La societat civil contra la banca

“Però el més bell de tots els dubtes, és quan els dèbils indecisos alcen el cap i ja no creuen més en la força dels seus opressors”.

Aquesta frase de Berthold Brecht es va fent realitat dia a dia entre els integrants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC), ja siguin, afectats o “solidaris” com s’anomena a la major part dels integrants d'aquesta heterogènia família.

Els afectats arriben a l’assemblea corpresos, seuen en una racó en una incòmoda cadira de fusta i no es treuen la jaqueta perquè al local fa fred. Escolten pacientment un llarg ordre del dia en el qual es parla d'una feina de coordinació que resulta feixuga mentre el seu cap no para de donar voltes al drama de la seva vida.

“Ara parlarem dels casos”. Finalment arriba el torn del darrer punt de l’ordre del dia. Es fa un silenci pesant, imprescindible perquè els afectats parlen fluixet. Resulta molt difícil despullar-se davant de més de cinquanta desconeguts.

• “Sense feina no puc fer front als pagaments. M’ofereixen rebaixar la quota però s’estan incrementant els interessos. No hi veig cap sortida.
• Em sento maltractada, em culpabilitzen pel que vaig signar, quan llavors tot eren cares amables, facilitats i empentetes per signar. Em deien “Si et quedessis sense feina, no et preocupis, dos anys de carència”. Ara els interessos són una muntanya, i amenacen amb quedar-se amb la casa de la meva mare. Estic disposada a perdre tot els que els hi he donat, totes les millores que he fet en el pis, però que em deixin en pau, que s’acabi per sempre aquest deute que em destrossarà la vida.
• Al banc em van dir, “pagui el que pugui”. Ens ho trèiem de menjar però els donàvem cada mes un 80% de la quota. Després de dos anys, ara m’adono que tots aquests diners els he regalat al banc perquè si no la pago tota, segons els contractes hipotecaris, no donen per vàlida cap quantitat sinó es cobreix el 100% de la quota.
• A la meva família, la dona i els dos fills, ens han portat de regal de reis una ordre de desnonament per al dia 7 de gener.

La resposta sona contundent a l’assemblea: “Aquell dia no us faran fora, si no s’atura abans, hi serem tots”.

Aquesta història ha tingut èxit fins a dia d'avui en 505 desnonaments aturats per la PAH arreu de l’estat, tan sols una petita part dels més de 400 desnonament diaris.

És una lluita titànica, malgrat que tan sols es lluita pel dret elemental de tenir una segona oportunitat, el de cancel·lar el deute per als que no poden pagar per causes alienes a la seva voluntat i per fer efectiu el dret constitucional de tenir un habitatge a un preu raonable, que no superi el 30% dels ingressos.

Però la brutalitat del sistema capitalista financer, que a Espanya presenta la més cruel de les seves cares, la converteix en una lluita revolucionària. Un lluita que està generant adhesions incondicionals, com ho demostra el fet que en quatre anys les PAH estan presents a 16 comunitats autònomes i 90 localitats (34 de les quals són a  Catalunya) i cada cop compta amb una major reconeixement social i des diversos estaments des de jutges fins a policies.

Hi ha molta gent patint fins al límit. Es van sumant en un macabre comptador els suïcidis de les persones que no poden resistir més. Però aquestes morts no pesen sobre cap consciència, no dimiteixen ni banquers enriquits, ni polítics còmplices dels partits majoritaris, que segueixen boicotejant les propostes assenyades per aprovar una llei de dació en pagament.

Però també hem de dir que són molts els afectats que expliquen que van arribar creient-se culpables, i s’han adonat que són les víctimes, i ara es senten alliberats i continuen desplegant la seva acció solidària dins la PAH. Ells i els solidaris senten que la seva vida pren un altre sentit perquè no creuen que els seus opressors siguin invencibles. La veritat, la justícia i la raó està de la seva part.

Mirant un pessebre, em ve al cap que tenen algú més de la seva part. Un fulletó de Càritas que s’ha fet per sensibilitzar sobre el greu problema de l’habitatge, recorda unes paraules de l’evangeli de Lluc “ i el posaren en una menjadora perquè no trobaren lloc a l’hostal”. Si Déu va fer nàixer el seu fill Jesús en una menjadora, aquest Jesús és el patró dels desnonats.

Territoris conquerits a trets

Aquesta és una història de transformació d'usos del territori que no respon a cap dels mètodes de planificació que nosaltres coneixem. Sembla més aviat una novel·la de l'oeste com les que jo llegia a l’any 1975. Estava fent la mili a Còrdoba, i fart de la censura dels militars que em prenien fins i tot els llibres de Pedrolo, vaig optar per llegir novel·les de l’oeste. M’agradaven especialment les de Silver Cane.

