Aquest escrit es correspon a la
segona part de la xerrada-col·loqui que vàrem tenir el dia 28 d’octubre al
Casal de l’Església de Manresa. L’escriptura ha permès donar més relleu als
“titulars” tot just insinuats en aquella ocasió.
Desprès d’exposar la primera part
(entrada precedent d’aquest blog) una intervenció va dir: I on queda
l’esperança? La Bíblia és plena de referències que fonamenten la confiança dels
creients en el Regne de Déu. És, de fet, tota una branca de la teologia que en
diuen escatologia i que fa referència al final dels temps, ja sigui des de
l’òptica personal com des de l’arribada del Regne de Déu. És evident que no puc
pretendre fer cap resum escatològic. Personalment em va atraure la paradoxa del doble sentit que es
dóna lingüísticament parlant a la paraula apocalipsi, i el que va motivar el
meu interès pel escrits de l’apocalipsi, darrer dels llibres del nou testament que
són coneguts generalment com una descripció descarnada del final dels temps a
la Terra. La lectura dels escrits de Xavier Alegre, principal referència
d’aquesta part, va ser el que em va reafirmar que aquests escrit contenen una
“revelació” que ens pot ajudar a afrontar la desintegració del sistema
capitalista que sembla matemàticament i físicament inevitable, tot i que ningú
diu que sigui ni ràpida ni justa. Així doncs, pretenem amb aquestes paraules
animar una esperança activa. Mantenir la motivació, la constància, la
militància front de problemes globals d’aquesta envergadura no és esforça
exclusiu dels creient. Bona part dels valors que la poden inspirar són
compartits per moltes persones no cristianes, d’altres confessions religioses o
agnòstiques. Dos exemples. El primer és una frase de Frase James D. Watson en
el seu llibre “DNA: The Secret of Life” (2005)
“ Tot i que no sóc religiós, veig
elements profundament veritables en les paraules de sant Pau sobre l'amor en la
seva carta als corintis (1 Cor 13, 1-3): 'Si pogués parlar tots els idiomes ...
si sabés tots els secrets i tots els coneixements. .. però no estimés, no seria
res. Crec que Pau va revelar clarament la naturalesa de la nostra existència
humana. L’amor, aquest impuls que ens porta a cuidar els altres, ens ha
permès sobreviure i tenir èxit en aquest planeta. L’amor és tan fonamental per
a la nostra naturalesa humana que estic segur que la capacitat d’estimar està
escrita al nostre ADN.
Lynn Margulis, biòloga (1971)
Superant els plantejaments de Darwin sobre l’evolució que es basaven únicament
en la competència dels més forts, amb la formulació de la teoria endosimbiòtica
demostrà que els humans no existiríem si no fos per les relacions de cooperació.
1
Dos principis de fe: misericòrdia i justícia,
fonaments de la societat nova que alguns en diem Regne de Déu
Com s’ha posat de manifest a la
primera part, el sistema que està portant als límits les condicions de “Gaia”
per sostenir la majoria dels humans, a més de l’estupidesa, aquesta espècie
governada pel capitalisme es manifesta guiada per l’avarícia, la usura, i una
inhumanitat descomunal que està condemnant a la misèria a la majoria dels seus
iguals i està fent inhabitable el planeta per a moltes espècies i societats
humanes.
La misericòrdia, es elevada a la
categoria de “principi” a la teologia de l’alliberament i no ho és menys la
defensa de la justícia com a categoria molt superior al concepte
jurídic-polític del respecte a les lleis, al que molts interessats governants i
polítics han reduït la paraula democràcia. La defensa de la justícia és també
una constant de l’Antic Testament expressada com a voluntat de Déu a través
dels profetes.
De fet, segons la reflexió del
cardenal Walter Kaspers, la misericòrdia seria qualitat essencial del Déu
revelat a la Bíblia: “El terme
"compassió" no es pot entendre només com un comportament caritatiu,
sinó que cal escoltar com ressona la paraula "passió" i percebre la
reacció apassionada a les injustícies rotundes existents en el nostre món, així
com el clam per la justícia. Aquest crit és clarament audible ja en els
profetes veterotestamentaris; més tard, en l'últim dels profetes, Joan
Baptista; i, finalment, també en Jesús mateix”[1].
Per als seguidor de Jesús, el
pobres no han de ser “els destinataris de les nostres bones obres” són el lloc
teològic per excel·lència en el que es pot experimentar el sentit profund de
les Benaurances (la carta magna del cristianisme, segons Gonzalez Faus, que
afirma que els empobrits són benaurats perquè són els preferits de Déu). Els
pobres són, a més, l’espai des del qual es pot comprendre i impulsar el Regne
de Déu, on han de triomfar la igualtat i la fraternitat, en aquest costat de
l’eternitat.
