Envàs on vas... cornuts i pagar el beure

La recollida selectiva de residus ha costat molts anys i molts diners públics en campanyes de sensibilització i en inversions en infraestructures des de que l’any 1993 es va aprovar a Catalunya la primera llei de gestió de residus de l’estat Espanyol.

A Catalunya, com al Bages, van ser els ens locals, ajuntaments i consells comarcals els primers interessats en escampar contenidors verds i blaus de vidre i de paper, i posteriorment els grocs per als altres materials reciclables (plàstics, fustes i metalls). Més tard es va generalitzar el contenidor de la matèria orgànica, que amb el de rebuig, han conformat el sistema de cinc fraccions de recollida selectiva que s’ha estès per pobles i viles del nostre país.

La finalitat principal de la recollida selectiva és reciclar la major quantitat possible de materials, que provenen de recursos limitats a la natura, i la segona, evitar que els residus contaminin el medi ambient (el sòl, l’aigua o l’aire).

Aquest sistema funciona per la bona voluntat de ciutadans que fan servir els contenidors assenyadament, i també perquè els mateixos ciutadans són obligats amb els impostos i taxes a finançar els serveis de recollida de residus municipals.

Si dipositem els residus per famílies de materials homogènies, facilitem la classificació i el reciclatge. Però com que el sistema funciona per la bona voluntat dels consumidors, les agrupacions de materials han de ser senzilles i lògiques.

Els envasos són una part molt considerable dels residus, i aplicant el principi de qui contamina paga, la Unió Europea va aprovar una directiva sobre envasos dirigida a les empreses productores per aconseguir dos objectius, el primer és la reducció dels envasos i el segon que s’apliquin les tècniques més efectives en la seva gestió: primer reutilitzar, desprès reciclar, seguidament l’aprofitament energètic i només en última instància, la disposició controlada en un abocador.

La legislació permet dues modalitats de gestió a les empreses que generen envasos: un és el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) que és el que funciona majoritàriament a països com Alemanya on són les empreses generadores d’envasos les que gestionen un sistema que els resulta més complex, però que aconsegueix uns percentatges de recuperació de materials molt més elevat.

El sistema de devolució i retorn funciona molt millor perquè el consumidor obté un incentiu econòmic pel seu esforç de classificar i retornar els envasos en els mateixos llocs de venda.

L’altre opció és acollir-se a un Sistema Integrat de Gestió (SIG), que és que es va adoptar majoritàriament al nostre país. Les empreses productores, associades en grups potents (ECOEMBES i ECOVIDRIO) negocien amb les administracions com inverteixen els diners que recapten de les empreses. Diners que han obtingut dels consumidors quan paguem els productes envasats.

Doncs be, el resultat de tot plegat és que, de forma sistemàtica no s’assoleixen els objectius de reciclatge dels programes de gestió de residus municipals que, de forma periòdica, aproven les administracions.

I la culpa no és dels ciutadans que paguem quan comprem els envasos, paguem quan ens carreguen els impostos municipals i ens esforcem en portar els materials a cinc contenidors diferents, a les deixalleries, a les farmàcies, o a les botigues d’electrodomèstics.

Els lobbies empresarials generadors d’envasos del nostre país s’han imposat a les nostres administracions. En els primers anys d’implantació del sistema, quan ajuntaments i consells comarcals havien d’implantar sistemes precaris de recollida totalment deficitaris, ECOEMBES jugava a borsa amb els diners que recaptava dels consumidors i deixava de pagar a les administracions públiques incapacitades per fer-los pressió.

Ara, a sobre, ens bombardegen amb un anunci estúpid i sexista, que només fa que confondre encara més als consumidors, amb la complicitat de les administracions que han estat incapaces d’imposar als lobbies els sistemes de gestió més eficients.

Mentre ells milloren els seus resultats comptables, davant de la passivitat i complicitat de les administracions, nosaltres paguem a la botiga, paguem a l’ajuntament, ens maregen la perdiu i ens tracten d’estúpids per televisió.

A casa nostra això te un nom: cornuts, pagar el beure... i dues vegades l’ampolla.

