La societat civil contra la banca

“Però el més bell de tots els dubtes, és quan els dèbils indecisos alcen el cap i ja no creuen més en la força dels seus opressors”.

Aquesta frase de Berthold Brecht es va fent realitat dia a dia entre els integrants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC), ja siguin, afectats o “solidaris” com s’anomena a la major part dels integrants d'aquesta heterogènia família.

Els afectats arriben a l’assemblea corpresos, seuen en una racó en una incòmoda cadira de fusta i no es treuen la jaqueta perquè al local fa fred. Escolten pacientment un llarg ordre del dia en el qual es parla d'una feina de coordinació que resulta feixuga mentre el seu cap no para de donar voltes al drama de la seva vida.

“Ara parlarem dels casos”. Finalment arriba el torn del darrer punt de l’ordre del dia. Es fa un silenci pesant, imprescindible perquè els afectats parlen fluixet. Resulta molt difícil despullar-se davant de més de cinquanta desconeguts.

• “Sense feina no puc fer front als pagaments. M’ofereixen rebaixar la quota però s’estan incrementant els interessos. No hi veig cap sortida.
• Em sento maltractada, em culpabilitzen pel que vaig signar, quan llavors tot eren cares amables, facilitats i empentetes per signar. Em deien “Si et quedessis sense feina, no et preocupis, dos anys de carència”. Ara els interessos són una muntanya, i amenacen amb quedar-se amb la casa de la meva mare. Estic disposada a perdre tot els que els hi he donat, totes les millores que he fet en el pis, però que em deixin en pau, que s’acabi per sempre aquest deute que em destrossarà la vida.
• Al banc em van dir, “pagui el que pugui”. Ens ho trèiem de menjar però els donàvem cada mes un 80% de la quota. Després de dos anys, ara m’adono que tots aquests diners els he regalat al banc perquè si no la pago tota, segons els contractes hipotecaris, no donen per vàlida cap quantitat sinó es cobreix el 100% de la quota.
• A la meva família, la dona i els dos fills, ens han portat de regal de reis una ordre de desnonament per al dia 7 de gener.

La resposta sona contundent a l’assemblea: “Aquell dia no us faran fora, si no s’atura abans, hi serem tots”.

Aquesta història ha tingut èxit fins a dia d'avui en 505 desnonaments aturats per la PAH arreu de l’estat, tan sols una petita part dels més de 400 desnonament diaris.

És una lluita titànica, malgrat que tan sols es lluita pel dret elemental de tenir una segona oportunitat, el de cancel·lar el deute per als que no poden pagar per causes alienes a la seva voluntat i per fer efectiu el dret constitucional de tenir un habitatge a un preu raonable, que no superi el 30% dels ingressos.

Però la brutalitat del sistema capitalista financer, que a Espanya presenta la més cruel de les seves cares, la converteix en una lluita revolucionària. Un lluita que està generant adhesions incondicionals, com ho demostra el fet que en quatre anys les PAH estan presents a 16 comunitats autònomes i 90 localitats (34 de les quals són a  Catalunya) i cada cop compta amb una major reconeixement social i des diversos estaments des de jutges fins a policies.

Hi ha molta gent patint fins al límit. Es van sumant en un macabre comptador els suïcidis de les persones que no poden resistir més. Però aquestes morts no pesen sobre cap consciència, no dimiteixen ni banquers enriquits, ni polítics còmplices dels partits majoritaris, que segueixen boicotejant les propostes assenyades per aprovar una llei de dació en pagament.

Però també hem de dir que són molts els afectats que expliquen que van arribar creient-se culpables, i s’han adonat que són les víctimes, i ara es senten alliberats i continuen desplegant la seva acció solidària dins la PAH. Ells i els solidaris senten que la seva vida pren un altre sentit perquè no creuen que els seus opressors siguin invencibles. La veritat, la justícia i la raó està de la seva part.

Mirant un pessebre, em ve al cap que tenen algú més de la seva part. Un fulletó de Càritas que s’ha fet per sensibilitzar sobre el greu problema de l’habitatge, recorda unes paraules de l’evangeli de Lluc “ i el posaren en una menjadora perquè no trobaren lloc a l’hostal”. Si Déu va fer nàixer el seu fill Jesús en una menjadora, aquest Jesús és el patró dels desnonats.

