Dipòsit de gas a Balsareny, claus ambientals d’un projecte estratègic.

L’avaluació ambiental estratègica, abans d’analitzar els impactes concrets d’un projecte, es pregunta sobre el cost-benefici ambiental de l’actuació, per determinar si realment és necessària, si el propòsit del projecte es pot obtenir per altres vies (alternatives) i si els impactes ambientals són assumibles o cal compensar-los.  Es diu que el dipòsit és una actuació estratègica. Estratègica per a qui?.

El dipòsit és estratègic per seguretat de proveïment i contindrà una reserva de 14 dies del consum per a tot Catalunya. L’actuació està prevista en el pla de l’energia de Catalunya, actualment en tramitació, on també es diu que la primera prioritat estratègica del país és reduir la dependència dels combustibles fòssils. Doncs moltes gràcies senyors de Gas Natural. Invertiran 350 M€ de la seva butxaca només per la seguretat del provisionament del país?, realment lloable.

El projecte, “permetrà la creació d’un nou mercat (hub)  per a intercanvis comercials al sud  d’Europa”. Aquesta, segurament és la motivació real de la companyia (explicitada en una sola línia del document lliurat als periodistes) que deu comptar amb que en el termini que el dipòsit estigui operatiu,  ENAGAS tingui enllestida la interconnexió gasística amb França, donat que és una prioritat europea per al 2020. “Ya en 2020 será necesario contar en la UE con una cartera diversificada de fuentes y rutas gasísticas físicas y una red interconectada y bidireccional”[1].

Be doncs, donem per bo que la seguretat de subministrament i els interessos comercials de la companyia, i d’IBERPOTASH que també cobrarà per la ocupació de la seva concessió, més els beneficis col·laterals, gens menyspreables (200 llocs de treball durant la construcció i 40 per l’explotació), són bons motius per justificar el projecte. Però ha de quedar clar: els interessos més estratègics no són pas els de la comarca.

Anem pels impactes ambientals. En primer lloc, el tema del risc. La companyia diu que ha descartat, per raons de seguretat, una alternativa més barata que era la de situar els dipòsits en una antiga explotació minera, per construir els nous dipòsits en una zona de recurs salí fins ara inexplotada, que es troba a 900 metres de profunditat on no hi pot haver oxigen i per tant, cap possibilitat d’ignició del gas. Ho hem de celebrar, perquè alguns encara tenim presents els estudis que afirmaven que no hi havia risc d’inundacions a l’antiga mina de Cardona quan es proposava de construir-hi un dipòsit de residus especials, i al cap de poc les inundacions van arribar a provocar veritables esfondraments en superfície que van obligar a desviar el riu. En aquest tema també caldrà conèixer si hi ha antecedents de problemes en algun dels molts dipòsits que actualment hi ha en funcionament en altres països.

Per construir els 8 dipòsits de 500.000 m³ de capacitat (0,5 Hm³) caldrà bombejar uns 4 Hm³ d’aigua per dipòsit i evacuar la salmorra resultant. Si la construcció es vol fer en 3 anys, serà necessari disposar d’uns 11 Hm³ d’aigua per any.

El riu Llobregat dona per tant?. Crec que la resposta clara és no. En aquest cas resulta imprescindible estudiar altres alternatives d’utilització d’aigua de menor qualitat i preferentment reutilitzada. Si hi ha altres solucions tècniques viables, aquestes no es poden descartar sota cap argument relatiu a l’increment dels cost de l’obra, perquè el que no pagui el promotor, ho pagaríem tots en forma d’impactes ambientals inassolibles per al nostre territori.

Anem per la salmorra. L’actual col·lector està vell i saturat, i no arriba a la zona dels dipòsits i provoca, de tant en tant, vessaments amb importants impactes. Podria ser la oportunitat per a la seva ampliació i millora, però, de moment, no s’ha anunciat res al respecte. S’està estudiant.

