la segona vegada que participo en una xerrada a Navarcles. Fa uns dies vaig estar amb la Reme i el Jordi presentant la PAH i va anar molt be.
Em fa molta il·lusió fer-la perquè fa molt tems que no tracto aquests temes fora de l'àmbit acadèmic i professional.
La xerrada pretén situar Catalunya davant dels grans reptes mundials del 2050:

• demogràfics,
• del canvi climàtic i els seus efectes sobre els serveis ecosistèmics: aigua, sòl fèrtil, boscos, biodiversitat: infraestructura verda
• alimentari: el planeta dona per alimentar 12.000 milions però 4.000 passen gana i 
• de recursos: energia i materials

Col·locarem Catalunya front al mirall del que es projecta des de la Comissió Europea (l'estructura de funcionaris que pensa en termes de capitalisme industrial, més que en termes de capitalisme financer com ho fan els dirigents polítics) repassant els plantejaments del Full de ruta per a l'economia hipocarbònica 2050, per centrar-nos en l'anàlisi del sector energètic i de l'agroalimentari a Catalunya. És a dir, parlarem dels tres elements de l'apartat 7 del manifest per un Procés Constituent de Catalunya.
Farem servir les dades dels treballs preliminar del preparació del Pla Territorial General de Catalunya horitzó 2050, que vaig acumular durant un any fantàstic en el qual vaig treballar molt a gust amb en Juli Esteban. A ell el van jubilar, a mi em van enviar a la Catalunya Central i els treballs preparatoris han quedat en un calaix. El govern creu que no és necessari pensar en la Catalunya sostenible del 2050.
En el debat dels Procés Constituent, la qüestió de la sostenibilitat ens indica clarament que hem de fer un gir copernicà respecte de les polítiques sectorials practicades pels governs dels darrers anys en matèria eficiència energètica, mobilitat, biodiversitat, i sobirania alimentària. per assolir els reptes als quals ens enfrontem. Hem de fer-los fora, per canviar les regles dels joc democràtic, per la seva política social i per fer possible una Catalunya més justa i solidària  però també per subsistir com a poble solidari davant dels reptes globals.

Si voleu baixar-vos el document:
https://www.dropbox.com/s/6aegb3mghbmi2km/Independencia%20i%20sostenibilitat%20ambiental.ppt

La por està canviant de bàndol

“Los miembros de la plataforma antidesahucios que se manifiestan en los domicilios de los políticos practican el nazismo puro”. Ho ha dit la secretària general del Partit Popular, Dolores de Gospedal.

Tant acarnissament amb els membres de la PAH només pot ser degut a la por de la creixent simpatia social del moviment. El partit Popular tem molt més a la revolta social carregada de legitimitat, que al principal partit de la oposició tan deslegitimat com ell mateix.

La lluita de la PAH és una lluita justa, perquè és la lluita de les víctimes del sistema que estan demostrant que amb la força de la solidaritat “SI ES POT”.

La usura dels bancs va ser el principal causant de la crisi, i els banquers en són els principals beneficiats. La immoralitat del marc legal, les clàusules abusives i els procediments violents que s’han fet servir per fer fora de casa als desnonats, han obert els ulls a molta gent.

I la gent identifica perfectament les relacions que hi ha entre banquers que reben milers de milions per mantenir oberts els negocis ruïnosos de bancs que segueixen engreixant als rics que s’emporten els diners als paradisos fiscals[1] (La realitat és més convincent que les paraules buides de polítics sense credibilitat i la majoria de la gent està obrint els ulls perquè veu com cada dia que passa els rics són més rics a causa que l’espoli dels pobres i de les classes mitjanes[2].

La PAH va aconseguir una gran mobilització democràtica, en mig d’un sistema parlamentari que ha propiciat el trencament social, la ruïna de moltes famílies, i un dolor immens que porta a molta gent al límit de la seva capacitat de resistència.

La PAH ha portat al parlament la proposta de llei més justa necessària dels darrers temps de la democràcia avalada per un milió i mig de signatures: la Inicilativa Legislativa Popular per la dació en pagament i pel lloguer social, que ara el PP es vol carregar abusant de la seva majoria parlamentària.

Assenyalar a les persones que estan impedint que es porti a terme un veritable exercici democràtic d’interès social, és tan sols identificar els que fan un ús immoral de la delegació del vot electoral.