La única civilització justa
possible és la civilització de la pobresa (les orelles sensibles a la paraula
decreixement preferirien “civilització de l’austeritat”), perquè és impossible
igualar la situació econòmica de tots a la dels més rics, per la incapacitat
material del planeta.
2
La revelació dels escrits de l’apocalipsi
2.1
Els sentit dels escrits de l’Apocalipsi de Joan
El Profeta Joan es dirigeix a
unes comunitats (que es troben a l'actual Turquia més mediterrània) que estan
patint una dura situació de marginació i persecució, que experimenten la
pobresa, les calumnies dels adversaris, la presó i fins i tot el martiri.
L'imperi no tolera la dissidència
front dels seu valors, encarnats per l'emperador (Domicià) que es fa adorar com
"dominus ac deus", provocant el rebuig de les esglésies
cristianes (simbolitzades per aquestes set esglésies d'Asia Menor) que només
accepten com a Senyor i Déu al Pare i al Fill crucificat. Per aquesta situació,
els valors que donen sentit a la vida dels cristians són contraposats als
valors de l'imperi, que els margina i els persegueix, provocant fins i tot
màrtirs entre ells.
Joan els recorda que s'han
esforçat per mantenir la seva confiança i han resistit el malvats i els
"falsos apòstols". A pesar de la seva pobresa són rics en mantenir-se
fidels a Jesús, i lloa les seves bones obres, el seu amor fratern, la fe, dedicació
i fermesa. No obstant també els recorda les seves falles i el
convida a la conversió, a tornar a l'amor primer i a la fidelitat a l'evangeli.
D'això en depèn, no només la seva salvació al final dels temps, sinó la
transformació d'aquest món, de forma que la seva fidelitat a l'Evangeli
aconsegueixi la caiguda de l'imperi injust i opressor.
Així doncs el propòsit del
profeta Joan és conscienciar les esglésies perquè desenvolupin la resistència
lúcida davant l'imperi, desemmascarant la seva mentida i la manca de legitimitat
del seu poder. Aquesta és la situació que el profeta expressa simbòlicament
a (Ap 13, 11-17). Forma part d'aquesta conscienciació que els membres de les
comunitats no es deixin enlluernar pels beneficis econòmics de l'imperi que
només donen guanys als privilegiats, reis, comerciants i mercaders, els quals
s'enfonsaran amb la caiguda de Babilònia (Roma), símbol de l'imperi romà (Ap
18).
Per un altre cantó, Joan es
proposa fer créixer l'esperança de les comunitats per que trobin força en la
seva fe, i fomentin els valors alternatius de l'Evangeli, que faran caure, a la
llarga a l'imperi opressor. El profeta subratlla, il·luminant la història
des del seu final, en el qual apareixerà clarament el triomf de Déu (Ap 20,
7-10), que acabarà destruint l'imperi per mitjà de les plagues (Ap 16-17) que
el mateix imperi provoca, sobre tot, per l'Anyell degollat (Jesucrist), dret (ressuscitat)
davant del tron de Déu, el qual, com Paraula de Déu i muntat en un cavall blanc
(Ap 19, 11-16) aconseguirà que la justícia acabi triomfant a la terra.
2.2
Com ens pot il·luminar aquesta revelació
esperançadora de l’Apocalipsi?
Front dels imperis econòmics i
polítics actuals es requereix lucidesa crítica, esperança i resistència activa,
com hem vist que proposa el text de Joan a les comunitats de l’Àsia Menor.
La lucidesa activa ens servirà
per no deixar-nos enganyar per la propaganda del sistema neo-lliberal que ens
vol convèncer de que és el millor dels mons possibles regit per la idolatria
del deu-Diner.
No deixar-se entabanar pel
sistema i la seva retòrica sostenibilista i mantenir l'esperança de que un
altre món és possible i necessari, un món de misericòrdia i justícia, condició
de la pau veritable, en la qual el es visqui el Regne de Déu, aquí a la Terra
també redimida, perquè abaixem de la
creu al pobles crucificats, i es canviïn les estructures que fabriquen pobres i
degraden la “casa comuna”.
És oportú reconèixer en aquest
punt, que els mateixos escrits de Mateu posen en evidència que el Pare de Jesús
que ens va cridar per portar al món la misericòrdia i la justícia, no confia
únicament en els seus seguidors. A l’escrit de (Mt 25, 31 i ss) es descriu (en
forma de judici final) un criteri últim de de sentit de vida del just que
consisteix en donar de menjar als famolencs, de veure als assedegats, guarir
als malalts, visitar als presos i acollir als forasters. L’escrit dóna a
entendre clarament que molts dels que viuen seguint aquests principis no es
consideren pas del “club dels escollits”. De la importància d’aquest escrit, en
dóna fe que ha estat cometadíssim pels considerats “pares de l’església” (es
diu que sant Agustí va citar el text més de 250 vegades).
