Independència i sostenibilitat ambiental

Aquest és el títol de la xerrada que faré avui a Navarcles.  En pocs dies és la segona vegada que participo en una xerrada a Navarcles. Fa uns dies vaig estar amb la Reme i el Jordi presentant la PAH i va anar molt be.
Em fa molta il·lusió fer-la perquè fa molt tems que no tracto aquests temes fora de l'àmbit acadèmic i professional.
La xerrada pretén situar Catalunya davant dels grans reptes mundials del 2050:

• demogràfics,
• del canvi climàtic i els seus efectes sobre els serveis ecosistèmics: aigua, sòl fèrtil, boscos, biodiversitat: infraestructura verda
• alimentari: el planeta dona per alimentar 12.000 milions però 4.000 passen gana i 
• de recursos: energia i materials

Col·locarem Catalunya front al mirall del que es projecta des de la Comissió Europea (l'estructura de funcionaris que pensa en termes de capitalisme industrial, més que en termes de capitalisme financer com ho fan els dirigents polítics) repassant els plantejaments del Full de ruta per a l'economia hipocarbònica 2050, per centrar-nos en l'anàlisi del sector energètic i de l'agroalimentari a Catalunya. És a dir, parlarem dels tres elements de l'apartat 7 del manifest per un Procés Constituent de Catalunya.
Farem servir les dades dels treballs preliminar del preparació del Pla Territorial General de Catalunya horitzó 2050, que vaig acumular durant un any fantàstic en el qual vaig treballar molt a gust amb en Juli Esteban. A ell el van jubilar, a mi em van enviar a la Catalunya Central i els treballs preparatoris han quedat en un calaix. El govern creu que no és necessari pensar en la Catalunya sostenible del 2050.
En el debat dels Procés Constituent, la qüestió de la sostenibilitat ens indica clarament que hem de fer un gir copernicà respecte de les polítiques sectorials practicades pels governs dels darrers anys en matèria eficiència energètica, mobilitat, biodiversitat, i sobirania alimentària. per assolir els reptes als quals ens enfrontem. Hem de fer-los fora, per canviar les regles dels joc democràtic, per la seva política social i per fer possible una Catalunya més justa i solidària  però també per subsistir com a poble solidari davant dels reptes globals.

Si voleu baixar-vos el document:
https://www.dropbox.com/s/6aegb3mghbmi2km/Independencia%20i%20sostenibilitat%20ambiental.ppt

Regadiu Viu

La fira Ecoviure, celebrada a Manresa del 5 al 7 d'octubre,  va tornar a batre rècord de públic i d'expositors (un centenar). En mig del desastre de les polítiques econòmiques que ens imposen, la esperançadora mostra de vitalitat la impulsen empreses i consumidors que creuen en l’únic futur possible, el de la sostenibilitat.

A la fira vaig se testimoni dels bons resultats assolits pel Projecte Bages, regió verda, on s’han enxarxat empreses i administracions per promoure l’economia verda a la Catalunya Central. Tan de bo tinguin suport i es pugui seguir amb el projecte.

Vaig gaudir d'allò més a la trobada sobre el regadiu de Manresa. La sala es va quedar petita fent costat a la bona feina de l’ERA (espai de recursos agroecològics) que va mostrar la feina feta amb els pagesos del regadiu (presents a la sala).

Les fotografies i el relat de les autores de la feina ens van mostrar els valors i el potencial d'aquest espai que és, en primer lloc, espai productiu, però també natura humanitzada, pulmó verd de Manresa, patrimoni històric i cultural completament viu i espai de lleure per al cos i per a l’esperit.

Queda encara molta feina per fer per tal que aquest regadiu doni de si tot el que podria fer per esdevenir una peça important en el nou model de l’economia sostenible on la producció agroalimentària de temporada i de proximitat és una de les bases de la nova economia.

És un be de Déu per Manresa i la comarca disposar de més de 400 hectàrees de regadiu protegides pel planejament municipal de Manresa i els plans territorials. I no seria possible si regants i administradors no haguessin portat a terme la tasca pacient de mantenir les infraestructures de reg (tot i les deficiències) des de fa tants segles.

Però no ens enganyem, el regadiu està lluny del seu potencial. A ple rendiment podria cobrir el 65% de la demanda anual de patates i hortalisses dels habitants de tota la comarca del Bages però la realitat d'avui dia és que no arriben a la dotzena les explotacions on els pagesos, amb molt d'esforç, viuen del que dóna el regadiu.

La major part del regadiu la ocupen paradoxalment els cultius cerealístics de secà, i per a la major part dels regants, l’ús agrari de les seves parcel·les és una activitat residual.  Si hi afegim que el 75% de les parcel·les tenen menys d'una hectàrea, ja ens podem fer una idea de com és aquest trencaclosques del regadiu manresà.