També cal comptar els impactes en superfície per la ocupació del sòl de la planta (2-3 ha), la construcció del gasoducte fins a Terrassa (45 km), una línia elèctrica i les conduccions de l’aigua i la salmorra. L’avaluació d’impacte ambiental podria arribar a determinar que aquestes actuacions serien compatibles amb mesures correctores.

El principal problema ambiental que veiem, a priori, és l’aigua. Els nostres rius són molt treballadors, tant, que es troba en estat precari la salut de la vida que contenen, la de les ribes que humitegen, i n’hi ha que diuen que fins i tot, la salut de les persones que beuen les seves aigües. És molt difícil xuclar tanta aigua com la que ha de menester la construcció dels dipòsits sense afectar de forma irreparable el seu cabal ecològic, actualment ja molt malmès, i sense incrementar els seus problemes de contaminació, especialment la salina.

Però be, suposem que els estudiosos troben una solució que no comporti una despesa energètica esbojarrada, i que finalment el projecte es pot dur a terme comptant que els impactes actuals, més els impactes existents (sinèrgics i acumulatius es diu en termes tècnics) són reversibles. Llavors, comptant, per suposat, amb les garanties d’una execució impecable, seria l’hora de valorar realment la sosteniblitat de l’empresa promotora, i de la beneficiària, amb actuacions reparadores dels impactes preexistents en els nostres rius. És el mínim que caldria exigir, cas d’una avaluació d’impacte ambiental favorable, per retornar al medi, que ens afecta a tots nosaltres i a les generacions futures, part dels guanys que s’obtenen amb l’explotació privada del seu ús.

---

[1] Comunicació de la Comissió al Consell COM(2010) 677 on també es cita com una de les prioritats de la xarxa europea: El Corredor Norte-Sur en Europa occidental para eliminar estrangulamientos internos e incrementar la entregabilidad a corto plazo, aprovechando al máximo las posibles fuentes de abastecimiento externo alternativas, incluidas las africanas, y optimizando la infraestructura existente, en especial las centrales e instalaciones de almacenamiento de GNL.

Terres abandonades i aturats que passen gana

“Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà... Prengué una copa, digué l’acció de gracies, els la donà i en begueren tots.” La litúrgia catòlica, com altres rituals de les més diverses espiritualitats religioses o laiques, conviden a prendre consciència, cada cop que mengem, d’un immens regal que hem rebut de la natura, que fa possible la vida dels humans i pel qual ens hem de sentir profundament agraïts.

Ens alimentem i som vius perquè el sol, l’aire, la terra l’aigua són dons gratuïts (que els humans hem privatitzat) que ens recorden la fragilitat de la nostra condició biològica, el nostre lligam amb la natura, de la qual depenem completament, encara que la nostra actual civilització sembli entestada en ignorar-ho.

Els pagesos, després de mil·lennis de pacient aprenentatge, coneixen les tècniques per treure el major profit d’aquests dons i han fet possible el creixement excepcional de l’espècie humana.

Treballar la terra és una feina dura, avui poc valorada perquè el mercat no paga el preu just de tant esforç. Si comptem les hores de feina a ple sol que calen per poder omplir la cistella de verdures, fruites, patates i llegums, i les comparem amb els diners que hem pagat al supermercat, ens passaran les ganes de fer de pagès.

L’economia mundialitzada, parcialment desregulada en benefici dels països rics, ha propiciat un comerç injust d’aliments, perquè els preus rebentats que fan la competència als productes locals provenen de procediments violents d’apropiació de la terra, de treball mal pagat, de tècniques agrícoles no tolerades al primer món, de rebaixes fiscals  i de subvencions de les administracions a les gran empreses que controlen l’agronegoci. En aquest article “Soja, vuelta i vuelta” Gustavo Duch ens explica que la multinacional Campofrio ha rebut 2,5 Milions d’euros de la Política Agrària Comunitària. Un bon premi per contribuir a deteriorar la salut i els hàbits alimentaris de la població.

