Problemes de la transició energètica (publicat a Regio7 desembre 2022)

 

Entre els defensors de les energies renovables, entre els que m’hi podeu comptar, resulta alarmant la comparativa de la potència eòlica i solar instal·lada a altres comunitats i Catalunya. I n’hi ha que no paren de reclamar que els governs facin el que calgui, fins i tot, ocupar terres agrícoles fèrtils o espais naturals singulars, per implantar molins de vent i plaques solars. De fet, la Comissió Europea vol publicar un reglament per suprimir els procediments d‘avaluació ambiental i declarar la utilitat pública, que molts considerem una aberració. Tenim el cas que un tribunal ha obligat a desmantellar el parc fotovoltaic més gran d’Europa propietat d’Iberdrola, per saltar-se els valors de l’espai quan es va declarar la utilitat pública.

Que hem de prescindir ràpidament dels combustibles fòssils és una evidència per a la comunitat científica mundial, encara que els governs reunits durant la COP27 no hagin volgut prendre mesures per fer-ho. Però creure cegament que ara cal córrer per posar les renovables elèctriques on sigui, te diversos problemes. Primer cal molta energia fòssil i molts materials escassos per produir els artefactes de renovables elèctriques. En segon lloc calen unes gran inversions, perquè encara que sembli un gran negoci, les grans empreses eòliques tenen molts problemes de rendibilitat i estan acomiadant treballadors (Vestas, Gamesa o General Elèctric). Aviat veurem rescats.

La implantació de grans parcs de generació elèctrica allunyats dels centres de consum presenta un altre problema afegit, el transport, perquè no només calen grans línies que malmeten territori, sinó que afegeixen “sotragades” a la xarxa per la seva irregularitat. Red Eléctrica Espanyola, l’operador de la xarxa, ha informat al Govern de Madrid del risc real d’apagades (el més gran el passat 8 d’octubre) fins al punt que ha demanat a les centrals de gas que ajornin un temps les seves operacions de manteniment programades a l’espera de més estabilitat de subministrament local i internacional (França importa l’energia elèctrica ibèrica), perquè aquestes centrals de cicle combinat són els interruptors generals de la xarxa que es poden obrir i tancar quan les altres fonts de generació renovables no són fiables per falta de vent, de llum solar o per secada.

Un altre problema és de temps. Cal temps perquè es traspassi a la demanda elèctrica bona part del transport de persones i de mercaderies que ara circula per les carreteres consumint petroli. I el temps també és necessari per planificar una reducció del consum, sobre tot dels que més consumeixen, perquè els pobres si que estan reduint, per força, el seu consum. El darrer informe elaborat per la càtedra de pobresa energètica de la Universitat de Comillas constata que la pobresa energètica severa ha augmentat a les llars a Espanya un 14% el 2021 (4,5 milions de persones no paguen factures al dia i 6,7 milions no poden mantenir temperatura adequada a casa).

Per altra part, les renovables inqüestionables, de proximitat a les de les teulades de casa, que instal·lem els particulars que han crescut molt, actualment no poden rebre subvencions perquè el nostre Govern ha esgotat les partides corresponents. Ves qui ho diria...

Abertis marca el pas de la política de mobilitat

El passat 1 d’octubre el Govern va donar el vistiplau al nou pla d’homogeneïtzació a les vies de peatge de la xarxa de la Generalitat. El pla consisteix en un descens de les tarifes a la C-32 al Garraf i al Maresme entre el 10% del Maresme Sud, entre Montgat i Mataró  i el 30% del peatge al tram Castelldefels – Sitges als vehicles lleugers.

La causa: els darrers anys, el trànsit ha experimentat un descens considerable a les carreteres catalanes i especialment a les autopistes. Així doncs, amb el pla d'homogeneïtzació dels peatges la circulació per les autopistes catalanes creixerà gràcies a la rebaixa de les tarifes.

L’excusa: major equitat territorial, equiparar territorialment el preu per quilòmetre de peatge. Un argument que no s’aplica en abaratir els preus de l’autopista més cara d’Europa, l’autopista Terrassa-Manresa, per reduir la sinistralitat a la saturadíssima carretera C-55.

