Un esperat Pla de política forestal que es queda curt

Els esborranys del Pla Forestal han passat per cinc legislatures de tots els colors polítics. Vistos els antecedents, ens cal doncs felicitar al govern que finalment ha aprovat el Pla general de Política Forestal (PGPF).

Un primer aspecte destacat és que el nou pla defineix una arquitectura de la planificació forestal amb instruments derivats, els Plans d’Ordenació dels Recursos Forestals (PORF), que tindran l’àmbit de les vegueries i que podran coincidir amb els Plans Territorials Parcials de forma que es possibilita la coordinació entre plans sectorials i plans territorials, el que facilitaria, per exemple, identificar zones d’especial interès per a la prevenció d’incendis forestals, on es defineixin unes actuacions  que estesin incorporades a les zonificacions de protecció previstes als Plans territorials per articular les normatives i donar facilitats per a l’execució de les intervencions necessàries al territori, sense complicades tramitacions administratives o urbanístiques. Aquesta era una perspectiva àmpliament reclamada per alguns dels que vàrem treballar en diverses fases en la redacció del Pla forestal, i per tant ens felicitem que finalment s’hagi adoptat[1]. No obstant, en aquest sentit el pla forestal s’ha quedat tot just a les portes. Tot seguit ho argumentem desprès de fer una breu descripció del contingut del PGPF.

El pla es fixa cinc objectius genèrics: Foment de la gestió forestal, donar suport a la propietat i a la indústria forestal, millorar la percepció social de la gestió forestal, promoure la innovació i desenvolupar la planificació amb els instruments propis i la sinergia amb el planejament territorial i sectorial. La meitat de les pàgines de la memòria informativa es destinen a la descripció del sectors forestal i a la seva diagnosi, per acabar fixant 6 eixos estratègics, 8 directrius de política forestal i altres 4 directrius.

El Pla es completa amb un pla d’acció dividit en tres programes, un sistema d’avaluació a base d’indicadors i un pressupost que estima una despesa mitjana anual durant els deu anys de vigència (fins al 2024) de 52.780.000€. Un 11% correspon a l’Eix estratègic 1, que inclou les accions de formació, recerca i transferència i de comunicació i divulgació. Un 22% correspon a l’Eix 2, sobre la prevenció de riscos naturals. El 33% correspon a l’Eix 3, sobre dinamització del sector forestal productiu, que és l’eix amb una assignació pressupostària més elevada. El 20% correspon a l’Eix 4, sobre conservació de la biodiversitat, i un 11%, a l’Eix 5, sobre la funció protectora dels boscos. Finalment, el 3% restant correspon a l’Eix 6, sobre la gestió dels usos públics dels terrenys forestals. Agrupant els eixos 1 i 2 per una banda, 3 per l’altra, i 4 5 i 6 per l’altra, pràcticament es divideix el pressupost en tres terços.

El document no aclareix quins són els compromisos de la inversió pública per part del Govern i quines serien les aportacions d’altres administracions o del sector privat.

Quant a la integració de la planificació per la prevenció d’incendis i la planificació pròpiament forestal, el pla en comptes d’integrar, consolida la dispersió i la manca d’articulació sense donar resposta als problemes identificats a la pròpia diagnosi del pla[2] i incomplint les seves pròpies indicacions a les Línies d’actuació[3].

Així es manté i es desenvolupa el “Programa de prevenció d’incendis de Catalunya que marqui les directrius pels Perímetres de protecció prioritària (PPP) i els Projectes d’infraestructures estratègiques de prevenció d’incendis forestals (PIE) corresponents. Actualment, el 2012, a Catalunya hi ha 34 PPP delimitats, que ocupen una superfície d’1.154.281,15 ha. La DGMNB elabora per a cada PPP un PIE que té per objectiu dotar a cada espai de la infraestructura necessària que permeti disminuir el nombre d’incendis i compartimentar el territori per reduir la probabilitat que un foc es converteixi en un incendi forestal de grans dimensions. Dels 34 PPP delimitats, n’hi ha 9 que tenen un PIE redactat i 4 es troben en procés de redacció” (pàg 33. Memòria informativa)

Aquesta integració s’hauria de fer en els PORF per contemplar el risc d’incendi i les actuacions preventives que siguin necessàries en el mateix document que serveix per definir l’ordenació dels aprofitaments i dels recursos forestals. És en aquests instruments on es pot aplicar el coneixement adquirit sobre els patrons de propagació dels incendis forestals i la recerca aplicada a l’estratègia i a la maniobra d’extinció[4] de forma articulada amb la planificació territorial i urbanística i la gestió forestal.

El document del pla aprovat, en comptes de donar aquest pas decisiu i aprovar una metodologia integradora per a la redacció dels PORF, es limita a indicar amb dues línies, les prescripcions legals del contingut de l’instrument més important de la ordenació forestal[5].