Es constitueix la PAHC del Bages

Més 50 persones reunides en assemblea al local de l'Ateneu Popular La Sèquia van constituir la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques i la Crisi del Bages el diumenge 2 de desembre.
La convocatòria es va fer a la xerrada de Pau Llonch, membre de la PAHC de Sabadell, que va omplir la sala de reunions el dia abans, dissabte, dia de la inauguració del nou local ocupat de l'Ateneu.
Entre els assistents hi havia afectats de diversos municipis de la comarca, alguns dels quals ja aportaven l'experiència de la seva participació en altres plataformes d'afectats com la de Sabadell o la d'Igualada. També hi van dir la seva afectats de Sant Salvador de Guardiola que ja van començar  fa temps una plataforma i que ara veuen més possibilitats d'ampliar el ressò i la solidaritat de la seva lluita.
La raó fonamental de l'existència de la plataforma és exercir una lluita solidària que pressioni als bancs per intentar aconseguir la dació en pagament del l'habitatge, cancel·lant el deute i obtenint un lloguer social. Aquests objectius són molt difícils d'aconseguir perquè el marc legislatiu d'Espanya és el més injust d'Europa, fins al punt que ha provocat la protesta d'una part significativa de jutges que han denunciat, fins i tot als tribunals europeus, la absoluta indefensió dels afectats davant del sistema financer.
La plataforma, integrada per afectats i solidaris, tot i que treballa per la recuperació de la dignitat de les víctimes, no vol ser un grup assistencial. Una opció que, d'alta banda des del punt de vista jurídic, no és efectiva per la perversió del sistema que no permet de defensa de les persones que no poden pagar una hipoteca i que a sobre, els imposa els costos exorbitats del procediment d'execució hipotecària. L'experiència de les altres plataformes demostra que la única via per obtenir algunes victòries és una lluita decidida de denúncia contra els bancs que es queden l'habitatge i imposen un deute que "no podré pagar ni amb el salari embargat d'unes quantes vides" com va dir una de les afectades.
A la propera trobada, la setmana vinent, s'espera la participació de més afectats i solidaris per organitzar-se en diverses comissions.
La plataforma treballarà per exercir la solidaritat, compartint el compromís de tots els integrants per canviar la situació estructuralment injusta generada pel sistema capitalista. Es vol promoure el canvi de les lleis que propugna la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament i els lloguers socials.
La campanya de recollida de signatures per la ILP de la dació en pagament, ja ha assolit més del mig milió de signatures necessàries per a portar-la al Congrés dels Diputats, però els propmotors de la campanya volen allargar-la per aconseguir un major recolzament social.
A Manresa, la campanya de recollida de signatures va ser promoguda per les Associacions de Veïns, els dos sindicats majoritaris i Càritas.
Per Càritas, el problema de la manca d'habitatge s'greuja i porta a algunes persones a situacions límit. L'entitat promou aquest Nadal una campanya de sensibilització sobre el tema.

Regadiu Viu

La fira Ecoviure, celebrada a Manresa del 5 al 7 d'octubre,  va tornar a batre rècord de públic i d'expositors (un centenar). En mig del desastre de les polítiques econòmiques que ens imposen, la esperançadora mostra de vitalitat la impulsen empreses i consumidors que creuen en l’únic futur possible, el de la sostenibilitat.

A la fira vaig se testimoni dels bons resultats assolits pel Projecte Bages, regió verda, on s’han enxarxat empreses i administracions per promoure l’economia verda a la Catalunya Central. Tan de bo tinguin suport i es pugui seguir amb el projecte.

Vaig gaudir d'allò més a la trobada sobre el regadiu de Manresa. La sala es va quedar petita fent costat a la bona feina de l’ERA (espai de recursos agroecològics) que va mostrar la feina feta amb els pagesos del regadiu (presents a la sala).

Les fotografies i el relat de les autores de la feina ens van mostrar els valors i el potencial d'aquest espai que és, en primer lloc, espai productiu, però també natura humanitzada, pulmó verd de Manresa, patrimoni històric i cultural completament viu i espai de lleure per al cos i per a l’esperit.

Queda encara molta feina per fer per tal que aquest regadiu doni de si tot el que podria fer per esdevenir una peça important en el nou model de l’economia sostenible on la producció agroalimentària de temporada i de proximitat és una de les bases de la nova economia.

És un be de Déu per Manresa i la comarca disposar de més de 400 hectàrees de regadiu protegides pel planejament municipal de Manresa i els plans territorials. I no seria possible si regants i administradors no haguessin portat a terme la tasca pacient de mantenir les infraestructures de reg (tot i les deficiències) des de fa tants segles.

