Les retallades cremen el bosc i el nostre futur

Començo a escriure quan està cremant un bosc entre Tivissa i Rasquera tot just iniciada la campanya d’incendis presentada per la Generalitat a TV3 informant de la vaga dels bombers. TV3 no ha donat la paraula als bombers que haurien pogut explicar que han retallat 130 bombers i ara els obliguen per decret a fer 102 hores més.

Aquest any fa 20 anys dels gran incendis de 1994 de la Catalunya central i el Govern de la Generalitat ha inclòs l’efemèride en la llista de commemoracions importants d’enguany.

L’incendi de Tivissa es produeix en un indret protegit que paradoxalment resulta inaccessible, i per tant desprotegit del risc més important: el del foc. Un fet que vàrem haver de lamentar a la Catalunya central al foc de Sant Llorenç del Munt a l’any 2003 en el qual hi va haver víctimes mortals.

Aquest fet il·lustra l’evolució del sistema de lluita contra els incendis forestals en els darrers 20 anys que es caracteritza per una millora destacada del sistema d’extinció, en el qual s’ha avançat en el coneixement dels patrons de propagació dels incendis forestals i en recerca aplicada a l’estratègia i a la maniobra d’extinció. Els Grups de Recolzament de les Actuacions Forestals (GRAF) dels bombers, creats desprès de 1998 pel conseller Xavier Pomés, han estat la punta de llança d’aquesta innovació reconeguda internacionalment. La Fundació Pau Costa dedicada a la recerca i la difusió del coneixement en aquest camp, n’és el millor exponent.

Per contra, la prevenció dels incendis més important que és l’adaptació dels combustibles al risc d’incendi mitjançant la gestió forestal, pateix de problemes endèmics entre els quals cal destacar el marc legislatiu, el sistema de planificació i la gestió forestal.

La legislació forestal és obsoleta i necessita d’una profunda reforma. En primer lloc de la llei forestal de 1998 que va sorgir de la por a la deforestació de Catalunya basada en uns supòsits avui totalment superats pel nou paradigma de l’ecologia del foc. Aquesta visió contempla el foc, no com una maledicció induïda per l’interès dels propietaris forestals, sinó com un fenomen consubstancial als sistemes forestals mediterranis.

També resulta imprescindible el replantejament total de la Llei 5/2003 de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions, que ignora la diversitat de situacions de risc en la que es troben més 2.000 urbanitzacions catalanes, disposant franges perimetrals uniformes, sense garantir els mecanismes d’aplicació de les mesures que imposa.

Però el problema principal en matèria de prevenció no és exclusivament legal. És de falta de planificació i, especialment de manca d’execució de la prevenció d’incendis que es planifica. De fet, la llei forestal vigent exigeix l’aprovació del Pla general de política forestal, un pla que porta 12 anys de redacció (en mans de governs de tots els colors) i del qual seguim esperant la seva imminent aprovació[3].

---

Altres instruments imprescindibles com són els plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF), establerts per la mateixa llei de 1998 amb un altre nom,  no han tingut tanta sort, perquè encara no hem vist redactat el pla que ha de servir de model.

El problema de fons, la manca de gestió del bosc per la inexistent rendibilitat dels aprofitaments forestals, continua sense resoldre’s i en són la prova la debilitat de l’aprofitament energètic de la biomassa, sense mesures de foment pel cantó de la demanda (plans renove de calderes), i el raquitisme del consum del producte forestal local.

Si aquests instruments imprescindibles no es van posar en marxa en època de vaques grasses, avui amb les retallades, dormen el son dels justos, i el que es pitjor, ara es retalla en els sistemes d’extinció.

Per als que ens mirem el problema amb la passió de l’estima del nostre patrimoni i amb el coneixement del marc de referència europeu sobre la gestió de la matriu territorial (infraestructura verda en diuen a EU), el més greu de tot és que veiem que ens allunyem cada cop més de la direcció que caldria prendre.

Els grans instruments de planejament estratègic[1] que miren cap al futur marcat pel canvi climàtic, posen de manifest el valor, no mesurat en termes de mercat[2], del patrimoni que constitueix el bosc així com els recursos directes i indirectes que atresora. Un valor que es veurà molt més amenaçat en el futur justament per les variacions climàtiques i que requereix d’una política forestal molt més proactiva.