Els cultius intensius obtenen majors rendiments econòmics forçant la ruptura de la dinàmica natural de les plantes i el medi que les envolta, provocant uns impactes (pesticides, fertilitzants, alteracions genètiques) que tenen uns efectes externs (exhauriment de combustibles fòssils, contaminació, marginació social, alteracions de la salut) que no compten entre els seus costos de producció. A la llarga, cadascú de nosaltres, amb la nostra salut i amb els nostres impostos, paguem molt cars els beneficis de les gran companyies de l’agronegoci.

En aquestes condicions de tracte desigual i de preus “dopats”, és lògic que sigui difícil mantenir les explotacions familiars agràries, que són la base de l’estructura agrària del nostre país i la garantia de conservació dels valors ambientals del nostre territori.

El 2060 a Catalunya no quedaria un sol pagès, si es continua amb la tendència dels darrers decennis. És evident que cal fer accions decidides perquè això no passi. Un acurat estudi [1] ens diu que cal renovar la base social pagesa, que no n’hi ha prou amb els fills de pagesos que decideixen continuar, i que al camp català es necessiten pagesos nouvinguts, no només com a jornalers, sinó per fer-se càrrec de les explotacions agràries.

Treballar la terra en condicions dignes, pot ser una feina personalment molt gratificant i segons molts indicis, un sector on l’impacte de la crisi es pot resistir millor. De fet, hi ha sectors agraris, com el de l’agricultura ecològica, que malgrat la manca de suport institucional, no paren de créixer. Això si, malauradament, es dediquen sobre tot a l’exportació. Tor un repte per a fer créixer el consum de productes agraris de proximitat.

De ben segur, molts treballadors aturats estarien disposats a treballar al camp, a pesar de ser una feina mal pagada, quan han de parar la ma per rebre les patates que alimenten la seva família.

En aquest context constatem un fet escandalós: Hi ha terres fèrtils abandonades o infrautilitzades. Al parc agrari del Baix Llobregat, són 200 Ha (de les quals 60 van ser adquirides per Iquea per a una frustrada operació especulativa de requalificació urbanística). Podem constatar exemples com aquest en altres regadius periurbans de certa entitat, com per exemple a Manresa, on un estudi de la Universitat de Lleida del 2010, va posar de relleu que la major part de la superfície de regadiu es dedica al cereal de secà i que un percentatge molt elevat és actualment improductiu. Algunes d’aquestes terres són de l’església o de titularitat pública.

En comptes de protegir i aprofitar aquest recurs estratègic que és el sòl agrícola, el nostre govern està disposat a regalar-lo als especuladors del projecte Eurovegas que prometen diner fàcil, per a uns pocs, que segur que portaria més misèria i degradació per a molts.

Davant de la passivitat de l’acció pública, un cop més, hi ha iniciatives de la societat civil, que malden per abordar les possibilitats que ofereix el treball de la terra com a mitjà per a guanyar-se la supervivència y emprendre una vida professional digna.

En són exemple, projectes com els que impulsa Càritas Manresa (projecte horts) o Càritas de Badalona amb altres entitats (Conreu Sereny), que han de superar molts obstacles, des de la disponibilitat de les terres fins a costejar els processos formatius i d’acompanyament per tal d’aconseguir l’autonomia dels nous pagesos.

Malgrat la modèstia dels seus objectius immediats, aquests projectes són llevat de transformació social profunda que “van més enllà de les seves pretensions instrumentals deixant traslluir processos de personalització, humanització i alliberament...Pretenen constitur-se en mirall que mostri que és possible construir, en un altre món, una altra persona i altres relacions”[2].

---

[1] Neus Monllor 2011. Tesi doctoral: Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial.

[2] Model d’Acció Social de Càritas, pàgina 23.