Els que ens acusen de nazis són els que, desesperadament, intenten perpetuar un sistema democràtic que facilita la corrupció, les portes giratòries entre els polítics i el gran capital i que ha pervertit el veritable esperit democràtic, provocant l’apatia social que els permet governar contra la majoria.

Els mandataris del PP, com molts altres de casa nostra que callen perquè esperen que els hi facin la feina bruta, tenen por dels que els han pres tot perquè ara ja els hi veiem totes les vergonyes i no ens poden enganyar més.

Els afectats per la hipoteca recuperen la vida i l’autoestima encara que no recuperin els diners que els han robat i que perdin la seva vivenda. Es tornen a sentir dignes i experimenten la força de la solidaritat i de la unió. Prenen decisions  a les assemblees de forma veritablement democràtica, pensant en l’interès de la majoria, i són conscients que estan essent els protagonistes de la seva història i d’una nova història que possiblement començarà amb un procés constituent.

---

[1] 62.000 milions de diner públic per rescatar bancs i 60.000 milions de beneficies repartits pels bancs en els darrers anys.

[2] Les xifres del darrer informe FOESSA promogut per Càritas són contundents. La fractura social afecta ja al 30% de la societat mentre les diferències entre els més pobres i els més rics també han crescut un 30% amb la crisi que ja tothom reconeix com una gran estafa.

Independència energètica i territori

El dipòsit de gas de Balsareny i els permisos d’extracció d’hidrocarburs amb el mètode de la fractura hidràulica (fracking) segueixen essent temes energètics d’actualitat al nostre territori, pel seu impacte ambiental.

En els dos casos es tracta d’iniciatives d’empreses privades inicialment ben vistes per les administracions. En el primer cas, el govern ha acordat que es tracta d’un projecte estratègic i que l’empresa promotora ha de fer-se càrrec íntegrament dels seus costos.

En la tramitació pendent del projecte de dipòsit, el promotor haurà d’analitzar les alternatives d’aprovisionament d’aigua per a la dissolució de la sal que ha de conformar els dipòsits subterranis, i escollir la que ambientalment sigui menys impactant per al territori.

En aquest cas, tot apunta que l’acompliment de la Directiva Marc de l’Aigua a la conca del Llobregat hauria de comportar l’ús d’aigua reciclada procedent d’alguna depuradora. En cas que no fos aquesta la opció escollida ens trobaríem davant d’un cas clar del que es coneix com externalització dels efectes ambientals que afectarien greument als bens ambientals comuns per obtenir majors beneficis privats.

En el cas de la obtenció d’hidrocarburs amb la tècnica de la fractura hidràulica, pendent de la decisió del govern quant als permisos sol·licitats per diverses empreses per explotar gran part del territori català, els impactes ambientals serien de tal magnitud i tan irreversibles que resulta del tot inadmissible que el govern permeti aquest us abusiu del nostre territori.

No es pot malbaratar el patrimoni col·lectiu més preuat del territori (el medi ambient) - la defensa del qual, l’Estatut de 2006 encarregà als poders públics en el seu art. 46- hipotecant-lo totalment per al futur amb unes actuacions que ni tan sols han estat previstes en Pla de l’Energia i el Canvi climàtic que el Govern va aprovar fa quatres dies, el 12 d’octubre de 2012.

No es poden continuar afavorint les iniciatives privades que malmeten el territori i accentuen la nostra dependència energètica dels interessos privats i dels combustibles fòssils.

Una altre dimensió energètica del territori, l’aprofitament energètic de la biomassa forestal, també ha estat d’actualitat darrerament. El govern ha promogut una nova reunió per parlar del tema amb la Taula de la Biomassa Forestal de Catalunya.

És ben sabut que l’aprofitament energètic dels subproductes del bosc és molt positiu per incentivar la gestió forestal, imprescindible per la prevenció dels incendis forestals i que pot ser substitut molt competitiu del gasoil en moltes calderes de mitjana potència per a granges, equipaments col·lectius municipals, etc.

També és ben sabut que iniciatives com Productes Forestals de la Catalunya Central promoguda per les ADF que produeixen estella forestal amb la gestió sostenible dels nostres boscos, estan esperant  des de fa molts anys que l’administració doni suport a la implantació i la renovació de calderes de biomassa que són la forma òptima d’estimular aquest mercat de proximitat, molt millor que les grans centrals de fabricació d’electricitat amb fusta que consumeixen molta més energia en el transport del material.