“Desgraciadamente, la prevalencia del poder político, conducido por los intereses del capitalismo financiero, nos arrastra hacia una Europa fracturada socialmente que, además de empobrecer a una tercera parte de la población para enriquecer aún más a la minoría, consume en deuda pública, para aumentar los beneficios de los bancos, los recursos necesarios para implementar esas políticas forestales que resultan imprescindibles para afrontar los retos de futuro”.

Aquesta és una de les darreres frases de la Conferència inaugural de la trobada d’investigadors espanyols FUEGORED que es va celebrar a Barcelona el dia 8 de maig d’enguany, que porta per títol Veinte años desde los incendios de 1994. ¿Como encaramos el futuro?  que no vaig poder pronunciar per malaltia, però que podeu llegir aquí si us ve de gust informar-vos més, i que acaba posant de relleu les lliçons que ens ensenya la gent del territori que continua, malgrat tot, al capdavant de les Agrupacions de Defensa Forestal. Un exemple que ens convoca al compromís de l’acadèmia, dels professionals i del sector per exigir i impulsar un canvi de rumb en la política forestal que resulta imprescindible.

---

[1] Full de ruta vers una economía hipocarbònica 2050,  Estratègia forestal Europea, Estratègia de la UE sobre la biodiversitat.

[2] A Catalunya, l’estudi “El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya” posa de manifest que aquest valor és de l’ordre de 8.000 M€ quan el valor comptable de la producción primària és de 2.000 M€.
[3] Lendemà de la publicació d’aquest article es va anunciar l’aprovació del PGPF que es comenta en l’article següent.

No es pot servir a Déu i al diner

"El Govern està canviant el país amb mesures que llancen a centenars de milers de persones a l'exclusió, i a l'Església no es veu cap revolució. Des de Jesús no podem quedar-nos ni muts ni conformes. Des de l'Església hem de denunciar aquesta falta de compassió. Els que pateixen no esperen doctrines socials ni justificacions econòmiques, tan mentideres i immorals. Demanen que els defensem. La jerarquia ha de parlar en nom dels que pateixen, però per a això els ha de portar al cor. Ara es nota on estan els nostres cors. El Govern és despòtic, antisocial i anticristià, i la jerarquia de l'Església no diu res, o parla sense audàcia evangèlica. La veu dels sense veu no s'està sentint. Adorem al Crucificat, però oblidem als crucificats d'avui. Jesús es va atrevir a insultar als rics del seu temps. Els va cridar necis i ridículs, i va denunciar la seva iniquitat i injustícia ".

Aquestes paraules de Jose Antonio Pagola van ser llargament aplaudides fa pocs mesos pels participants en un congrés de teologia celebrat a Madrid a la seu de CCOO.

Pagola va ser vicari general de la diòcesi de Sant Sebastià durant 22 anys, però destaca ara perquè el seu penúltim llibre, 'Jesús. Una aproximació històrica ' està sent investigat per la Inquisició romana a petició de la Conferència Episcopal Espanyola. El títol d’aquest article està copiat del de la seva conferència, que reprodueix les paraules de l’evangeli de Lluc (16, 13).

Som molts els creients indignats amb una Conferència Episcopal que ha alçat la veu per altres causes, coincidint sovint amb el Partit Popular i ara guarda un silenci eixordador davant de tantes injustícies i davant de la vergonya de la corruptela dels polítics que treballen en el manteniment dels seus privilegis i dels privilegis de l’església.

Els demanem tan sols que apliquin la doctrina social de l’església proclamada pel mateix Papa i alcin la veu per aconseguir “una regulació del sector [finacer] capaç de salvaguardar els subjectes més febles i impedir escandaloses especulacions”[1].

Els que tant han cridat per defensar la “mort” dels nonats ara callen davant dels crims que cada dia provoca la banca i el gran escàndol dels desnonaments.

