Caritat?... No sense justícia

Celebro un cop més els premis merescuts a Càritas, mentre contemplo amb una barreja d’admiració i d’indignació els esforços que es veuen obligats a fer els representants de les organitzacions d’assistència social per estovar les consciències dels socis del Círculo Ecuestre de Barcelona.

Tinc la sensació que amb aquests actes, que difonen la feina dels que s’esforcen en mitigar els estralls de l’empobriment que sembla no tenir aturador, contribuïm a que s’oblidin les causes i es rentin les consciències dels causants de tanta misèria. Jo mateix tinc mala consciència perquè crec que si som en aquesta situació és perquè hem estat massa tolerants amb les injustícies que ens han dut fins aquí.

L’estat dona diners als bancs i tu aki fent cua! És el que diu la pintada que contemplen els aturats davant la porta de “l’INEM”. Per calmar la seva indignació per la televisió els expliquen teories sobre la imprescindible estabilitat del sistema financer.

Però sabem que els dirigents de la banca han perdut la vergonya fa molt temps. Ells es blinden sous i pensions astronòmiques (un d’ells el que va ser director de la nostrada caixa local),  mentre han jugat com si el país i el món fossin un gran casino i els guanys acumulats estan protegits per un sistema fiscal injust o ben administrats en els paradisos fiscals i segueixen circulant pels santuaris de blanqueig de diner com la City londinenca.

I en comptes de d’exigir-los responsabilitats, contemplem passivament com segueixen canviant de cadira.

Ens prediquen “tots hem estirat més el braç que la màniga”, però sabem del cert que els que aspiraven a satisfer el seu legítim dret a l’habitatge queien en mans dels banquers i de la seva cobdícia. “No vol ampliar el crèdit per als mobles i per al cotxe?. I ara els prenen el pis, els deixen al carrer i continuen entrampats per tota la vida.

Tots en som responsables?. És cert que ens hem deixat temptar pel consumisme sense adonar-nos que resulta absolutament inviable per al planeta que tots els humans arribin al nostres nivells de malbaratament de recursos. És cert que ens hem tapat el ulls per no veure que l’enriquiment d’un pocs era la causa de l’empobriment de la majoria. És cert que no hem volgut sentir els clams de les víctimes de la opulència del primer món.

Si més no, som responsables per omissió.

Però no podem deixar de constatar que les responsabilitats són asimètriques, perquè per arribar a l’actual estat de coses, dirigents econòmics i governants han aprovat les lleis i han pres les decisions que han deixat les mans lliures als usurers i sovint n’han tret profit ells mateixos i els seus amics.

Hem permès que la usura es converteixi en el motor de les decisions econòmiques, i els que deien que volien refundar el capitalisme quan va començar la crisi financera han estat còmplices de la gran mentida que s’amaga darrera dels “mercats” el dèficit i el deute.

Ens podem sentir responsables, al menys de no haver reaccionat a temps, i mira que ens havien advertit! En totes les esglésies cristianes hem sentit molts cops: No podeu servir a Déu i al diner (Lc 16, 13). Allò dels rics, el camell i el forat de l’agulla (Mt 19, 23-30)... i que Déu està de part dels pobres (Mt 11, 5;Lc 4,18) i no pas de part dels governants de les nacions, que les governen dictatorialment i les oprimeixen (Mt 20, 25).

Però si no us agraden els sermons dominicals cristians podeu llegir el que ens deia Hans Jonas: “obra de tal forma que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica sobre la terra”[1]. Jonas, que ens crida a la responsabilitat com a deure moral per orientar totes les decisions, i més exigent amb la responsabilitat dels qui tenen el poder, va ser un jueu que va tenir molt present la seva mare morta a Auschwitz. Haurem de subvencionar la seva lectura en aquests temps en els quals la por que ens paralitza és capaç de fer créixer el feixisme i la xenofòbia.

És per aquestes raons que no podria asseure’m al costat de segons qui i somriure amablement sense dir el que sento:

Ens prenen els drets, ens neguen el pa i esperen que reparem els danys, que ells han causat, amb la beneficència.

