Treballar menys per viure tots millor

Tenir feina és el somni, el desig, la fita de la meitat dels joves, del 40% dels immigrants que viuen a casa nostra, del 25% de les dones, del 20,5% dels catalans.
Per aconseguir que les persones que no tenen feina en trobin una, els governs i la patronal ens han imposat una reforma laboral que consisteix en que les empreses tinguin totes les facilitats per acomiadar els treballadors que tenen feina, per poder donar-la als aturats, i d’aquesta forma, els empresaris podran contractar treballadors més barats, més precaris, més submisos. Les dades ho demostren: la reforma ja ha fet disparar els acomiadaments.
Per justificar una dilapidació injusta i immoral dels drets dels treballadors aconseguits amb moltes lluites i moltes renúncies des de fa moltes dècades, ens diuen que amb aquesta reforma, les empreses podran produir a costos més barats i tindran més feina per a nous treballadors.
Ens menteixen vilment, perquè no s’ha de ser un gran economista per comprendre que si el poder adquisitiu no para de baixar, tan el dels aturats com el dels treballadors actius als quals ens abaixen el sou, no podem comprar més. I si no comprem més, les empreses no poden vendre més i no oferiran nous llocs de treball.
D’altra banda s’ha constatat que el ritme d’extracció dels recursos naturals i energètics amb el qual funciona l’economia del món occidental, ja fa temps que ha superat els límits ecològics del planeta de forma que ara ja consumim el capital que pertany a les generacions futures i a més, aquest sistema productiu genera més residus i contaminants dels que el sistema natural pot absorbir.
Per sortir d’aquest cercle viciós, algunes veus, com la de Arcadi Oliveres diuen que la solució es compartir el treball, per treballar menys i viure millor. Una recent publicació li dona la raó i desgrana de forma molt entenedora una proposta per aconseguir-ho. La proposta és de la New Economics Foundation (NEF), un centre de recerca i acció independent que busca i mostra el benestar econòmic real promovent solucions innovadores que posin en qüestió el pensament dominant en temes econòmics, socials i ambientals.
Una setmana laboral de 21 hores és el que ens proposa el document de la NEF, per canviar el ritme de les nostres vides,  per reformar els nostres hàbits i convencionalismes, per canviar la nostra forma de valorar el treball remunerat i el no remunerat. El treball no remunerat, el que dediquem (majoritàriament les dones) a la reproducció de la força de treball i a l’atenció a les persones, si figurés en la comptabilitat econòmica, representaria més del 20% del PIB.
Menys hores de treball comportaria major protecció dels recursos naturals del planeta i assegurar-nos la vida per a les generacions futures, i d’aquesta forma trencar l’hàbit de viure per treballar en comptes de treballar per viure. Menys temps dedicat a treballar per consumir productes innecessaris que reduirien l’extracció de recursos naturals i rebaixaria la contaminació.
Una setmana laboral més curta per distribuir millor el treball entre tots i totes, reduint dràsticament l’atur i distribuint el treball remunerat i el no remunerat més equitativament entre homes i dones, ens donaria més temps per passar amb els nostres fills, per participar en la vida social escollida lliurement, alliberant temps per estar amb les persones, ajudant als professionals del treball social a millorar el benestar de tothom.
Una economia més forta i més pròspera seria el resultat de la reducció de la jornada laboral perquè  ajudaria a que l’economia s’adapti a les necessitats de les persones i del medi ambient i no a l’inrevés. Per aconseguir-ho ens cal una major incorporació de les dones al treball, compartint també el treball actualment no remunerat. Menys estrés laboral i una aportació laboral més creativa en una vida més completa i equilibrada. Una economia menys depenent del crèdit, més elàstica i adaptable, que seria capaç de salvaguardar els recursos públics per a les inversions socialment més rendibles.
El document no amaga les dificultats de la transició d’un canvi cap a les 21 hores que s’ha de veure en termes d’una transició àmplia i gradual cap a una sostenibilitat social, econòmica i ambiental. Cal preveure resistències dels treballadors amb feina que hem d’estar disposats a tenir menys ingressos. Dificultats per als que tot just guanyen per sobreviure, que caldria superar amb un coixí social gruixut.
Una transició que requereix canviar la perspectiva de treballadors, sindicats, empresaris i polítics, i sobre tot, una redistribució de la riquesa molt més justa, amb un sistema fiscal que faci pagar més al que més ha obtingut. Justament a l’inrevés del que els nostres governs estan fent.
Si es volen obtenir resultats diferents no es poden aplicar les solucions de sempre, i aquestes que ens imposen ja s’ha demostrat abastament que són nefastes per a la gran majoria. Ens cal una rebel·lió pacífica  per canviar els sistemes econòmics, els models de governança i els fonaments ètics de la societat actual, per viure simplement perquè la gran majoria dels humans pugui simplement viure. Un món millor és possible.