Per a molts lletraferits aquestes obres eren literatura barata. Jo vaig seguir el consell de Manuel Vàzquez Montalban, que deia que per conèixer com operen en la realitat els obscurs interessos de transnacionals i governs respectables, és instructiu llegir novel·les com les de John Le Carré. També he llegit, per fer-me càrrec del que passa al món, un autor més proper, el canari Antonio Lozano, que en el seu llibre, més crónica que novel·la, El caso Sankara, desvetlla la més que probable trama dirigida des del palau de l’Elisi per Mitterand que va acabar amb l'assassinat del president de Burkina Faso, Thomás Sankara, a mans del seu company i actual president Blaise Compaoré. Sankara era un president revolucionari, no alineat, que va promoure reformes increïbles al seu país, que ja resultava incomode als interessos de la metròpoli.

Anys després, en una de les matinals de dissabte que el llibreter de la llibreria Negra i Criminal, Paco Camarassa organitza per aplegar lectors i escriptors, amenitzades amb musclos i vi, vaig conèixer Silver Cane, pseudònim de l’estimat Francisco Fernández Ledesma, autor censurat pel franquisme que es guanyava les garrofes amb aquelles entretingudes novel·les, amb el qual vam comentar els paral·lelismes entre les històries de les seves obres i la nostra realitat.

La història que ens ocupa podria ser perfectament l’argument d’una d’aquelles novel·les. L’acció passa a Mèxic, a l’estat de Michoacan país de camperols on la meitat de la terra encara es llaura amb animals i una part dels seus quatre milions d’ànimes no sap llegir. No és el cas de la família de Ofelia, que viuen i treballen en un rancho de la seva propietat menat per dos dels germans. A la terra que treballen es cultiven, per vendre, alvocats, llimones o maduixes i també altres cultius de la menja tradicional com els cigrons.

Des de fa uns anys però, han arribat uns nous amos que volen terres per a un cultiu d’exportació. Es tracta d’un cultiu que no figura a les estadístiques agràries de l’estat i que no serveix per menjar, que es transporta d’amagat, es ven d’amagat, es consumeix d’amagat, i els que el prenen creuen que els proporciona, ni que sigui momentàniament, la felicitat. La principal característica del cultiu és que fa molts rics als que el produeixen i a molts altres que fan la vista grossa mentre es cultiva, es transporta o es ven. Són tants els diners que es mouen en quest negoci que es necessiten grans especialistes financers en els bancs més importants, que treballen també d’amagat, però això si, amb el consentiment de governants i policies que també participen del negoci. Però el que fa d’aquest negoci un cas més singular és que l’eina més important per cultivar-lo i fer-lo circular és la pistola (o el fusell metrallador o el míssil).

Per als pagesos, el canvi de cultiu els suposa millorar els seus ingressos, (res comparable amb els dels amos) però si entren en el negoci ja només podran sortir-ne en la caixa de pi. Parlar en públic dels encarregats o dels vigilants o dels sicaris suposa l’execució del sospitós i de la seva família.

El cas és que, coneixedors dels riscos, la família d’Ofelia no van voler entrar en el negoci, i es van negar a vendre les terres als narcotraficants

I on queda el sherif en aquesta història?, us podreu preguntar. Doncs resulta que el germà d’Ofelia que era dels bons (agent de policia), en veure el que s’acostava, va posar-se en contacte amb un dels seus caps grossos dins la policia perquè l’ajudés, però el sherif gros no li va respondre, per comptes de l'ajuda va arribar-li un avís en el qual se li deia amablement que si volia conservar la família mantingués la boca tancada.

No fer cabal de les amenaces va resultar un error fatal i els germans grans van aparèixer morts després d’haver estat salvatgement torturats i ara, sense cap necessitat de contracte, els nous amos campen per la seva propietat i els altres camperols que treballaven a la finca, ara més somrients perquè fins i tot els sobrava per veure unes cerveses a sota del porxo, van mirar-la amb desdeny quan anava a recollir les pertinences que li havien deixat encara a casa seva.

La història no te, ara per ara, un final feliç. És un drama que suma morts per centenars. Si consulteu la web Nuestra aparente rendición, presentada recentment al CCCB, podreu comprovar que des d'el 12/sep/2010 han comptat 10.556 morts per violència a Méxic.

Quan em va explicar aquesta història una amiga d'Ofelia vaig fer-me càrrec que el seu sentiment no podia ser altre que l'odi contra aquells que van perpetrar els assassinats, contra els còmplices, contra els que callen i, molt especialment contra els governants corruptes que fan possible aquest estat de coses que crèiem només possibles en innocents novel·les de l'oeste.

D'altra banda no hem de lamentar tan sols aquesta salvatge violència i la por que s'instal·la en la societat com un objectiu volgut pels violents i els seus còmplices, sinó la manca d'expectatives de futur digne per als camperols arraconats a la marginació i per als joves que haurien de ser la llavor del canvi.

Però hi ha esperança. Ho demostren les lluitadores valentes que ja han patit la repressió en la seva pròpia pell com Lydia Cacho, i els que treballen arreu per escampar la consciència d'aquesta situació i que cerquen la nostra solidaritat.

Nosaltres també podem, si no mirem cap a un altre cantó quan veiem petites ressenyes als diaris que donen compte de més dotzenes de morts. Podem explorar per uns moments el seu immens dolor i sentir la compassió i la proximitat amb la seva causa. Ni que sigui en la enorme distància de la nostra comoditat, la nostra acció ajudarà a apaivagar aquest odi i podrà fer una petita contribució a tots els que malden per trobar pau, per donar pau, per rebre pau i per no justificar les respostes institucionals violentes i els que es comprometen en denunciar als responsables i els seus còmplices.

