Paraules escrites a la llum de l'espelma:
Camino cansat, sento gemecs de fam, mans que
s'atansen, dolor present i metàstasi social, horitzó desèrtic.
Visc compassió dolorida, tempesta de sorra que
encalma, paraules de consol amb olor de pa sortit del forn, remor d'aigua
d'oasi, brisa que refresca la cremor.
Malgrat tot, sento serenor de mar encalmat,
experiència de goig que no enlluerna, tendresa que emociona, força de pau.
Neix de l’admiració aclaparadora de la petitesa de
portal que va esdevenint porta del cosmos, creu abandonada pel Cos expandit
vers la glòria.
Puc viure
travessant la por, conduït per la Veritat de la Vida exultant que respira en
Ell.
Plenitud en el Present.
Present de mar brava
El present és dolor de víctimes innocents, d’infàmies de
guerra, de persones esclavitzades, de fugitius ofegats, de sistema que mata que
sembla dirigit pel mal organitzat pels que renuncien a ser humans i condemnen a
l’abisme a la creació i a la humanitat que navega en el mateix vaixell. El
poble hebreu, habitant de terra endins, representava aquests mals en el mar,
espai desconegut i de perills imprevisibles, on es podien desencadenar totes
les tempestes que podien fer enfonsar les barques de la vida.
El mar segueix representant aquesta imatge al Nou testament,
fins al darrer llibre als escrits del profeta Joan a l’Apocalipsi. En aquelles
missives dirigides a les comunitats perseguides a l’Asia menor, després de
descriure les calamitats que anunciarien el final de l’imperi del mal, els
versets que mostren el futur de l’esperança, lluny de tots els mals, on
s’eixugaran totes les llàgrimes, parlen d’un “cel nou i la terra nova”... (on)
“de mar ja no n’hi havia”. (Ap 21, 1-5)
A la nostra cultura, la contemplació del mar, des de la
seguretat de la costa o sobre la mar encalmada sobre la que reposa la posta de
sol, representa el final dels rius de la nostra vida, on ser gota d’aigua ens
fa sentir part de l’oceà còsmic.
Per a qui te els ulls oberts a la contemplació des de la
misericòrdia, el mare nostrum també ha esdevingut cementiri dels que
cerquen una vida més digna, allà on el nostre sistema ha desplaçat els murs de
la ignomínia; el que era un meravellós cau de la vida, va morint
acceleradament, on el plàstic, representació de la immundícia del consum
desaforat, ja s’ha esmunyit en el cicle de la vida d’animals i de persones.
En una gran paradoxa, aquest mar esdevé dura ambivalència
de la mateixa imatge per al creient que vol viure compromès en la transformació d’un present lúcid i al
mateix temps esperançat. De fet, cada dia en la pregària del parenostre
expressem el desig de la conciliació de les dues realitats contradictòries,
quan desitgem l’arribada del Regne de Déu a la terra i al cel. La construcció
del Regne, que va ser un aspecte central de la predicació de Jesús, hauria de
ser el principal capteniment de la comunitat dels que formem la seva església
exercitant l’amor i la misericòrdia.
La pràctica de la misericòrdia, la compassió, el “posar-se
en les sabates” dels que pateixen, ens fan participar de la passió i de la
creu, ens enfonsen en la mort dels crucificats. Als que ja portem llarga
trajectòria d’intentar canvis radicals en la història, la comprensió del
present ens comporta el risc de
deixar-nos portar per un sentiment de fracàs i d’impotència, que ens pot
entelar els ulls per no veure els brots de resurrecció, imbuïts potser per la
presumpció que el nostre pas per la vida ens havia de fer participar d’una
forma més palpable del mon nou i de la terra nova. Desitjàvem sentir que el
nostre esforç ens acostava més a la desitjada Ítaca, i ara, amb una bona part
de la travessia feta, encara no veiem terra, sinó mar brava.
Encara que aquesta sensació comporti una, sempre sanadora,
lliçó d’humilitat; ens queda només el refugi de la promesa de salvació
individual per a l’eternitat, tan repetida en la litúrgia com la ”recompensa
dels justos, dels fidels complidors de manaments”?. Crec que desitjar
respirar en l’amor de Déu, està al nostre abast en aquesta vida, justament
perquè ens sentim incomplerts, fracassats, pecadors i som tanmateix, estimats
per la immensa bondat divina. Voler acostar-nos a Ell, en la soledat, el
silenci i la pregària, a la qual portem la vida sencera, desitjant experimentar
volar en les ales de la gracia, en el vaixell que ara ja solca el mar de
l’eternitat, ens pot ajudar a sentir que es dilueix la frontera de la nostra
pròpia mort i pot fer-nos sentir viure anticipadament la terra promesa pel
Crist ressuscitat.
Perspectiva bíblica sobre l’esperança davant de la brutalitat del present.