Caritat?... No sense justícia

Celebro un cop més els premis merescuts a Càritas, mentre contemplo amb una barreja d’admiració i d’indignació els esforços que es veuen obligats a fer els representants de les organitzacions d’assistència social per estovar les consciències dels socis del Círculo Ecuestre de Barcelona.

Tinc la sensació que amb aquests actes, que difonen la feina dels que s’esforcen en mitigar els estralls de l’empobriment que sembla no tenir aturador, contribuïm a que s’oblidin les causes i es rentin les consciències dels causants de tanta misèria. Jo mateix tinc mala consciència perquè crec que si som en aquesta situació és perquè hem estat massa tolerants amb les injustícies que ens han dut fins aquí.

L’estat dona diners als bancs i tu aki fent cua! És el que diu la pintada que contemplen els aturats davant la porta de “l’INEM”. Per calmar la seva indignació per la televisió els expliquen teories sobre la imprescindible estabilitat del sistema financer.

Però sabem que els dirigents de la banca han perdut la vergonya fa molt temps. Ells es blinden sous i pensions astronòmiques (un d’ells el que va ser director de la nostrada caixa local),  mentre han jugat com si el país i el món fossin un gran casino i els guanys acumulats estan protegits per un sistema fiscal injust o ben administrats en els paradisos fiscals i segueixen circulant pels santuaris de blanqueig de diner com la City londinenca.

I en comptes de d’exigir-los responsabilitats, contemplem passivament com segueixen canviant de cadira.

Ens prediquen “tots hem estirat més el braç que la màniga”, però sabem del cert que els que aspiraven a satisfer el seu legítim dret a l’habitatge queien en mans dels banquers i de la seva cobdícia. “No vol ampliar el crèdit per als mobles i per al cotxe?. I ara els prenen el pis, els deixen al carrer i continuen entrampats per tota la vida.

Tots en som responsables?. És cert que ens hem deixat temptar pel consumisme sense adonar-nos que resulta absolutament inviable per al planeta que tots els humans arribin al nostres nivells de malbaratament de recursos. És cert que ens hem tapat el ulls per no veure que l’enriquiment d’un pocs era la causa de l’empobriment de la majoria. És cert que no hem volgut sentir els clams de les víctimes de la opulència del primer món.

Si més no, som responsables per omissió.

Però no podem deixar de constatar que les responsabilitats són asimètriques, perquè per arribar a l’actual estat de coses, dirigents econòmics i governants han aprovat les lleis i han pres les decisions que han deixat les mans lliures als usurers i sovint n’han tret profit ells mateixos i els seus amics.

Hem permès que la usura es converteixi en el motor de les decisions econòmiques, i els que deien que volien refundar el capitalisme quan va començar la crisi financera han estat còmplices de la gran mentida que s’amaga darrera dels “mercats” el dèficit i el deute.

Ens podem sentir responsables, al menys de no haver reaccionat a temps, i mira que ens havien advertit! En totes les esglésies cristianes hem sentit molts cops: No podeu servir a Déu i al diner (Lc 16, 13). Allò dels rics, el camell i el forat de l’agulla (Mt 19, 23-30)... i que Déu està de part dels pobres (Mt 11, 5;Lc 4,18) i no pas de part dels governants de les nacions, que les governen dictatorialment i les oprimeixen (Mt 20, 25).

Però si no us agraden els sermons dominicals cristians podeu llegir el que ens deia Hans Jonas: “obra de tal forma que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica sobre la terra”[1]. Jonas, que ens crida a la responsabilitat com a deure moral per orientar totes les decisions, i més exigent amb la responsabilitat dels qui tenen el poder, va ser un jueu que va tenir molt present la seva mare morta a Auschwitz. Haurem de subvencionar la seva lectura en aquests temps en els quals la por que ens paralitza és capaç de fer créixer el feixisme i la xenofòbia.

És per aquestes raons que no podria asseure’m al costat de segons qui i somriure amablement sense dir el que sento:

Ens prenen els drets, ens neguen el pa i esperen que reparem els danys, que ells han causat, amb la beneficència.