Dipòsit de gas a Balsareny, claus ambientals d’un projecte estratègic.

L’avaluació ambiental estratègica, abans d’analitzar els impactes concrets d’un projecte, es pregunta sobre el cost-benefici ambiental de l’actuació, per determinar si realment és necessària, si el propòsit del projecte es pot obtenir per altres vies (alternatives) i si els impactes ambientals són assumibles o cal compensar-los.  Es diu que el dipòsit és una actuació estratègica. Estratègica per a qui?.

El dipòsit és estratègic per seguretat de proveïment i contindrà una reserva de 14 dies del consum per a tot Catalunya. L’actuació està prevista en el pla de l’energia de Catalunya, actualment en tramitació, on també es diu que la primera prioritat estratègica del país és reduir la dependència dels combustibles fòssils. Doncs moltes gràcies senyors de Gas Natural. Invertiran 350 M€ de la seva butxaca només per la seguretat del provisionament del país?, realment lloable.

El projecte, “permetrà la creació d’un nou mercat (hub)  per a intercanvis comercials al sud  d’Europa”. Aquesta, segurament és la motivació real de la companyia (explicitada en una sola línia del document lliurat als periodistes) que deu comptar amb que en el termini que el dipòsit estigui operatiu,  ENAGAS tingui enllestida la interconnexió gasística amb França, donat que és una prioritat europea per al 2020. “Ya en 2020 será necesario contar en la UE con una cartera diversificada de fuentes y rutas gasísticas físicas y una red interconectada y bidireccional”[1].

Be doncs, donem per bo que la seguretat de subministrament i els interessos comercials de la companyia, i d’IBERPOTASH que també cobrarà per la ocupació de la seva concessió, més els beneficis col·laterals, gens menyspreables (200 llocs de treball durant la construcció i 40 per l’explotació), són bons motius per justificar el projecte. Però ha de quedar clar: els interessos més estratègics no són pas els de la comarca.

Anem pels impactes ambientals. En primer lloc, el tema del risc. La companyia diu que ha descartat, per raons de seguretat, una alternativa més barata que era la de situar els dipòsits en una antiga explotació minera, per construir els nous dipòsits en una zona de recurs salí fins ara inexplotada, que es troba a 900 metres de profunditat on no hi pot haver oxigen i per tant, cap possibilitat d’ignició del gas. Ho hem de celebrar, perquè alguns encara tenim presents els estudis que afirmaven que no hi havia risc d’inundacions a l’antiga mina de Cardona quan es proposava de construir-hi un dipòsit de residus especials, i al cap de poc les inundacions van arribar a provocar veritables esfondraments en superfície que van obligar a desviar el riu. En aquest tema també caldrà conèixer si hi ha antecedents de problemes en algun dels molts dipòsits que actualment hi ha en funcionament en altres països.

Per construir els 8 dipòsits de 500.000 m³ de capacitat (0,5 Hm³) caldrà bombejar uns 4 Hm³ d’aigua per dipòsit i evacuar la salmorra resultant. Si la construcció es vol fer en 3 anys, serà necessari disposar d’uns 11 Hm³ d’aigua per any.

El riu Llobregat dona per tant?. Crec que la resposta clara és no. En aquest cas resulta imprescindible estudiar altres alternatives d’utilització d’aigua de menor qualitat i preferentment reutilitzada. Si hi ha altres solucions tècniques viables, aquestes no es poden descartar sota cap argument relatiu a l’increment dels cost de l’obra, perquè el que no pagui el promotor, ho pagaríem tots en forma d’impactes ambientals inassolibles per al nostre territori.

Anem per la salmorra. L’actual col·lector està vell i saturat, i no arriba a la zona dels dipòsits i provoca, de tant en tant, vessaments amb importants impactes. Podria ser la oportunitat per a la seva ampliació i millora, però, de moment, no s’ha anunciat res al respecte. S’està estudiant.

També cal comptar els impactes en superfície per la ocupació del sòl de la planta (2-3 ha), la construcció del gasoducte fins a Terrassa (45 km), una línia elèctrica i les conduccions de l’aigua i la salmorra. L’avaluació d’impacte ambiental podria arribar a determinar que aquestes actuacions serien compatibles amb mesures correctores.