Però no ens enganyem, el regadiu està lluny del seu potencial. A ple rendiment podria cobrir el 65% de la demanda anual de patates i hortalisses dels habitants de tota la comarca del Bages però la realitat d'avui dia és que no arriben a la dotzena les explotacions on els pagesos, amb molt d'esforç, viuen del que dóna el regadiu.

La major part del regadiu la ocupen paradoxalment els cultius cerealístics de secà, i per a la major part dels regants, l’ús agrari de les seves parcel·les és una activitat residual.  Si hi afegim que el 75% de les parcel·les tenen menys d'una hectàrea, ja ens podem fer una idea de com és aquest trencaclosques del regadiu manresà.

La manca de suport a les explotacions agràries familiars ha estat un dels problemes endèmics de les polítiques agràries de tots els colors en els darrers anys, que no han abordat, ni la protecció deguda als sòls agrícoles, ni els instruments per facilitar el cultiu i la tinença de la terra en unitats que facin les explotacions més viables per posar-les a disposició dels que voldrien treballar-les. Aquest és el repte més important a assolir per fer productiu el regadiu.

També hi ajudaria la millora del funcionament del sistema de reg amb l’execució dels projectes de millora de la xarxa de distribució que tenen els administradors del regadiu, amb la construcció de dipòsits que facilitarien l’aprofitament d'aquest recurs tan valuós.

D’altra banda, es convenient tenir en compte que l’aigua que circula per la xarxa del regadiu i que no entra als camps i que manté viva la biodiversitat del regadiu “no es perd”. La seva funció és imprescindible per al sistema hídric especialment per a la recàrrega de l’aqüífer . Aquest aqüífer, "Al·luvials de la Depressió central" ( protegit pel Decret 328/88) està sotmès a altes pressions que afecten el seu volum i el seu estat químic.  L'ACA considera imprescindible per a la seva salut el manteniment d'una recàrrega que ha estimat en 0,32 Hm³/any procedent dels sobrants i filtracions dels regadius.

Confiem que no prosperi la proposta de construir els dipòsits de gas de Balsareny amb aigua de la sèquia, perquè hi ha alternatives viables per fer-ho amb aigua depurada, i ens permetin mantenir viu el riu i el regadiu.

Economia solidària, necessitat i esperança

El trencament de la cohesió social no és un risc, és un fet, reconeguem-ho obertament. Més d’un milió de persones han trucat a les portes de la xarxa confederal de Càritas de tota Espanya durant l’any passat. I el pitjor de tot és que el drama de la marginació no pararà d’incrementar-se en els propers anys amb les polítiques que ens imposen.

La darrera ignomínia perpetrada pels polítics populistes és la retallada de les prestacions d’atur i l’atemptat contra la salut dels immigrants. Aquest darrers, que varen ser cridats com a ma d’obra barata per fer funcionar la maquinària especulativa del totxo, i que van contribuir amb escreix al finançament de l’estat del benestar que ara se’ls nega, encarnen avui tots els horrors de la pèrdua dels mitjans de subsistència.

La retirada de les polítiques socials genera dues menes de desclassats: els sense papers i els incapacitats per consumir, de forma que cada dia que passa s’empenten cap a la marginació nous contingents de persones i famílies que perden totes les possibilitats de satisfer les necessitats mínimes d’una vida digna.

Davant d’aquestes enormes injustícies, perquè no esclata encara la gran revolta social que pugui capgirar la situació? En primer lloc perquè hi ha i els beneficiats de les polítiques neolliberals que estan traient partit de les privatitzacions dels serveis públics de tota mena que són els que aplaudeixen aquestes polítiques, i els conformats que pensen que d’aquesta forma tindran assegurat el seu  trosset de pastis en el futur.

També cal considerar la hipòtesi que els governants, que ara sintonitzen amb la mobilització social per obtenir les legítimes aspiracions de major autogovern, en realitat ens vulguin distreure del combat contra les dues causes profundes: el model de desenvolupament que, per beneficar a uns pocs, promet l’abundància impossible per tothom, i el sistema de poder que el perpetua.  