Els que callen davant d’aquestes injustícies, que clamen al cel, han de ser considerats còmplices del déu diner i dels seus oracles.  Són els seus amics els que han dut al diner als altars moderns elevant-lo a la categoria d’idolatria social i de norma moral de rang superior als drets humans.

No es qüestiona que sigui il·lícit i immoral utilitzar la política com a mitjà per enriquir-se. Ho estem comprovant en el debat que el nostre govern ha encetat per tapar-se les pròpies vergonyes de la corrupció. Ens volen fer creure que fer justícia és no prejutjar abans d’hora els corruptes. Segons ells, la condemna moral només es podria aplicar als que siguin tan rucs que es deixin enxampar i siguin condemnats pels tribunals.

Estem sentint constantment a polítics pocavergonyes que executen la opressió dels pobres des de les lleis injustes elaborades per sistemes formalment democràtics, parapetats darrera de constitucions caduques.

La llei no està per sobre de les persones i aquest és un dels missatges més contundents del cristianisme, present arreu en els evangelis, i que va dur a la mort al líder dels creients.

Pagola crida dins l’església, escandalitzant els seus jerarques, amb la força i la convicció de la veritat que viuen els que estan al costat dels que pateixen i que són, com es diu a tota la Biblia, els preferits de Déu.

Aplaudeixo a Jose Antonio Pagola com ho faig quan sento Ada Colau a la seva compareixença al Congrés dels Diputats, amb una gran lliçó de democràcia, representant la força de la resistència popular de les PAH, que de moment, ja han guanyat el primer pols parlamentari del poble als criminals, aconseguint que es tramiti la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament retroactiva i el lloguer social.

---

[1] Encíclica “Càritas in veritate” pàg. 74

La societat civil contra la banca

“Però el més bell de tots els dubtes, és quan els dèbils indecisos alcen el cap i ja no creuen més en la força dels seus opressors”.

Aquesta frase de Berthold Brecht es va fent realitat dia a dia entre els integrants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC), ja siguin, afectats o “solidaris” com s’anomena a la major part dels integrants d'aquesta heterogènia família.

Els afectats arriben a l’assemblea corpresos, seuen en una racó en una incòmoda cadira de fusta i no es treuen la jaqueta perquè al local fa fred. Escolten pacientment un llarg ordre del dia en el qual es parla d'una feina de coordinació que resulta feixuga mentre el seu cap no para de donar voltes al drama de la seva vida.

“Ara parlarem dels casos”. Finalment arriba el torn del darrer punt de l’ordre del dia. Es fa un silenci pesant, imprescindible perquè els afectats parlen fluixet. Resulta molt difícil despullar-se davant de més de cinquanta desconeguts.

• “Sense feina no puc fer front als pagaments. M’ofereixen rebaixar la quota però s’estan incrementant els interessos. No hi veig cap sortida.
• Em sento maltractada, em culpabilitzen pel que vaig signar, quan llavors tot eren cares amables, facilitats i empentetes per signar. Em deien “Si et quedessis sense feina, no et preocupis, dos anys de carència”. Ara els interessos són una muntanya, i amenacen amb quedar-se amb la casa de la meva mare. Estic disposada a perdre tot els que els hi he donat, totes les millores que he fet en el pis, però que em deixin en pau, que s’acabi per sempre aquest deute que em destrossarà la vida.
• Al banc em van dir, “pagui el que pugui”. Ens ho trèiem de menjar però els donàvem cada mes un 80% de la quota. Després de dos anys, ara m’adono que tots aquests diners els he regalat al banc perquè si no la pago tota, segons els contractes hipotecaris, no donen per vàlida cap quantitat sinó es cobreix el 100% de la quota.
• A la meva família, la dona i els dos fills, ens han portat de regal de reis una ordre de desnonament per al dia 7 de gener.

La resposta sona contundent a l’assemblea: “Aquell dia no us faran fora, si no s’atura abans, hi serem tots”.

Aquesta història ha tingut èxit fins a dia d'avui en 505 desnonaments aturats per la PAH arreu de l’estat, tan sols una petita part dels més de 400 desnonament diaris.