Si no esteu aturats o no sou dels que us retallen el sou i les condicions laborals, amb la por al cos a causa de la reforma laboral, feu l’esforç de posar-vos en les espardenyes dels que remenen contenidors, dels desnonats, dels malats que ja han patit en la seva salut o han pagat amb la seva vida les retallades, o de les famílies senceres que fan cua al CIO, o dels que van a buscar cada setmana la bossa de menjar a Càritas. Si ho feu, crec que podreu entendre el que pretenia dir: engrandim la solidaritat però no ens oblidem de denunciar la injustícia.

---

[1]              El principio de responsabilidad: Ensayo de una ética para la civilización tecnológica (ed. original, 1973, trad. cast. Ed, Herder, Barcelona, 1975)

Remenar contenidors i remoure consciències

Les  ONG i entitats d’assistència també han sofert les retallades encara que cada dia tenen més demandes i es veuen impotents per atendre-les.

No cal donar dades, els que remenen contenidors els veiem cada dia, no fan festa ni el dia de Pasqua, perquè segurament esperen aquesta data per trobar més bona collita.

Però un projecte faraònic com el del reg del canal Segarra Garrigues té assegurat el finançament d’una obra que costa 1.500 milions d’euros. Ho deia el dimecres sant a primera plana el diari La Mañana.

Els beneficiaris potencials del canal, que es segueix construint sense parar, són tan sols 17.000 propietaris. El seu benefici immediat és que les seves terres de secà poden multiplicar per 10 vegades el seu valor.

Es podran incrementar la superfície de regadius de fruiters tot i que alguns anys el mercat està saturat. L'any passat hi va haver bona collita i per tal de no abaixar el preu, es van llençar 12.000 tones, un cop ja s'havien omplert els estocs de sucs de fruita pels bancs d’aliments. Aquesta despesa dels sucs la va pagar en bona part la UE.

Malgrat tot, connectar-se al regadiu els propietaris consideren que és car i en molts sectors de reg no ho deuen veure clar perquè no s’hi apunten ni el 50%. Per tal que no es posi en evidència el fracàs del projecte, el govern els abaixa el preu de l’aigua encara que l’Agència Catalana de l’Aigua estigui en fallida i els consumidors domèstics ens apugin molt el rebut (segurament és just pagar el que costa el servei domèstic i s’havia d’haver fet molt abans).

Així, quina és la justificació d’aquesta obra, que quan estigui finalitzada probablement molts anys no disposarà d’aigua suficient per tota la superfície regable a causa del canvi climàtic?.

A part del negoci de la pròpia construcció del canal, que compta amb tants suports socials i polítics com l’aeroport d’Alguaire -convé recordar que aquest projecte es va començar a tramitar el 2000- alguns anys es podran assegurar algunes collites d’olives o ametlles, però la major part de les expectatives estan en produir, a més de fruites, menjar per als porcs: blat de moro i possiblement altres oleaginoses.

Ara els porcs mengen sobre tot, soja que importem en unes quantitats impressionats (més de 3 milions de tones any) de Sudamèrica. Però el preu és i creixent i incert en un mercat totalment controlat per unes poques corporacions transnacionals i fortament depenent del petroli que és imprescindible per produir-la, processar-la i transportar-la des de tan lluny.

A Catalunya produïm cinc vegades més de carn que la que mengem, per a una indústria agroalimentària que te aproximadament els mateixos treballadors ocupats que els pagesos dedicats a les explotacions agràries, però que dóna molts més beneficis als propietaris i als controladors de les darreres baules de la cadena.

La base social productiva agrària és totalment depenent d’aquest sistema agroalimentari que no deixa valor afegit als pagesos, i aquesta és una de les febleses més importants del camp català  i una de les causes de que cada dia quedin menys pagesos a casa nostra.

Aquest negoci de l’exportació de carn te un futur molt incert en un escenari de creixement constant de preus del petroli i d’aquestes matèries primeres, entre altres coses, perquè cada any es es multipliquen els nous consumidors de carn dels països emergents.

Algú podria pensar que, encara que sigui socialment injust i ambientalment insostenible, aquest sistema és bo per al país perquè ens permet gaudir dels beneficis de la exportació. Fals, perquè Catalunya importa molt més del que exporta en productes agraris i agroalimentaris (el dèficit comercial del sector és de l’ordre de 2.000 milions d’€ anuals).