Els creients hem de sentir-nos
diluïts fent de “llevat” que ajuda a que tota la massa fermenti (Lc 13,21) i
que ha de ser un llevat de la sinceritat i la veritat (1Co 5,8). Sinceritat i
veritat més necessària que mai, dons les instàncies que la societat necessita
com a consciència crítica (l’acadèmia) sovint han renunciat a aquest paper a
canvi d’unes engrunes de reconeixement del poder a qui li agrada que el
coneixement esdevingui fragmentat i dividit i en el que els lúcids apareguin
com a profetes “malastrucs”.
Gonzalez Faus, en la seva visió de l’apocalipsi actual ens exhorta als
creients a viure la misericòrdia i la justícia sense necessitat de parlar de
Déu, experimentant una teologia “no per a guetos sinó per a comunitats
alternatives, aquelles que han de sentir-se, per la seva autenticitat
cristiana, “perseguides”. I si cal parlar de fe “no fer-ho verticalment” sinó
“des de sota” mantenint un diàleg franc per reconèixer el valor del que
significa "practicar el bé sense esperar cap premi", valor positiu de
la laïcitat oberta.
Així, esperem que “la revelació”,
ens ajudi en aquest lluita immensa contra l’imperi, per tal que la “rebel·lió”
pacífica de la misericòrdia i la justícia ens facin perseverants i modestament,
ajudem a mitigar els patiments que encara han de venir, mentre mantenim la
convicció que expressa el salm 85:
La fidelitat i l'amor es trobaran,
s'abraçaran la bondat i la pau;
la fidelitat germinarà de la
terra
i la bondat guaitarà des del cel.
El Senyor donarà la pluja
i la nostra terra donarà el seu
fruit.
La bondat anirà al seu davant,
encaminarà les seves petjades.
3
La comunitat, com hi juguem des de l’església
catòlica?
3.1
L’encíclica LS reitera la crida a convertir-nos
en església en sortida
Francesc afirma amb rotunditat la
interconnexió de les persones amb la creació i amb el Creador “La persona humana es torna més, més madura i
més santificada a mesura que entra en relació, quan es deixa viure en comunió
amb Déu, amb els altres i amb totes les criatures.” (LS 240). El propi
text manifesta aquesta voluntat d’obertura a altres esglésies, específicament
l’ortodoxa amb les cites al Patriarca Bartolomé i l’adhesió de l’església
catòlica a la Jornada mundial de pregària per la Cura de la Creació.
Sembla molt pertinent recordar en
aquest punt que el papa ha reiterat la imatge “d’església en sortida” que ha de
trencar la seva auto-referencia per establir-se com “hospital de campanya” en
mig del món.
Jaime Tatay a “Cuidar de la
Tierra, cuidar de los pobres”, ens recorda que LS respira “la capacitat d'escoltar les esglésies locals
com l'eclesiologia de la comunió que emana de l'LS revela una peculiar manera
de procedir i una dinàmica que és el resultat, en gran mesura, de la maduració
del Concili Vaticà II, però també de la globalització de la mateixa Església i
del pes creixent que els catòlics del Sud – començant pel mateix Francesc i el
cardenal Turkson, els dos arquitectes de
l'encíclica tenen a Roma”.
Dins de la pròpia església ens
hem d’aplicar un dels missatges centrals de LS que ens convida a posar en
relació la dimensió científica, econòmica, política, social, cultural, humana y
espiritual de l’ecologia (LS 111). La
conversió ecològica ha de començar dins de les pròpies comunitats cristianes i
les estructures que les sustenten.
3.2
La conversió ecològica dins de l’església es fa
lentament i a les fronteres
Al menys aquesta és la percepció
que tenim des les velles comunitats catòliques d’aquest país, en comparació a
les dinàmiques expressions de compromís per la justícia social i al justícia
ecològica d’altres comunitats cristianes perifèriques. Tenim la sensació que
els lideratges pastorals del nostre entorn no han donat gaire prioritat a
Laudato SI. Per contradir a l’autor, ni que sigui formalment, tot just
finalitzant l’esborrany d’aquest document es fa pública la crida
dels bisbes europeus per la cura de la casa comú.
En el mateix any 2015, va nàixer a Filipines el “Moviment catòlic
global pel clima” que aquest mes de juliol ha canviat el seu nom pel de “Moviment Laudato
Si”. Al mapa mundial que representa la implantació del moviment es diu:
”8000+ Animadors del Moviment Laudato Si’, 800+ Organitzacions Membre y
dotzenes de Capítols (agrupacions per països)
estan actius en sis continents. En aquest moment el moviment ha tornat a
llençar una campanya de recollida de signatures prèvia a la cimera de Glasgow.