Vivim el coneixement d’una realitat de col·lapse molt proper,
tenim la seguretat d’una gran afectació a la humanitat i a la teva creació,
però si ens ho mirem amb una perspectiva bíblica, profètica, podem treure’n
alguna lliçó?. No esperarem amb els braços caiguts les mediacions divines
davant les calamitats que va sofrir el poble de Déu, ni totes les oportunitats
que Yahwéh va donar al seu poble per refer l’antiga aliança amb la conversió.
Avui sabem que Tu vas donar a Gaia les seves pròpies lleis perquè evolucionés
amb totes les criatures, perquè caminés cap a la plenitud de la mateixa forma
que ho vas fer amb tot l’univers.
No obstant, en aquells relats antics hi podem veure quelcom d’esperançador
per a la nostra realitat. El poble, reiteradament es va apartar dels manaments
de Déu, de vetllar pels més febles de la comunitat, de celebrar periòdicament
l’any de gràcia del Senyor per restituir el que s’havia robat amb usura; i es
trobà repetidament plagues, persecucions, desgràcies, en les que la mediació
profètica de Déu els portava de nou, després de molts patiments, a la pròspera
proximitat del Pare.
Als llibres del Nou testament és proclamada amb força
aquesta confiança en el triomf dels designis del Pare, des del principi
(visitació de Maria) fins al final (Apocalipsi). El cant del Magníficat a
l’inici de l’evangeli de Lluc proclama la intuïció
central de la seva cristologia: que Déu és misericòrdia subversiva i que
aquesta misericòrdia només actua i només vol actuar a través dels éssers
humans, començant pel “sí” d'una dona , “derrocant
els poderosos, omplint de béns els pobres i protegint el seu poble”.
Avui som part d’un poble, una civilització sencera que s’ha
oblidat de que és una criatura més que, com tantes espècies de les quals depèn,
comparteix el substrat biològic de la vida, ignorant que en el camí de
l’evolució, la cooperació per la vida ha estat més valuosa que la “divinitzada”
competència. Una
civilització que ha conformat un sistema de valors contraris a l’amor, basats
en l‘egoisme, donant cos a un sistema estructurat sobre poders del mal, sense
límits en les seves ambicions i que espolien tots els racons de la creació,
promovent el consum desaforat d’objectes que prometen una felicitat efímera i
que un cop rebutjats, esdevenen verins que ja comprometen la vida de moltes
criatures i de moltes persones, especialment d’aquelles a les que el Pare ens
va encomanar la seva cura. Encara que les dimensions planetàries de les plagues
d’avui no siguin comparables a les delimitades desgràcies bíbliques, la
conversió ecològica que ens proposa profèticament el papa, sembla la condició
indispensable per mitigar els efectes dels dolors apocalíptics que ja patim.
Encara que davant nostre veiem com s’acumulen els indicis, els efectes, els núvols
de tempestes mai vistes, els diluvis, amb tot el mal que comportaran, ens podrien
servir per redescobrir els beneficis comunitaris de l’ordre de l’amor: de la
dignitat humana sense fronteres, de la misericòrdia, de la frugalitat
compartida de la creació renovada per la humilitat, de la saviesa i de la
bondat.
A l'Apocalipsi de Joan hi ha una impressionant relació entre
litúrgia i escatologia. En el difícil temps de les persecucions de les primeres
comunitats, el profeta contempla el nou món que està per arribar, a pesar de
les esgarrifoses imatges que l'han de precedir, i ho fa amb una litúrgia
celestial davant del tron de Déu entre càntics de querubins i serafins, com una
imatge del que veurem en prendre part a la litúrgia celestial.
La soledat, el silenci i la pregària, imprescindibles per superar la tensió
entre present de dol i confiança en la salvació col·lectiva.
La competència, la banalitat, la superficialitat vital, la
fal·làcia de la gratificació consumista, la brutalitat dels poders sense
escrúpols i sense límits, no poden tenir la darrera paraula. La solidaritat, la
bondat, la cooperació i l'amor, acolliran les víctimes, nombroses, incomptables
però no innombrables perquè cada una d'elles és un deu, són Déu. I el que resti
d'humanitat en aquest adolorit paradís planetari, seguirà viatjant en l'univers
que s'expandeix, conformant i contenint una engruna de plenitud còsmica. La
inquietud viscuda per la compassió amb els patiments actuals i propers, ha
d’obtenir consolació en la confiança que aquest dolor forma part del camí de la
redempció global, i això requereix de silenci i de pregària.
Una bona guia d’inspiració pot ser Teilhard de Chardin. Ell,
amb ulls de gran científic i ànima de místic, va veure en les meravelles de la
creació que podíem recrear-nos en una unitat espiritual conciliadora per
sentir-nos immersos en un sistema “còsmic i crístic”, que avança vers la
plenitud. El Regne de Déu està
dins de nosaltres. Quan Crist aparegui... no farà altra cosa que manifestar una
metamorfosi que s'haurà complert lentament, sota la seva influència, en el cor
de la massa humana. Unim-nos, doncs, per apressar la seva vinguda, per
comprendre millor el procés segons el qual neix i es desenvolupa en nosaltres
la Santa Presència.