La manca de suport a les explotacions agràries familiars ha estat un dels problemes endèmics de les polítiques agràries de tots els colors en els darrers anys, que no han abordat, ni la protecció deguda als sòls agrícoles, ni els instruments per facilitar el cultiu i la tinença de la terra en unitats que facin les explotacions més viables per posar-les a disposició dels que voldrien treballar-les. Aquest és el repte més important a assolir per fer productiu el regadiu.

També hi ajudaria la millora del funcionament del sistema de reg amb l’execució dels projectes de millora de la xarxa de distribució que tenen els administradors del regadiu, amb la construcció de dipòsits que facilitarien l’aprofitament d'aquest recurs tan valuós.

D’altra banda, es convenient tenir en compte que l’aigua que circula per la xarxa del regadiu i que no entra als camps i que manté viva la biodiversitat del regadiu “no es perd”. La seva funció és imprescindible per al sistema hídric especialment per a la recàrrega de l’aqüífer . Aquest aqüífer, "Al·luvials de la Depressió central" ( protegit pel Decret 328/88) està sotmès a altes pressions que afecten el seu volum i el seu estat químic.  L'ACA considera imprescindible per a la seva salut el manteniment d'una recàrrega que ha estimat en 0,32 Hm³/any procedent dels sobrants i filtracions dels regadius.

Confiem que no prosperi la proposta de construir els dipòsits de gas de Balsareny amb aigua de la sèquia, perquè hi ha alternatives viables per fer-ho amb aigua depurada, i ens permetin mantenir viu el riu i el regadiu.

Economia solidària, necessitat i esperança

El trencament de la cohesió social no és un risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.

La darrera ignomínia perpetrada pels polítics populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.

La retirada de les polítiques socials genera dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les necessitats mínimes d’una vida digna.

Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que d’aquesta forma tindran assegurat el seu  trosset de pastis en el futur.

També cal considerar la hipòtesi que els governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema de poder que el perpetua.  

Però de fons hi ha dos elements desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.

Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa, resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la major deshumanització imaginable.

Cal prendre consciència que no és possible defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera, començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.  Els problemes ambientals planetaris en són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort (conjunta de la nostra espècie).

Els brots verds de l’economia solidària de la subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també donen aixades per conrear terres improductives[2].

Ja fa temps que sentim a parlar d’economia solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques (fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.

A Catalunya, hi ha persones que cerquen alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres projectes a través del Fòrum Social Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.

L’economia solidària de subsistència, nodrida amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una forma més humana.

Ara, compartint l’immens dolor de la marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.

Per la seva banda, els que impulsen l’economia alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball (com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat. Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.

Creiem que aquest és el camí que convergeix cap al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració de la LXIX Assemblea  general de Cáritas Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant per aquest calvari social.

Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les mans dels usurers.

Aquest trànsit, indubtablement pacífic però mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.

Aquells grups i partits que aspiren a liderar els canvis del model de desenvolupament,  han de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de construir realitats esperançadores d’un altre món possible.

---

[1] Zigmunt Bauman, El tiempo apremia (2010)

[2] Exemples. La Plataforma de sor Lucia a Manresa, Càritas (a Vic i a Manresa), Conreu Sereny amb Càritas a Badalona, els aturats al Baix Llobregat que volen conrear terrenys a Gavà.

Terres abandonades i aturats que passen gana

“Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà... Prengué una copa, digué l’acció de gracies, els la donà i en begueren tots.” La litúrgia catòlica, com altres rituals de les més diverses espiritualitats religioses o laiques, conviden a prendre consciència, cada cop que mengem, d’un immens regal que hem rebut de la natura, que fa possible la vida dels humans i pel qual ens hem de sentir profundament agraïts.

Ens alimentem i som vius perquè el sol, l’aire, la terra l’aigua són dons gratuïts (que els humans hem privatitzat) que ens recorden la fragilitat de la nostra condició biològica, el nostre lligam amb la natura, de la qual depenem completament, encara que la nostra actual civilització sembli entestada en ignorar-ho.

Els pagesos, després de mil·lennis de pacient aprenentatge, coneixen les tècniques per treure el major profit d’aquests dons i han fet possible el creixement excepcional de l’espècie humana.

Treballar la terra és una feina dura, avui poc valorada perquè el mercat no paga el preu just de tant esforç. Si comptem les hores de feina a ple sol que calen per poder omplir la cistella de verdures, fruites, patates i llegums, i les comparem amb els diners que hem pagat al supermercat, ens passaran les ganes de fer de pagès.

L’economia mundialitzada, parcialment desregulada en benefici dels països rics, ha propiciat un comerç injust d’aliments, perquè els preus rebentats que fan la competència als productes locals provenen de procediments violents d’apropiació de la terra, de treball mal pagat, de tècniques agrícoles no tolerades al primer món, de rebaixes fiscals  i de subvencions de les administracions a les gran empreses que controlen l’agronegoci. En aquest article “Soja, vuelta i vuelta” Gustavo Duch ens explica que la multinacional Campofrio ha rebut 2,5 Milions d’euros de la Política Agrària Comunitària. Un bon premi per contribuir a deteriorar la salut i els hàbits alimentaris de la població.