Economia verda i desenvolupament local

Celebrem l’engegada del programa Regió Verda, liderat pel Consell Comarcal del Bages amb la col·laboració de Pimec i Cambra de Comerç, que amb un esforç conjunt, han obtingut finançament per transitar per un camí que demostra la vitalitat de les iniciatives existents en el terreny de les energies renovables i visió de futur en el teixit empresarial del Bages.
Els eixos fonamentals de l’economia verda són l’eficiència energètica, el desplegament de les energies renovables, la utilització eficient dels recursos i la potenciació de la infraestructura verda. Així ho formulen des la ONU (Green economy report) fins a la Comissió Europea (Full de ruta per a l’economia hipocarbónica 2050). Països com França (lleis de la Grenelle) o el Regne Unit (Carbon Plan) l’han convertit en els eixos de la seva política econòmica, mentre que Alemanya n’ha fet el centre de diverses polítiques sectorials, de les quals la més visible és el Pla d’energia elèctrica 100% renovable el 2050.
A Espanya els avenços en eficiència energètica són molt febles. El govern Zapatero es limitava a seguir a roda dels acords presos pel conjunt de la Unió Europea, però s’ha de reconèixer que va donar una bona empenta a les renovables. En canvi, el nou govern, servidor de les elèctriques, ha comès un error històric enfonsant les energies renovables, que pagarem molt car (llegiu ecodiari). I a casa nostra, en absència de documents orientadors que ens permetin saber que pensa el nou goben (s’ha enterrat l’anterior Estratègia  de Desenvolupament Sostenible de Catalunya ), els fets que podem constatar demostren que es camina en direcció contrària .
És necessari augmentar l’eficiència energètica de l’activitat econòmica, de la mobilitat i del metabolisme de la ciutat, per disminuir la dependència del petroli i  per a reduir les emissions que generen l’escalfament global, i d’aquesta forma, aconseguint estalvis actuals, es guanya més competitivitat futura que precaritzant la ocupació desmantellant els drets laborals.
Quan a la utilització eficient dels recursos, la motivació és clara, els inputs de l’economia europea, majoritàriament externs, cada cop seran més escassos i més cars. Hem de satisfer les nostres necessitats amb productes que consumeixin menys materials i menys energia, del que es dedueixen aquestes directrius generals per a la producció: assegurar la producció local dels productes bàsics, fer productes més duradors, ser més eficients en el disseny, maximitzar el reciclatge i l’aprofitament energètic dels residus i consumir productes de proximitat.
Quant a la conservació i millora de la infraestructura verda, es tracta de mantenir el capital que representa la biodiversitat i els altres serveis ecosistèmics que es produeixen en la matriu territorial, aprenent a quantificar el valor d’aquests serveis ambientals i generant mecanismes perquè aquest valor es tradueixi en ingressos que ajudin a mantenir els pagesos, ramaders i silvicultors que tenen cura d’aquests espais vitals per a tota la societat. Un estudi promogut per la Fundació Mon Rural ens rebel•la que el valor ocult dels beneficis ecosistèmics de l’agricultura, ramaderia i silvicultura catalanes (uns 8.000 M€) són del doble del PIB de la producció agrària. Si no conservem la infraestructura que sosté aquests servies (cicle de l’aigua, paisatge per al turisme, aborció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle... i fins a 21 indicadors citats per l’estudi) pagarem molt cara la factura dels impactes del canvi climàtic.
Potenciar l’economia verda requereix de polítiques sectorials i de suport financer per part de les administracions. I no ens fa vergonya de predicar-ho quan ens continuen bombardejant amb la necessitat de reduir el dèficit. Un dèficit que, com reconeix un informe de la pròpia OCDE, cal eixugar amb polítiques fiscals més progressives, perquè les actuals, a més de ser injustes, són negatives per al desenvolupament econòmic futur.
Però de res servirien aquestes iniciatives globals si no arrelessin en el teixit econòmic i social local. Per aquesta raó felicito els impulsors, anteriors i actuals, del programa regió Verda del Bages, i faig vots perquè les mesures anunciades serveixin per consolidar les imprescindibles complicitats entre polítics, actors econòmics i la nostra gent del territori, entre els quals he de mencionar la gent de les ADF i felicitar la seva tenacitat en l’impuls de l’aprofitament energètic de la biomassa.