Però de fons hi ha dos elements desmobilitzadors que el sistema ha aconseguit que tinguem arrelats en l’escala de valors de la modernitat: D’una banda les pautes de comportament del consumisme i l’individualisme, i de l’altra la “fatiga de llibertat”[1], la submissió amb la que la majoria acceptem la lenta però ferma restricció de les llibertats que tant ens va costar aconseguir que atempta ja als drets més fonamentals.

Ens cal despertar d’aquesta incapacitat de resposta social solidària, perquè la història ens recorda tossudament que, com va passar amb passivitat social del nazisme per part d’una majoria silenciosa, resignar-se i no revoltar-se quan els anihilats són uns altres, ens pot portar a la destrucció total de la convivència i la democràcia i a l’horror de la major deshumanització imaginable.

Cal prendre consciència que no és possible defensar els nostres drets si ens tanquem a casa o si cerquem les solucions miraculoses únicament a la nostra petita comunitat nacional. Com diu Bauman, la tasca pendent de la modernitat és la integració de la humanitat sencera, començant pels de la vora, una tasca avui urgent per la interdependència global.  Els problemes ambientals planetaris en són l’evidència més palmària, perquè és una qüestió de vida (compartida) o mort (conjunta de la nostra espècie).

Els brots verds de l’economia solidària de la subsistència apareixen en mig de tanta misèria i desesperació. Creixen els projectes de les entitats dedicades a la solidaritat repartint aliments que també donen aixades per conrear terres improductives[2].

Ja fa temps que sentim a parlar d’economia solidària, un concepte que aplega les cooperatives que acosten productors i consumidors d’aliments i altres béns i serveis per atendre necessitats bàsiques (fins i tot les financeres) al marge del sistema econòmic capitalista.

A Catalunya, hi ha persones que cerquen alternatives al sistema per conviccions ideològiques, com per exemple, la Xarxa d’Economia Solidària prepara una gran fira per al mes d’octubre per compartir formes alternatives d’alimentar-nos, de vestir, de cuidar-nos, d’adquirir coneixement i formació i de gestionar els nostres intercanvis. Propostes com les de la XES conflueixen amb altres projectes a través del Fòrum Social Català on, a més, s’articulen amb les campanyes de resistència contra les contínues agressions a la sobirania popular, reclamant democràcia real ja.

L’economia solidària de subsistència, nodrida amb un ideari com el que es cultiva a la XEC, i que ens fa prendre consciència de que la pastanaga de l’abundància que prometia el consumisme per tothom ja no existeix ni existirà, pot esdevenir la forma d’incorporar els desclassats al combat per un model de desenvolupament alternatiu que ens faci viure d’una forma més humana.

Ara, compartint l’immens dolor de la marginació, si es posen les persones al centre de les preocupacions econòmiques i polítiques, podem ajudar a ser companys en la reconstrucció de vides dignes i en el camí d’un nou paradigma personal i col·lectiu on la compassió deixi de ser llàstima per esdevenir solidaritat activa.

Per la seva banda, els que impulsen l’economia alternativa, han d’esforçar-se en que sigui veritablement solidària, no solament amb els productors llunyans que mereixen una remuneració justa pel seu treball (com es fa per exemple amb el Comerç Just), sinó amb els desclassats del nostre entorn que han estat i seran abocats a la marginalitat en un futur immediat. Són dues forces complementàries que es necessiten. En aquesta societat trencada, un cop més, com ha passat al llarg de la història, els canvis veritablement revolucionaris, sorgiran de la solidaritat dels desposseïts.

Creiem que aquest és el camí que convergeix cap al nou model de desenvolupament que es predica a la declaració de la LXIX Assemblea  general de Cáritas Española celebrada aquest mes de juny des de la nostra renovada opció preferencial pels pobres. Un model de desenvolupament que no podrà canviar fins que es vagi construint una nova minoria empoderada en la resolució comunitària dels seus propis problemes, i compromesa en els canvis institucionals necessaris en el mecanismes del poder econòmic i polític que ens estan portant per aquest calvari social.

Aquesta minoria que comença a esdevenir protagonista responsable de les decisions econòmiques que afecten la seva vida, està cridada a revoltar l’estatus quo que es manté per la colonització ideològica que el sistema exerceix sobre els satisfets o els enganyats que deleguen, amb el seu vot, la confiança en els que estan acumulant el fruit del seu treball en les mans dels usurers.