Una altra de les iniciatives
globals que promou el MLS és la “desinversió d’energies fòssils”, que promou la retirada de fons econòmics per part
de les organitzacions eclesials, unes 250 fins al moment, i la promoció
d’energies alternatives. A Catalunya es troben adherides com organització al
MLS les parròquies
eco-solidàries de Justícia i Pau.
Els jesuïtes, que han fet de
l’ecologia una de les seves quatres prioritats actuals, des de la xarxa Ecojesuit estan promovent la
cooperació global, acompanyant accions regionals i donant suport a les
iniciatives locals. Els dos epicentres es troben al Centre Social Europeu de
los Jesuïtes (JESC) i a la Conferència de Jesuïtes d’Àsia Pacífic (JCAP).
El
Servei Jesuïta al refugiat en el seu 40 aniversari, explica en el seu
informe 2020 que ha servit a més d’un milió de persones a 57 països prestant
serveis de mitjans de vida i educació orientada al desenvolupament professional
autònom, serveis de reconciliació en camps de refugiats (la majoria a
Afganistan), salut i suport psicosocial. D’altra banda, en el seu informe de
2020 l’Agència de l’ONU pels refugiats (ACNUR), informa que els desplaçats
forçats han estat 82,4 milions de persones. Malgrat que la pandèmia ha retingut
a moltes persones impedint-los el desplaçament, en altres casos ha estat la
pandèmia la que les ha forçat a demanar refugi (cas de Iemen). L’informe
explica que “La magnitud i
gravetat de les crisis alimentàries va empitjorar el 2020, ja que els
perllongats conflictes, el clima extrem i les conseqüències econòmiques de la
COVID-19 van agreujar algunes situacions ja delicades”. Les previsions per al
2021 són igualment preocupants per l’agreujament de les crisis alimentàries.
Aquest informe atribueix a l’emergència climàtica l’increment dels desastres
naturals que provoquen desplaçats (30,7 milions) que és la xifra més alta de la
dècada i que triplica el nombre de desplaçats per guerres i conflictes.
Segurament la zona on es viu més
intensament de forma unificada la lluita social i ecològica des de les
comunitats cristianes és l’Amazònia. La Red
Eclesial Panamazònica (REPAM) és la organització que les sustenta. Va
nàixer el 2014 co-fundada pel Consell Episcopal Llatinoamericà – CELAM, por la
Vida Religiosa en América Llatina – CLAR, las Cáritas de América Llatina, y la
Comissió per a la Amazònia dels Bisbes de Brasil (CNBB) per compartir
experiències i serveis per respondre a las necessitats del territori de los 9
països de la Panamazonía (Bolívia, Brasil, Colombià, Equador, Guyana, Guyana
Francesa, Perú, Surinam y Veneçuela). El seu subjecte prioritari són els pobles
indígenes i les comunitats tradicionals i treballen per la defensa dels drets
humans, la justícia social i ambiental i el “Buen Vivir”, des de les “esglésies
de frontera”. L’acció fonamental consisteix en el suport i la visibilització de
la lluita dels pobres indígenes contra els sistema que amenaça constantment la
seva vida i la seva supervivència. Al mes d’abril, la REPAM ha portat al Fòrum Permanent de l'ONU per
qüestions indígenes l'augment de les violacions de drets humans a l'Amazònia[2].
Aquesta viva presència de l’església pobra i perseguida a l’Amazònia
oferia la seva saviesa ancestral del
“bien vivir” en harmonia amb la natura i que reclamava ministres autònoms designats
per la comunitat, va motivar un esdeveniment de gran repercussió en l’església
universal, el Sínode de l’Amazònia. Una experiència de diàleg a l’església i
una fita molt significativa en la que s’han aprofundit des de l’experiència i
des de la saviesa ancestral, les línies i les intuïcions fonamentals de LS.
També ha estat l’ocasió d’abordar els grans reptes pendents de l’organització i
estructura de l’església: el paper de les dones, i la situació de celibat dels
preveres. Eren moltes les pressions internes de la cúria romana que calia
vèncer, i finalment les decisions del sínode en el l’exhortació apostòlica document final no han cobert totes les expectatives quant a
la ordenació dels homes casats i el diaconat de les dones, tot i els avenços significatius com la inserció
dels consagrats en la vida i la identitat amazòniques que abasten també els
seus programes formatius i l’estímul a la participació de les dones dins els
òrgans de govern i segons aquesta valoració del teòleg Victor Codina participant en el
Sínode, aquest fet va fer ombra al contingut de l’exhortació que és una “cant
d’amor a l’Amazònia... i un crit profètic: el clamor dels pobres i de la terra
clama al cel”. Fruit del Sínode el papa
ha creat la Conferència Eclesial de l’Amazònia, una porta oberta a canvis
profunds a tota l’església.