Sense justícia no hi ha futur. La societat civil a la cimera de Río 2012.

Aquest any 2012 es compleixen 20 anys de la cimera de caps d’estat a Río de Janeiro que va marcar un punt d’inflexió en la presa de consciència dels problemes ambientals globals i que va posar en marxa els convenis sobre el canvi climàtic i la biodiversitat. Les Nacions Unides han convocat una nova conferència mundial que es celebrarà altre cop a Río entre el 20 i el 22 de juny d’aquest any.
L'objectiu de la Conferència és aconseguir un compromís polític renovat per al desenvolupament sostenible, avaluar el progrés assolit fins a la data i les llacunes existents en l'aplicació dels resultats de les principals cimeres sobre desenvolupament sostenible, i abordar els desafiaments nous i emergents.
Una economia verda per al desenvolupament sostenible i l'eradicació de la pobresa, i el marc institucional per a fer possible desenvolupament sostenible, seran els temes centrals de la trobada.
A més dels caps d’estat i de govern, que han fracassat en les darreres trobades per contenir el canvi climàtic a Copenhaguen i a Durban, a Río es trobaran col•lectius que representen la societat civil de tots els continents, conscients que els interessos egoistes dels estats, presoners dels poders econòmics i financers, ens estan retardant la resposta global imprescindible per fer front als grans desafiaments ambientals i socials, que més que una amenaça, són ja una realitat que afecta tota la humanitat.
Río + 20 i més enllà: Sense justícia no hi ha futur. Aquest és el títol d’un document de preparació de la trobada que estudien en el Civil Society Reflection Group on Global Development, que aplega grups de debat de la societat civil de tots els continents i que analitzen les causes del fracàs i volen posar les bases per a un nou marc de drets de sostenibilitat per sortir de la crisi provocada pels que “juguen en un casino mundial que aposta pels nostres mitjans de vida, la nostra seguretat, el nostre futur i el nostre planeta”.
Els guanys del creixement, arreu del món, han estat compartits de forma desigual fent als més rics cada cop més rics i als pobres cada dia més pobres. Igual que a casa nostra. Els ideals de Río 1992 que pretenien superar la fam i assolir major prosperitat amb el desenvolupament sostenible, s’han enfosquit perquè en la seva majoria, els estats no els han implementat, de la mateixa forma que s’han incomplert una sèrie de compromisos internacionals sobre drets humans i justícia de gènere.
Perquè ens han fallat sistemàticament els mecanismes de governança mundial?, es pregunten aquests representants de la societat civil.  Les ajudes públiques al fracàs del sistema financer demostren que els estats poden actuar. Però han d’actuar per protegir els més dèbils i per redistribuir la riquesa injustament acumulada. El paper de l’estat ha d’estar basat en la legitimitat democràtica, en la rendició de comptes i ha de ser equilibrat amb la participació efectiva de la societat civil.
Per sortir de l’atzucac, aquests representants de la societat civil, reclamen que les polítiques dels estats i els acords internacionals estiguin regits pels principis bàsics que formen part de la cultura democràtica i de respecte per la natura:
Principi de solidaritat, principi de no causar dany, principi de responsabilitats comuns però diferenciades en la causalitat dels impactes ambientals i socials, principi de qui contamina paga, principi de cautela davant de la incertesa dels efectes de les actuacions sobre el medi, principi de subsidiarietat, principi de consentiment previ, lliure i informat, i principi de solució pacífica de controvèrsies.