Els cultius intensius obtenen majors rendiments econòmics forçant la ruptura de la dinàmica natural de les plantes i el medi que les envolta, provocant uns impactes (pesticides, fertilitzants, alteracions genètiques) que tenen uns efectes externs (exhauriment de combustibles fòssils, contaminació, marginació social, alteracions de la salut) que no compten entre els seus costos de producció. A la llarga, cadascú de nosaltres, amb la nostra salut i amb els nostres impostos, paguem molt cars els beneficis de les gran companyies de l’agronegoci.

En aquestes condicions de tracte desigual i de preus “dopats”, és lògic que sigui difícil mantenir les explotacions familiars agràries, que són la base de l’estructura agrària del nostre país i la garantia de conservació dels valors ambientals del nostre territori.

El 2060 a Catalunya no quedaria un sol pagès, si es continua amb la tendència dels darrers decennis. És evident que cal fer accions decidides perquè això no passi. Un acurat estudi [1] ens diu que cal renovar la base social pagesa, que no n’hi ha prou amb els fills de pagesos que decideixen continuar, i que al camp català es necessiten pagesos nouvinguts, no només com a jornalers, sinó per fer-se càrrec de les explotacions agràries.

Treballar la terra en condicions dignes, pot ser una feina personalment molt gratificant i segons molts indicis, un sector on l’impacte de la crisi es pot resistir millor. De fet, hi ha sectors agraris, com el de l’agricultura ecològica, que malgrat la manca de suport institucional, no paren de créixer. Això si, malauradament, es dediquen sobre tot a l’exportació. Tor un repte per a fer créixer el consum de productes agraris de proximitat.

De ben segur, molts treballadors aturats estarien disposats a treballar al camp, a pesar de ser una feina mal pagada, quan han de parar la ma per rebre les patates que alimenten la seva família.

En aquest context constatem un fet escandalós: Hi ha terres fèrtils abandonades o infrautilitzades. Al parc agrari del Baix Llobregat, són 200 Ha (de les quals 60 van ser adquirides per Iquea per a una frustrada operació especulativa de requalificació urbanística). Podem constatar exemples com aquest en altres regadius periurbans de certa entitat, com per exemple a Manresa, on un estudi de la Universitat de Lleida del 2010, va posar de relleu que la major part de la superfície de regadiu es dedica al cereal de secà i que un percentatge molt elevat és actualment improductiu. Algunes d’aquestes terres són de l’església o de titularitat pública.

En comptes de protegir i aprofitar aquest recurs estratègic que és el sòl agrícola, el nostre govern està disposat a regalar-lo als especuladors del projecte Eurovegas que prometen diner fàcil, per a uns pocs, que segur que portaria més misèria i degradació per a molts.

Davant de la passivitat de l’acció pública, un cop més, hi ha iniciatives de la societat civil, que malden per abordar les possibilitats que ofereix el treball de la terra com a mitjà per a guanyar-se la supervivència y emprendre una vida professional digna.

En són exemple, projectes com els que impulsa Càritas Manresa (projecte horts) o Càritas de Badalona amb altres entitats (Conreu Sereny), que han de superar molts obstacles, des de la disponibilitat de les terres fins a costejar els processos formatius i d’acompanyament per tal d’aconseguir l’autonomia dels nous pagesos.

Malgrat la modèstia dels seus objectius immediats, aquests projectes són llevat de transformació social profunda que “van més enllà de les seves pretensions instrumentals deixant traslluir processos de personalització, humanització i alliberament...Pretenen constitur-se en mirall que mostri que és possible construir, en un altre món, una altra persona i altres relacions”[2].

---

[1] Neus Monllor 2011. Tesi doctoral: Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial.

[2] Model d’Acció Social de Càritas, pàgina 23.

Remenar contenidors i remoure consciències

Les  ONG i entitats d’assistència també han sofert les retallades encara que cada dia tenen més demandes i es veuen impotents per atendre-les.

No cal donar dades, els que remenen contenidors els veiem cada dia, no fan festa ni el dia de Pasqua, perquè segurament esperen aquesta data per trobar més bona collita.

Però un projecte faraònic com el del reg del canal Segarra Garrigues té assegurat el finançament d’una obra que costa 1.500 milions d’euros. Ho deia el dimecres sant a primera plana el diari La Mañana.

Els beneficiaris potencials del canal, que es segueix construint sense parar, són tan sols 17.000 propietaris. El seu benefici immediat és que les seves terres de secà poden multiplicar per 10 vegades el seu valor.

Es podran incrementar la superfície de regadius de fruiters tot i que alguns anys el mercat està saturat. L'any passat hi va haver bona collita i per tal de no abaixar el preu, es van llençar 12.000 tones, un cop ja s'havien omplert els estocs de sucs de fruita pels bancs d’aliments. Aquesta despesa dels sucs la va pagar en bona part la UE.