Aquest trànsit, indubtablement pacífic però mai silenciós, és indefugible perquè, en democràcia, per més pervertida que estigui l’estructura política, aquest és l’únic camí vàlid per les grans transformacions. Així, el sistema que està empentant fora cada cop més dels antics aspirants a ciutadans consumistes, veurà soscavats els seus fonaments si la nostra tasca de construcció de l’economia solidària, no perd de vista la imprescindible funció de denúncia profètica i de crida a la conversió personal i col·lectiva, per promoure també la transformació radical de les institucions.

Aquells grups i partits que aspiren a liderar els canvis del model de desenvolupament,  han de prendre bona nota, perquè els canvis en les regles de joc democràtic i de la governança a tots els nivells també seran imprescindibles, però ells no recuperaran la legitimitat perduda si no han estat impregnats dels nous valors que es viuen des de la solidaritat radical amb els empobrits.Avui, aquestes formes alternatives de lluita solidària econòmica poden ser la darrera oportunitat per a molts dels que són arrossegats fora del sistema, però també pot representar el sorgiment de noves formes de viure ara ja la vida plena des de l’austeritat i la solidaritat i de construir realitats esperançadores d’un altre món possible.

---

[1] Zigmunt Bauman, El tiempo apremia (2010)

[2] Exemples. La Plataforma de sor Lucia a Manresa, Càritas (a Vic i a Manresa), Conreu Sereny amb Càritas a Badalona, els aturats al Baix Llobregat que volen conrear terrenys a Gavà.

Les retallades abranden el territori

50.000 ha cremades al País Valencià són una ferida molt greu en el territori. Per més que el conseller Castellano s’esforci ara en donar explicacions a posteriori, Yotube mostra el seu cofoisme un més abans dels focs quan defensava que la disminució de pressupostos no minvaria el que ell considerava una política exemplar avalada per les estadístiques.

No ens poden enganyar, els incendis s’apaguen a l’hivern amb polítiques que incentiven la gestió forestal preventiva. I a casa nostra també sabem que si es donen diversos incendis alhora, en dies crítics de vent i calor o en massissos de difícil accessibilitat, ni els professionals més ben preparats, ni els voluntaris més entregats, ni els mitjans més sofisticats poden impedir els grans focs devastadors Ho acabem de comprovar a l nord del país.

A Catalunya, desprès del gran incendi de l'Empordà ja ens acostem a les xifres del país veí, però per més be que ho facin els professionals i els voluntaris en l'extinció, no ens en sortirem. No es fa prevenció i ho corroboren les dades dels agents rurals que afirmen que el 66% de la inversió en les partides de millora i manteniment de boscos es concentra en els recursos esmerçats en la campanya contra els incendis, i aquest no és el camí. Però no és només una qüestió de diners.

“Els incendis forestals es comporten mitjançant patrons lògics, previsibles i modelables. El coneixement d’aquests patrons per part dels diferents agents implicats permetrà racionalitzar el debat sobre els incendis forestals reconduint-lo cap a aquells aspectes millorables en el marc d’una política integrada de gestió del risc d’incendis, que contempli les diferents activitats que es desenvolupen al territori”[1]. I als nostre país hi ha els equips que són la millor referència internacional en aquesta investigació aplicada.

Aquest coneixement es pot aplicar als instruments de planificació territorial forestal com són els Plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF), que són l’equivalent  forestal dels plans parcials territorials que ordenen l'urbanisme.

Però van passant els anys i els governs i no s’aprova ni el Pla general de política forestal ni aquests PORF.

Perquè són importants aquests plans?. Perquè en un país en el qual els boscos no són rendibles, els diners públics (que sempre han estat escassos i molt més en aquest temps)  cal aplicar-los on els rendiments de la gestió forestal aportin una més elevada probabilitat de frenar els grans incendis forestals i els seus efectes.

L’exemple de les franges de protecció de les urbanitzacions ens ajudarà a comprendre el problema. En un article d’opinió recent, l’esforçat alcalde de Sant Salvador de Guardiola ens explicava el viacrucis que ha patit per arribar a complir la legislació miop que obliga a les urbanitzacions a disposar d’una franja de 25 metres de vegetació reduïda al seu voltant de forma obligatòria i indiscriminada, sense resoldre els greus problemes pràctics que dificulten enormement la seva aplicació. Però el pitjor de tot és que els que hem viscut grans incendis desfermats com el d'aquests dies a l'Empordà, sabem que aquests esforços, davant d’un gran foc no poden ser veritablement efectius.

