Començo a escriure quan està cremant un bosc entre Tivissa i
Rasquera tot just iniciada la campanya d’incendis presentada per la Generalitat
a TV3 informant de la vaga dels bombers. TV3 no ha donat la paraula als bombers
que haurien pogut explicar que han retallat 130 bombers i ara els obliguen per
decret a fer 102 hores més.
Aquest any fa 20 anys dels gran incendis de 1994 de la
Catalunya central i el Govern de la Generalitat ha inclòs l’efemèride en la
llista de
commemoracions importants d’enguany.
L’incendi de Tivissa es produeix en un indret protegit que
paradoxalment resulta inaccessible, i per tant desprotegit del risc més
important: el del foc. Un fet que vàrem haver de lamentar a la Catalunya
central al foc de Sant Llorenç del Munt a l’any 2003 en el qual hi va haver
víctimes mortals.
Aquest fet il·lustra l’evolució del sistema de lluita contra
els incendis forestals en els darrers 20 anys que es caracteritza per una millora
destacada del sistema d’extinció, en el qual s’ha avançat en el coneixement dels patrons de propagació dels incendis forestals i en recerca aplicada a l’estratègia
i a la maniobra d’extinció. Els Grups de Recolzament de les Actuacions
Forestals (GRAF) dels bombers, creats desprès de 1998 pel conseller Xavier Pomés,
han estat la punta de llança d’aquesta innovació reconeguda internacionalment. La Fundació Pau
Costa dedicada a la recerca i la difusió del coneixement en aquest camp, n’és
el millor exponent.
Per contra, la prevenció dels incendis més important que és
l’adaptació dels combustibles al risc d’incendi mitjançant la gestió forestal,
pateix de problemes endèmics entre els quals cal destacar el marc legislatiu,
el sistema de planificació i la gestió forestal.
La legislació forestal és obsoleta i necessita d’una
profunda reforma. En primer lloc de la llei forestal de 1998 que va sorgir de
la por a la deforestació de Catalunya basada en uns supòsits avui totalment superats
pel nou paradigma de l’ecologia del foc. Aquesta visió contempla el foc, no com
una maledicció induïda per l’interès dels propietaris forestals, sinó com un fenomen
consubstancial als sistemes forestals mediterranis.
També resulta imprescindible el replantejament total de la
Llei 5/2003 de mesures de prevenció dels incendis forestals en les
urbanitzacions, que ignora la diversitat de situacions de risc en la que es
troben més 2.000 urbanitzacions catalanes, disposant franges perimetrals
uniformes, sense garantir els mecanismes d’aplicació de les mesures que imposa.
Però el problema principal en matèria de prevenció no és exclusivament
legal. És de falta de planificació i, especialment de manca d’execució de la
prevenció d’incendis que es planifica. De fet, la llei forestal vigent exigeix
l’aprovació del Pla general de política forestal, un pla que porta 12 anys de
redacció (en mans de governs de tots els colors) i del qual seguim esperant la
seva imminent aprovació[3].
Altres instruments imprescindibles com són els plans d’ordenació
dels recursos forestals (PORF), establerts per la mateixa llei de 1998 amb un
altre nom, no han tingut tanta sort,
perquè encara no hem vist redactat el pla que ha de servir de model.
El problema de fons, la manca de gestió del bosc per la
inexistent rendibilitat dels aprofitaments forestals, continua sense resoldre’s
i en són la prova la debilitat de l’aprofitament energètic de la biomassa,
sense mesures de foment pel cantó de la demanda (plans renove de calderes), i
el raquitisme del consum del producte forestal local.
Si aquests instruments imprescindibles no es van posar en
marxa en època de vaques grasses, avui amb les retallades, dormen el son dels
justos, i el que es pitjor, ara es retalla en els sistemes d’extinció.
Per als que ens mirem el problema amb la passió de l’estima
del nostre patrimoni i amb el coneixement del marc de referència europeu sobre
la gestió de la matriu territorial (infraestructura verda en diuen a EU), el
més greu de tot és que veiem que ens allunyem cada cop més de la direcció que
caldria prendre.
Els grans instruments de planejament estratègic[1] que miren cap al futur
marcat pel canvi climàtic, posen de manifest el valor, no mesurat en termes de
mercat[2], del patrimoni que
constitueix el bosc així com els recursos directes i indirectes que atresora.
Un valor que es veurà molt més amenaçat en el futur justament per les
variacions climàtiques i que requereix d’una política forestal molt més
proactiva.
“Desgraciadamente, la prevalencia del poder
político, conducido por los intereses del capitalismo financiero, nos arrastra
hacia una Europa fracturada socialmente que, además de empobrecer a una tercera
parte de la población para enriquecer aún más a la minoría, consume en deuda
pública, para aumentar los beneficios de los bancos, los recursos necesarios
para implementar esas políticas forestales que resultan imprescindibles para
afrontar los retos de futuro”.
Aquesta és una de les darreres frases de la Conferència inaugural
de la trobada d’investigadors espanyols FUEGORED
que es va celebrar a Barcelona el dia 8 de maig d’enguany, que porta per títol Veinte
años desde los incendios de 1994. ¿Como encaramos el futuro? que no vaig
poder pronunciar per malaltia, però que podeu llegir aquí si us ve de gust
informar-vos més, i que acaba posant de relleu les lliçons que ens ensenya la
gent del territori que continua, malgrat tot, al capdavant de les Agrupacions
de Defensa Forestal. Un exemple que ens convoca al compromís de l’acadèmia,
dels professionals i del sector per exigir i impulsar un canvi de rumb en la
política forestal que resulta imprescindible.
[2]
A Catalunya, l’estudi “El
valor ocult de l’activitat agropecuària a Catalunya” posa de manifest que aquest
valor és de l’ordre de 8.000 M€ quan el valor comptable de la producción primària
és de 2.000 M€.
[3] Lendemà de la publicació d’aquest article es va anunciar l’aprovació del PGPF que es comenta en l’article següent.
[3] Lendemà de la publicació d’aquest article es va anunciar l’aprovació del PGPF que es comenta en l’article següent.