Malgrat tot, connectar-se al regadiu els propietaris consideren que és car i en molts sectors de reg no ho deuen veure clar perquè no s’hi apunten ni el 50%. Per tal que no es posi en evidència el fracàs del projecte, el govern els abaixa el preu de l’aigua encara que l’Agència Catalana de l’Aigua estigui en fallida i els consumidors domèstics ens apugin molt el rebut (segurament és just pagar el que costa el servei domèstic i s’havia d’haver fet molt abans).

Així, quina és la justificació d’aquesta obra, que quan estigui finalitzada probablement molts anys no disposarà d’aigua suficient per tota la superfície regable a causa del canvi climàtic?.

A part del negoci de la pròpia construcció del canal, que compta amb tants suports socials i polítics com l’aeroport d’Alguaire -convé recordar que aquest projecte es va començar a tramitar el 2000- alguns anys es podran assegurar algunes collites d’olives o ametlles, però la major part de les expectatives estan en produir, a més de fruites, menjar per als porcs: blat de moro i possiblement altres oleaginoses.

Ara els porcs mengen sobre tot, soja que importem en unes quantitats impressionats (més de 3 milions de tones any) de Sudamèrica. Però el preu és i creixent i incert en un mercat totalment controlat per unes poques corporacions transnacionals i fortament depenent del petroli que és imprescindible per produir-la, processar-la i transportar-la des de tan lluny.

A Catalunya produïm cinc vegades més de carn que la que mengem, per a una indústria agroalimentària que te aproximadament els mateixos treballadors ocupats que els pagesos dedicats a les explotacions agràries, però que dóna molts més beneficis als propietaris i als controladors de les darreres baules de la cadena.

La base social productiva agrària és totalment depenent d’aquest sistema agroalimentari que no deixa valor afegit als pagesos, i aquesta és una de les febleses més importants del camp català  i una de les causes de que cada dia quedin menys pagesos a casa nostra.

Aquest negoci de l’exportació de carn te un futur molt incert en un escenari de creixement constant de preus del petroli i d’aquestes matèries primeres, entre altres coses, perquè cada any es es multipliquen els nous consumidors de carn dels països emergents.

Algú podria pensar que, encara que sigui socialment injust i ambientalment insostenible, aquest sistema és bo per al país perquè ens permet gaudir dels beneficis de la exportació. Fals, perquè Catalunya importa molt més del que exporta en productes agraris i agroalimentaris (el dèficit comercial del sector és de l’ordre de 2.000 milions d’€ anuals).

No és estrany doncs que la UE, estigui molt preocupada i demani als estats que facin esforços per canviar de model, i no tan sols canviant els hàbits alimentaris per menjar menys carn, sinó per caminar cap a la sobirania alimentària.

A Catalunya ho tenim francament malament. En aquest moments els càlculs teòrics ens diuen que tindríem, matemàticament parlant, terra justeta (comptant el secà i el regadiu) per produir els nostres propis aliments. Els països europeus que fa temps que estan preocupats per la sobirania alimentària, treballen perquè la terra disponible sigui fins a dues o tres vegades la teòricament imprescindible.

Però és evident que la protecció i la millora del sòl agrícola no és una prioritat d’aquest govern, que està disposat a convertir centenars d’hectàrees del millor regadiu del Baix Llobregat en casinos, camps de golf i urbanitzacions per a super-rics.

Però el més greu de tot és que quan ens adonem que cal canviar radicalment les polítiques agràries i afavorir l’agricultura ecològica i el consum de productes de proximitat, potser ja no tindrem pagesos.

Mentrestant, les organitzacions assistencials tenen merescudes les lloances i els reconeixements, però farien un be més gran al país i als principis que diuen (diem) professar si fossin (fóssim) més contundents en la denúncia de les causes i menys còmplices del sistema que incrementa la pobresa i la fam.

Desprès d'aquest estiu, els mateixos problemes i tres velles respostes: Justícia, austeritat, solidaritat.

Aquest any, que no hem tingut gaires incendis, ens han tingut entretinguts tot l'estiu pendents dels capricis del "mercat" assistint al vergonyós espectacle de contemplar els nostres dirigents ballant al so de la música que continuen tocant els especuladors. Mentre tant,  hem vist esclatar els brots dramàtics dels problemes creats amb la crisi ambiental (que inclou la fam i les calamitats ambientals que pateixen molt més els desheretats, per exemple a l'est d'Africa), i que ha estat generada per la cobdícia dels privilegiats i alimentada per l'individualisme i el consumisme dels beneficiats al primer món. 

Quan es veu a venir que els efectes del canvi climàtic són irreversibles i que poden afectar els privilegis dels benestants, els poderosos especuladors, que no les tenen totes en els mercats financers, continuen enderiats en assegurar-se els monopolis a futur i estenen la seva cobdícia desplegant el control especulatiu sobre les matèries primeres, els aliments i les terres de cultiu. La injustícia radical que ha generat el problema, provoca més injustícia en el repartiment de les conseqüències i de les polítiques que es practiquen per mitigar-lo, que ara es manifesta d'una forma més evident en accentuar també l'empobriment dels desfavorits del primer món.

