Article publicat el 9/1/22 a la revista Catalunya Cristiana
L’encíclica Laudato Si (2015), parteix del reconeixement del
que està passant a la nostra “casa comuna” (LS 17), i de la ma de la ciència,
constata que es poden produir canvis climàtics inaudits i una destrucció sense
precedents dels ecosistemes, amb greus conseqüències pels humans, però que
afecten de forma més greu als pobres, a causa d’un nivell de consum
insostenible per part dels sectors més rics de la societat, principalment als
països més desenvolupats. (LS 24,25,27).
En aquests sis anys des de la publicació de l’encíclica, han
proliferat les manifestacions que fan evident les conseqüències del canvi
climàtic com una crua realitat. Aquest
any, abans de la COP26, alguns científics han filtrat els informes que s’havien
de publicar el febrer de 2022 abans de ser “retocats” pels comitès polítics, per
evidenciar que l’evolució de les dades és molt pitjor del que es preveia i que
calen transformacions radicals en el sistema econòmic mundial que passin per
aturar el creixement del consum de recursos i d’energia, donat que les
emissions procedents dels combustibles fòssils creixen de forma imparable.
Els científics especialistes en temes energètics
ens alerten que ja s’hauria arribat el zenit de l’extracció de carbó, de
petroli, de gas i de l’urani, de forma que la producció de carburants
essencials com el dièsel i el fueloil ja faria anys que decauen en la seva
producció. Les inversions en les prospeccions de nous recursos energètics
fòssils han caigut de un 60% des de 2014 perquè s’ha acabat el petroli barat. A
Europa s’ha incrementat un 40% el consum del carbó per la generació
d’electricitat, malgrat que les seves emissions són molt superiors a les del
gas, que ha assolit uns preus elevadíssims. Ens trobaríem doncs, davant del que
es coneix com el “peakoil”, una situació que pot allargar-se uns anys amb
mercats molt volàtils, però que precedirien a un inevitable col·lapse energètic
que suposa el final dels fonaments del capitalisme globalitzat: la producció
“just in time” per no generar estocs (que ja està provocant moltes tensions de
des-abastiment de materials i productes), i la deslocalització de la producció
per cercar salaris més baixos, factible per uns costos barats del transport,
que ja han deixat de ser-ho.
Aquesta situació es veuria agreujada per la manca de
minerals que resulten ser crítics en la fabricació de components
imprescindibles per a la transició cap a les energies renovables en la
generació d’electricitat. Aquesta, tan sols representa poc més d’un 20% de la
demanda global d’energia. Una transició insuficient i difícil d’assolir per la
manca de materials barats per la fabricació d’artefactes com els vehicles
elèctrics. La tecnologia podrà trobar eines per fer una transició més fàcil,
però no pot evitar que el sistema topi contra els límits físics que fan
impossible la seva continuïtat sota les formes actuals d’explotació, de
producció i de consum.
Sense acords efectius
No és d’estranyar que les decisions dels estats a la COP26 no
hagin servit per prendre acords efectius i verificables que redueixin les
emissions, donat que els representants de les nacions estan més preocupats per
seguir subministrant energia fòssil a la desbocada maquinària productiva del
sistema capitalista global. Així doncs, prendrien tot el sentit les paraules
escrites per Teilhard de Chardin a principis del segle passat: “L'edat de
les Nacions ha passat. Ara, llevat que desitgem perdre, hem de sacsejar-nos els
nostres vells prejudicis i construir la Terra”.
I en aquest context, els científics ens diuen que davant de
l’eventual col·lapse, les prioritats immediates són:
Assegurar l’alimentació i l’abastiment d’aigua i energia per tothom. I a mig
termini, desenvolupar col·lectivament la producció local d’aliments, d’energia
i de recursos essencials, al mateix temps que es redueixen les xarxes de
distribució d’ampli abast. Un nou horitzó de reducció de la demanda energètica
ha de passar, necessàriament, per intensificar l’urbanisme de reciclatge
(rehabilitació de la ciutat antiga) i la diversitat d’usos a la ciutat, per
reduir la necessitat de mobilitat. L’escassetat de materials ens ha de dur a
incentivar la reducció i el reciclatge de residus, i fins i tot, a l’aprofitament
dels materials dels dipòsits existents.
Des de fa anys, son moltes les experiències sorgides en
barris i comunitats a les perifèries, on hi ha activistes que proposen
alternatives locals per a la transició ecològica, que es preparen per al
possible col·lapse del sistema i per un inevitable decreixement. I encara una
qüestió fonamental, prioritària i transversal, primer principi de la DSE, com
és la cura de les persones, que ha d’estar al centre de les polítiques i que
passa pel reforçament i regeneració dels sistemes de salut amb l’atenció
comunitària i de protecció de les necessitats bàsiques de les persones, i amb
una renda de garantia efectivament universal i suficient per una vida digna.
Per descomptat, la condició necessària de tot plegat, serà aconseguir una
fiscalitat redistributiva de la riquesa. Aquestes són les bases reals en les
quals hem de fonamentar els camins per redreçar un sistema de producció i
consum que ens ha fet oblidar que som criatures lligades a la creació,
vulnerables i dependents de la comunitat.
S’acaba la continuïtat física del capitalisme globalitzat,
però el sistema encara conserva l’hegemonia del discurs econòmic i social
fomentant el desconeixement de la transcendència de la situació actual. Cal
construir un nou discurs, el de la conversió ecològica, que faci possibles els
canvis cap a una societat més sana basada en l’ecologia integral que predica
LS.
L'esperança no es viu a base d'edulcorar la realitat, sinó de
lucidesa i determinació, anticipant els problemes, estant al costat dels
descartats i construint alternatives resilients front dels greus impactes que
provocarà el col·lapse energètic, que ens ajudin a superar les formes de vida
consumistes i que permetin unes condicions de vida evangèlicament frugals, però
dignes per a tothom.