Luis Ventura Fernandez, Missioner
laic que treballa al Brasil des de 2002, ens deia a una jornada de Càritas aquest 2021 sobre “La incorporació de l'ecològic al nostre model
d'acció social” que des de la constatació que el sistema està col·lapsat, el
camí que ens resta és enfortir les resistències, la lluita pels drets, la
defensa dels defensors del territori, sense por, des de la comunitat fins a
l’escala internacional i “transformar el centre des de la perifèria”.
En un apartat de la primera part
he comentat que el capitalisme te comportaments criminals. Llatinoamèrica és la
regió on més defensors ambientals van ser assassinats segons l’informe de Global Witness
“Defensors del demà”. Aquest informe mostra com 212 defensors de la terra i el
medi ambient van ser assassinats durant el 2019. Dels 10 països amb major
nombre d’assassinats, set es localitzen a Llatinoamèrica: Colòmbia, Brasil,
Mèxic, Hondures, Guatemala, Veneçuela i Nicaragua. La xifra augmenta cada any a
causa de la intensificació de la pressió dels interessos del capital sobre la
terra i els recursos naturals (mineria, agro-negocis o explotació de la fusta)
on les empreses van de la ma de polítics corruptes per imposar projectes que
destrueixen els hàbitats de moltes poblacions indígenes i comunitats rurals. I
la defensa de la justícia social i ambiental provoca cada any major nombre de
màrtirs.
La teologia feminista està
cridada a fer un paper molt important en aquest context de “conversió
ecològica”. Afortunadament, moltes dones han seguit les passes de des que Yvone
Guevara va esdevenir una referent de la
teologia feminista, que compartia l’anàlisi social de la teologia de
l’alliberament però va criticar els seus punts de partida patriarcals i va
situar en la seva visió teològica les principals reivindicacions feministes i
una nova visió de gènere per a la societat i a l’interior de l’església, el que
li va suposar el 1994, la censura del Vaticà. Avui dia les teòlogues feministes
han intensificat la seva presència a l’església, Integrades en l’Associació
Internacional de Dones teòlogues catòliques. L’associació de teòlogues
espanyoles mostra la seva activitat en aquesta web.
3.3
La conversió ecològica a les entitats cristianes
que promouen la justícia social, Cáritas com exemple
El lema del Pla estratègic de
Càritas Europa 2021-2028 és “En acció per la justícia social a nostra casa
comú”. Laudato Si, és el segon element base del seu marc estratègic i es
proposa com un dels seus principals resultats estratègics “En resposta a la crisi social i
ecològica identificada a Laudato Si i Fratelli Tutti' i a les conseqüències
cada vegada més profundes de la pandèmia global, la xarxa Càritas Europa
col·labora amb socis estratègics i contribueix a renovar el sistema econòmic,
social i ecològic, posant la persona humana al centre i prioritzant els més
endarrerits”.
De forma semblant al V Pla
estratègic de Càritas Espanyola 2022-2024 l’ecologia integral apareix com un
aspecte d’identitat que s’incorpora transversalment a diversos objectius i
figura explícitament a la visió de l’entitat com a nou paradigma de la justícia,
la intervenció social i les cures. L’ecologia forma part de del desafiaments que es planteja en la seva
acció per la cooperació internacional, i en el terreny de les accions per la
promoció de la cura de la casa comú es compromet a "Dissenyar una proposta confederal de
gestió ambiental integral amb la mirada posada en "La Casa Comuna"
que cobreixi tots els àmbits de la nostra acció”.
De fet, l’entitat es mostra
disposada a revisar el la seva guia bàsica, el Model d’Acció Social, per
incorporar-hi la perspectiva de la conversió ecològica que demana LS, tot i que
cal reconèixer que ja fa un temps que Càritas està esdevenint un referent en
l’àmbit de l’economia social ecològica. La meitat de les Càritas diocesanes
d’Espanya i les seves respectives empreses d’inserció social, han constituït la
Cooperativa “Moda re”. En un estudi presentat aquest any a l’assemblea de la
cooperativa es reconeix que
Càritas -Moda re- és el primer operador que recull més del 40% de la roba usada
a Espanya (dades 2019) i es comprova que compten amb més de 100 botigues de
venda de roba reciclada, a més de totes les activitats d'economia circular que
es realitzen des de les seves empreses d’inserció en molts altres projectes.