La raó última: Equilibrar els comptes de les concessionàries (Invicat i Aucat, totes dues d’Abertis) en detriment de l’ús del transport públic als dos corredors metropolitans que tenen major quota de transport públic, i si no n’hi ha prou amb la mesura aconseguiran que s’allarguin les concessions com s'ha fet habitualment.

El parany: l’establiment d’un canon anual que es destinarà al manteniment i millora del sistema de transport públic quan el pla reduirà els usuaris del transpot públic en aquests corredors.

Com opera el mecanisme pervers de la reducció del peatge sobre el transport públic?

Els corredors afectats pel pla del govern són els que tenen una quota de transport públic més elevats de Catalunya deguts a que els serveis ferroviaris tenen un temps de viatge força competitiu en relació amb el temps de viatge per carretera i unes freqüències força raonables. El preu elevat de les autopistes actua com element afavoridor del transport col·lectiu (el 2010 Barcelona – Garraf: 56% quota TP i Barcelona – Alt Maresme: 41% quota TP) Uns percentatges que la crisi segurament hauran fet augmentar. Si es redueix tan significativament el preu del peatge, molts usuaris optaran pel vehicle privat.

Queden molt lluny les declaracions dels plans territorials i de mobilitat en els quals  s’afirmava que els peatges han de ser una eina de gestió per afavorir el transport públic, que els actuals governants ignoren.

Trens plens, autopistes buides, estalvi energètic i reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hibernacle. Masses bones notícies per nosaltres i per la sostenibilitat. El govern es preocupa per equilibrar els comptes d’Abertis amb una pírrica compensació del canon que pagaran per la “millora del transport públic” i quan els convingui allargaran la concessió. Així és com entenen  els nostres governants la promoció del transport públic.

Nuclear? NO, ens arruïna el país

Els mitjans de comunicació s'han fet ressò del fet que la multinacional australiana Berkeley Resources, ha sol·licitat a la Generalitat permís per fer prospeccions a la recerca d´urani  en una àrea que abasta l´Alta Segarra i el municipi de  La Molsosa.

La Generalitat haurà de pronunciar-se sobre l'avaluació de l'impacte ambiental del projecte mentre alguns col·lectius ja ho han fet tot recordant les mobilitzacions que va generar la mateixa proposta a l'any 1979, als inicis del moviment ecologista a Catalunya, i que va aturar el projecte.

Hi ha poderosos interessos en la promoció de l’energia nuclear, amb dos arguments: és més barata que les renovables i és ambientalment bona perquè no genera emissions de gasos d’efecte hivernacle. Ho desmentirem resumidament en aquest article.

La primera mentida que cal desvetllar és que l’energia nuclear no és subvencionada. Ho va ser la seva construcció, i ho és la gestió dels residus que comporta. Així, l'Empresa Nacional de Residus Radiactius, ENRESA, estima en 13.000 M€ el cost de la gestió dels residus nuclears durant les properes dècades.

La suposada rendibilitat econòmica de l'energia nuclear no vol comptar els costos de tot el cicle de vida, des del caríssim procés d'extracció amb la mineria de l'urani, el procés del mineral per a assolir l'urani enriquit, l'immens cost real de les centrals, i la despesa i problema no resolt que suposen els residus. Però els països que ho promouen, com els Estats Units o França, en realitat ho consideren part de la inversió pública necessària de la industria militar, que pretén assolir la supremacia atòmica.

Quant a la reducció de les emissions del CO2, el cicle nuclear és altament dependent dels combustibles fòssils, més que cap tipus d'energia renovable, en la construcció dels reactors, l'explotació de l'urani, la seva transformació, i el seu transport. Aquesta dependència creix a mesura que davalla la concentració de l'urani en les mines, que seria el cas de les reserves que es troben a la Catalunya Central i que ja van fracassar en els intents anteriors, com es comenta en aquest estudi de J.M. Casas Sabata.

D’altra banda, quan més baixa és la concentració d’urani en el mineral, més elevat és l’impacte ambiental en la degradació del sòl en els enormes moviments de terres i en els forats que queden al territori, sense comptar el cost d’assumir la contaminació provocada.