Els valors de llibertat, igualtat, diversitat i respecte per la natura, són valors imprescindibles per a reconstruir les relacions internacionals i construir acords que aportin camins d’esperança per a les greus amenaces ambientals planetàries, ens diuen, al document de debat els representats de la societat civil mundial.
Els representant de les societats civils mundials ens proposen:
Canvis profunds en la mentalitat col•lectiva sobre els indicadors del progrés i del benestar, per desacoblar la idea d’aconseguir la felicitat amb el consum material sense límits.
Canvis profunds en les polítiques fiscals i regulatòries per superar amb eficàcia les desigualtats socials i la degradació de la natura i enfortir les economies sostenibles.
Canvis profunds en les institucions i els mecanismes de govern a nivell nacional i internacional per aprofundir en una democràcia real.
Quan a les prioritats, el document de debat ens proposa treballar especialment en la política fiscal per incrementar els ingressos, redistribuir més equitativament ingrés i riquesa als sectors més pobres de la societat, revisió del sistema d’assignació de preus als bens i serveis, per internalitzar els costos socials i ambientals i exigir participació ciutadana en la fixació dels impostos i en la rendició de comptes.
L’equitat i la justícia, ens diuen, no és tan sols una qüestió d’ètica política i democràtica, és una necessitat urgent per redreçar les desigualtats socials escandaloses a nivell mundial i per evitar que el col•lapse ambiental perpetuï la situació de crisi empobrint encara més als més desfavorits.
Els nostres dirigents, als quals en altre temps sentíem elogiar la fortalesa cívica i política de la nostra societat civil, avui només ens demanen conformitat per entomar les injustícies i, això si, una contribució solidària a la caritat mediàtica organitzada pels rics per mitigar els danys que provoca el manteniment dels seus privilegis.
Els principis i els valors que van propiciar el naixement de la democràcia a casa nostra, són més necessaris que mai per deixar d’internalitzar la impotència i teixir les complicitats necessàries per encarar el nostre futur, que no pot estar desvinculat del de tota la humanitat.

Viure simplement perquè altres puguin simplement viure

La fam al món i la pobresa que ja afecta el 20% dels catalans, tenen les mateixes causes. La bombolla immobiliària i la crisi financera han estat causades per la cobdícia dels especuladors i els que manipulen als governants, que els hi deixen les mans lliures, i per aquells beneficiats per un repartiment cada cop més injust dels guanys del creixement.

Sota el “mantra” neo-lliberal de la supremacia del mercat, ens han convençut que la prosperitat s'aconsegueix amb el consum de bens materials. Per estimular la compra, necessària o inútil, ens ofereixen el crèdit, que ha estat el gran negoci per als especuladors i és avui la nostra llosa; i ens inciten, amb la publicitat, a canviar constantment el que comprem per estar al nivell dels referents socials. Però la satisfacció de la compra és efímera i ens torna a deixar buits, delitosos de novetats.

L'èxit del consumisme com a motor perpetu del creixement és precisament el seu fracàs en aconseguir la satisfacció personal duradora. Per renovar la seva oferta de productes i no aturar el creixement constant que mou el capitalisme, tenim la innovació, tan se val que aquesta es dediqui a productes superflus, amb obsolescència programada, o que serveixi per incrementar la productivitat. El seu resultat serà el mateix, es produirà més, consumint cada cop més recursos naturals i energia i necessitant menys ma d'obra. Els treballadors sobrants engreixaran les llistes dels aturats.