És una lluita titànica, malgrat que tan sols es lluita pel dret elemental de tenir una segona oportunitat, el de cancel·lar el deute per als que no poden pagar per causes alienes a la seva voluntat i per fer efectiu el dret constitucional de tenir un habitatge a un preu raonable, que no superi el 30% dels ingressos.

Però la brutalitat del sistema capitalista financer, que a Espanya presenta la més cruel de les seves cares, la converteix en una lluita revolucionària. Un lluita que està generant adhesions incondicionals, com ho demostra el fet que en quatre anys les PAH estan presents a 16 comunitats autònomes i 90 localitats (34 de les quals són a  Catalunya) i cada cop compta amb una major reconeixement social i des diversos estaments des de jutges fins a policies.

Hi ha molta gent patint fins al límit. Es van sumant en un macabre comptador els suïcidis de les persones que no poden resistir més. Però aquestes morts no pesen sobre cap consciència, no dimiteixen ni banquers enriquits, ni polítics còmplices dels partits majoritaris, que segueixen boicotejant les propostes assenyades per aprovar una llei de dació en pagament.

Però també hem de dir que són molts els afectats que expliquen que van arribar creient-se culpables, i s’han adonat que són les víctimes, i ara es senten alliberats i continuen desplegant la seva acció solidària dins la PAH. Ells i els solidaris senten que la seva vida pren un altre sentit perquè no creuen que els seus opressors siguin invencibles. La veritat, la justícia i la raó està de la seva part.

Mirant un pessebre, em ve al cap que tenen algú més de la seva part. Un fulletó de Càritas que s’ha fet per sensibilitzar sobre el greu problema de l’habitatge, recorda unes paraules de l’evangeli de Lluc “ i el posaren en una menjadora perquè no trobaren lloc a l’hostal”. Si Déu va fer nàixer el seu fill Jesús en una menjadora, aquest Jesús és el patró dels desnonats.

Economia solidària, necessitat i esperança

El trencament de la cohesió social no és un risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.

La darrera ignomínia perpetrada pels polítics populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.

La retirada de les polítiques socials genera dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les necessitats mínimes d’una vida digna.

Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que d’aquesta forma tindran assegurat el seu  trosset de pastis en el futur.

També cal considerar la hipòtesi que els governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema de poder que el perpetua.  

Però de fons hi ha dos elements desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.

Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa, resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la major deshumanització imaginable.

Cal prendre consciència que no és possible defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera, començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.  Els problemes ambientals planetaris en són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort (conjunta de la nostra espècie).

Els brots verds de l’economia solidària de la subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també donen aixades per conrear terres improductives[2].

Ja fa temps que sentim a parlar d’economia solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques (fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.

A Catalunya, hi ha persones que cerquen alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres projectes a través del Fòrum Social Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.

L’economia solidària de subsistència, nodrida amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una forma més humana.

Ara, compartint l’immens dolor de la marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.

Per la seva banda, els que impulsen l’economia alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball (com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat. Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.

Creiem que aquest és el camí que convergeix cap al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració de la LXIX Assemblea  general de Cáritas Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant per aquest calvari social.

Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les mans dels usurers.

Aquest trànsit, indubtablement pacífic però mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.

Aquells grups i partits que aspiren a liderar els canvis del model de desenvolupament,  han de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de construir realitats esperançadores d’un altre món possible.

---

[1] Zigmunt Bauman, El tiempo apremia (2010)

[2] Exemples. La Plataforma de sor Lucia a Manresa, Càritas (a Vic i a Manresa), Conreu Sereny amb Càritas a Badalona, els aturats al Baix Llobregat que volen conrear terrenys a Gavà.

Les retallades abranden el territori

50.000 ha cremades al País Valencià són una ferida molt greu en el territori. Per més que el conseller Castellano s’esforci ara en donar explicacions a posteriori, Yotube mostra el seu cofoisme un més abans dels focs quan defensava que la disminució de pressupostos no minvaria el que ell considerava una política exemplar avalada per les estadístiques.

No ens poden enganyar, els incendis s’apaguen a l’hivern amb polítiques que incentiven la gestió forestal preventiva. I a casa nostra també sabem que si es donen diversos incendis alhora, en dies crítics de vent i calor o en massissos de difícil accessibilitat, ni els professionals més ben preparats, ni els voluntaris més entregats, ni els mitjans més sofisticats poden impedir els grans focs devastadors Ho acabem de comprovar a l nord del país.