El principal problema ambiental que veiem, a priori, és l’aigua. Els nostres rius són molt treballadors, tant, que es troba en estat precari la salut de la vida que contenen, la de les ribes que humitegen, i n’hi ha que diuen que fins i tot, la salut de les persones que beuen les seves aigües. És molt difícil xuclar tanta aigua com la que ha de menester la construcció dels dipòsits sense afectar de forma irreparable el seu cabal ecològic, actualment ja molt malmès, i sense incrementar els seus problemes de contaminació, especialment la salina.

Però be, suposem que els estudiosos troben una solució que no comporti una despesa energètica esbojarrada, i que finalment el projecte es pot dur a terme comptant que els impactes actuals, més els impactes existents (sinèrgics i acumulatius es diu en termes tècnics) són reversibles. Llavors, comptant, per suposat, amb les garanties d’una execució impecable, seria l’hora de valorar realment la sosteniblitat de l’empresa promotora, i de la beneficiària, amb actuacions reparadores dels impactes preexistents en els nostres rius. És el mínim que caldria exigir, cas d’una avaluació d’impacte ambiental favorable, per retornar al medi, que ens afecta a tots nosaltres i a les generacions futures, part dels guanys que s’obtenen amb l’explotació privada del seu ús.

---

[1] Comunicació de la Comissió al Consell COM(2010) 677 on també es cita com una de les prioritats de la xarxa europea: El Corredor Norte-Sur en Europa occidental para eliminar estrangulamientos internos e incrementar la entregabilidad a corto plazo, aprovechando al máximo las posibles fuentes de abastecimiento externo alternativas, incluidas las africanas, y optimizando la infraestructura existente, en especial las centrales e instalaciones de almacenamiento de GNL.

Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.

Economia verda i desenvolupament local

Celebrem l’engegada del programa Regió Verda, liderat pel Consell Comarcal del Bages amb la col·laboració de Pimec i Cambra de Comerç, que amb un esforç conjunt, han obtingut finançament per transitar per un camí que demostra la vitalitat de les iniciatives existents en el terreny de les energies renovables i visió de futur en el teixit empresarial del Bages.
Els eixos fonamentals de l’economia verda són l’eficiència energètica, el desplegament de les energies renovables, la utilització eficient dels recursos i la potenciació de la infraestructura verda. Així ho formulen des la ONU (Green economy report) fins a la Comissió Europea (Full de ruta per a l’economia hipocarbónica 2050). Països com França (lleis de la Grenelle) o el Regne Unit (Carbon Plan) l’han convertit en els eixos de la seva política econòmica, mentre que Alemanya n’ha fet el centre de diverses polítiques sectorials, de les quals la més visible és el Pla d’energia elèctrica 100% renovable el 2050.
A Espanya els avenços en eficiència energètica són molt febles. El govern Zapatero es limitava a seguir a roda dels acords presos pel conjunt de la Unió Europea, però s’ha de reconèixer que va donar una bona empenta a les renovables. En canvi, el nou govern, servidor de les elèctriques, ha comès un error històric enfonsant les energies renovables, que pagarem molt car (llegiu ecodiari). I a casa nostra, en absència de documents orientadors que ens permetin saber que pensa el nou goben (s’ha enterrat l’anterior Estratègia  de Desenvolupament Sostenible de Catalunya ), els fets que podem constatar demostren que es camina en direcció contrària .
És necessari augmentar l’eficiència energètica de l’activitat econòmica, de la mobilitat i del metabolisme de la ciutat, per disminuir la dependència del petroli i  per a reduir les emissions que generen l’escalfament global, i d’aquesta forma, aconseguint estalvis actuals, es guanya més competitivitat futura que precaritzant la ocupació desmantellant els drets laborals.
Quan a la utilització eficient dels recursos, la motivació és clara, els inputs de l’economia europea, majoritàriament externs, cada cop seran més escassos i més cars. Hem de satisfer les nostres necessitats amb productes que consumeixin menys materials i menys energia, del que es dedueixen aquestes directrius generals per a la producció: assegurar la producció local dels productes bàsics, fer productes més duradors, ser més eficients en el disseny, maximitzar el reciclatge i l’aprofitament energètic dels residus i consumir productes de proximitat.
Quant a la conservació i millora de la infraestructura verda, es tracta de mantenir el capital que representa la biodiversitat i els altres serveis ecosistèmics que es produeixen en la matriu territorial, aprenent a quantificar el valor d’aquests serveis ambientals i generant mecanismes perquè aquest valor es tradueixi en ingressos que ajudin a mantenir els pagesos, ramaders i silvicultors que tenen cura d’aquests espais vitals per a tota la societat. Un estudi promogut per la Fundació Mon Rural ens rebel•la que el valor ocult dels beneficis ecosistèmics de l’agricultura, ramaderia i silvicultura catalanes (uns 8.000 M€) són del doble del PIB de la producció agrària. Si no conservem la infraestructura que sosté aquests servies (cicle de l’aigua, paisatge per al turisme, aborció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle... i fins a 21 indicadors citats per l’estudi) pagarem molt cara la factura dels impactes del canvi climàtic.
Potenciar l’economia verda requereix de polítiques sectorials i de suport financer per part de les administracions. I no ens fa vergonya de predicar-ho quan ens continuen bombardejant amb la necessitat de reduir el dèficit. Un dèficit que, com reconeix un informe de la pròpia OCDE, cal eixugar amb polítiques fiscals més progressives, perquè les actuals, a més de ser injustes, són negatives per al desenvolupament econòmic futur.
Però de res servirien aquestes iniciatives globals si no arrelessin en el teixit econòmic i social local. Per aquesta raó felicito els impulsors, anteriors i actuals, del programa regió Verda del Bages, i faig vots perquè les mesures anunciades serveixin per consolidar les imprescindibles complicitats entre polítics, actors econòmics i la nostra gent del territori, entre els quals he de mencionar la gent de les ADF i felicitar la seva tenacitat en l’impuls de l’aprofitament energètic de la biomassa.