En el cas de l’urani “català” l’enorme cost energètic de la seva extracció més el transport i el cost energètic del processament igualaria les emissions de les nostres centrals nuclears a les d'una central tèrmica de cicle combinat de potencia equivalent.

Totes les energies renovables produeixen menys CO2 per kW/h que l'energia nuclear – i cada euro invertit en gestió de la demanda energètica – en mesures d'eficiència i estalvi – estalvia 7 vegades més CO2 que si s'inverteix en energia nuclear.

Deu ser per alguna poderosa raó econòmica que Alemanya s’ha proposat com objectiu arribar al 2050 amb el 100% de l’energia elèctrica generada per fonts renovables i tancant les nuclears.

Caldria considerar que, si prosperen totes les autoritzacions sol·licitades, la Catalunya Central arribaria a tenir 33 parcs eòlics amb una potència total instal·lada de 547 MW, el que ja suposaria una més que notable contribució d’aquest territori a la renovació energètica del país.

No és de rebut que, a canvi de qualsevol baga promesa de llocs de treball, a casa nostra en entestem en provar les solucions obsoletes i ruïnoses, en comptes d’emprendre decidits el camí de la reducció de la dependència exterior dels combustibles fòssils a base de millorar l’eficiència energètica de la ciutat construïda. Un terreny en el qual tan sols a Barcelona, segons aquest estudi de ERF, es podria assolir un estalvi de 22.800 M€ amb una inversió de 3.779 M€ i es podrien generar 55.000 llocs de treball.

Independència i sostenibilitat ambiental

Aquest és el títol de la xerrada que faré avui a Navarcles.  En pocs dies és la segona vegada que participo en una xerrada a Navarcles. Fa uns dies vaig estar amb la Reme i el Jordi presentant la PAH i va anar molt be.
Em fa molta il·lusió fer-la perquè fa molt tems que no tracto aquests temes fora de l'àmbit acadèmic i professional.
La xerrada pretén situar Catalunya davant dels grans reptes mundials del 2050:

• demogràfics,
• del canvi climàtic i els seus efectes sobre els serveis ecosistèmics: aigua, sòl fèrtil, boscos, biodiversitat: infraestructura verda
• alimentari: el planeta dona per alimentar 12.000 milions però 4.000 passen gana i 
• de recursos: energia i materials

Col·locarem Catalunya front al mirall del que es projecta des de la Comissió Europea (l'estructura de funcionaris que pensa en termes de capitalisme industrial, més que en termes de capitalisme financer com ho fan els dirigents polítics) repassant els plantejaments del Full de ruta per a l'economia hipocarbònica 2050, per centrar-nos en l'anàlisi del sector energètic i de l'agroalimentari a Catalunya. És a dir, parlarem dels tres elements de l'apartat 7 del manifest per un Procés Constituent de Catalunya.
Farem servir les dades dels treballs preliminar del preparació del Pla Territorial General de Catalunya horitzó 2050, que vaig acumular durant un any fantàstic en el qual vaig treballar molt a gust amb en Juli Esteban. A ell el van jubilar, a mi em van enviar a la Catalunya Central i els treballs preparatoris han quedat en un calaix. El govern creu que no és necessari pensar en la Catalunya sostenible del 2050.
En el debat dels Procés Constituent, la qüestió de la sostenibilitat ens indica clarament que hem de fer un gir copernicà respecte de les polítiques sectorials practicades pels governs dels darrers anys en matèria eficiència energètica, mobilitat, biodiversitat, i sobirania alimentària. per assolir els reptes als quals ens enfrontem. Hem de fer-los fora, per canviar les regles dels joc democràtic, per la seva política social i per fer possible una Catalunya més justa i solidària  però també per subsistir com a poble solidari davant dels reptes globals.

Si voleu baixar-vos el document:
https://www.dropbox.com/s/6aegb3mghbmi2km/Independencia%20i%20sostenibilitat%20ambiental.ppt

Independència energètica i territori

El dipòsit de gas de Balsareny i els permisos d’extracció d’hidrocarburs amb el mètode de la fractura hidràulica (fracking) segueixen essent temes energètics d’actualitat al nostre territori, pel seu impacte ambiental.