Confiem, que al menys el govern impulsi ara les mesures de foment previstes al Pla donat que s’ha perdut la oportunitat que el PGPF abordi adequadament els reptes de la planificació forestal i tampoc s’han donat senyals que es vulguin emprendre les reformes legislatives que serien de desitjar[6].

---

[1] Cerdan R. (2005); “Articulación de la planificación forestal sectorial y territorial para la prevención de incendios en Catalunya: retos y oportunidades”. Actas de la II Conferencia Internacional de Prevención de Incendios al Sur de Europa. Barcelona. CTFC. http://www.ctfc.es/confeinfor/

Plana E. (2011);  “Integració del risc d’incendis en la planificació forestal estratègica i l’ordenació del territori”. Revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 71-72, 2011 (69-91)

[2] Febleses D.12. Necessitat d’una planificació integral dels riscos naturals, Amenaces A.03. Manca de planificació territorial integral a diferents nivells i entre sectors.

[3] Línia d’actuació 2.1. Impuls a la gestió global del risc d’incendis forestals i l’adaptació de la gestió forestal a l’ecologia del foc.

[4] La prevención de los grandes incendios forestales adaptada al incendio tipo

[5] Altres directrius 8.4. Contingut mínim dels Plans d'ordenació dels recursos forestals:

Els Plans d'ordenació dels recursos forestals contindran, com a mínim, els aspectes determinats en els apartats e), f) i h) de l'article 31 de la Llei de l'Estat 43/2003, de 21 de novembre, de Forests.

[6] Aquest tema s’aborda amb més profunditat al document Veinte años desde los incendios de 1994. ¿Cómo encaramos el futuro?

Les retallades cremen el bosc i el nostre futur

Començo a escriure quan està cremant un bosc entre Tivissa i Rasquera tot just iniciada la campanya d’incendis presentada per la Generalitat a TV3 informant de la vaga dels bombers. TV3 no ha donat la paraula als bombers que haurien pogut explicar que han retallat 130 bombers i ara els obliguen per decret a fer 102 hores més.

Aquest any fa 20 anys dels gran incendis de 1994 de la Catalunya central i el Govern de la Generalitat ha inclòs l’efemèride en la llista de commemoracions importants d’enguany.

L’incendi de Tivissa es produeix en un indret protegit que paradoxalment resulta inaccessible, i per tant desprotegit del risc més important: el del foc. Un fet que vàrem haver de lamentar a la Catalunya central al foc de Sant Llorenç del Munt a l’any 2003 en el qual hi va haver víctimes mortals.

Aquest fet il·lustra l’evolució del sistema de lluita contra els incendis forestals en els darrers 20 anys que es caracteritza per una millora destacada del sistema d’extinció, en el qual s’ha avançat en el coneixement dels patrons de propagació dels incendis forestals i en recerca aplicada a l’estratègia i a la maniobra d’extinció. Els Grups de Recolzament de les Actuacions Forestals (GRAF) dels bombers, creats desprès de 1998 pel conseller Xavier Pomés, han estat la punta de llança d’aquesta innovació reconeguda internacionalment. La Fundació Pau Costa dedicada a la recerca i la difusió del coneixement en aquest camp, n’és el millor exponent.

Per contra, la prevenció dels incendis més important que és l’adaptació dels combustibles al risc d’incendi mitjançant la gestió forestal, pateix de problemes endèmics entre els quals cal destacar el marc legislatiu, el sistema de planificació i la gestió forestal.

La legislació forestal és obsoleta i necessita d’una profunda reforma. En primer lloc de la llei forestal de 1998 que va sorgir de la por a la deforestació de Catalunya basada en uns supòsits avui totalment superats pel nou paradigma de l’ecologia del foc. Aquesta visió contempla el foc, no com una maledicció induïda per l’interès dels propietaris forestals, sinó com un fenomen consubstancial als sistemes forestals mediterranis.

També resulta imprescindible el replantejament total de la Llei 5/2003 de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions, que ignora la diversitat de situacions de risc en la que es troben més 2.000 urbanitzacions catalanes, disposant franges perimetrals uniformes, sense garantir els mecanismes d’aplicació de les mesures que imposa.

Però el problema principal en matèria de prevenció no és exclusivament legal. És de falta de planificació i, especialment de manca d’execució de la prevenció d’incendis que es planifica. De fet, la llei forestal vigent exigeix l’aprovació del Pla general de política forestal, un pla que porta 12 anys de redacció (en mans de governs de tots els colors) i del qual seguim esperant la seva imminent aprovació[3].

---

Altres instruments imprescindibles com són els plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF), establerts per la mateixa llei de 1998 amb un altre nom,  no han tingut tanta sort, perquè encara no hem vist redactat el pla que ha de servir de model.