Fa dies que obro la meva mirada en intentar copsar els orígens de la crisi alimentària, la crisi ambiental i la crisi econòmica i comprovo que tenen la mateixa causa i semblants repercussions arreu del planeta. També fa dies que estudio quines són les polítiques que està impulsant i preparant la Unió Europea per lluitar contra el canvi climàtic, a través de les comunicacions de la Comissió al Parlament i al Consell que coincideixen plenament amb les passes donades pels tres països que marquen la pauta d’aquest full de ruta (Regne Unit, França i Alemanya) en una direcció que en diuen la transició cap a l'economia hipocarbònica. És la darrera esperança d'actualitzar el desenvolupament en format sostenible, que podria resultar creïble si en comptes de quedar-se en la revisió de les formes (l’eficiència energètica) apuntés a la qüestió de fons: el canvi de model del desenvolupament consumista que promet la felicitat amb l’acumulació de bens superflus.

Mentre tant, a casa nostra (no hi ha distincions entre més enllà i més ençà de l'Ebre), els nostres dirigents ni s'han llegit el full de ruta europeu (que exigeix molta despesa pública per fer possible la transició a l’economia verda) i continuen entestats en la reducció de les despeses de la solidaritat social, de la salut i de l'ensenyament, protegint les butxaques dels rics perquè quan estiguin prou confiats en la seguretat dels beneficis ens deixin anar algunes engrunes per reactivar la mateixa vella economia del consumisme ineficient.

El nostre benvolgut Ramon Folch¹, que amb una gran clarividència constata que les receptes que ens apliquen són més del mateix problema, confia que el canvi arribarà de la ma d’una “neoaristocràcia sostenibilista, hereva dels valors grecs, de la ideologia il·lustrada i de la meritocràcia burgesa” i crida la complicitat dels emprenedors del sostenibilisme postindustrial per canviar el rumb del nostre vaixell, orsant, a pesar dels vents contraris, en un mar de mediocritat.

Si no ens afegim amb prestesa a les polítiques d'estalvi energètic, pel que fa a la reducció del metabilisme energètic de la ciutat, la despesa en combustibles fòssils del transport, i la reducció dels inputs energètics de la nostra economia productiva en sectors clau com ara l'agricultura, els problemes estructurals que avui pateixen més els aturats i els condemnats al treball precari, de ben segur que s'agreujaran.

Jo, que no sóc volterià, a diferència de Ramon Folch, agraeixo la seva capacitat d'il·lustrar-nos, i sincerament li desitjo sort en la seva crida al complot sostenibilista, però per si de cas malauradament no tingués èxit, ens cal mentalització per entomar uns temps encara pitjors per als desnonats, i per als desheretats dels seus propis recursos, per a les víctimes de la ineficiència mundialitzada i per als condemnats a la misèria aquí a casa nostra. I és per això que crec que el signe dels temps que ens caldrà afrontar està marcat per aquestes tres velles paraules: justícia, austeritat, solidaritat, entomades per una nova multitud global i local, capaç de generar un nou ordre de les coses. 

Justícia per retornar el control dels recursos als pobles que els són espoliats, i que poden ser la garantia de la seva subsistència i la millor forma de fer front als greus impactes del canvi climàtic que ja tenen al damunt. Impactes que només podrem mitgar amb austeritat i més solidaritat. Justícia per exigir responsabilitats proporcionals als guanys immorals obtinguts pels especuladors i als perjudicis causats. Justícia per descavalcar del poder antidemocràtic els qui, des dels governs i des de les institucions financeres, provoquen i sostenen les crisis ambiental, alimentària i econòmica que accentua els seus efectes sobre els pobres. Justícia per reclamar que paguin més els que més tenen i els que més contaminen, en comptes de sacralitzar constitucionalment el desmantellament dels drets humans elementals pels quals han lluitat tantes generacions que ens han precedit. Justícia per reclamar els canvis imprescindibles en les pautes de consum per fer disminuir la petjada ecològica global del model de desenvolupament que provoca l'esgotament dels recursos, i justícia, austeritat i solidaritat per reclamar el repartiment més just de les penúries que s'acosten de forma inexorable.

Austeritat per anar construint un nova forma de concebre una vida on l'experiència de la felicitat estigui desacoblada del consum il·limitat. L’austeritat compartida és una de les divises del que en diuen decreixement², tal com podem veure en nombrosos escrits i també en experiències pràctiques que van creixent arreu, com les xarxes per la transició creades per “la comunitat per fer front al canvi climàtic, a l’esgotament dels combustibles fòssils i a la contracció econòmica”. Ignoro si aquests postulats seran la base teòrica d’una alternativa global, que, al meu entendre no hauria de prescindir de la política institucional encara que sigui legítim i necessari que es lluiti per la regeneració de la desacreditada praxi democràtica actual. En qualsevol cas, potser val més que ens preparem de grat per a un futur amb menys recursos, practicant l’austeritat, conscients que ja hem consumit amb escreix la nostra part del pastís, abans que ens toqui barallar-nos per la misèria imposada per la força de l’embut.