Refugiats ambientals

 Riu Llobregat, al Pont de Vilomara el 20 de setembre de 1971

Així va quedar la casa que havia fet el meu pare

Jo tenia 14 anys, i aquell 20 de setembre de 1971[1], era al migdia i tornava de treballar de Manresa on feia d’aprenent de manyà cap al barri del Raval, i el riu Llobregat, estava a punt de superar per sobre el pont gòtic que dona nom al poble del Pont de Vilomara. Segons els meus records, l’aigua tenia una alçada de més de 20 metres per sobre del seu nivell normal. Plovia, però tot d’una ens avisen els veïns que cal marxar de casa sense temps per agafar absolutament res. Vaig enfilar-me a la muntanya de la Punta de Sabata per anar a peu a recollir la meva mare que venia de treballar de la fàbrica nova de Manresa perquè l’autobús ja no podia passar per la carretera, quan vaig veure com la casa que havia construït el meu pare bosquerol, immigrant castellà, en un terreny barat en caps de setmana, s’esfondrava com si fos de paper, deixant de mostra la paret de l’entrada, arrossegada per una avinguda d’aigua immensa, ràpida, implacable, fosca... Recordo perfectament la sensació, les llàgrimes i els pensaments “hem salvat la vida per minuts, però ens hem quedat sense res”.

Les quatre persones que vivíem a casa vam viure com a refugiats durant dos anys a casa dels meus oncles. Jo dormia a la cuina en un llit plegable...

Aquests dolorosos records, que m'han fet sentir molt proper als damnificats de Lorca, han marcat la meva lectura del llibre “Migraciones ambientales. Huyendo de la crisi ecológica” de Jesús M. Castillo. Ed. Virus 2011. Un llibre petit, de 108 pàgines, molt ben documentat i ben estructurat.

En el llibre es parla de les migracions ambientals motivades pels fenòmens naturals, terratrèmols, tsunamis i volcans. De les migracions ambientals relacionades amb la degradació ambiental ocasionada o accelerada per l’acció humana, desertització, inundacions, les instal·lacions industrials, nuclears, agrícoles i fins i tot per la declaració d’espais protegits!.