Si no esteu aturats o no sou dels que us retallen el sou i les condicions laborals, amb la por al cos a causa de la reforma laboral, feu l’esforç de posar-vos en les espardenyes dels que remenen contenidors, dels desnonats, dels malats que ja han patit en la seva salut o han pagat amb la seva vida les retallades, o de les famílies senceres que fan cua al CIO, o dels que van a buscar cada setmana la bossa de menjar a Càritas. Si ho feu, crec que podreu entendre el que pretenia dir: engrandim la solidaritat però no ens oblidem de denunciar la injustícia.

---

[1]              El principio de responsabilidad: Ensayo de una ética para la civilización tecnológica (ed. original, 1973, trad. cast. Ed, Herder, Barcelona, 1975)

Remenar contenidors i remoure consciències

Les  ONG i entitats d’assistència també han sofert les retallades encara que cada dia tenen més demandes i es veuen impotents per atendre-les.

No cal donar dades, els que remenen contenidors els veiem cada dia, no fan festa ni el dia de Pasqua, perquè segurament esperen aquesta data per trobar més bona collita.

Però un projecte faraònic com el del reg del canal Segarra Garrigues té assegurat el finançament d’una obra que costa 1.500 milions d’euros. Ho deia el dimecres sant a primera plana el diari La Mañana.

Els beneficiaris potencials del canal, que es segueix construint sense parar, són tan sols 17.000 propietaris. El seu benefici immediat és que les seves terres de secà poden multiplicar per 10 vegades el seu valor.

Es podran incrementar la superfície de regadius de fruiters tot i que alguns anys el mercat està saturat. L'any passat hi va haver bona collita i per tal de no abaixar el preu, es van llençar 12.000 tones, un cop ja s'havien omplert els estocs de sucs de fruita pels bancs d’aliments. Aquesta despesa dels sucs la va pagar en bona part la UE.

Malgrat tot, connectar-se al regadiu els propietaris consideren que és car i en molts sectors de reg no ho deuen veure clar perquè no s’hi apunten ni el 50%. Per tal que no es posi en evidència el fracàs del projecte, el govern els abaixa el preu de l’aigua encara que l’Agència Catalana de l’Aigua estigui en fallida i els consumidors domèstics ens apugin molt el rebut (segurament és just pagar el que costa el servei domèstic i s’havia d’haver fet molt abans).

Així, quina és la justificació d’aquesta obra, que quan estigui finalitzada probablement molts anys no disposarà d’aigua suficient per tota la superfície regable a causa del canvi climàtic?.

A part del negoci de la pròpia construcció del canal, que compta amb tants suports socials i polítics com l’aeroport d’Alguaire -convé recordar que aquest projecte es va començar a tramitar el 2000- alguns anys es podran assegurar algunes collites d’olives o ametlles, però la major part de les expectatives estan en produir, a més de fruites, menjar per als porcs: blat de moro i possiblement altres oleaginoses.

Ara els porcs mengen sobre tot, soja que importem en unes quantitats impressionats (més de 3 milions de tones any) de Sudamèrica. Però el preu és i creixent i incert en un mercat totalment controlat per unes poques corporacions transnacionals i fortament depenent del petroli que és imprescindible per produir-la, processar-la i transportar-la des de tan lluny.

A Catalunya produïm cinc vegades més de carn que la que mengem, per a una indústria agroalimentària que te aproximadament els mateixos treballadors ocupats que els pagesos dedicats a les explotacions agràries, però que dóna molts més beneficis als propietaris i als controladors de les darreres baules de la cadena.

La base social productiva agrària és totalment depenent d’aquest sistema agroalimentari que no deixa valor afegit als pagesos, i aquesta és una de les febleses més importants del camp català  i una de les causes de que cada dia quedin menys pagesos a casa nostra.

