Ben viure al barri vell (Publicat a Regió7 octubre 2022)

On és el rovell de l’ou de Manresa?. La meva és una resposta emocional però contundent: El rovell de l’ou de Manresa és la Plaça dels Drets. Si, si, aquell espai que es troba en una cruïlla de dos carrers que en realitat són quatre. La plaça que tan sols té dos portals en el cadastre, 1 i 2, i que fa temps que estan tapiats, es troba entre el Joc de la Pilota i la Baixada dels Drets, entre el carrer de Sobrerroca i el carrer de Sant Andreu.

La meva família hi vàrem viure molts anys en un pis d’aquell xamfrà. I quina bona vida de barri Vell!. Als baixos hi havia un supermercat, la botiga de l’oli del Juan i la Julia. I el bar de la Paquita, on es podia fer el tallat fent-la petar, entre una olor deliciosa del que cuinava.

Electrodomèstics a la cantonada, perruqueria, peixateria, llibreria, dues granges per berenar xocolata o crema, la pastisseria Lionesa, l’estanc, el forn, la carnisseria, la sabateria i la merceria. Fins i tot vàrem tenir un cine inaugurat amb catifa vermella, on recordo haver vist la inoblidable “Thelma i Louise”, el renascut Goya, amb una efímera vida de dos anys. Es podien comprar gormanderies al quiosc de fusta que hi havia al costat de la farmàcia. I al principi de la Baixada podíem fer un té o comprar un pollastre el cap de setmana.

I tràfec de treballadors no n’hi faltava, la gent de l’ajuntament, de l’hospital de Sant Andreu, i per descomptat els usuaris d’aquests serveis. Les relacions de veïnatge no eren problemàtiques, al contrari, tots ens coneixíem en aquells quatre carrers. Com a tot arreu, et fas més amb qui més coneixes, com els veïns de l’escala amb els que teníem una relació de “portes obertes”, i la sensació de pertinença al lloc era gran. Hi cabia tothom.

Bona vida de barri, que va començar a empitjorar quan el bar de la Paquita va passar a ser el local nocturn més concorregut de Manresa, el bar Rio. En els seus escassos 10 metres quadrats entraven centenars de joves per sortir amb una birra en un got de plàstic. Era tan gran el merder de la plaça fins ben entrada la matinada, que el veí metge que feia guàrdies, havia de dormir a la banyera per sentir menys xivarri. Mentre durava la gatzara, la guàrdia urbana tancava el carrer al trànsit, com torna a passar ara.  

D’això, avui en diuen gentrificació, paraula que descriu un fenomen propi dels barris vells, quan l’abandonament urbanístic i sobre tot, el deteriorament dels habitatges, fa marxar la gent que hi viu perquè s’hi instal·lin nous usos com ara l’oci nocturn. I l’altra raó de la nostra fugida va ser que el propietari del pis es va negar a deixar que féssim reformes al pis. Volia més diners pel lloguer sense invertir en conservació.

Sense cases habitables, promogudes per les polítiques públiques, encara que els canviem el nom, els barris seguiran envellint, sense bona vida.

Economia solidària, necessitat i esperança

El trencament de la cohesió social no és un risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.

La darrera ignomínia perpetrada pels polítics populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.

La retirada de les polítiques socials genera dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les necessitats mínimes d’una vida digna.

Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que d’aquesta forma tindran assegurat el seu  trosset de pastis en el futur.

També cal considerar la hipòtesi que els governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema de poder que el perpetua.  

Però de fons hi ha dos elements desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.

Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa, resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la major deshumanització imaginable.

Cal prendre consciència que no és possible defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera, començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.  Els problemes ambientals planetaris en són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort (conjunta de la nostra espècie).

Els brots verds de l’economia solidària de la subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també donen aixades per conrear terres improductives[2].

Ja fa temps que sentim a parlar d’economia solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques (fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.

A Catalunya, hi ha persones que cerquen alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres projectes a través del Fòrum Social Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.

L’economia solidària de subsistència, nodrida amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una forma més humana.

Ara, compartint l’immens dolor de la marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.

Per la seva banda, els que impulsen l’economia alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball (com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat. Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.

Creiem que aquest és el camí que convergeix cap al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració de la LXIX Assemblea  general de Cáritas Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant per aquest calvari social.

Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les mans dels usurers.

Aquest trànsit, indubtablement pacífic però mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.

Aquells grups i partits que aspiren a liderar els canvis del model de desenvolupament,  han de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de construir realitats esperançadores d’un altre món possible.

---

[1] Zigmunt Bauman, El tiempo apremia (2010)

[2] Exemples. La Plataforma de sor Lucia a Manresa, Càritas (a Vic i a Manresa), Conreu Sereny amb Càritas a Badalona, els aturats al Baix Llobregat que volen conrear terrenys a Gavà.

Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.