Mentre al primer món creixen les víctimes del sistema que ha engendrat la opulència, en els països emergents, el creixement capitalista, que serveix per satisfer necessitats elementals d'una part de població que lentament va sortint de la pobresa, ja està implantant a gran velocitat el seu mecanisme pervers del consumisme en les creixents classes mitjanes.

El resultat ambiental de tot plegat és descoratjador. Els recursos naturals s'encareixen perquè disminueixen els estocs, i per la cobdícia sense límits dels especuladors. La contaminació creix sense aturador, fent desaparèixer els ecosistemes i les especies a un ritme esfereïdor, al mateix ritme que s'escalfa l'atmosfera sense que els dirigents mundials, que aquests dies s'han reunit a Durban, siguin capaços de renunciar als egoismes nacionals dels països que més han contribuït a la situació actual.

Cal trobar el camí de la “prosperitat sense creixement”. Aquest és el títol del llibre de Tim Jackson publicat per Icaria fa pocs dies. L’autor, Comissionat pel Desenvolupament Sostenible al Regne Unit, proposa un nou model d'economia ecològica per a la sostenibilitat que limiti la publicitat i els mecanismes perversos que ens retenen en la “gàbia de ferro del consumisme”. Una economia que produeixi bens necessaris, duradors i de baix consum de materials i d'energia, que afavoreixi l'equitat social, que reparteixi el temps de treball i que fixi límits ecològics a la producció.

Tim Jackson proposa que s'inverteixi en “economia verda”, eficiència energètica d'edificis, transport públic i altres bens públic com el manteniment dels ecosistemes i el foment del treball social de base comunitària: la cura de la dependència, alimentació sana, salut, educació comunitària, manteniment i reparació. Per a aquesta economia calen inversions públiques que s’han d’acompanyar de polítiques que afavoreixin la producció i el comerç local i els productes durables, sostenibles i justos.

Per disposar de recursos públics, cal una reforma fiscal socialment justa que gravi la contaminació i els més rics i que imposi taxes a les especulacions financeres. Per fer possible aquest nou model de desenvolupament, ens diu Jackson, això és imprescindible.

El llibre proporciona exemples de mesures governamentals exitoses, que en diversos llocs han anat en aquesta direcció i destaca el paper dels moviments socials, com les “ciutats per a la transició” que assagen ja avui un nova forma de viure sense ambicionar la opulència i preparant-nos per a un futur en el qual siguem capaços de viure amb una frugalitat justa, no amb la misèria imposada que els neo-lliberals propugnen.

El canvi de valors en els nostres comportaments socials és imprescindible. Per aquesta raó vull destacar la labor de les persones i entitats que s'esforcen en promoure la solidaritat, però no em puc estar de dir que desconfio dels que fan ostentació de la seva generositat, aportant les engrunes dels guanys acumulats amb negocis de productes de luxe, com una forma de prestigiar la seva bondat. Aquest comportament contradiu el passatge evangèlic en el qual Jesús critica la caritat dels rics i lloa l'ofrena de la vídua pobra (Lluc 21, 1-4).

Ens caldrà austeritat i solidaritat per viure, com deia Gandhi, amb simplicitat, per tal de que altres, la majoria, simplement puguin viure. Però no hi podrem arribar si ens oblidem de la justícia.

I si retallem despeses energètiques? Fem números.

Catalunya es troba molt lluny de la seva independència energètica, doncs un 48,1% de l’energia primària que consumim és petroli, un 23,2% gas natural i un 22,4% energia nuclear, tot importat. Necessitem combustibles fòssils per a tot però especialment per moure persones i mercaderies, ja que el repartiment del consum d’energia final va ser: 40% transports, 31% indústria, 14% domèstic, 11% serveis. L’autoabastiment  de Catalunya és inferior al 0,2%.