S’avaluen les relacions directes entre aquestes migracions i el canvi global. Es considera com a migrants ambientals els que són víctimes de l’escalfament que generen les emissions dels països enriquits, els que deixen casa i mitjans de subsistència per la deslocalització de les activitats contaminants als països pobres, els que veuen desaparèixer els seus recursos naturals, pesquers, forestals, agrícoles o ramaders, per les activitats econòmiques imposades per a l’exportació de materials o d’aliments per al seu consum en el primer món,  als que cal afegir les víctimes de les conflictes armats que tenen aquestes inconfessables motivacions econòmiques.

En el llibre es donen dades dels afectats actuals pel canvi climàtic, uns 325 milions anuals, dels quals les persones mortes per fam, malaltia o desastres climàtics s’avaluen en 315.000 a l’any i s’espera que la xifra arribi a mig milió el 2030.

Pel que fa als costos, es valoren en 125.000 milions de dòlars anuals, i per al 2030, hom espera que aquesta xifra anual sigui de 340.000 milions.

El efectes previsibles d’aquest genocidi econòmic, del qual en som co- responsables els que vivim al primer món, i molt més responsables els nostres governants, poden ser molt més greus si tenim en compte que els més afectats, els més vulnerables són i seran els que tenen menys recursos per fer-hi front.

Jo no he pogut restar indiferent davant d’aquesta lectura, perquè he experimentat, i avui he recordat, els sentiments que tenen els que d’un dia per l’altre perden família, casa i mitjans de subsistència. No puc deixar que m’envaeixi la impotència. Vull sentir aquest dolor per no deixar d’indignar-me, per reaccionar, per impedir que les coses segueixin com van i provocar els canvis ja, perquè sin no reaccionem, el sistema, el capital, que ja especula amb els costos del canvi climàtic, espera fer molt més negoci amb l’adaptació que amb la mitigació.

Tenint en compte qui hi ha darrera dels governants mundials, no seria aquesta la causa profunda per la qual no s’aconsegueixen acords internacionals per lluitar contra el canvi climàtic?.

---

[1] En una web he trobat un resum d’aquelles inundacions: lluvias muy fuertes en gran parte de Catalunya con  inundaciones en las comarcas de Girona i Barcelona. Tambíen en el Tordera, el Güell y otros rios, se produjo el desbordamiento del Llobregat, que registro el màximo caudal del siglo, con 3080 m3/s. El balance fué de 7000 millones de pesetas de pèrdidas y 19 víctimas mortales.

Un balanç de la meva experiència a l'Oficina d'Avaluació Ambiental

Ser més persones per cuidar millor del territori

Un geògraf com jo que no s’orienta gaire be, necessita als altres per saber per on ha d’anar i jo he tingut la gran sort de comptar amb moltes persones per fer el camí que ens van encomanar de vetllar per l’avaluació ambiental dels plans els programes i els projectes que conformen la fesomia del nostre país.

Vam començar a les palpentes però hem pogut comptar amb l’ajuda de moltes persones amb les quals ara m’agradaria compartir una part de les lliçons apreses.

La primera ha estat adonar-nos que en la resolució dels problemes ambientals, són tantes les incerteses que necessitem decidir entre tots per equivocar-nos menys.

Cadascú, persones, grups, empreses, institucions que participem en les decisions que afecten el territori tenim interessos i valors que posem en joc en el procés de decisió. A nosaltres com empleats públics ens toca ajudar a posar damunt de la taula els interessos generals i especialment un dels més valorats: la sostenibilitat.

               Algunes lliçons apreses

A força d’intervenir en l’avaluació dels plans territorials, dels plans urbanístics i dels plans sectorials (mobilitat, transports, aigua, agricultura, energia, turisme, equipaments comercials, residus, biodiversitat...)  i també del projectes que transformen el territori (carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, parcs eòlics, regadius...) hem aprés que totes les decisions estan connectades, i que no podem actuar localment sense pensar globalment ni actuar globalment sense tenir en compte els actors locals. Per a un geògraf que no es capaç d’especialitzar-se en res perquè li interessa tot el que tingui a veure amb la humanitat i el seu vaixell, és un veritable privilegi contemplar aquest impressionant tauler de joc del territori.