No obstant, també sabem que els gran incendis que han arrasat anteriorment la Catalunya Central, han estat impulsats per vents de ponent o per marinades i aquestes situacions sinòptiques meteorològiques proporcionen uns definits patrons de comportament a cada massís. Amb l’anàlisi d’aquest patrons de comportament s’identifiquen els llocs (colls, carenes, vessants...) que esdevenen els punts estratègìcs per evitar que un incendi menor, canviï d’escala i passi a ser un gran incendi forestal (més de 500ha), que serà incontrolable per més mitjans professionals i voluntaris que hi posem.

Ens cal fer aquesta mena de plans que continguin aquests anàlisis dels patrons de comportament, per concentrar les ajudes a la gestió forestal (gestió mecànica amb aprofitament energètic de la biomassa, pastures, cremes controlades...) en les posicions on tàcticament siguin més convenients.

En aquest govern com en els governs passats, les decisions que es prenen i es deixen de prendre en política forestal, no van per aquest camí.

De fet, aquest és el problema de l’hivern que es manifesta a l’estiu, però el més greu de tot és que la manca de visió estratègica i de recursos en la política forestal i energètica està impedint que els esforços de la gent del territori, com les Agrupacions de Defensa Forestal i els propietaris compromesos en impulsar l’aprofitament energètic de la biomassa, facin absolutament inútils les reunions dels experts.

Només s’escolten els seus d’experts, com passa amb els que prediquen més i més retallades per sortir d’aquest forat. Fins quan resistirem cremats i socarrimats?

---

[1] Aquesta va ser una de les conclusions a les que varem arribar els participants a la II Conferència internacional sobre estratègies de prevenció d’incendis al sud d’Europa a l’any 2005.

Dipòsit de gas a Balsareny, claus ambientals d’un projecte estratègic.

L’avaluació ambiental estratègica, abans d’analitzar els impactes concrets d’un projecte, es pregunta sobre el cost-benefici ambiental de l’actuació, per determinar si realment és necessària, si el propòsit del projecte es pot obtenir per altres vies (alternatives) i si els impactes ambientals són assumibles o cal compensar-los.  Es diu que el dipòsit és una actuació estratègica. Estratègica per a qui?.

El dipòsit és estratègic per seguretat de proveïment i contindrà una reserva de 14 dies del consum per a tot Catalunya. L’actuació està prevista en el pla de l’energia de Catalunya, actualment en tramitació, on també es diu que la primera prioritat estratègica del país és reduir la dependència dels combustibles fòssils. Doncs moltes gràcies senyors de Gas Natural. Invertiran 350 M€ de la seva butxaca només per la seguretat del provisionament del país?, realment lloable.

El projecte, “permetrà la creació d’un nou mercat (hub)  per a intercanvis comercials al sud  d’Europa”. Aquesta, segurament és la motivació real de la companyia (explicitada en una sola línia del document lliurat als periodistes) que deu comptar amb que en el termini que el dipòsit estigui operatiu,  ENAGAS tingui enllestida la interconnexió gasística amb França, donat que és una prioritat europea per al 2020. “Ya en 2020 será necesario contar en la UE con una cartera diversificada de fuentes y rutas gasísticas físicas y una red interconectada y bidireccional”[1].

Be doncs, donem per bo que la seguretat de subministrament i els interessos comercials de la companyia, i d’IBERPOTASH que també cobrarà per la ocupació de la seva concessió, més els beneficis col·laterals, gens menyspreables (200 llocs de treball durant la construcció i 40 per l’explotació), són bons motius per justificar el projecte. Però ha de quedar clar: els interessos més estratègics no són pas els de la comarca.

Anem pels impactes ambientals. En primer lloc, el tema del risc. La companyia diu que ha descartat, per raons de seguretat, una alternativa més barata que era la de situar els dipòsits en una antiga explotació minera, per construir els nous dipòsits en una zona de recurs salí fins ara inexplotada, que es troba a 900 metres de profunditat on no hi pot haver oxigen i per tant, cap possibilitat d’ignició del gas. Ho hem de celebrar, perquè alguns encara tenim presents els estudis que afirmaven que no hi havia risc d’inundacions a l’antiga mina de Cardona quan es proposava de construir-hi un dipòsit de residus especials, i al cap de poc les inundacions van arribar a provocar veritables esfondraments en superfície que van obligar a desviar el riu. En aquest tema també caldrà conèixer si hi ha antecedents de problemes en algun dels molts dipòsits que actualment hi ha en funcionament en altres països.