Aquesta dependència energètica la paguem molt cara doncs en els darrers 5 anys ha pujat a 41.225 Milions €, el que suposa el 38% del dèficit comercial de Catalunya amb l’estranger.

Per a Europa, on la dependència és molt inferior, el dèficit comercial acumulat del petroli de la zona euro va ser de 163,5 bilions d’€ l’abril de 2006, és a dir, 45,5 bilions superior a l’any anterior reflectint l’enorme cost que l’encariment del petroli significa per la factura energètica de la zona euro, i per tant per a la seva competitivitat.

Totes les previsions auguren un creixement dels preus del petroli molt significatiu en els propers anys, degut a l’increment de la demanda (sobre tot als països emergents) l’exhauriment de disponibilitats (amb costos creixents de l’extracció) i la concentració del mercat en les mans de les Companyies estatals que ja acumulen el 52% de la producció de petroli i el 72% de les reserves mundials de petroli i gas. Els recents descobriments de REPSOL a l’Argentina són una gota en el mar de l’or negre. Els que disposen de l’aixeta del petroli són també els que acumulen les divises i els beneficis i els que administraran el nostre deute. Es calcula que els beneficis de l’OPEP el 2030 serà de 2 bilions de $ anuals el 2030, o sigui el 1,3% del PIB mundial.

L’impacte d’aquest increment serà encara més fort que a les economies del nostre entorn (incloent-hi Espanya el nostre principal client) perquè Catalunya depèn més del petroli que altres economies, i per què la major part dels nostres socis comercials són també importadors de petroli. Això vol dir que una previsible desacceleració de l’activitat econòmica per un xoc de preus, afectarà tant a demanda interna com a les exportacions, de forma que  la pèrdua de competitivitat associada a majors costos de producció s’afegiria la caiguda de l’activitat econòmica que podria tenir efectes encara més negatius en la ocupació.

I quina és la recepta per prevenir aquesta situacio? Per a la Comissió Europea i els tres països que manen a Europa (Alemanya, França i El Regne Unit), la situació és insostenile i s’ha de revertir. Han posat en marxa plans ambiciosos als seus respectius països i han fet marcar el pas de la UE per aquest camí. La Comissió Europea ha llençat un conjunt d’iniciatives relacionades de les quals el pal de paller és la Comunicació de la comissió (COM 2011/112) que porta per títol Full de ruta per una economia hipocarbónica competitiva el 2050.

Es tracta de reduir consum de petroli que és també la forma de reduir emissions per mitigar l’escalfament atmosfèric i els efectes perjudicials del canvi climàtic. Fins ara hi havia acord per millorar un 20% l’eficiència enrgètica, però com que veuen que no anem per bon camí (i a Catalunya menys) ens proposen, l’objectiu de reduir les emissions de CO₂  fins al 80-90% de les emissions de l’any base 1990.  I com pensen fer-ho?.

És més barat prevenir que curar. Han estudiat que la factura de les importacions del petroli a la UE de 2009 a 2010 ha pujat en 70.000 Milions de $. Si no s’actua en conseqüència, el diferencial de preus podria ser el 2050 de 400.000 M€, el que representaria un 3% del PIB europeu actual. Han calculat que les inversions addicionals que calen per assolir aquest objectiu tan sols representen un 1,5% del PIB. Aquest full de ruta es desplega en un bon grapat de decisions de caràcter sectorial i afecten al sector energètic, als transports, a l’eficiència energètica de la ciutat i els edificis, a la indústria i a l’agricultura, conformat un nou model productiu nomenat economia verda: Les mesures es duran a terme amb previsió de més  mecanismes de control i sanció. Estan totalment decidits a marcar el pas i fer-nos anar al mateix ritme.