En els dos casos es tracta d’iniciatives d’empreses privades inicialment ben vistes per les administracions. En el primer cas, el govern ha acordat que es tracta d’un projecte estratègic i que l’empresa promotora ha de fer-se càrrec íntegrament dels seus costos.

En la tramitació pendent del projecte de dipòsit, el promotor haurà d’analitzar les alternatives d’aprovisionament d’aigua per a la dissolució de la sal que ha de conformar els dipòsits subterranis, i escollir la que ambientalment sigui menys impactant per al territori.

En aquest cas, tot apunta que l’acompliment de la Directiva Marc de l’Aigua a la conca del Llobregat hauria de comportar l’ús d’aigua reciclada procedent d’alguna depuradora. En cas que no fos aquesta la opció escollida ens trobaríem davant d’un cas clar del que es coneix com externalització dels efectes ambientals que afectarien greument als bens ambientals comuns per obtenir majors beneficis privats.

En el cas de la obtenció d’hidrocarburs amb la tècnica de la fractura hidràulica, pendent de la decisió del govern quant als permisos sol·licitats per diverses empreses per explotar gran part del territori català, els impactes ambientals serien de tal magnitud i tan irreversibles que resulta del tot inadmissible que el govern permeti aquest us abusiu del nostre territori.

No es pot malbaratar el patrimoni col·lectiu més preuat del territori (el medi ambient) - la defensa del qual, l’Estatut de 2006 encarregà als poders públics en el seu art. 46- hipotecant-lo totalment per al futur amb unes actuacions que ni tan sols han estat previstes en Pla de l’Energia i el Canvi climàtic que el Govern va aprovar fa quatres dies, el 12 d’octubre de 2012.

No es poden continuar afavorint les iniciatives privades que malmeten el territori i accentuen la nostra dependència energètica dels interessos privats i dels combustibles fòssils.

Una altre dimensió energètica del territori, l’aprofitament energètic de la biomassa forestal, també ha estat d’actualitat darrerament. El govern ha promogut una nova reunió per parlar del tema amb la Taula de la Biomassa Forestal de Catalunya.

És ben sabut que l’aprofitament energètic dels subproductes del bosc és molt positiu per incentivar la gestió forestal, imprescindible per la prevenció dels incendis forestals i que pot ser substitut molt competitiu del gasoil en moltes calderes de mitjana potència per a granges, equipaments col·lectius municipals, etc.

També és ben sabut que iniciatives com Productes Forestals de la Catalunya Central promoguda per les ADF que produeixen estella forestal amb la gestió sostenible dels nostres boscos, estan esperant  des de fa molts anys que l’administració doni suport a la implantació i la renovació de calderes de biomassa que són la forma òptima d’estimular aquest mercat de proximitat, molt millor que les grans centrals de fabricació d’electricitat amb fusta que consumeixen molta més energia en el transport del material.

Era l’any 2002 quan, en les primeres redaccions del Pla general forestal de Catalunya, la promoció de l’aprofitament energètic de la biomassa es perfilava com una de les accions més importants per a la prevenció d’incendis.

Han passat més de 10 anys i quatre governs diferents. Durant els governs del tripartit, llevat d’algunes accions puntuals com la subvenció que va permetre equipar la societat que fabrica l’estella forestal de les ADF del Bages, ni tan sols es va aprovar el Pla General de política Forestal. Avui, una vegada més, el nou govern anuncia  la seva aprovació imminent.

Quant a l’imprescindible pla d’impuls de les calderes, també previst al Pla d’Energia de Catalunya, podem estar contents, a la Taula sectorial es va anunciar, que aquest cop si, el pla de calderes, liderat pel Centre Tecnològic de Catalunya te previst un planning d’implementació entre el 2014 i el 2015.

Aquesta és una mostra de les dues velocitats amb les quals els nostres governs impulsen la independència energètica per a la sostenibilitat del nostre territori.