I solidaritat, que serà imprescindible per fer front a les conseqüències de la creixent injustícia amb els més desfavorits.

Viure en xarxa aquesta triple experiència dels valors de la solidaritat, l’austeritat i la justícia, és també la via per construir una nova governança local i global per fer possible l'únic futur viable: el del repartiment equitatiu dels recursos que la creació ha posat a disposició d'aquesta humanitat. Perquè seguim entestats en voler formar part d’una humanitat més humana.

1 La quimera de créixer, La magrana, maig 2011. Lectura que, per suposat, recomano fefaentment.

2 A les llibreries es poden trobar forces llibres que tracten el decreixement, a més dels signats per un dels seus principals mentors, Serge Latouche, jo recomano aquest redactat a tres per Denis Bayon, Fabrice Flipo, François Schneider: Decrecimiento, 10 preguntas para comprenderlo y debatirlo. El viejo topo. 2011.

Un balanç de la meva experiència a l'Oficina d'Avaluació Ambiental

Ser més persones per cuidar millor del territori

Un geògraf com jo que no s’orienta gaire be, necessita als altres per saber per on ha d’anar i jo he tingut la gran sort de comptar amb moltes persones per fer el camí que ens van encomanar de vetllar per l’avaluació ambiental dels plans els programes i els projectes que conformen la fesomia del nostre país.

Vam començar a les palpentes però hem pogut comptar amb l’ajuda de moltes persones amb les quals ara m’agradaria compartir una part de les lliçons apreses.

La primera ha estat adonar-nos que en la resolució dels problemes ambientals, són tantes les incerteses que necessitem decidir entre tots per equivocar-nos menys.

Cadascú, persones, grups, empreses, institucions que participem en les decisions que afecten el territori tenim interessos i valors que posem en joc en el procés de decisió. A nosaltres com empleats públics ens toca ajudar a posar damunt de la taula els interessos generals i especialment un dels més valorats: la sostenibilitat.

               Algunes lliçons apreses

A força d’intervenir en l’avaluació dels plans territorials, dels plans urbanístics i dels plans sectorials (mobilitat, transports, aigua, agricultura, energia, turisme, equipaments comercials, residus, biodiversitat...)  i també del projectes que transformen el territori (carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, parcs eòlics, regadius...) hem aprés que totes les decisions estan connectades, i que no podem actuar localment sense pensar globalment ni actuar globalment sense tenir en compte els actors locals. Per a un geògraf que no es capaç d’especialitzar-se en res perquè li interessa tot el que tingui a veure amb la humanitat i el seu vaixell, és un veritable privilegi contemplar aquest impressionant tauler de joc del territori.

Vista la nostra realitat territorial des de la perspectiva de l’oficina d’avaluació ambiental ens adonem que tenim un país fantàstic, enormement divers en les manifestacions de la vida i amb un  gran catàleg de relacions adaptatives entre persones i medi que són la base de la nostra riquesa cultural i del valuós patrimoni natural que hem heretat.

En només set anys ens hem adonat que els canvis són ràpids i de molta intensitat, que desconeixem bona part dels efectes reals, perquè aquests són sinèrgics i acumulatius i es projecten molt més enllà de l'àmbit concret d'una actuació.

Junts hem aprés que la millora de la sostenibilitat ambiental de les decisions que es prenen a casa nostra no eren competència exclusiva de la cinquantena de professionals que treballem junts en aquesta oficina. Ara sabem que el millor indicador de la feina ben feta és l’assumpció de la responsabilitat ambiental del promotor d’un pla o projecte, si és possible, des de l’inici de la seva concepció. Tenim molts bons exemples de professionals, d’amics que així ho han fet i ens han ajudat a perseverar en aquesta direcció. També hem aprés que, si estimulem una participació social efectiva, ens donem la oportunitat de fer créixer la nostra responsabilitat ambiental com persones, com grups i com institucions. El debat obert és necessari per contraposar els interessos legítims de les parts amb l’interès general. I així anar prenent consciència que, a mig termini, defensar l’interès general ens incumbeix a tots. En aquest camí hem constatat que hi ha persones, grups i institucions que contraposen la defensa de la identitat local als interessos generals, però també hem conegut grups molt actius que ens ensenyen a incorporar els interessos generals en les seves justes reivindicacions locals. Altres vegades han estat les institucions supranacionals les que ens han ajudat a veure en les nostres decisions efectes ambientals amb perspectives més generals[1].