No és estrany doncs que la UE, estigui molt preocupada i demani als estats que facin esforços per canviar de model, i no tan sols canviant els hàbits alimentaris per menjar menys carn, sinó per caminar cap a la sobirania alimentària.

A Catalunya ho tenim francament malament. En aquest moments els càlculs teòrics ens diuen que tindríem, matemàticament parlant, terra justeta (comptant el secà i el regadiu) per produir els nostres propis aliments. Els països europeus que fa temps que estan preocupats per la sobirania alimentària, treballen perquè la terra disponible sigui fins a dues o tres vegades la teòricament imprescindible.

Però és evident que la protecció i la millora del sòl agrícola no és una prioritat d’aquest govern, que està disposat a convertir centenars d’hectàrees del millor regadiu del Baix Llobregat en casinos, camps de golf i urbanitzacions per a super-rics.

Però el més greu de tot és que quan ens adonem que cal canviar radicalment les polítiques agràries i afavorir l’agricultura ecològica i el consum de productes de proximitat, potser ja no tindrem pagesos.

Mentrestant, les organitzacions assistencials tenen merescudes les lloances i els reconeixements, però farien un be més gran al país i als principis que diuen (diem) professar si fossin (fóssim) més contundents en la denúncia de les causes i menys còmplices del sistema que incrementa la pobresa i la fam.

Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.

Economia verda i desenvolupament local

Celebrem l’engegada del programa Regió Verda, liderat pel Consell Comarcal del Bages amb la col·laboració de Pimec i Cambra de Comerç, que amb un esforç conjunt, han obtingut finançament per transitar per un camí que demostra la vitalitat de les iniciatives existents en el terreny de les energies renovables i visió de futur en el teixit empresarial del Bages.
Els eixos fonamentals de l’economia verda són l’eficiència energètica, el desplegament de les energies renovables, la utilització eficient dels recursos i la potenciació de la infraestructura verda. Així ho formulen des la ONU (Green economy report) fins a la Comissió Europea (Full de ruta per a l’economia hipocarbónica 2050). Països com França (lleis de la Grenelle) o el Regne Unit (Carbon Plan) l’han convertit en els eixos de la seva política econòmica, mentre que Alemanya n’ha fet el centre de diverses polítiques sectorials, de les quals la més visible és el Pla d’energia elèctrica 100% renovable el 2050.
A Espanya els avenços en eficiència energètica són molt febles. El govern Zapatero es limitava a seguir a roda dels acords presos pel conjunt de la Unió Europea, però s’ha de reconèixer que va donar una bona empenta a les renovables. En canvi, el nou govern, servidor de les elèctriques, ha comès un error històric enfonsant les energies renovables, que pagarem molt car (llegiu ecodiari). I a casa nostra, en absència de documents orientadors que ens permetin saber que pensa el nou goben (s’ha enterrat l’anterior Estratègia  de Desenvolupament Sostenible de Catalunya ), els fets que podem constatar demostren que es camina en direcció contrària .
És necessari augmentar l’eficiència energètica de l’activitat econòmica, de la mobilitat i del metabolisme de la ciutat, per disminuir la dependència del petroli i  per a reduir les emissions que generen l’escalfament global, i d’aquesta forma, aconseguint estalvis actuals, es guanya més competitivitat futura que precaritzant la ocupació desmantellant els drets laborals.
Quan a la utilització eficient dels recursos, la motivació és clara, els inputs de l’economia europea, majoritàriament externs, cada cop seran més escassos i més cars. Hem de satisfer les nostres necessitats amb productes que consumeixin menys materials i menys energia, del que es dedueixen aquestes directrius generals per a la producció: assegurar la producció local dels productes bàsics, fer productes més duradors, ser més eficients en el disseny, maximitzar el reciclatge i l’aprofitament energètic dels residus i consumir productes de proximitat.
Quant a la conservació i millora de la infraestructura verda, es tracta de mantenir el capital que representa la biodiversitat i els altres serveis ecosistèmics que es produeixen en la matriu territorial, aprenent a quantificar el valor d’aquests serveis ambientals i generant mecanismes perquè aquest valor es tradueixi en ingressos que ajudin a mantenir els pagesos, ramaders i silvicultors que tenen cura d’aquests espais vitals per a tota la societat. Un estudi promogut per la Fundació Mon Rural ens rebel•la que el valor ocult dels beneficis ecosistèmics de l’agricultura, ramaderia i silvicultura catalanes (uns 8.000 M€) són del doble del PIB de la producció agrària. Si no conservem la infraestructura que sosté aquests servies (cicle de l’aigua, paisatge per al turisme, aborció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle... i fins a 21 indicadors citats per l’estudi) pagarem molt cara la factura dels impactes del canvi climàtic.
Potenciar l’economia verda requereix de polítiques sectorials i de suport financer per part de les administracions. I no ens fa vergonya de predicar-ho quan ens continuen bombardejant amb la necessitat de reduir el dèficit. Un dèficit que, com reconeix un informe de la pròpia OCDE, cal eixugar amb polítiques fiscals més progressives, perquè les actuals, a més de ser injustes, són negatives per al desenvolupament econòmic futur.
Però de res servirien aquestes iniciatives globals si no arrelessin en el teixit econòmic i social local. Per aquesta raó felicito els impulsors, anteriors i actuals, del programa regió Verda del Bages, i faig vots perquè les mesures anunciades serveixin per consolidar les imprescindibles complicitats entre polítics, actors econòmics i la nostra gent del territori, entre els quals he de mencionar la gent de les ADF i felicitar la seva tenacitat en l’impuls de l’aprofitament energètic de la biomassa.