Invertir en estalvi és molt rendible però a casa nostra no ho saben. La qüestió és tan important que podem afirmar clarament que no hi haurà sortida de la crisi actual, si aquesta qüestió de l’eficiència energètica i l’economia verda no es converteix en un aspecte central de totes les polítiques econòmiques. A Catalunya, malgrat la gravetat del problema, interessen altres temes, com ho demostra el fet que pràcticament ningú en parla a la campanya. Uns i altres ens volen fer sortir de la crisi rebaixant sous i prestacions i reduint el deute a base de retallades socials. Estalviar en energia és la forma més eficient de reduir el deute públic, però no és aquest el camí que volen seguir ni els que manen i els que sembla que manaran. Ho demostra el fet que a les partides de les ajudes del nostre govern que prepara l’Institut Català de l’Energia per fomentar l’estalvi energètic, que es reduiran un 22%, només hi han deixat els diners que ens dóna l’estat.

I si apliquem les tisores a l’embolic de les administracions territorials?

En les darreres eleccions municipals hem escollit 9.964 persones valentes per representar-nos als ajuntaments i treballar per fer rutllar tots els serveis que la llei encomana als ajuntaments dels 947 municipis catalans. Hem d’estar ben satisfets de tenir tanta gent disposada a fer una feina molt ingrata en un clima de tant descrèdit de la classe política.

La seva feina és especialment feixuga perquè el marc de la organització administrativa i el repartiment de les competències dels diversos nivells de l’administració són un veritable desori. Una situació que els partits majoritaris no han volgut reformar en les darreres legislatures. El darrer intent va ser el fracassat Informe Roca de l’any 2000.

La gran majoria dels ajuntaments, el mitjans i petits són econòmicament ineficients (mes de 500 municipis tenen menys de 1000 habitants). Tots ells han de destinar bona part dels recursos a mantenir una estructura de funcionaris habilitats nacionals, tècnics municipals i administració per prestar uns serveis que serien molt més eficients organitzats en unes economies d’escala d’àmbits superiors al municipi. Tan és així que algunes competències com les urbanístiques no han estat realment assumides per un bon nombre d’ajuntaments.

En tots els municipis els ajuntaments han de prestar uns serveis mínims: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'aigua potable, clavegueres, accés als nuclis de població, pavimentació i conservació de les vies públiques i control d'aliments i begudes. (Art 67. de la llei municipal i de règim local de Catalunya de 1987 que es manté integrament en el RDL 2/2003).

Prestar els serveis que la població necessitem en aquestes condicions és pràcticament impossible per a la gran majoria d’ajuntaments i per tant, de regidors. Així doncs com intenten respondre a la confiança dels ciutadans que els han votat?. Pidolant. La feina més importants dels alcaldes, dels regidors i dels administratius municipals és pidolar de les administracions superiors per cobrir els objectius del seu programa electoral, i lògicament confien més en les institucions governades pels seus amics i companys d’equip polític. I les administracions superiors, també lògicament procuren escombrar cap a casa, tot i que, també lògicament, hi ha mecanismes que intenten garantir l’objectivitat en el repartiment, i per garantir aquesta formalitat es destinen moltes hores de molts funcionaris per complir tots els requisits formals que garanteixen la imparcialitat formal.

Aquest sistema, com veiem absolutament ineficient te un efecte pervers. I és que si els regidors o alcaldes tenen voluntat de permanència o de fer carrera política, han de ser submisos amb la superioritat del propi partit, perquè ja se sap, que qui es mou, no surt a la foto. Les eleccions amb llistes tancades ajuden a mantenir aquest estat de coses.

No obstant els nostres benvolguts regidors i regidores han trobat formules per superar aquests obstacles. Per tal de prestar alguns serveis sense tan malbaratament de recursos per ineficiència, han constituït consorcis, mancomunitats, comunitats i altres invents administratius per prestar els serveis de forma comú en economies d’escala supramunicipal que rendibilitzin una mica millor els diners destinats a la gestió de l’aigua, dels residus, del cobrament d’impostos, etc. No obstant cada un d'aquests organismes te la seva pròpia estructura, òrgans de govern, administració, dietes... que tampoc els converteixen en solucions òptimes quan a l’eficiència de gestió i d’administració.