Per construir els 8 dipòsits de 500.000 m³ de capacitat (0,5 Hm³) caldrà bombejar uns 4 Hm³ d’aigua per dipòsit i evacuar la salmorra resultant. Si la construcció es vol fer en 3 anys, serà necessari disposar d’uns 11 Hm³ d’aigua per any.

El riu Llobregat dona per tant?. Crec que la resposta clara és no. En aquest cas resulta imprescindible estudiar altres alternatives d’utilització d’aigua de menor qualitat i preferentment reutilitzada. Si hi ha altres solucions tècniques viables, aquestes no es poden descartar sota cap argument relatiu a l’increment dels cost de l’obra, perquè el que no pagui el promotor, ho pagaríem tots en forma d’impactes ambientals inassolibles per al nostre territori.

Anem per la salmorra. L’actual col·lector està vell i saturat, i no arriba a la zona dels dipòsits i provoca, de tant en tant, vessaments amb importants impactes. Podria ser la oportunitat per a la seva ampliació i millora, però, de moment, no s’ha anunciat res al respecte. S’està estudiant.

També cal comptar els impactes en superfície per la ocupació del sòl de la planta (2-3 ha), la construcció del gasoducte fins a Terrassa (45 km), una línia elèctrica i les conduccions de l’aigua i la salmorra. L’avaluació d’impacte ambiental podria arribar a determinar que aquestes actuacions serien compatibles amb mesures correctores.

El principal problema ambiental que veiem, a priori, és l’aigua. Els nostres rius són molt treballadors, tant, que es troba en estat precari la salut de la vida que contenen, la de les ribes que humitegen, i n’hi ha que diuen que fins i tot, la salut de les persones que beuen les seves aigües. És molt difícil xuclar tanta aigua com la que ha de menester la construcció dels dipòsits sense afectar de forma irreparable el seu cabal ecològic, actualment ja molt malmès, i sense incrementar els seus problemes de contaminació, especialment la salina.

Però be, suposem que els estudiosos troben una solució que no comporti una despesa energètica esbojarrada, i que finalment el projecte es pot dur a terme comptant que els impactes actuals, més els impactes existents (sinèrgics i acumulatius es diu en termes tècnics) són reversibles. Llavors, comptant, per suposat, amb les garanties d’una execució impecable, seria l’hora de valorar realment la sosteniblitat de l’empresa promotora, i de la beneficiària, amb actuacions reparadores dels impactes preexistents en els nostres rius. És el mínim que caldria exigir, cas d’una avaluació d’impacte ambiental favorable, per retornar al medi, que ens afecta a tots nosaltres i a les generacions futures, part dels guanys que s’obtenen amb l’explotació privada del seu ús.

---

[1] Comunicació de la Comissió al Consell COM(2010) 677 on també es cita com una de les prioritats de la xarxa europea: El Corredor Norte-Sur en Europa occidental para eliminar estrangulamientos internos e incrementar la entregabilidad a corto plazo, aprovechando al máximo las posibles fuentes de abastecimiento externo alternativas, incluidas las africanas, y optimizando la infraestructura existente, en especial las centrales e instalaciones de almacenamiento de GNL.

Terres abandonades i aturats que passen gana

“Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà... Prengué una copa, digué l’acció de gracies, els la donà i en begueren tots.” La litúrgia catòlica, com altres rituals de les més diverses espiritualitats religioses o laiques, conviden a prendre consciència, cada cop que mengem, d’un immens regal que hem rebut de la natura, que fa possible la vida dels humans i pel qual ens hem de sentir profundament agraïts.

Ens alimentem i som vius perquè el sol, l’aire, la terra l’aigua són dons gratuïts (que els humans hem privatitzat) que ens recorden la fragilitat de la nostra condició biològica, el nostre lligam amb la natura, de la qual depenem completament, encara que la nostra actual civilització sembli entestada en ignorar-ho.

Els pagesos, després de mil·lennis de pacient aprenentatge, coneixen les tècniques per treure el major profit d’aquests dons i han fet possible el creixement excepcional de l’espècie humana.

Treballar la terra és una feina dura, avui poc valorada perquè el mercat no paga el preu just de tant esforç. Si comptem les hores de feina a ple sol que calen per poder omplir la cistella de verdures, fruites, patates i llegums, i les comparem amb els diners que hem pagat al supermercat, ens passaran les ganes de fer de pagès.