Sense justícia no hi ha futur. La societat civil a la cimera de Río 2012.

Aquest any 2012 es compleixen 20 anys de la cimera de caps d’estat a Río de Janeiro que va marcar un punt d’inflexió en la presa de consciència dels problemes ambientals globals i que va posar en marxa els convenis sobre el canvi climàtic i la biodiversitat. Les Nacions Unides han convocat una nova conferència mundial que es celebrarà altre cop a Río entre el 20 i el 22 de juny d’aquest any.
L'objectiu de la Conferència és aconseguir un compromís polític renovat per al desenvolupament sostenible, avaluar el progrés assolit fins a la data i les llacunes existents en l'aplicació dels resultats de les principals cimeres sobre desenvolupament sostenible, i abordar els desafiaments nous i emergents.
Una economia verda per al desenvolupament sostenible i l'eradicació de la pobresa, i el marc institucional per a fer possible desenvolupament sostenible, seran els temes centrals de la trobada.
A més dels caps d’estat i de govern, que han fracassat en les darreres trobades per contenir el canvi climàtic a Copenhaguen i a Durban, a Río es trobaran col•lectius que representen la societat civil de tots els continents, conscients que els interessos egoistes dels estats, presoners dels poders econòmics i financers, ens estan retardant la resposta global imprescindible per fer front als grans desafiaments ambientals i socials, que més que una amenaça, són ja una realitat que afecta tota la humanitat.
Río + 20 i més enllà: Sense justícia no hi ha futur. Aquest és el títol d’un document de preparació de la trobada que estudien en el Civil Society Reflection Group on Global Development, que aplega grups de debat de la societat civil de tots els continents i que analitzen les causes del fracàs i volen posar les bases per a un nou marc de drets de sostenibilitat per sortir de la crisi provocada pels que “juguen en un casino mundial que aposta pels nostres mitjans de vida, la nostra seguretat, el nostre futur i el nostre planeta”.
Els guanys del creixement, arreu del món, han estat compartits de forma desigual fent als més rics cada cop més rics i als pobres cada dia més pobres. Igual que a casa nostra. Els ideals de Río 1992 que pretenien superar la fam i assolir major prosperitat amb el desenvolupament sostenible, s’han enfosquit perquè en la seva majoria, els estats no els han implementat, de la mateixa forma que s’han incomplert una sèrie de compromisos internacionals sobre drets humans i justícia de gènere.
Perquè ens han fallat sistemàticament els mecanismes de governança mundial?, es pregunten aquests representants de la societat civil.  Les ajudes públiques al fracàs del sistema financer demostren que els estats poden actuar. Però han d’actuar per protegir els més dèbils i per redistribuir la riquesa injustament acumulada. El paper de l’estat ha d’estar basat en la legitimitat democràtica, en la rendició de comptes i ha de ser equilibrat amb la participació efectiva de la societat civil.
Per sortir de l’atzucac, aquests representants de la societat civil, reclamen que les polítiques dels estats i els acords internacionals estiguin regits pels principis bàsics que formen part de la cultura democràtica i de respecte per la natura:
Principi de solidaritat, principi de no causar dany, principi de responsabilitats comuns però diferenciades en la causalitat dels impactes ambientals i socials, principi de qui contamina paga, principi de cautela davant de la incertesa dels efectes de les actuacions sobre el medi, principi de subsidiarietat, principi de consentiment previ, lliure i informat, i principi de solució pacífica de controvèrsies.