Aquest negoci de l’exportació de carn te un futur molt incert en un escenari de creixement constant de preus del petroli i d’aquestes matèries primeres, entre altres coses, perquè cada any es es multipliquen els nous consumidors de carn dels països emergents.

Algú podria pensar que, encara que sigui socialment injust i ambientalment insostenible, aquest sistema és bo per al país perquè ens permet gaudir dels beneficis de la exportació. Fals, perquè Catalunya importa molt més del que exporta en productes agraris i agroalimentaris (el dèficit comercial del sector és de l’ordre de 2.000 milions d’€ anuals).

No és estrany doncs que la UE, estigui molt preocupada i demani als estats que facin esforços per canviar de model, i no tan sols canviant els hàbits alimentaris per menjar menys carn, sinó per caminar cap a la sobirania alimentària.

A Catalunya ho tenim francament malament. En aquest moments els càlculs teòrics ens diuen que tindríem, matemàticament parlant, terra justeta (comptant el secà i el regadiu) per produir els nostres propis aliments. Els països europeus que fa temps que estan preocupats per la sobirania alimentària, treballen perquè la terra disponible sigui fins a dues o tres vegades la teòricament imprescindible.

Però és evident que la protecció i la millora del sòl agrícola no és una prioritat d’aquest govern, que està disposat a convertir centenars d’hectàrees del millor regadiu del Baix Llobregat en casinos, camps de golf i urbanitzacions per a super-rics.

Però el més greu de tot és que quan ens adonem que cal canviar radicalment les polítiques agràries i afavorir l’agricultura ecològica i el consum de productes de proximitat, potser ja no tindrem pagesos.

Mentrestant, les organitzacions assistencials tenen merescudes les lloances i els reconeixements, però farien un be més gran al país i als principis que diuen (diem) professar si fossin (fóssim) més contundents en la denúncia de les causes i menys còmplices del sistema que incrementa la pobresa i la fam.

Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.