Sembla que els nostres joves indignats també entenen que les seves exigències de reformes profundes en els nostres sistemes econòmics i polítics també les fonamenten en l'acció compromesa i pacífica. Benvingut el seu exemple i l'esperança que comporta.

Refugiats ambientals

 Riu Llobregat, al Pont de Vilomara el 20 de setembre de 1971

Així va quedar la casa que havia fet el meu pare

Jo tenia 14 anys, i aquell 20 de setembre de 1971[1], era al migdia i tornava de treballar de Manresa on feia d’aprenent de manyà cap al barri del Raval, i el riu Llobregat, estava a punt de superar per sobre el pont gòtic que dona nom al poble del Pont de Vilomara. Segons els meus records, l’aigua tenia una alçada de més de 20 metres per sobre del seu nivell normal. Plovia, però tot d’una ens avisen els veïns que cal marxar de casa sense temps per agafar absolutament res. Vaig enfilar-me a la muntanya de la Punta de Sabata per anar a peu a recollir la meva mare que venia de treballar de la fàbrica nova de Manresa perquè l’autobús ja no podia passar per la carretera, quan vaig veure com la casa que havia construït el meu pare bosquerol, immigrant castellà, en un terreny barat en caps de setmana, s’esfondrava com si fos de paper, deixant de mostra la paret de l’entrada, arrossegada per una avinguda d’aigua immensa, ràpida, implacable, fosca... Recordo perfectament la sensació, les llàgrimes i els pensaments “hem salvat la vida per minuts, però ens hem quedat sense res”.

Les quatre persones que vivíem a casa vam viure com a refugiats durant dos anys a casa dels meus oncles. Jo dormia a la cuina en un llit plegable...

Aquests dolorosos records, que m'han fet sentir molt proper als damnificats de Lorca, han marcat la meva lectura del llibre “Migraciones ambientales. Huyendo de la crisi ecológica” de Jesús M. Castillo. Ed. Virus 2011. Un llibre petit, de 108 pàgines, molt ben documentat i ben estructurat.

En el llibre es parla de les migracions ambientals motivades pels fenòmens naturals, terratrèmols, tsunamis i volcans. De les migracions ambientals relacionades amb la degradació ambiental ocasionada o accelerada per l’acció humana, desertització, inundacions, les instal·lacions industrials, nuclears, agrícoles i fins i tot per la declaració d’espais protegits!.

S’avaluen les relacions directes entre aquestes migracions i el canvi global. Es considera com a migrants ambientals els que són víctimes de l’escalfament que generen les emissions dels països enriquits, els que deixen casa i mitjans de subsistència per la deslocalització de les activitats contaminants als països pobres, els que veuen desaparèixer els seus recursos naturals, pesquers, forestals, agrícoles o ramaders, per les activitats econòmiques imposades per a l’exportació de materials o d’aliments per al seu consum en el primer món,  als que cal afegir les víctimes de les conflictes armats que tenen aquestes inconfessables motivacions econòmiques.

En el llibre es donen dades dels afectats actuals pel canvi climàtic, uns 325 milions anuals, dels quals les persones mortes per fam, malaltia o desastres climàtics s’avaluen en 315.000 a l’any i s’espera que la xifra arribi a mig milió el 2030.

Pel que fa als costos, es valoren en 125.000 milions de dòlars anuals, i per al 2030, hom espera que aquesta xifra anual sigui de 340.000 milions.

El efectes previsibles d’aquest genocidi econòmic, del qual en som co- responsables els que vivim al primer món, i molt més responsables els nostres governants, poden ser molt més greus si tenim en compte que els més afectats, els més vulnerables són i seran els que tenen menys recursos per fer-hi front.

Jo no he pogut restar indiferent davant d’aquesta lectura, perquè he experimentat, i avui he recordat, els sentiments que tenen els que d’un dia per l’altre perden família, casa i mitjans de subsistència. No puc deixar que m’envaeixi la impotència. Vull sentir aquest dolor per no deixar d’indignar-me, per reaccionar, per impedir que les coses segueixin com van i provocar els canvis ja, perquè sin no reaccionem, el sistema, el capital, que ja especula amb els costos del canvi climàtic, espera fer molt més negoci amb l’adaptació que amb la mitigació.

Tenint en compte qui hi ha darrera dels governants mundials, no seria aquesta la causa profunda per la qual no s’aconsegueixen acords internacionals per lluitar contra el canvi climàtic?.

---

[1] En una web he trobat un resum d’aquelles inundacions: lluvias muy fuertes en gran parte de Catalunya con  inundaciones en las comarcas de Girona i Barcelona. Tambíen en el Tordera, el Güell y otros rios, se produjo el desbordamiento del Llobregat, que registro el màximo caudal del siglo, con 3080 m3/s. El balance fué de 7000 millones de pesetas de pèrdidas y 19 víctimas mortales.