Els valors de llibertat, igualtat, diversitat i respecte per la natura, són valors imprescindibles per a reconstruir les relacions internacionals i construir acords que aportin camins d’esperança per a les greus amenaces ambientals planetàries, ens diuen, al document de debat els representats de la societat civil mundial.
Els representant de les societats civils mundials ens proposen:
Canvis profunds en la mentalitat col•lectiva sobre els indicadors del progrés i del benestar, per desacoblar la idea d’aconseguir la felicitat amb el consum material sense límits.
Canvis profunds en les polítiques fiscals i regulatòries per superar amb eficàcia les desigualtats socials i la degradació de la natura i enfortir les economies sostenibles.
Canvis profunds en les institucions i els mecanismes de govern a nivell nacional i internacional per aprofundir en una democràcia real.
Quan a les prioritats, el document de debat ens proposa treballar especialment en la política fiscal per incrementar els ingressos, redistribuir més equitativament ingrés i riquesa als sectors més pobres de la societat, revisió del sistema d’assignació de preus als bens i serveis, per internalitzar els costos socials i ambientals i exigir participació ciutadana en la fixació dels impostos i en la rendició de comptes.
L’equitat i la justícia, ens diuen, no és tan sols una qüestió d’ètica política i democràtica, és una necessitat urgent per redreçar les desigualtats socials escandaloses a nivell mundial i per evitar que el col•lapse ambiental perpetuï la situació de crisi empobrint encara més als més desfavorits.
Els nostres dirigents, als quals en altre temps sentíem elogiar la fortalesa cívica i política de la nostra societat civil, avui només ens demanen conformitat per entomar les injustícies i, això si, una contribució solidària a la caritat mediàtica organitzada pels rics per mitigar els danys que provoca el manteniment dels seus privilegis.
Els principis i els valors que van propiciar el naixement de la democràcia a casa nostra, són més necessaris que mai per deixar d’internalitzar la impotència i teixir les complicitats necessàries per encarar el nostre futur, que no pot estar desvinculat del de tota la humanitat.

Viure simplement perquè altres puguin simplement viure

La fam al món i la pobresa que ja afecta el 20% dels catalans, tenen les mateixes causes. La bombolla immobiliària i la crisi financera han estat causades per la cobdícia dels especuladors i els que manipulen als governants, que els hi deixen les mans lliures, i per aquells beneficiats per un repartiment cada cop més injust dels guanys del creixement.

Sota el “mantra” neo-lliberal de la supremacia del mercat, ens han convençut que la prosperitat s'aconsegueix amb el consum de bens materials. Per estimular la compra, necessària o inútil, ens ofereixen el crèdit, que ha estat el gran negoci per als especuladors i és avui la nostra llosa; i ens inciten, amb la publicitat, a canviar constantment el que comprem per estar al nivell dels referents socials. Però la satisfacció de la compra és efímera i ens torna a deixar buits, delitosos de novetats.

L'èxit del consumisme com a motor perpetu del creixement és precisament el seu fracàs en aconseguir la satisfacció personal duradora. Per renovar la seva oferta de productes i no aturar el creixement constant que mou el capitalisme, tenim la innovació, tan se val que aquesta es dediqui a productes superflus, amb obsolescència programada, o que serveixi per incrementar la productivitat. El seu resultat serà el mateix, es produirà més, consumint cada cop més recursos naturals i energia i necessitant menys ma d'obra. Els treballadors sobrants engreixaran les llistes dels aturats.