Una de les línies de treball del Model d’acció
social de Càritas és la sensibilització per la incidència política en la
transformació de les causes que generen la injustícia. Són coneguts els
informes FOESSA que des d’una anàlisi sociològica rigorosa, desvetllen la
situació dels exclosos socials que no remunta, des de la crisi de 2010 i que
s’ha aguditzat amb la pandèmia. Les diverses Càritas han coordinat la seva
acció per incidir en polítiques fonamentals per la lluita contra l’exclusió com
les rendes mínimes o les polítiques d’habitatge.
A pesar dels grans esforços que
esmerça Càritas, com altres entitats que promouen la solidaritat i la justícia
social concretada en els més desfavorits, es constata la tendència que les
polítiques públiques van deixant de ser efectives per a molts col·lectius
socials (dones, immigrants, nens, persones grans...). Cal ser conscient que els
efectes de la crisi ambiental ja s’estan manifestant amb especial crueltat en
aquests col·lectius en temes com la pobresa energètica, que ja són
manifestacions dels problemes que hem exposat a la primera part del document i
que es concreten en un increment incessant dels preus de l’energia.
Així doncs ens aquest espai, i
pel fet de sentir-me especialment concernit, em permeto insistir en que aquest
treball de sensibilització i incidència serà cada cop més necessari per lluitar
contra les dues cares de la injustícia, la social i l’ambiental.
3.4
Una caritat que es compromet amb el canvi de les
estructures
En aquest apartat faig una
referència a la següent encíclica de Francesc “Fratelli Tutti” prenent idees
contingudes al capítol II (la paràbola del bon samarità) i el V dedicat a la
política, i a un altre document mol més antic, una conferència del pare Arrupe[3]. Els he
donat forma esquemàtica per a una millor comprensió. Venim d’uns temps en els que
els damnificats pel capitalisme no han parat d’incrementar-se (la crisi de la
bombolla immobiliària, la pandèmia) i sembla que les tendències donen la raó al
“profeta” que predicava una nova gran crisi d’origen energètic per als propers
anys. Les entitats solidàries no donarem l’abast a acollir tants “descartats”,
raó per la qual s’imposa la necessitat de promoure amb molt més èmfasi els
canvis estructurals. Els punts que segueixen haurien de ser estímuls per a una
acció caritativa molt més transformadora:
- La defensa dels drets humans són essencialment "divins"
aquest és el nucli del missatge de
l’encíclica "Fratelli Tutti" en la paràbola del bon
samarità que mostra que sovint els misericordiosos no són els que s’omplen
la boca predicant la misericòrdia.
- Els moviments socials són escola de solidaritat fraterna, mirall i
laboratori de canvis profunds (FT 169).
Ho diu emfàticament el papa: Son espais de militància cristiana,
lloc de testimoniatge, frontera d'evangelització[4]. Les entitats eclesials com Càritas podem
aprendre molt d’aquests moviments socials.
- Ens hem d'exposar a "curar en dissabte", a ser flagell de la
hipocresia del sistema, a ser una església descentrada que faci més olor
d'ovella que de sagristia, perquè des de baix es veu en la seva dimensió
real la magnitud de la opressió i ens resulta molt més fàcil esdevenir
profetes que criden amb els que no els donen veu. El Pare Arrupe diu,
entre moltes altres coses interessants: “Les tiranies que imposen una
llei contra el dret, i els paternalismes que tenen "caritatius"
plans d'ajuda en substitució d'una política de justícia, son dues lesions
que fan impossible l'establiment entre els homes de la fraternitat i la
pau”.
- Una caritat "avantguardista": Segueixo amb el P. Arrupe: “La
caritat, per la seva independència respecte de qualsevol concepció
política, impulsa més enllà de la llei, és el millor correctiu contra
l'esclerosi dels sistemes i de les estructures. La caritat és
l'avantguarda de la justícia...La justícia no basta, el món necessita unes
obres més eficaces, les de la caritat”.
- “Anomia” (iniquitat: la injustícia que ignora
qualsevol límit moral) contra "àgape" (amor, tant a Déu
com als germans). El P. Arrupe s'inspira en la secció apocalíptica de
l'evangeli de Mateu. (Mt 24, 4-14) Comença: " la iniquitat haurà
crescut tant, que la caritat s'haurà refredat en la majoria" En
el paràgraf sencer de Mateu es descriuen guerres, fam, mentida, falsos
redemptors, traïcions i odi. Hi ha homes que agreugen els mals. Són les
conseqüències de l'oblit de la justícia, és l'imperi de la immoralitat, la
degeneració ètica. Notem que aquests comentaris fets el 1981, semblarien
encara més escaients avui en l'era Trump, Bolsonaro, Putin... i a l'Europa
deshumanitzada en la qual les farmacèutiques s'enriqueixen amb les vacunes
que han finançat en 2/3 parts els poders públics.