El problema de fons, la manca de gestió del bosc per la inexistent rendibilitat dels aprofitaments forestals, continua sense resoldre’s i en són la prova la debilitat de l’aprofitament energètic de la biomassa, sense mesures de foment pel cantó de la demanda (plans renove de calderes), i el raquitisme del consum del producte forestal local.

Si aquests instruments imprescindibles no es van posar en marxa en època de vaques grasses, avui amb les retallades, dormen el son dels justos, i el que es pitjor, ara es retalla en els sistemes d’extinció.

Per als que ens mirem el problema amb la passió de l’estima del nostre patrimoni i amb el coneixement del marc de referència europeu sobre la gestió de la matriu territorial (infraestructura verda en diuen a EU), el més greu de tot és que veiem que ens allunyem cada cop més de la direcció que caldria prendre.

Els grans instruments de planejament estratègic[1] que miren cap al futur marcat pel canvi climàtic, posen de manifest el valor, no mesurat en termes de mercat[2], del patrimoni que constitueix el bosc així com els recursos directes i indirectes que atresora. Un valor que es veurà molt més amenaçat en el futur justament per les variacions climàtiques i que requereix d’una política forestal molt més proactiva.

“Desgraciadamente, la prevalencia del poder político, conducido por los intereses del capitalismo financiero, nos arrastra hacia una Europa fracturada socialmente que, además de empobrecer a una tercera parte de la población para enriquecer aún más a la minoría, consume en deuda pública, para aumentar los beneficios de los bancos, los recursos necesarios para implementar esas políticas forestales que resultan imprescindibles para afrontar los retos de futuro”.

Aquesta és una de les darreres frases de la Conferència inaugural de la trobada d’investigadors espanyols FUEGORED que es va celebrar a Barcelona el dia 8 de maig d’enguany, que porta per títol Veinte años desde los incendios de 1994. ¿Como encaramos el futuro?  que no vaig poder pronunciar per malaltia, però que podeu llegir aquí si us ve de gust informar-vos més, i que acaba posant de relleu les lliçons que ens ensenya la gent del territori que continua, malgrat tot, al capdavant de les Agrupacions de Defensa Forestal. Un exemple que ens convoca al compromís de l’acadèmia, dels professionals i del sector per exigir i impulsar un canvi de rumb en la política forestal que resulta imprescindible.

---

[1] Full de ruta vers una economía hipocarbònica 2050,  Estratègia forestal Europea, Estratègia de la UE sobre la biodiversitat.

[2] A Catalunya, l’estudi “El valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya” posa de manifest que aquest valor és de l’ordre de 8.000 M€ quan el valor comptable de la producción primària és de 2.000 M€.
[3] Lendemà de la publicació d’aquest article es va anunciar l’aprovació del PGPF que es comenta en l’article següent.

El meu Credo actualitzat

Una parada obligatòria m'ha donat la ocasió d'actualitzar la formulació de les meves creences amb l'ajuda del llibre de José I. González Faus, SJ "Confio" Comentario al Credo cristiano.
Amb aquest Credo reprenc una nova relació amb el blog que tenia abandonat des de fa molts mesos on ara potser s'hi reflectiran millor els diversos aspectes que conformen la meva vida.

Confio plenament en Déu pare i mare creador de les dinàmiques que han fet possible les meravelles de l’univers i generador del misteriós món Terra, cau de vida,  origen de tot i poder dèbil generós i misericordiós. Comunicat als homes com a Déu dels pobres.

Confio en Jesús-Messies (esperança històrica del seu poble) ungit per Déu, fill donació total de Déu als homes per abaixar-se a nosaltres i elevar-nos a Ell. Llum de llum, Déu mateix, la seva Paraula que ens ho diu tot del mateix Déu.

Proclamo a Jesucrist únic Senyor, perquè en tota la meva vida i en tota la meva conducta no hi haurà cap més absolut que Jesucrist. Únic Senyor “nostre” de tots els creients que ens fa a tots els creients iguals.

Crec que Jesucrist és Déu mateix, abaixat del cel, assumint la condició humana, per a la nostra salvació, per això hem de cercar Déu entre els homes, reforçant en Ell la nostra confiança per tanta generositat.

Vull seguir Jesucrist, nascut d’una dona pobra i senzilla que es va oferir a l’acció de l’Esperit per portar el Fill de Déu al món i amb un pare obrer. Ambdós van criar l’home Jesús de Natzaret que va viure fent el be i alliberant els oprimits de les seves pròpies esclavituds interiors, de la opressió del diner i de la dominació dels poders religiosos.

Vull imitar Jesucrist, condemnat pels poders polítics i religiosos contraris al Regne de Déu, que Ell volia instaurar ja en aquest món terrenal, a una mort ignominiosa i humiliant.