Era l’any 2002 quan, en les primeres redaccions del Pla general forestal de Catalunya, la promoció de l’aprofitament energètic de la biomassa es perfilava com una de les accions més importants per a la prevenció d’incendis.

Han passat més de 10 anys i quatre governs diferents. Durant els governs del tripartit, llevat d’algunes accions puntuals com la subvenció que va permetre equipar la societat que fabrica l’estella forestal de les ADF del Bages, ni tan sols es va aprovar el Pla General de política Forestal. Avui, una vegada més, el nou govern anuncia  la seva aprovació imminent.

Quant a l’imprescindible pla d’impuls de les calderes, també previst al Pla d’Energia de Catalunya, podem estar contents, a la Taula sectorial es va anunciar, que aquest cop si, el pla de calderes, liderat pel Centre Tecnològic de Catalunya te previst un planning d’implementació entre el 2014 i el 2015.

Aquesta és una mostra de les dues velocitats amb les quals els nostres governs impulsen la independència energètica per a la sostenibilitat del nostre territori.

No es pot servir a Déu i al diner

"El Govern està canviant el país amb mesures que llancen a centenars de milers de persones a l'exclusió, i a l'Església no es veu cap revolució. Des de Jesús no podem quedar-nos ni muts ni conformes. Des de l'Església hem de denunciar aquesta falta de compassió. Els que pateixen no esperen doctrines socials ni justificacions econòmiques, tan mentideres i immorals. Demanen que els defensem. La jerarquia ha de parlar en nom dels que pateixen, però per a això els ha de portar al cor. Ara es nota on estan els nostres cors. El Govern és despòtic, antisocial i anticristià, i la jerarquia de l'Església no diu res, o parla sense audàcia evangèlica. La veu dels sense veu no s'està sentint. Adorem al Crucificat, però oblidem als crucificats d'avui. Jesús es va atrevir a insultar als rics del seu temps. Els va cridar necis i ridículs, i va denunciar la seva iniquitat i injustícia ".

Aquestes paraules de Jose Antonio Pagola van ser llargament aplaudides fa pocs mesos pels participants en un congrés de teologia celebrat a Madrid a la seu de CCOO.

Pagola va ser vicari general de la diòcesi de Sant Sebastià durant 22 anys, però destaca ara perquè el seu penúltim llibre, 'Jesús. Una aproximació històrica ' està sent investigat per la Inquisició romana a petició de la Conferència Episcopal Espanyola. El títol d’aquest article està copiat del de la seva conferència, que reprodueix les paraules de l’evangeli de Lluc (16, 13).

Som molts els creients indignats amb una Conferència Episcopal que ha alçat la veu per altres causes, coincidint sovint amb el Partit Popular i ara guarda un silenci eixordador davant de tantes injustícies i davant de la vergonya de la corruptela dels polítics que treballen en el manteniment dels seus privilegis i dels privilegis de l’església.

Els demanem tan sols que apliquin la doctrina social de l’església proclamada pel mateix Papa i alcin la veu per aconseguir “una regulació del sector [finacer] capaç de salvaguardar els subjectes més febles i impedir escandaloses especulacions”[1].

Els que tant han cridat per defensar la “mort” dels nonats ara callen davant dels crims que cada dia provoca la banca i el gran escàndol dels desnonaments.

Els que callen davant d’aquestes injustícies, que clamen al cel, han de ser considerats còmplices del déu diner i dels seus oracles.  Són els seus amics els que han dut al diner als altars moderns elevant-lo a la categoria d’idolatria social i de norma moral de rang superior als drets humans.

No es qüestiona que sigui il·lícit i immoral utilitzar la política com a mitjà per enriquir-se. Ho estem comprovant en el debat que el nostre govern ha encetat per tapar-se les pròpies vergonyes de la corrupció. Ens volen fer creure que fer justícia és no prejutjar abans d’hora els corruptes. Segons ells, la condemna moral només es podria aplicar als que siguin tan rucs que es deixin enxampar i siguin condemnats pels tribunals.

Estem sentint constantment a polítics pocavergonyes que executen la opressió dels pobres des de les lleis injustes elaborades per sistemes formalment democràtics, parapetats darrera de constitucions caduques.

La llei no està per sobre de les persones i aquest és un dels missatges més contundents del cristianisme, present arreu en els evangelis, i que va dur a la mort al líder dels creients.

Pagola crida dins l’església, escandalitzant els seus jerarques, amb la força i la convicció de la veritat que viuen els que estan al costat dels que pateixen i que són, com es diu a tota la Biblia, els preferits de Déu.