Vista la nostra realitat territorial des de la perspectiva de l’oficina d’avaluació ambiental ens adonem que tenim un país fantàstic, enormement divers en les manifestacions de la vida i amb un  gran catàleg de relacions adaptatives entre persones i medi que són la base de la nostra riquesa cultural i del valuós patrimoni natural que hem heretat.

En només set anys ens hem adonat que els canvis són ràpids i de molta intensitat, que desconeixem bona part dels efectes reals, perquè aquests són sinèrgics i acumulatius i es projecten molt més enllà de l'àmbit concret d'una actuació.

Junts hem aprés que la millora de la sostenibilitat ambiental de les decisions que es prenen a casa nostra no eren competència exclusiva de la cinquantena de professionals que treballem junts en aquesta oficina. Ara sabem que el millor indicador de la feina ben feta és l’assumpció de la responsabilitat ambiental del promotor d’un pla o projecte, si és possible, des de l’inici de la seva concepció. Tenim molts bons exemples de professionals, d’amics que així ho han fet i ens han ajudat a perseverar en aquesta direcció. També hem aprés que, si estimulem una participació social efectiva, ens donem la oportunitat de fer créixer la nostra responsabilitat ambiental com persones, com grups i com institucions. El debat obert és necessari per contraposar els interessos legítims de les parts amb l’interès general. I així anar prenent consciència que, a mig termini, defensar l’interès general ens incumbeix a tots. En aquest camí hem constatat que hi ha persones, grups i institucions que contraposen la defensa de la identitat local als interessos generals, però també hem conegut grups molt actius que ens ensenyen a incorporar els interessos generals en les seves justes reivindicacions locals. Altres vegades han estat les institucions supranacionals les que ens han ajudat a veure en les nostres decisions efectes ambientals amb perspectives més generals[1].

El més important de tot el que hem aprés és que amb un conjunt de decisions aparentment positives per als nostres interessos personals i col·lectius i que ens han premés assolir el nivell de confort que tenim al nostre país, estem contribuint en una mesura desproporcionada al canvi climàtic i a l’esgotament dels recursos naturals. Decidir on construïm una nova promoció d’habitatges, un polígon industrial, o una zona comercial, no afecta tan sols el sòl que ocupa físicament cada actuació. Afecta a la mobilitat de persones i mercaderies i d’aquesta decisió també dependrà el futur consum d’energia, en incrementar la generació dels gasos de l’efecte hivernacle i el creixement de la contaminació. Els que promouen aquestes decisions estan convençuts que ho fan per d’interès general, per crear riquesa i llocs de treball, i així augmentar el benestar i la qualitat de vida de la nostra societat. Però el resultat acumulat de totes aquestes decisions locals benintencionades és que s’acceleren els problemes ambientals globals.

   Els efectes globals de les decisions locals

Hem observat que cada dia tenim més evidències d’aquesta interdependència i de la gravetat del problema del canvi climàtic. Però també ens adonem que la majoria dels que intervenen en questes decisions pensen que aquest problema no els incumbeix. És percep el canvi climàtic com una amenaça futura d’increment del nivell del mar que és llunyana per Europa i per a casa nostra, un problema que hauran de resoldre entre ells els grans mandataris mundials.

No obstant, si eixamplem l’abast de la nostra mirada ens adonarem que el canvi climàtic és ja una crua realitat per a moltes persones que pateixen la desertificació de les seves terres agrícoles, per a molts pobles que han patit les conseqüències de les inundacions i altres catàstrofes accelerades pel canvi climàtic que han deixat a milions de persones sense llar[2].