Confio en Jesucrist rescatat de la mort a la condició divina per abraçar-nos a tot els humans i fer possible  la nostra pròpia resurrecció en Ell i amb Ell, i en el rescat i salvació dels humans, en el qual, els creients ens sentim compromesos a participar.

Crec que Jesucrist, l’home que viu la mateixa vida de Déu, que, perquè es va comprometre amb la nostra història i està indignat amb el sofriment, jutjarà oprimits i opressors, amb la solidaritat com a  mesura.

I creiem que el seu regnat no tindrà fi perquè la injustícia d’aquest món ha de tenir solució i la tindrà perquè la darrera  paraula d’aquesta història no la tinguin els botxins sinó les víctimes.

Confio en l’Esperit de Déu i del seu Fill, alè sensible que ens dona vida i força per seguir a Jesús avui i aquí cercant la llibertat i creant comunitat i per seguir confiant en Ell.

Cerco l’Esperit que parla per la boca dels profetes d’ahir i d’avui que parlen amb veritat. Un Esperit que podem percebre quan ens buidem de nosaltres mateixos i del nostre ego per omplir-nos de la caritat i amor que l’Esperit imprimeix en els nostres cors.

Y, perquè confio en Tu pare, confesso que existeix l’Església, que no és la cúria romana, sinó l’assemblea poble de Déu que hem estat convocats per Crist per compartir el seu amor amb tota la humanitat, i en aquesta missió comptem amb l’Esperit perquè ens ajudi a ser una assemblea en la pluralitat i en la comunió que sigui expressió i signe del seu amor i de la seva solidaritat.

Y, perquè confio en Tu i en la comunió dels que t’han seguit fins al final en l’Església, reconec que ens has banyat en la teva infinita misericòrdia que lleva les faltes, per més humanament imperdonables que semblin, i que ens permet renàixer a una vida nova en Crist.

Y, perquè confio en Tu i en la Paraula viva del teu fill ressuscitat, confio que, a pesar de la mort, mantindrem la nostra identitat per poder viure i trobar-te definitivament. I aquesta confiança en la vida perenne ens esperona a seguir treballant en aquest món per donar vida als crucificats.

Abertis marca el pas de la política de mobilitat

El passat 1 d’octubre el Govern va donar el vistiplau al nou pla d’homogeneïtzació a les vies de peatge de la xarxa de la Generalitat. El pla consisteix en un descens de les tarifes a la C-32 al Garraf i al Maresme entre el 10% del Maresme Sud, entre Montgat i Mataró  i el 30% del peatge al tram Castelldefels – Sitges als vehicles lleugers.

La causa: els darrers anys, el trànsit ha experimentat un descens considerable a les carreteres catalanes i especialment a les autopistes. Així doncs, amb el pla d'homogeneïtzació dels peatges la circulació per les autopistes catalanes creixerà gràcies a la rebaixa de les tarifes.

L’excusa: major equitat territorial, equiparar territorialment el preu per quilòmetre de peatge. Un argument que no s’aplica en abaratir els preus de l’autopista més cara d’Europa, l’autopista Terrassa-Manresa, per reduir la sinistralitat a la saturadíssima carretera C-55.

La raó última: Equilibrar els comptes de les concessionàries (Invicat i Aucat, totes dues d’Abertis) en detriment de l’ús del transport públic als dos corredors metropolitans que tenen major quota de transport públic, i si no n’hi ha prou amb la mesura aconseguiran que s’allarguin les concessions com s'ha fet habitualment.

El parany: l’establiment d’un canon anual que es destinarà al manteniment i millora del sistema de transport públic quan el pla reduirà els usuaris del transpot públic en aquests corredors.

Com opera el mecanisme pervers de la reducció del peatge sobre el transport públic?

Els corredors afectats pel pla del govern són els que tenen una quota de transport públic més elevats de Catalunya deguts a que els serveis ferroviaris tenen un temps de viatge força competitiu en relació amb el temps de viatge per carretera i unes freqüències força raonables. El preu elevat de les autopistes actua com element afavoridor del transport col·lectiu (el 2010 Barcelona – Garraf: 56% quota TP i Barcelona – Alt Maresme: 41% quota TP) Uns percentatges que la crisi segurament hauran fet augmentar. Si es redueix tan significativament el preu del peatge, molts usuaris optaran pel vehicle privat.

Queden molt lluny les declaracions dels plans territorials i de mobilitat en els quals  s’afirmava que els peatges han de ser una eina de gestió per afavorir el transport públic, que els actuals governants ignoren.

Trens plens, autopistes buides, estalvi energètic i reducció d’emissions de Gasos d’Efecte Hibernacle. Masses bones notícies per nosaltres i per la sostenibilitat. El govern es preocupa per equilibrar els comptes d’Abertis amb una pírrica compensació del canon que pagaran per la “millora del transport públic” i quan els convingui allargaran la concessió. Així és com entenen  els nostres governants la promoció del transport públic.