Aplaudeixo a Jose Antonio Pagola com ho faig quan sento Ada Colau a la seva compareixença al Congrés dels Diputats, amb una gran lliçó de democràcia, representant la força de la resistència popular de les PAH, que de moment, ja han guanyat el primer pols parlamentari del poble als criminals, aconseguint que es tramiti la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament retroactiva i el lloguer social.

---

[1] Encíclica “Càritas in veritate” pàg. 74

Envàs on vas... cornuts i pagar el beure

La recollida selectiva de residus ha costat molts anys i molts diners públics en campanyes de sensibilització i en inversions en infraestructures des de que l’any 1993 es va aprovar a Catalunya la primera llei de gestió de residus de l’estat Espanyol.

A Catalunya, com al Bages, van ser els ens locals, ajuntaments i consells comarcals els primers interessats en escampar contenidors verds i blaus de vidre i de paper, i posteriorment els grocs per als altres materials reciclables (plàstics, fustes i metalls). Més tard es va generalitzar el contenidor de la matèria orgànica, que amb el de rebuig, han conformat el sistema de cinc fraccions de recollida selectiva que s’ha estès per pobles i viles del nostre país.

La finalitat principal de la recollida selectiva és reciclar la major quantitat possible de materials, que provenen de recursos limitats a la natura, i la segona, evitar que els residus contaminin el medi ambient (el sòl, l’aigua o l’aire).

Aquest sistema funciona per la bona voluntat de ciutadans que fan servir els contenidors assenyadament, i també perquè els mateixos ciutadans són obligats amb els impostos i taxes a finançar els serveis de recollida de residus municipals.

Si dipositem els residus per famílies de materials homogènies, facilitem la classificació i el reciclatge. Però com que el sistema funciona per la bona voluntat dels consumidors, les agrupacions de materials han de ser senzilles i lògiques.

Els envasos són una part molt considerable dels residus, i aplicant el principi de qui contamina paga, la Unió Europea va aprovar una directiva sobre envasos dirigida a les empreses productores per aconseguir dos objectius, el primer és la reducció dels envasos i el segon que s’apliquin les tècniques més efectives en la seva gestió: primer reutilitzar, desprès reciclar, seguidament l’aprofitament energètic i només en última instància, la disposició controlada en un abocador.

La legislació permet dues modalitats de gestió a les empreses que generen envasos: un és el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) que és el que funciona majoritàriament a països com Alemanya on són les empreses generadores d’envasos les que gestionen un sistema que els resulta més complex, però que aconsegueix uns percentatges de recuperació de materials molt més elevat.

El sistema de devolució i retorn funciona molt millor perquè el consumidor obté un incentiu econòmic pel seu esforç de classificar i retornar els envasos en els mateixos llocs de venda.

L’altre opció és acollir-se a un Sistema Integrat de Gestió (SIG), que és que es va adoptar majoritàriament al nostre país. Les empreses productores, associades en grups potents (ECOEMBES i ECOVIDRIO) negocien amb les administracions com inverteixen els diners que recapten de les empreses. Diners que han obtingut dels consumidors quan paguem els productes envasats.

Doncs be, el resultat de tot plegat és que, de forma sistemàtica no s’assoleixen els objectius de reciclatge dels programes de gestió de residus municipals que, de forma periòdica, aproven les administracions.

I la culpa no és dels ciutadans que paguem quan comprem els envasos, paguem quan ens carreguen els impostos municipals i ens esforcem en portar els materials a cinc contenidors diferents, a les deixalleries, a les farmàcies, o a les botigues d’electrodomèstics.

Els lobbies empresarials generadors d’envasos del nostre país s’han imposat a les nostres administracions. En els primers anys d’implantació del sistema, quan ajuntaments i consells comarcals havien d’implantar sistemes precaris de recollida totalment deficitaris, ECOEMBES jugava a borsa amb els diners que recaptava dels consumidors i deixava de pagar a les administracions públiques incapacitades per fer-los pressió.

Ara, a sobre, ens bombardegen amb un anunci estúpid i sexista, que només fa que confondre encara més als consumidors, amb la complicitat de les administracions que han estat incapaces d’imposar als lobbies els sistemes de gestió més eficients.

Mentre ells milloren els seus resultats comptables, davant de la passivitat i complicitat de les administracions, nosaltres paguem a la botiga, paguem a l’ajuntament, ens maregen la perdiu i ens tracten d’estúpids per televisió.