Aquesta il·luminada sentència escrita fa pràcticament cent
anys, ens aporta perspectiva. Ens ajuda a sortir de la nostra limitada
experiència vital per situar-nos en la dimensió de la “Cristificació” de la
història, en el seu esdevenir cap al punt omega de la plenitud anunciada a
l’Apocalipsi. El nostre compromís, el nostre feble “servir i estimar”, per
ineficient que en sembli, forma part de la tasca alliberadora de la “massa
humana”.
Teilhard encara rebla el clau: "Sota el persistent esforç del pensament cristià, la immensitat
angoixosa del Món convergeix gradualment cap al capdamunt, fins a
transfigurar-se en una llar d'energia amorosa... Unim el cos al cap, la base al
vèrtex: i de ben segur sorgirà la plenitud".
I l’editor de les obres de Teilhard ens orienta per trobar el camí: “Aquesta plenitud, de la qual l'oració
fa prendre plena consciència, contribueix a la felicitat de l'home. Li fa
avançar en sentit invers a totes les temptacions de regressió, divisió o
desesperança i li dona accés a l'eternitat”.
L’eucaristia és la porta de l’esperança en l’apocalíptic present que vivim
amb la gràcia eterna.
L'eucaristia és la proclamació i celebració de la mort i
resurrecció del Senyor mentre esperem la seva tornada gloriosa (anticipació
real de la seva parusia).
Kasper ens recorda que a l’eucaristia rememorem que amb la vinguda de Jesús es
compleix la promesa anhelada pel poble (Mc 1,14-15) la vinguda del Regne de
Déu, és la vinguda de Déu mateix, la seva presència entre els humans. La
plenitud dels temps (Gal 4,4; Ef 1,10) significa que amb l'arribada de Jesús en
qui habita la plenitud de la divinitat (Col 1,19), irromp en el nostre temps
efímer i sempre pendent de realització plena, la plenitud que és Déu. Amb la
seva vinguda i presència ens ofereix gratuïtament la vida en plenitud (Jn
10,10).
La litúrgia eucarística, massa sovint viscuda com un ritual
de poc sentit vital, és el lloc on portar en ofrena la vida dels que deixen la
pell per esdevenir la tendresa pràctica de Déu, sants i màrtirs ben actuals que
construeixen Regne en la seva comunitat. Amb la invocació a la pau, la
comunitat actualitza el desig d’estendre la bondat a la totalitat del món i de
la creació.
L'espera escatològica a tota la Bíblia te una dimensió
universal còsmica. Parla d'una nova creació, d'un cel nou i d'una nova terra (2
Pe 3,13; Ap 21,1) Els dons eucarístics del pa i del vi fan referència al món
nou, i en forma de signes el fan present. Parlant metafòricament l'eucaristia
obre la cortina que manté obert el cel sobre la nostra vida. L'eucaristia uneix
cel i terra. Amb el p i el vi, fruits de la terra i del treball humà, aportem a
la celebració el nostre món, a nosaltres mateixos, la nostra vida i el nostre
treball, la nostra quotidianitat, l'alegria tota i totes les penes. En el pa i
en el vi es realitza la transformació en cos i sang del Senyor glorificat, una
glorificació que, d'una altra manera, ha d'esdevenir en la creació sencera
algun dia.
No ens és donat conèixer el com de la glorificació. Tant la
remembrança dels fets passats com l'avançament dels futurs els sentim per la
presència de l'Esperit que ens avança la plenitud del temps. És el que fa
brillar la llum del que ens apareix com a perfecte i que ens fa gaudir de la
consolació com a presumpció de la llum eterna que il·lumina les injustícies i
penúries d'aquest món.
L'experiència de comunió amb Déu i amb la creació només es
possible aixecant el cap vers el futur. Déu ja ens ha "ressuscitat amb
Crist Jesús" (Ef 2,6). Hi ha moments en què ho experimentem amb força. És
el cap del cos. D'ell ens arriba el batec de la resurrecció. És per això que
l'abandonament en el Senyor de la història ens permet confiar sense ser mai
empresonats per l'instant alegre o el moment crucificat.
Així doncs, podem caminar en el present prenyat d’eternitat
capbussats en una vida de pregària i compromís celebrat en comunitat. Però, en la meva pròpia soledat, per sentir
la suau remor de l’ombra de Déu, cal que senti el buit, que callin els propis
pensaments aduladors, que pugui veure el silenci, que pugui sentir la foscor i
així podré fugir de mi, encara que sigui esperant en va. Per quedar-me mut en
aquesta espera, que s'allargui, i encara que no vinguis, sé que estàs present
en aquest desig de Tu que has posat en mi. Com diria Thomas Merton:
"Jo no he de témer
aquella foscor en què, desitjant trobar-te, el meu desig no sembla
descobrir-te. Però si et desitjo, és que ja t'he trobat. Si t'estimo, és que Tu
estàs amb mi. Si clamo a Tu, és que Tu ja has escoltat la meva veu".
Ens cal però, viure-ho immersos en la brega de la comunitat
per experimentar que el nostre present ja participa de l’eternitat promesa.
Rufí Cerdan, 2 de juny de 2022.