Economia verda i desenvolupament local

Celebrem l’engegada del programa Regió Verda, liderat pel Consell Comarcal del Bages amb la col·laboració de Pimec i Cambra de Comerç, que amb un esforç conjunt, han obtingut finançament per transitar per un camí que demostra la vitalitat de les iniciatives existents en el terreny de les energies renovables i visió de futur en el teixit empresarial del Bages.
Els eixos fonamentals de l’economia verda són l’eficiència energètica, el desplegament de les energies renovables, la utilització eficient dels recursos i la potenciació de la infraestructura verda. Així ho formulen des la ONU (Green economy report) fins a la Comissió Europea (Full de ruta per a l’economia hipocarbónica 2050). Països com França (lleis de la Grenelle) o el Regne Unit (Carbon Plan) l’han convertit en els eixos de la seva política econòmica, mentre que Alemanya n’ha fet el centre de diverses polítiques sectorials, de les quals la més visible és el Pla d’energia elèctrica 100% renovable el 2050.
A Espanya els avenços en eficiència energètica són molt febles. El govern Zapatero es limitava a seguir a roda dels acords presos pel conjunt de la Unió Europea, però s’ha de reconèixer que va donar una bona empenta a les renovables. En canvi, el nou govern, servidor de les elèctriques, ha comès un error històric enfonsant les energies renovables, que pagarem molt car (llegiu ecodiari). I a casa nostra, en absència de documents orientadors que ens permetin saber que pensa el nou goben (s’ha enterrat l’anterior Estratègia  de Desenvolupament Sostenible de Catalunya ), els fets que podem constatar demostren que es camina en direcció contrària .
És necessari augmentar l’eficiència energètica de l’activitat econòmica, de la mobilitat i del metabolisme de la ciutat, per disminuir la dependència del petroli i  per a reduir les emissions que generen l’escalfament global, i d’aquesta forma, aconseguint estalvis actuals, es guanya més competitivitat futura que precaritzant la ocupació desmantellant els drets laborals.
Quan a la utilització eficient dels recursos, la motivació és clara, els inputs de l’economia europea, majoritàriament externs, cada cop seran més escassos i més cars. Hem de satisfer les nostres necessitats amb productes que consumeixin menys materials i menys energia, del que es dedueixen aquestes directrius generals per a la producció: assegurar la producció local dels productes bàsics, fer productes més duradors, ser més eficients en el disseny, maximitzar el reciclatge i l’aprofitament energètic dels residus i consumir productes de proximitat.
Quant a la conservació i millora de la infraestructura verda, es tracta de mantenir el capital que representa la biodiversitat i els altres serveis ecosistèmics que es produeixen en la matriu territorial, aprenent a quantificar el valor d’aquests serveis ambientals i generant mecanismes perquè aquest valor es tradueixi en ingressos que ajudin a mantenir els pagesos, ramaders i silvicultors que tenen cura d’aquests espais vitals per a tota la societat. Un estudi promogut per la Fundació Mon Rural ens rebel•la que el valor ocult dels beneficis ecosistèmics de l’agricultura, ramaderia i silvicultura catalanes (uns 8.000 M€) són del doble del PIB de la producció agrària. Si no conservem la infraestructura que sosté aquests servies (cicle de l’aigua, paisatge per al turisme, aborció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle... i fins a 21 indicadors citats per l’estudi) pagarem molt cara la factura dels impactes del canvi climàtic.
Potenciar l’economia verda requereix de polítiques sectorials i de suport financer per part de les administracions. I no ens fa vergonya de predicar-ho quan ens continuen bombardejant amb la necessitat de reduir el dèficit. Un dèficit que, com reconeix un informe de la pròpia OCDE, cal eixugar amb polítiques fiscals més progressives, perquè les actuals, a més de ser injustes, són negatives per al desenvolupament econòmic futur.
Però de res servirien aquestes iniciatives globals si no arrelessin en el teixit econòmic i social local. Per aquesta raó felicito els impulsors, anteriors i actuals, del programa regió Verda del Bages, i faig vots perquè les mesures anunciades serveixin per consolidar les imprescindibles complicitats entre polítics, actors econòmics i la nostra gent del territori, entre els quals he de mencionar la gent de les ADF i felicitar la seva tenacitat en l’impuls de l’aprofitament energètic de la biomassa.

Sense justícia no hi ha futur. La societat civil a la cimera de Río 2012.