El més important de tot el que hem aprés és que amb un conjunt de decisions aparentment positives per als nostres interessos personals i col·lectius i que ens han premés assolir el nivell de confort que tenim al nostre país, estem contribuint en una mesura desproporcionada al canvi climàtic i a l’esgotament dels recursos naturals. Decidir on construïm una nova promoció d’habitatges, un polígon industrial, o una zona comercial, no afecta tan sols el sòl que ocupa físicament cada actuació. Afecta a la mobilitat de persones i mercaderies i d’aquesta decisió també dependrà el futur consum d’energia, en incrementar la generació dels gasos de l’efecte hivernacle i el creixement de la contaminació. Els que promouen aquestes decisions estan convençuts que ho fan per d’interès general, per crear riquesa i llocs de treball, i així augmentar el benestar i la qualitat de vida de la nostra societat. Però el resultat acumulat de totes aquestes decisions locals benintencionades és que s’acceleren els problemes ambientals globals.

   Els efectes globals de les decisions locals

Hem observat que cada dia tenim més evidències d’aquesta interdependència i de la gravetat del problema del canvi climàtic. Però també ens adonem que la majoria dels que intervenen en questes decisions pensen que aquest problema no els incumbeix. És percep el canvi climàtic com una amenaça futura d’increment del nivell del mar que és llunyana per Europa i per a casa nostra, un problema que hauran de resoldre entre ells els grans mandataris mundials.

No obstant, si eixamplem l’abast de la nostra mirada ens adonarem que el canvi climàtic és ja una crua realitat per a moltes persones que pateixen la desertificació de les seves terres agrícoles, per a molts pobles que han patit les conseqüències de les inundacions i altres catàstrofes accelerades pel canvi climàtic que han deixat a milions de persones sense llar[2].

Els efectes locals de les decisions globals

Quan hem avaluat el nostre model agrícola que es proposa regar grans extensions de terrenys de secà, que avui són el cau d’una gran biodiversitat, ens adonem que aquestes terres es volen dedicar especialment al cultiu de grans que demanda una indústria agroalimentària catalana dedicada a la exportació de carn. I sabem que per més que reguem totes les terres a les quals es pugui fer arribar l’aigua, aquesta indústria continuarà necessitant soja que es produeix en terrenys d’ultramar que ara es destinen a monocultius per les corporacions transnacionals, en terres que han estat arrabassades a camperols que han acabat engruixint les legions de milions de persones famolenques[3].

Quan hem avaluat el nostre sistema energètic ens hem adonat que mentre no para de créixer la nostra demanda d'energia, s’incrementa la gran dependència del petroli i ens col·loca en entre el club de països occidentals que extorsionen els recursos dels pobles marginats en països que els necessitarien per sortir de la misèria i els nostres dirigents ho fan mantenint en el poder règims corruptes que durant dècades els asseguren el subministrament amb una estabilitat política aconseguida a base l’explotació, la repressió i la tortura amb unes formes de govern dictatorial que són totalment contraries als nostres ideals democràtics occidentals[4].

                   Els grans reptes globals

Si els països occidentals no contenim les nostres pautes de consum de recursos i d’energia, no podem exigir que ho facin els països emergents on milions de persones esperen accedir als mínims de confort que nosaltres vam assolir ja fa unes dècades, tot i que malauradament, el malbaratament de recursos al nostre primer mon no sembla que ens ha dut la felicitat personal. Ens cal trobar unes noves pautes de vida ordenades segons una nova escala de valors on gaudim del benestar amb un millor repartiment de la riquesa, amb major justícia social i espai per a la solidaritat. La sortida de la crisi no ha de ser pel camí de l’increment de les diferències socials perquè ens aboca directament a l’agudització de les crisis ambientals i alimentàries i a l’escalada de la violència pel control de recursos, que de retruc, augmentarà la despesa pública en la indústria militar, quan la necessitem per la satisfacció de les necessitats bàsiques dels més desfavorits.

Ètica de la responsabilitat per afrontar els nostres reptes locals

Per millorar la sostenibilitat del nostre país hem de fer créixer la responsabilitat ambiental de tots i cadascun dels actors que intervenim en les decisions.

La responsabilitat de cadascú es proporcional al nostre paper i a la incidència ambiental de les decisions. Tenim responsabilitat com a consumidors d’habitatges, de productes alimentaris, de productes sumptuosos, com a usuaris dels mitjans de transport individuals i col·lectius, en la mida en la que contribuïm al creixement d’un sistema que ens pot portar al desastre.

Tenen responsabilitat ambiental els promotors de les decisions relatives als plans i als projectes amb incidència ambiental, i els responsables de les administracions concernides Però tenen molta més gran responsabilitat els que més beneficiats resulten del sistema. Tenen grans responsabilitats les empreses que estimulen el consum i la publicitat enganyosa que promet la felicitat (anunci de 125 anys de la Coca-Cola), i molt més les corporacions que són inductores de les grans injustícies pel control dels recursos, amb la complicitat dels governs, que en molts casos no dubten a servir-se de mitjans antidemocràtics i en alguns casos criminals.

Tenen molta més responsabilitat els que s’han atorgat privilegis i sous astronòmics en les grans empreses, i els governants que ho permeten convertint la cobdícia en norma moral indiscutible. Tenen grans responsabilitats els que permeten que es protegeixin als causants dels grans desastres financers apuntalant els bancs i els banquers amb els diners públics que ara ens escatimen a base de retallades socials.