Mentre al primer món creixen les víctimes del sistema que ha engendrat la opulència, en els països emergents, el creixement capitalista, que serveix per satisfer necessitats elementals d'una part de població que lentament va sortint de la pobresa, ja està implantant a gran velocitat el seu mecanisme pervers del consumisme en les creixents classes mitjanes.

El resultat ambiental de tot plegat és descoratjador. Els recursos naturals s'encareixen perquè disminueixen els estocs, i per la cobdícia sense límits dels especuladors. La contaminació creix sense aturador, fent desaparèixer els ecosistemes i les especies a un ritme esfereïdor, al mateix ritme que s'escalfa l'atmosfera sense que els dirigents mundials, que aquests dies s'han reunit a Durban, siguin capaços de renunciar als egoismes nacionals dels països que més han contribuït a la situació actual.

Cal trobar el camí de la “prosperitat sense creixement”. Aquest és el títol del llibre de Tim Jackson publicat per Icaria fa pocs dies. L’autor, Comissionat pel Desenvolupament Sostenible al Regne Unit, proposa un nou model d'economia ecològica per a la sostenibilitat que limiti la publicitat i els mecanismes perversos que ens retenen en la “gàbia de ferro del consumisme”. Una economia que produeixi bens necessaris, duradors i de baix consum de materials i d'energia, que afavoreixi l'equitat social, que reparteixi el temps de treball i que fixi límits ecològics a la producció.

Tim Jackson proposa que s'inverteixi en “economia verda”, eficiència energètica d'edificis, transport públic i altres bens públic com el manteniment dels ecosistemes i el foment del treball social de base comunitària: la cura de la dependència, alimentació sana, salut, educació comunitària, manteniment i reparació. Per a aquesta economia calen inversions públiques que s’han d’acompanyar de polítiques que afavoreixin la producció i el comerç local i els productes durables, sostenibles i justos.

Per disposar de recursos públics, cal una reforma fiscal socialment justa que gravi la contaminació i els més rics i que imposi taxes a les especulacions financeres. Per fer possible aquest nou model de desenvolupament, ens diu Jackson, això és imprescindible.

El llibre proporciona exemples de mesures governamentals exitoses, que en diversos llocs han anat en aquesta direcció i destaca el paper dels moviments socials, com les “ciutats per a la transició” que assagen ja avui un nova forma de viure sense ambicionar la opulència i preparant-nos per a un futur en el qual siguem capaços de viure amb una frugalitat justa, no amb la misèria imposada que els neo-lliberals propugnen.

El canvi de valors en els nostres comportaments socials és imprescindible. Per aquesta raó vull destacar la labor de les persones i entitats que s'esforcen en promoure la solidaritat, però no em puc estar de dir que desconfio dels que fan ostentació de la seva generositat, aportant les engrunes dels guanys acumulats amb negocis de productes de luxe, com una forma de prestigiar la seva bondat. Aquest comportament contradiu el passatge evangèlic en el qual Jesús critica la caritat dels rics i lloa l'ofrena de la vídua pobra (Lluc 21, 1-4).

Ens caldrà austeritat i solidaritat per viure, com deia Gandhi, amb simplicitat, per tal de que altres, la majoria, simplement puguin viure. Però no hi podrem arribar si ens oblidem de la justícia.

I si retallem despeses energètiques? Fem números.

Catalunya es troba molt lluny de la seva independència energètica, doncs un 48,1% de l’energia primària que consumim és petroli, un 23,2% gas natural i un 22,4% energia nuclear, tot importat. Necessitem combustibles fòssils per a tot però especialment per moure persones i mercaderies, ja que el repartiment del consum d’energia final va ser: 40% transports, 31% indústria, 14% domèstic, 11% serveis. L’autoabastiment  de Catalunya és inferior al 0,2%.

Aquesta dependència energètica la paguem molt cara doncs en els darrers 5 anys ha pujat a 41.225 Milions €, el que suposa el 38% del dèficit comercial de Catalunya amb l’estranger.

Per a Europa, on la dependència és molt inferior, el dèficit comercial acumulat del petroli de la zona euro va ser de 163,5 bilions d’€ l’abril de 2006, és a dir, 45,5 bilions superior a l’any anterior reflectint l’enorme cost que l’encariment del petroli significa per la factura energètica de la zona euro, i per tant per a la seva competitivitat.