Aquest any 2012 es compleixen 20 anys de la cimera de caps d’estat a Río de Janeiro que va marcar un punt d’inflexió en la presa de consciència dels problemes ambientals globals i que va posar en marxa els convenis sobre el canvi climàtic i la biodiversitat. Les Nacions Unides han convocat una nova conferència mundial que es celebrarà altre cop a Río entre el 20 i el 22 de juny d’aquest any.
L'objectiu de la Conferència és aconseguir un compromís polític renovat per al desenvolupament sostenible, avaluar el progrés assolit fins a la data i les llacunes existents en l'aplicació dels resultats de les principals cimeres sobre desenvolupament sostenible, i abordar els desafiaments nous i emergents.
Una economia verda per al desenvolupament sostenible i l'eradicació de la pobresa, i el marc institucional per a fer possible desenvolupament sostenible, seran els temes centrals de la trobada.
A més dels caps d’estat i de govern, que han fracassat en les darreres trobades per contenir el canvi climàtic a Copenhaguen i a Durban, a Río es trobaran col•lectius que representen la societat civil de tots els continents, conscients que els interessos egoistes dels estats, presoners dels poders econòmics i financers, ens estan retardant la resposta global imprescindible per fer front als grans desafiaments ambientals i socials, que més que una amenaça, són ja una realitat que afecta tota la humanitat.
Río + 20 i més enllà: Sense justícia no hi ha futur. Aquest és el títol d’un document de preparació de la trobada que estudien en el Civil Society Reflection Group on Global Development, que aplega grups de debat de la societat civil de tots els continents i que analitzen les causes del fracàs i volen posar les bases per a un nou marc de drets de sostenibilitat per sortir de la crisi provocada pels que “juguen en un casino mundial que aposta pels nostres mitjans de vida, la nostra seguretat, el nostre futur i el nostre planeta”.
Els guanys del creixement, arreu del món, han estat compartits de forma desigual fent als més rics cada cop més rics i als pobres cada dia més pobres. Igual que a casa nostra. Els ideals de Río 1992 que pretenien superar la fam i assolir major prosperitat amb el desenvolupament sostenible, s’han enfosquit perquè en la seva majoria, els estats no els han implementat, de la mateixa forma que s’han incomplert una sèrie de compromisos internacionals sobre drets humans i justícia de gènere.
Perquè ens han fallat sistemàticament els mecanismes de governança mundial?, es pregunten aquests representants de la societat civil.  Les ajudes públiques al fracàs del sistema financer demostren que els estats poden actuar. Però han d’actuar per protegir els més dèbils i per redistribuir la riquesa injustament acumulada. El paper de l’estat ha d’estar basat en la legitimitat democràtica, en la rendició de comptes i ha de ser equilibrat amb la participació efectiva de la societat civil.
Per sortir de l’atzucac, aquests representants de la societat civil, reclamen que les polítiques dels estats i els acords internacionals estiguin regits pels principis bàsics que formen part de la cultura democràtica i de respecte per la natura:
Principi de solidaritat, principi de no causar dany, principi de responsabilitats comuns però diferenciades en la causalitat dels impactes ambientals i socials, principi de qui contamina paga, principi de cautela davant de la incertesa dels efectes de les actuacions sobre el medi, principi de subsidiarietat, principi de consentiment previ, lliure i informat, i principi de solució pacífica de controvèrsies.
Els valors de llibertat, igualtat, diversitat i respecte per la natura, són valors imprescindibles per a reconstruir les relacions internacionals i construir acords que aportin camins d’esperança per a les greus amenaces ambientals planetàries, ens diuen, al document de debat els representats de la societat civil mundial.
Els representant de les societats civils mundials ens proposen:
Canvis profunds en la mentalitat col•lectiva sobre els indicadors del progrés i del benestar, per desacoblar la idea d’aconseguir la felicitat amb el consum material sense límits.
Canvis profunds en les polítiques fiscals i regulatòries per superar amb eficàcia les desigualtats socials i la degradació de la natura i enfortir les economies sostenibles.
Canvis profunds en les institucions i els mecanismes de govern a nivell nacional i internacional per aprofundir en una democràcia real.
Quan a les prioritats, el document de debat ens proposa treballar especialment en la política fiscal per incrementar els ingressos, redistribuir més equitativament ingrés i riquesa als sectors més pobres de la societat, revisió del sistema d’assignació de preus als bens i serveis, per internalitzar els costos socials i ambientals i exigir participació ciutadana en la fixació dels impostos i en la rendició de comptes.
L’equitat i la justícia, ens diuen, no és tan sols una qüestió d’ètica política i democràtica, és una necessitat urgent per redreçar les desigualtats socials escandaloses a nivell mundial i per evitar que el col•lapse ambiental perpetuï la situació de crisi empobrint encara més als més desfavorits.
Els nostres dirigents, als quals en altre temps sentíem elogiar la fortalesa cívica i política de la nostra societat civil, avui només ens demanen conformitat per entomar les injustícies i, això si, una contribució solidària a la caritat mediàtica organitzada pels rics per mitigar els danys que provoca el manteniment dels seus privilegis.
Els principis i els valors que van propiciar el naixement de la democràcia a casa nostra, són més necessaris que mai per deixar d’internalitzar la impotència i teixir les complicitats necessàries per encarar el nostre futur, que no pot estar desvinculat del de tota la humanitat.