Per acabar aquest apartat dedicat
al rol de l’església catòlica pot resultar escaient recordar, que sovint hem de
mirar fora del nostre “club” per revisar la qualitat evangèlica de la nostra
praxis:
“I no us refieu pensant que
teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins
i tot d'aquestes pedres” (Mt 3, 9).
4
Les persones, la motivació, el paper de
l’espiritualitat
Yayo Herrero afirma que, les
espiritualitats, ja siguin viscudes des de “religions amb nom” o des
d’espiritualitats laiques, poden aportar sentit de vida per recolzar els
projectes emancipadors que ens moguin
per dins i ens ajudin a comprometre en alternatives que ens connectin amb la
natura i amb altres persones.
Jesús Renau sj, en el seu llibre
“Vida interior”, adreçat a persones religioses o laiques, ens recorda
que el treball interior és imprescindible per trobar sentit a la vida “vivint
per alguna cosa”. Allò que més sentit pot proporcionar és l’amor “que es mostra
més en les obres que en les paraules” i que
quan es viu amb intensitat i plenitud, pot provocar una forma d'estar en
el món que aporta un dinamisme per anar més enllà de la plenitud i la
satisfacció dels amors conscients i acceptats lliurement. La capacitat
altruista d'estimar va acompanyada d'unes determinades conviccions, que són més
fruit de l'experiència que de la pura reflexió. Jesús Renau reprèn aquí el
sentit específic de l’amor contingut en la paraula “agapḗ” que
consisteix en buidar-se del jo per donar-se als germans. El silenci és
imprescindible per a l’auto-coneixement i per reconèixer els egoismes que,
inevitablement, apareixen sota les nostres relacions, per més ben intencionades
que estiguin. Per a l’autor del llibre, una vida interior relacionada amb
alguna expressió de la transcendència, no només ens pot oferir consol en mig de
la tribulació i el dolor, ens pot fer conscients de les nostre limitacions,
aportar un saludable sentit de la humilitat, i reconciliar-nos amb nosaltres
mateixos i amb la nostra efímera existència, viscuda amb gratitud. La pràctica
habitual del silenci, ens ajuda a pacificar les pròpies tensions però, sens
dubte, proporciona més pau, a pesar de la duresa del combat, en una vida
lliurada als altres amb generositat.
Per a Ana Isabel Gonzalez[5]
l’espiritualitat ecològica és una
nova manera de "mirar" (pensar/sentir/entendre el món i nosaltres en
ell): d'entendre'ns a nosaltres mateixos i la nostra relació amb tot el que ens
envolta, amb el conjunt del qual formem part. I una nova manera de viure:
transformar la nostra manera d'estar en el món i actuar-hi (estils de vida,
hàbits, comportaments, opcions personals, comunitàries, institucionals...)
Escoltant l’evangeli de la creació aprenem la lògica del do, del regal i la
lògica de la interdependència, recuperem la dimensió contemplativa de la vida,
la bellesa de la natura i aprenem amb humilitat la nostra missió de
responsabilitat i cura. Amor a la creació és també compromís personal,
comunitari i institucional. L’amor és també civil i polític. (LS 211-212).
Benjamin Gonzalez Buelta sj, en
els seu llibre “Orar en un mundo roto” afirma que viure la mística d'una trobada amb Déu
ens permet endinsar-nos en l'amor arriscat de Déu en la nostra història i es converteix en l'aventura més important
de la vida. El silenci i la pregària esdevenen necessaris per mantenir-nos
sempre disponibles per donar la benvinguda a la novetat de Déu en el món
seductor en el qual vivim. Realitzem l'experiència de Déu dins de la comunitat
eclesial, que ens apropa la paraula i els sagraments de Jesús, juntament amb el
càlid suport de germans i germanes. Però la comunitat només té sentit si està
oberta al món per abordar-ho amb la bona notícia de l'evangeli, en una
presència humil i vulnerable, com Jesús es va acostar als homes i dones del seu
temps, sabent que el més important és el Regne de Déu, que creix a tot arreu, i
no en el poder de l'Església.
Dit amb paraules pròpies, malgrat
la lucidesa de “l’apocalipsi” (sentit figurat) en què vivim ja, alguns veiem en
la imatge de la transcendència que hem intentat descriure, una presència
“revelació” del final “gloriós” de la història, vivint una vida que vol
contribuir decididament a l’esclat de la l’abraçada de la “bondat i la pau”.
I, per acabar aquest apartat
sobre idees una mica abstractes, res millor que les paraules de Francesc que
diu justament que no es tracta d’idees:
«No es tracta tant de parlar d'idees com, sobretot, de les motivacions
que sorgeixen de l'espiritualitat per alimentar la passió per la cura del món.
Perquè no serà possible participar en grans coses només amb doctrines, sense
una mística que ens animi, sense "motius interns que promoguin, motivin,
fomentin i donin sentit a l'acció personal i comunitària"» (LS
216).