Totes les previsions auguren un creixement dels preus del petroli molt significatiu en els propers anys, degut a l’increment de la demanda (sobre tot als països emergents) l’exhauriment de disponibilitats (amb costos creixents de l’extracció) i la concentració del mercat en les mans de les Companyies estatals que ja acumulen el 52% de la producció de petroli i el 72% de les reserves mundials de petroli i gas. Els recents descobriments de REPSOL a l’Argentina són una gota en el mar de l’or negre. Els que disposen de l’aixeta del petroli són també els que acumulen les divises i els beneficis i els que administraran el nostre deute. Es calcula que els beneficis de l’OPEP el 2030 serà de 2 bilions de $ anuals el 2030, o sigui el 1,3% del PIB mundial.

L’impacte d’aquest increment serà encara més fort que a les economies del nostre entorn (incloent-hi Espanya el nostre principal client) perquè Catalunya depèn més del petroli que altres economies, i per què la major part dels nostres socis comercials són també importadors de petroli. Això vol dir que una previsible desacceleració de l’activitat econòmica per un xoc de preus, afectarà tant a demanda interna com a les exportacions, de forma que  la pèrdua de competitivitat associada a majors costos de producció s’afegiria la caiguda de l’activitat econòmica que podria tenir efectes encara més negatius en la ocupació.

I quina és la recepta per prevenir aquesta situacio? Per a la Comissió Europea i els tres països que manen a Europa (Alemanya, França i El Regne Unit), la situació és insostenile i s’ha de revertir. Han posat en marxa plans ambiciosos als seus respectius països i han fet marcar el pas de la UE per aquest camí. La Comissió Europea ha llençat un conjunt d’iniciatives relacionades de les quals el pal de paller és la Comunicació de la comissió (COM 2011/112) que porta per títol Full de ruta per una economia hipocarbónica competitiva el 2050.

Es tracta de reduir consum de petroli que és també la forma de reduir emissions per mitigar l’escalfament atmosfèric i els efectes perjudicials del canvi climàtic. Fins ara hi havia acord per millorar un 20% l’eficiència enrgètica, però com que veuen que no anem per bon camí (i a Catalunya menys) ens proposen, l’objectiu de reduir les emissions de CO₂  fins al 80-90% de les emissions de l’any base 1990.  I com pensen fer-ho?.

És més barat prevenir que curar. Han estudiat que la factura de les importacions del petroli a la UE de 2009 a 2010 ha pujat en 70.000 Milions de $. Si no s’actua en conseqüència, el diferencial de preus podria ser el 2050 de 400.000 M€, el que representaria un 3% del PIB europeu actual. Han calculat que les inversions addicionals que calen per assolir aquest objectiu tan sols representen un 1,5% del PIB. Aquest full de ruta es desplega en un bon grapat de decisions de caràcter sectorial i afecten al sector energètic, als transports, a l’eficiència energètica de la ciutat i els edificis, a la indústria i a l’agricultura, conformat un nou model productiu nomenat economia verda: Les mesures es duran a terme amb previsió de més  mecanismes de control i sanció. Estan totalment decidits a marcar el pas i fer-nos anar al mateix ritme.

Invertir en estalvi és molt rendible però a casa nostra no ho saben. La qüestió és tan important que podem afirmar clarament que no hi haurà sortida de la crisi actual, si aquesta qüestió de l’eficiència energètica i l’economia verda no es converteix en un aspecte central de totes les polítiques econòmiques. A Catalunya, malgrat la gravetat del problema, interessen altres temes, com ho demostra el fet que pràcticament ningú en parla a la campanya. Uns i altres ens volen fer sortir de la crisi rebaixant sous i prestacions i reduint el deute a base de retallades socials. Estalviar en energia és la forma més eficient de reduir el deute públic, però no és aquest el camí que volen seguir ni els que manen i els que sembla que manaran. Ho demostra el fet que a les partides de les ajudes del nostre govern que prepara l’Institut Català de l’Energia per fomentar l’estalvi energètic, que es reduiran un 22%, només hi han deixat els diners que ens dóna l’estat.