A casa nostra això te un nom: cornuts, pagar el beure... i dues vegades l’ampolla.

La societat civil contra la banca

“Però el més bell de tots els dubtes, és quan els dèbils indecisos alcen el cap i ja no creuen més en la força dels seus opressors”.

Aquesta frase de Berthold Brecht es va fent realitat dia a dia entre els integrants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC), ja siguin, afectats o “solidaris” com s’anomena a la major part dels integrants d'aquesta heterogènia família.

Els afectats arriben a l’assemblea corpresos, seuen en una racó en una incòmoda cadira de fusta i no es treuen la jaqueta perquè al local fa fred. Escolten pacientment un llarg ordre del dia en el qual es parla d'una feina de coordinació que resulta feixuga mentre el seu cap no para de donar voltes al drama de la seva vida.

“Ara parlarem dels casos”. Finalment arriba el torn del darrer punt de l’ordre del dia. Es fa un silenci pesant, imprescindible perquè els afectats parlen fluixet. Resulta molt difícil despullar-se davant de més de cinquanta desconeguts.

• “Sense feina no puc fer front als pagaments. M’ofereixen rebaixar la quota però s’estan incrementant els interessos. No hi veig cap sortida.
• Em sento maltractada, em culpabilitzen pel que vaig signar, quan llavors tot eren cares amables, facilitats i empentetes per signar. Em deien “Si et quedessis sense feina, no et preocupis, dos anys de carència”. Ara els interessos són una muntanya, i amenacen amb quedar-se amb la casa de la meva mare. Estic disposada a perdre tot els que els hi he donat, totes les millores que he fet en el pis, però que em deixin en pau, que s’acabi per sempre aquest deute que em destrossarà la vida.
• Al banc em van dir, “pagui el que pugui”. Ens ho trèiem de menjar però els donàvem cada mes un 80% de la quota. Després de dos anys, ara m’adono que tots aquests diners els he regalat al banc perquè si no la pago tota, segons els contractes hipotecaris, no donen per vàlida cap quantitat sinó es cobreix el 100% de la quota.
• A la meva família, la dona i els dos fills, ens han portat de regal de reis una ordre de desnonament per al dia 7 de gener.

La resposta sona contundent a l’assemblea: “Aquell dia no us faran fora, si no s’atura abans, hi serem tots”.

Aquesta història ha tingut èxit fins a dia d'avui en 505 desnonaments aturats per la PAH arreu de l’estat, tan sols una petita part dels més de 400 desnonament diaris.

És una lluita titànica, malgrat que tan sols es lluita pel dret elemental de tenir una segona oportunitat, el de cancel·lar el deute per als que no poden pagar per causes alienes a la seva voluntat i per fer efectiu el dret constitucional de tenir un habitatge a un preu raonable, que no superi el 30% dels ingressos.

Però la brutalitat del sistema capitalista financer, que a Espanya presenta la més cruel de les seves cares, la converteix en una lluita revolucionària. Un lluita que està generant adhesions incondicionals, com ho demostra el fet que en quatre anys les PAH estan presents a 16 comunitats autònomes i 90 localitats (34 de les quals són a  Catalunya) i cada cop compta amb una major reconeixement social i des diversos estaments des de jutges fins a policies.

Hi ha molta gent patint fins al límit. Es van sumant en un macabre comptador els suïcidis de les persones que no poden resistir més. Però aquestes morts no pesen sobre cap consciència, no dimiteixen ni banquers enriquits, ni polítics còmplices dels partits majoritaris, que segueixen boicotejant les propostes assenyades per aprovar una llei de dació en pagament.

Però també hem de dir que són molts els afectats que expliquen que van arribar creient-se culpables, i s’han adonat que són les víctimes, i ara es senten alliberats i continuen desplegant la seva acció solidària dins la PAH. Ells i els solidaris senten que la seva vida pren un altre sentit perquè no creuen que els seus opressors siguin invencibles. La veritat, la justícia i la raó està de la seva part.

Mirant un pessebre, em ve al cap que tenen algú més de la seva part. Un fulletó de Càritas que s’ha fet per sensibilitzar sobre el greu problema de l’habitatge, recorda unes paraules de l’evangeli de Lluc “ i el posaren en una menjadora perquè no trobaren lloc a l’hostal”. Si Déu va fer nàixer el seu fill Jesús en una menjadora, aquest Jesús és el patró dels desnonats.