5
A mode de recopilació
Als que no us hagi temptat la
curiositat de llegir íntegrament la segona part, espero que al menys us hagi
dut fins a aquest darrer apartat.
Potser una de les constatacions
més doloroses és que possiblement, ja no existeix una disjuntiva entre la via
“pacífica” i la “via violenta” per al decreixement. La via que, de facto està
escollint el capitalisme des de totes les dimensions, financeres, militars,
criminals i productives, des de la esterilitat de les cimeres dels estats
nació; és la via violenta, com ho mostren esdeveniments com la forma
insolidària i oportunista d’abordar les pandèmies, els múltiples conflictes
actius en les zones de control estratègic dels materials, el nombre creixent de
víctimes i refugiats dels fenòmens naturals associats al canvi climàtic i,
sobre tot, la reacció criminal davant dels espais de resistència de les
comunitat indígenes i rurals en les zones naturals més sensibles del planeta.
No obstant, al llarg d’aquests
dos escrits crec que queda palès que no
és incompatible lluitar contra la pobresa energètica i el canvi climàtic. O dit
d’una forma més clara, donat que l’increment del consum dels més pobres, per
descomptat també dins dels països més depredadors, no pot ser pretext per a no
frenar el desmesurat consum dels més rics, la justícia distributiva no ha de
quedar per després, ha de ser la prioritat.
Malgrat la dificultat de resumir
el que he agrupat en l’epígraf de les responsabilitats asimètriques, cal
constatar que ja fa temps que els consumidors cerquen vies de comportament
personal i col·lectiu per minimitzar la seva petjada, o facilitar la
“transició” amb fórmules més fàcils d’implantar des de la ruralitat; mentre el
capital, globalment considerat, s’aboca precipitadament a rentar-se la cara,
ara en la cursa per la reducció d’emissions, i les institucions financeres, amb
els tentacles militars i criminals ben estesos, tenen els poders públics molt
controlats.
Malauradament, constatem que els
estats nació han banalitzat el ritual de les cimeres periòdiques que no prenen
les decisions necessàries per frenar el que els científics formalment
pronostiquen, en un intent de d’objectivar i quantificar les evidències, quan
la realitat, encara més dramàtica, escapa per diverses escletxes a les
conclusions del seu coneixement.
Quant a la resposta dels
moviments organitzats, és indubtable que tenen la mirada posada en els
esdeveniments del final d’aquest any per donar major rellevància i difusió a
les seves accions, i fer més difícil el control mediàtic, de les protestes. Els
moviments més veterans[6] estan
veient com es multipliquen les demandes de molt diverses entitats de la
societat civil (o religioses) que mostren una creixent consciència de la
urgència de la resposta contra la crisis ambiental. Sens dubte és una bona
senyal perquè es vagin escampant, no tan sols la consciencia del problema sinó,
la necessitat de les implicacions personals en els canvis d’hàbits més
sostenibles. No obstant la gran incògnita és la seva capacitat d’incidència en
els canvis estructurals.
Una a altra de les constatacions
que considero fonamentals és la centralitat de la lluita des de les perifèries,
també les del primer món, com el
motor de la mobilització global
necessària per a contenir la deriva de la injustícia social i ambiental. Crec
recordar unes paraules de Yayo Herrero que afirmava que la lluita ecològica ha
d’arribar al carrer, als moviments socials. Imagino que es referia al primer
món, perquè a les perifèries ja és una espai de confluència de la lluita per la
justícia social i ambiental.
La constatació final resumeix
d’alguna forma tota la segona part del document. La cruesa de la realitat
descrita en la primera part és el veritable rostre del monstre, de l’imperi,
que està causant les calamitats “apocalítiques” innombrables a la casa comuna i
a les comunitats que l’habiten. El coneixement de la realitat no ens ha
d’espantar, ens calen a dosis iguales, lucidesa i esperança. La proximitat a
les víctimes, i l’acció per mitigar els seus patiments ha de ser tan enèrgica
com la pressió sobre les estructures que els causen. Si parem atenció al que
diu Teilhard, i que és, de fet el que ens ensenya la història, són els sofrents
els que impulsen el “cosmos” vers la seva plenitud. És en aquesta proximitat
empàtica que nosaltres anomenem “misericòrdia” on trobem la nostra petitesa i
la profunditat de l’esperança, el sentit de l’existència, la motivació per la
militància de llarg recorregut, la capacitat de contagiar l’entusiasme per la
missió; on acollim amb el cor obert tants testimonis que ens han precedit i els
que encara ens il·luminen.
Gràcies a tots els que heu
inspirat aquesta modesta reflexió i als que l’esteu compartint.