Els efectes locals de les decisions globals

Quan hem avaluat el nostre model agrícola que es proposa regar grans extensions de terrenys de secà, que avui són el cau d’una gran biodiversitat, ens adonem que aquestes terres es volen dedicar especialment al cultiu de grans que demanda una indústria agroalimentària catalana dedicada a la exportació de carn. I sabem que per més que reguem totes les terres a les quals es pugui fer arribar l’aigua, aquesta indústria continuarà necessitant soja que es produeix en terrenys d’ultramar que ara es destinen a monocultius per les corporacions transnacionals, en terres que han estat arrabassades a camperols que han acabat engruixint les legions de milions de persones famolenques[3].

Quan hem avaluat el nostre sistema energètic ens hem adonat que mentre no para de créixer la nostra demanda d'energia, s’incrementa la gran dependència del petroli i ens col·loca en entre el club de països occidentals que extorsionen els recursos dels pobles marginats en països que els necessitarien per sortir de la misèria i els nostres dirigents ho fan mantenint en el poder règims corruptes que durant dècades els asseguren el subministrament amb una estabilitat política aconseguida a base l’explotació, la repressió i la tortura amb unes formes de govern dictatorial que són totalment contraries als nostres ideals democràtics occidentals[4].

                   Els grans reptes globals

Si els països occidentals no contenim les nostres pautes de consum de recursos i d’energia, no podem exigir que ho facin els països emergents on milions de persones esperen accedir als mínims de confort que nosaltres vam assolir ja fa unes dècades, tot i que malauradament, el malbaratament de recursos al nostre primer mon no sembla que ens ha dut la felicitat personal. Ens cal trobar unes noves pautes de vida ordenades segons una nova escala de valors on gaudim del benestar amb un millor repartiment de la riquesa, amb major justícia social i espai per a la solidaritat. La sortida de la crisi no ha de ser pel camí de l’increment de les diferències socials perquè ens aboca directament a l’agudització de les crisis ambientals i alimentàries i a l’escalada de la violència pel control de recursos, que de retruc, augmentarà la despesa pública en la indústria militar, quan la necessitem per la satisfacció de les necessitats bàsiques dels més desfavorits.

Ètica de la responsabilitat per afrontar els nostres reptes locals

Per millorar la sostenibilitat del nostre país hem de fer créixer la responsabilitat ambiental de tots i cadascun dels actors que intervenim en les decisions.

La responsabilitat de cadascú es proporcional al nostre paper i a la incidència ambiental de les decisions. Tenim responsabilitat com a consumidors d’habitatges, de productes alimentaris, de productes sumptuosos, com a usuaris dels mitjans de transport individuals i col·lectius, en la mida en la que contribuïm al creixement d’un sistema que ens pot portar al desastre.

Tenen responsabilitat ambiental els promotors de les decisions relatives als plans i als projectes amb incidència ambiental, i els responsables de les administracions concernides Però tenen molta més gran responsabilitat els que més beneficiats resulten del sistema. Tenen grans responsabilitats les empreses que estimulen el consum i la publicitat enganyosa que promet la felicitat (anunci de 125 anys de la Coca-Cola), i molt més les corporacions que són inductores de les grans injustícies pel control dels recursos, amb la complicitat dels governs, que en molts casos no dubten a servir-se de mitjans antidemocràtics i en alguns casos criminals.

Tenen molta més responsabilitat els que s’han atorgat privilegis i sous astronòmics en les grans empreses, i els governants que ho permeten convertint la cobdícia en norma moral indiscutible. Tenen grans responsabilitats els que permeten que es protegeixin als causants dels grans desastres financers apuntalant els bancs i els banquers amb els diners públics que ara ens escatimen a base de retallades socials.

 La consciència global en el compromís ètic per a l’acció local

Però podem recórrer plegats un camí de redreçament, un camí de rearmament moral que requereix, en primer lloc prendre consciència que les injustícies socials planetàries són l’altre cara dels problemes ambientals perquè la fam i la pobresa són causades per grans atemptats ecològics i al mateix temps causa de l’acceleració de la destrucció del medi i els recursos. Si no actuem ràpid contra el canvi climàtic seguiran augmentant les legions dels seus damnificats.