 La consciència global en el compromís ètic per a l’acció local

Però podem recórrer plegats un camí de redreçament, un camí de rearmament moral que requereix, en primer lloc prendre consciència que les injustícies socials planetàries són l’altre cara dels problemes ambientals perquè la fam i la pobresa són causades per grans atemptats ecològics i al mateix temps causa de l’acceleració de la destrucció del medi i els recursos. Si no actuem ràpid contra el canvi climàtic seguiran augmentant les legions dels seus damnificats.

Però el creixement de la consciència ambiental reivindicativa no serà suficient per assolir els grans reptes ambientals que tenim davant i que afectaran, sens dubte, a les nostres formes de vida i de consum actuals. Ens cal cultivar una nova sensibilitat. Les ecofeministes ho formulen com “tenir cura”, és a dir, cuidar[5]. Una sensibilitat que es pot adquirir “posant-nos en les sabates” de l’altre quan es tracta de persones afectades per les nostres decisions, per llunyanes que siguin. Un sentiment de tenir cura que podem fer extensiu al conjunt dels éssers vius que viatgen en el nostre vaixell i que comparteixen el mateix misteri de la vida del qual també gaudim els humans. Un sentiment que ha d’estar amarat de reconciliació amb la dimensió biològica de la nostra naturalesa humana per experimentar la satisfacció de contribuir a la recuperació de Gaia. Els promotors de la Carta de la Terra, tenen aquesta mateixa convicció. Ens podem sentir protagonistes del redreçament i gaudir amb l’experiència del sentiment de solidaritat amb els beneficiats per les nostres petites renúncies, que serem nosaltres mateixos en assegurar-nos a tots un futur més saludable.

La gran tasca per avançar en aquesta direcció és guanyar còmplices, i podem fer-ho cercant en els altres companys de viatge, en les decisions que ens afecten, la seva part de veritat que ens ajudarà a construir la veritat col·lectiva. Ens caldrà ser subtils en la identificació dels interessos legítims i hàbils en posar en valor les actituds que ens acostin a la resolució de la decisió que maximitzi els guanys col·lectius. Com a professionals que tenim cura del medi ambient ens haurem d’esforçar en identificar i calibrar els efectes sobre el medi, els directes i evidents i els diferits però que poden arribar a ser molt més importants.

Com actors implicats en les decisions ambientals i com a ciutadans, tenim un paper molt important per enfortir la consciència ambiental col·lectiva en les decisions que ens afecten enfortint la democràcia real i contribuint a la implicació dels nostres governants. Es tracta, en definitiva, d'ajudar-nos a ser  més persones per construir una humanitat més humana.

Nosaltres donem fe que aquesta via és factible, ho hem constatat en la nostra feina a l’oficina d’avaluació ambiental que ha estat una gran experiència vital que ens marcarà per sempre, i ha estat possible perquè ens estimem la feina i ens estimem fent aquest feina.

Rufí Cerdan, 6 de maig de 2011.

[1] Albert Cortina ens fa veure el valor de la incorporació del concepte de responsabilitat ètica ambiental, formulat per Hans Jonas el 1995, en les decisions territorials en el seu treball: Nova cultura del territori i ètica del paisatge. Nº 17 dels documents de recerca del CADS.

[2]  En una carta del IASC (Inter Agenci Standing Comité) signada pels 18 representants de les agències internacionals que aglutinen els esforços mundials per respondre als desastres, dirigida a Ivo de Boer, Secretari executiu de la Convenció Marc  de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic, datada el 30 d'abril de 2009, abans de la Conferència de Copenhague, els signataris es lamentaven que la conferència no afrontava les necessitats de l'adaptació urgent al canvi climàtic, li exposaven les xifres de l'increment dels desastres ocorreguts en les dues últimes dècades que es resumien així: S'ha incrementat el nombre de desastres anuals de 200 a 400, dels quals set de cada deu es relacionen directament amb el canvi climàtic. El nombre de persones afectades s'ha triplicat en la passada dècada, en un nombre de 211 milions de persones directament afectades cada any, que representen cinc vegades més que el nombre de persones afectades per conflictes en el mateix període. Els seus costos s'han incrementat de l'ordre de 83 mil milions de dòlars per any.

[3] Més detalls en el llibre de Gustavo Duch: Lo que hay que tragar. Lince 2010, i nº 171 de Quaderns de Cristianisme i Justícia “ L'agroindústria sota sospita”.

[4]  La complicitat del govern d'Espanya ajuda a mantenir en el poder al dictador Teodoro Obiang Nguema (actual president de torn de la Unió Africana que ha donat suporta a Gadafi) que porta 32 anys venent el petroli de Guinea Equatorial a empreses com REPSOL.

[5] Del llibre de Lucia Ramon, Queremos el pan y las rosas. Editorial HOAC 2011.

---