L’economia mundialitzada, parcialment desregulada en benefici dels països rics, ha propiciat un comerç injust d’aliments, perquè els preus rebentats que fan la competència als productes locals provenen de procediments violents d’apropiació de la terra, de treball mal pagat, de tècniques agrícoles no tolerades al primer món, de rebaixes fiscals  i de subvencions de les administracions a les gran empreses que controlen l’agronegoci. En aquest article “Soja, vuelta i vuelta” Gustavo Duch ens explica que la multinacional Campofrio ha rebut 2,5 Milions d’euros de la Política Agrària Comunitària. Un bon premi per contribuir a deteriorar la salut i els hàbits alimentaris de la població.

Els cultius intensius obtenen majors rendiments econòmics forçant la ruptura de la dinàmica natural de les plantes i el medi que les envolta, provocant uns impactes (pesticides, fertilitzants, alteracions genètiques) que tenen uns efectes externs (exhauriment de combustibles fòssils, contaminació, marginació social, alteracions de la salut) que no compten entre els seus costos de producció. A la llarga, cadascú de nosaltres, amb la nostra salut i amb els nostres impostos, paguem molt cars els beneficis de les gran companyies de l’agronegoci.

En aquestes condicions de tracte desigual i de preus “dopats”, és lògic que sigui difícil mantenir les explotacions familiars agràries, que són la base de l’estructura agrària del nostre país i la garantia de conservació dels valors ambientals del nostre territori.

El 2060 a Catalunya no quedaria un sol pagès, si es continua amb la tendència dels darrers decennis. És evident que cal fer accions decidides perquè això no passi. Un acurat estudi [1] ens diu que cal renovar la base social pagesa, que no n’hi ha prou amb els fills de pagesos que decideixen continuar, i que al camp català es necessiten pagesos nouvinguts, no només com a jornalers, sinó per fer-se càrrec de les explotacions agràries.

Treballar la terra en condicions dignes, pot ser una feina personalment molt gratificant i segons molts indicis, un sector on l’impacte de la crisi es pot resistir millor. De fet, hi ha sectors agraris, com el de l’agricultura ecològica, que malgrat la manca de suport institucional, no paren de créixer. Això si, malauradament, es dediquen sobre tot a l’exportació. Tor un repte per a fer créixer el consum de productes agraris de proximitat.

De ben segur, molts treballadors aturats estarien disposats a treballar al camp, a pesar de ser una feina mal pagada, quan han de parar la ma per rebre les patates que alimenten la seva família.

En aquest context constatem un fet escandalós: Hi ha terres fèrtils abandonades o infrautilitzades. Al parc agrari del Baix Llobregat, són 200 Ha (de les quals 60 van ser adquirides per Iquea per a una frustrada operació especulativa de requalificació urbanística). Podem constatar exemples com aquest en altres regadius periurbans de certa entitat, com per exemple a Manresa, on un estudi de la Universitat de Lleida del 2010, va posar de relleu que la major part de la superfície de regadiu es dedica al cereal de secà i que un percentatge molt elevat és actualment improductiu. Algunes d’aquestes terres són de l’església o de titularitat pública.

En comptes de protegir i aprofitar aquest recurs estratègic que és el sòl agrícola, el nostre govern està disposat a regalar-lo als especuladors del projecte Eurovegas que prometen diner fàcil, per a uns pocs, que segur que portaria més misèria i degradació per a molts.

Davant de la passivitat de l’acció pública, un cop més, hi ha iniciatives de la societat civil, que malden per abordar les possibilitats que ofereix el treball de la terra com a mitjà per a guanyar-se la supervivència y emprendre una vida professional digna.

En són exemple, projectes com els que impulsa Càritas Manresa (projecte horts) o Càritas de Badalona amb altres entitats (Conreu Sereny), que han de superar molts obstacles, des de la disponibilitat de les terres fins a costejar els processos formatius i d’acompanyament per tal d’aconseguir l’autonomia dels nous pagesos.

Malgrat la modèstia dels seus objectius immediats, aquests projectes són llevat de transformació social profunda que “van més enllà de les seves pretensions instrumentals deixant traslluir processos de personalització, humanització i alliberament...Pretenen constitur-se en mirall que mostri que és possible construir, en un altre món, una altra persona i altres relacions”[2].

---

[1] Neus Monllor 2011. Tesi doctoral: Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial.

[2] Model d’Acció Social de Càritas, pàgina 23.