Però el creixement de la consciència ambiental reivindicativa no serà suficient per assolir els grans reptes ambientals que tenim davant i que afectaran, sens dubte, a les nostres formes de vida i de consum actuals. Ens cal cultivar una nova sensibilitat. Les ecofeministes ho formulen com “tenir cura”, és a dir, cuidar[5]. Una sensibilitat que es pot adquirir “posant-nos en les sabates” de l’altre quan es tracta de persones afectades per les nostres decisions, per llunyanes que siguin. Un sentiment de tenir cura que podem fer extensiu al conjunt dels éssers vius que viatgen en el nostre vaixell i que comparteixen el mateix misteri de la vida del qual també gaudim els humans. Un sentiment que ha d’estar amarat de reconciliació amb la dimensió biològica de la nostra naturalesa humana per experimentar la satisfacció de contribuir a la recuperació de Gaia. Els promotors de la Carta de la Terra, tenen aquesta mateixa convicció. Ens podem sentir protagonistes del redreçament i gaudir amb l’experiència del sentiment de solidaritat amb els beneficiats per les nostres petites renúncies, que serem nosaltres mateixos en assegurar-nos a tots un futur més saludable.

La gran tasca per avançar en aquesta direcció és guanyar còmplices, i podem fer-ho cercant en els altres companys de viatge, en les decisions que ens afecten, la seva part de veritat que ens ajudarà a construir la veritat col·lectiva. Ens caldrà ser subtils en la identificació dels interessos legítims i hàbils en posar en valor les actituds que ens acostin a la resolució de la decisió que maximitzi els guanys col·lectius. Com a professionals que tenim cura del medi ambient ens haurem d’esforçar en identificar i calibrar els efectes sobre el medi, els directes i evidents i els diferits però que poden arribar a ser molt més importants.

Com actors implicats en les decisions ambientals i com a ciutadans, tenim un paper molt important per enfortir la consciència ambiental col·lectiva en les decisions que ens afecten enfortint la democràcia real i contribuint a la implicació dels nostres governants. Es tracta, en definitiva, d'ajudar-nos a ser  més persones per construir una humanitat més humana.

Nosaltres donem fe que aquesta via és factible, ho hem constatat en la nostra feina a l’oficina d’avaluació ambiental que ha estat una gran experiència vital que ens marcarà per sempre, i ha estat possible perquè ens estimem la feina i ens estimem fent aquest feina.

Rufí Cerdan, 6 de maig de 2011.

[1] Albert Cortina ens fa veure el valor de la incorporació del concepte de responsabilitat ètica ambiental, formulat per Hans Jonas el 1995, en les decisions territorials en el seu treball: Nova cultura del territori i ètica del paisatge. Nº 17 dels documents de recerca del CADS.

[2]  En una carta del IASC (Inter Agenci Standing Comité) signada pels 18 representants de les agències internacionals que aglutinen els esforços mundials per respondre als desastres, dirigida a Ivo de Boer, Secretari executiu de la Convenció Marc  de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic, datada el 30 d'abril de 2009, abans de la Conferència de Copenhague, els signataris es lamentaven que la conferència no afrontava les necessitats de l'adaptació urgent al canvi climàtic, li exposaven les xifres de l'increment dels desastres ocorreguts en les dues últimes dècades que es resumien així: S'ha incrementat el nombre de desastres anuals de 200 a 400, dels quals set de cada deu es relacionen directament amb el canvi climàtic. El nombre de persones afectades s'ha triplicat en la passada dècada, en un nombre de 211 milions de persones directament afectades cada any, que representen cinc vegades més que el nombre de persones afectades per conflictes en el mateix període. Els seus costos s'han incrementat de l'ordre de 83 mil milions de dòlars per any.

[3] Més detalls en el llibre de Gustavo Duch: Lo que hay que tragar. Lince 2010, i nº 171 de Quaderns de Cristianisme i Justícia “ L'agroindústria sota sospita”.

[4]  La complicitat del govern d'Espanya ajuda a mantenir en el poder al dictador Teodoro Obiang Nguema (actual president de torn de la Unió Africana que ha donat suporta a Gadafi) que porta 32 anys venent el petroli de Guinea Equatorial a empreses com REPSOL.

[5] Del llibre de Lucia Ramon, Queremos el pan y las rosas. Editorial HOAC 2011.

---