A Catalunya, desprès del gran incendi de l'Empordà ja ens acostem a les xifres del país veí, però per més be que ho facin els professionals i els voluntaris en l'extinció, no ens en sortirem. No es fa prevenció i ho corroboren les dades dels agents rurals que afirmen que el 66% de la inversió en les partides de millora i manteniment de boscos es concentra en els recursos esmerçats en la campanya contra els incendis, i aquest no és el camí. Però no és només una qüestió de diners.

“Els incendis forestals es comporten mitjançant patrons lògics, previsibles i modelables. El coneixement d’aquests patrons per part dels diferents agents implicats permetrà racionalitzar el debat sobre els incendis forestals reconduint-lo cap a aquells aspectes millorables en el marc d’una política integrada de gestió del risc d’incendis, que contempli les diferents activitats que es desenvolupen al territori”[1]. I als nostre país hi ha els equips que són la millor referència internacional en aquesta investigació aplicada.

Aquest coneixement es pot aplicar als instruments de planificació territorial forestal com són els Plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF), que són l’equivalent  forestal dels plans parcials territorials que ordenen l'urbanisme.

Però van passant els anys i els governs i no s’aprova ni el Pla general de política forestal ni aquests PORF.

Perquè són importants aquests plans?. Perquè en un país en el qual els boscos no són rendibles, els diners públics (que sempre han estat escassos i molt més en aquest temps)  cal aplicar-los on els rendiments de la gestió forestal aportin una més elevada probabilitat de frenar els grans incendis forestals i els seus efectes.

L’exemple de les franges de protecció de les urbanitzacions ens ajudarà a comprendre el problema. En un article d’opinió recent, l’esforçat alcalde de Sant Salvador de Guardiola ens explicava el viacrucis que ha patit per arribar a complir la legislació miop que obliga a les urbanitzacions a disposar d’una franja de 25 metres de vegetació reduïda al seu voltant de forma obligatòria i indiscriminada, sense resoldre els greus problemes pràctics que dificulten enormement la seva aplicació. Però el pitjor de tot és que els que hem viscut grans incendis desfermats com el d'aquests dies a l'Empordà, sabem que aquests esforços, davant d’un gran foc no poden ser veritablement efectius.

No obstant, també sabem que els gran incendis que han arrasat anteriorment la Catalunya Central, han estat impulsats per vents de ponent o per marinades i aquestes situacions sinòptiques meteorològiques proporcionen uns definits patrons de comportament a cada massís. Amb l’anàlisi d’aquest patrons de comportament s’identifiquen els llocs (colls, carenes, vessants...) que esdevenen els punts estratègìcs per evitar que un incendi menor, canviï d’escala i passi a ser un gran incendi forestal (més de 500ha), que serà incontrolable per més mitjans professionals i voluntaris que hi posem.

Ens cal fer aquesta mena de plans que continguin aquests anàlisis dels patrons de comportament, per concentrar les ajudes a la gestió forestal (gestió mecànica amb aprofitament energètic de la biomassa, pastures, cremes controlades...) en les posicions on tàcticament siguin més convenients.

En aquest govern com en els governs passats, les decisions que es prenen i es deixen de prendre en política forestal, no van per aquest camí.

De fet, aquest és el problema de l’hivern que es manifesta a l’estiu, però el més greu de tot és que la manca de visió estratègica i de recursos en la política forestal i energètica està impedint que els esforços de la gent del territori, com les Agrupacions de Defensa Forestal i els propietaris compromesos en impulsar l’aprofitament energètic de la biomassa, facin absolutament inútils les reunions dels experts.

Només s’escolten els seus d’experts, com passa amb els que prediquen més i més retallades per sortir d’aquest forat. Fins quan resistirem cremats i socarrimats?

---

[1] Aquesta va ser una de les conclusions a les que varem arribar els participants a la II Conferència internacional sobre estratègies de prevenció d’incendis al sud d’Europa a l’any 2005.