És tanta la complicació en les relacions entre les administracions que han posat de moda una paraula que empara els utòpics desitjos d’eficàcia, transparència i participació en la gestió dels afers públics: la governança.

Doncs be, ara els nostres governants han decidit que la prioritat política absoluta és eixugar el deute, i per fer- ho no els tremola el pols amb les retallades que, no ho dubtem, afecten molt més als que han estat vivint de les engrunes de l’orgia especulativa dels darrers anys, sense atendre les altres opcions d'augmentar els ingressos amb impostos als que més tenen i als que més contaminen. A més ens culpabilitzen titllant-nos de malgastadors, perquè, diuen, hem utilitzat de forma abusiva els serveis, quan han estat ells els responsables d’aquest desgavell.

S'han de reformar les competències i els sistemes de finançament dels diversos nivells de l’administració, aplicant la lògica de les economies d’escala, i alliberant als municipis petits de càrregues tan feixugues com les competències urbanístiques, aplicant la “geometria variable” o les competències asimètriques per adaptar la dimensió de les competències de les administracions locals a les peculiaritats i possibilitats dels territoris, i fins i tot potser es podria fer respectant la capacitat de sentir-nos representats en el nivell municipal que desitgem. I posats a retallar, potser també es podria retallar el nombre de representants. A la comarca del Priorat, posem per cas, hi ha 16,8 electes (entre regidors i consellers comarcals) per cada 1.000 habitants.

Als que han permès aquest estat de coses també se’ls hauria de demanar responsabilitats, però als que tenen a la seva mà el resoldre-ho (i d’això no en podem donar la culpa a Madrid) els hi demanem que es posin a aturar aquesta sangonella, en comptes de dedicar-se a retallar despeses de salut i ensenyament.

Publicat a Naciodigital.cat el 14 d'octubre de 2011

Desprès d'aquest estiu, els mateixos problemes i tres velles respostes: Justícia, austeritat, solidaritat.

Aquest any, que no hem tingut gaires incendis, ens han tingut entretinguts tot l'estiu pendents dels capricis del "mercat" assistint al vergonyós espectacle de contemplar els nostres dirigents ballant al so de la música que continuen tocant els especuladors. Mentre tant,  hem vist esclatar els brots dramàtics dels problemes creats amb la crisi ambiental (que inclou la fam i les calamitats ambientals que pateixen molt més els desheretats, per exemple a l'est d'Africa), i que ha estat generada per la cobdícia dels privilegiats i alimentada per l'individualisme i el consumisme dels beneficiats al primer món. 

Quan es veu a venir que els efectes del canvi climàtic són irreversibles i que poden afectar els privilegis dels benestants, els poderosos especuladors, que no les tenen totes en els mercats financers, continuen enderiats en assegurar-se els monopolis a futur i estenen la seva cobdícia desplegant el control especulatiu sobre les matèries primeres, els aliments i les terres de cultiu. La injustícia radical que ha generat el problema, provoca més injustícia en el repartiment de les conseqüències i de les polítiques que es practiquen per mitigar-lo, que ara es manifesta d'una forma més evident en accentuar també l'empobriment dels desfavorits del primer món.

Fa dies que obro la meva mirada en intentar copsar els orígens de la crisi alimentària, la crisi ambiental i la crisi econòmica i comprovo que tenen la mateixa causa i semblants repercussions arreu del planeta. També fa dies que estudio quines són les polítiques que està impulsant i preparant la Unió Europea per lluitar contra el canvi climàtic, a través de les comunicacions de la Comissió al Parlament i al Consell que coincideixen plenament amb les passes donades pels tres països que marquen la pauta d’aquest full de ruta (Regne Unit, França i Alemanya) en una direcció que en diuen la transició cap a l'economia hipocarbònica. És la darrera esperança d'actualitzar el desenvolupament en format sostenible, que podria resultar creïble si en comptes de quedar-se en la revisió de les formes (l’eficiència energètica) apuntés a la qüestió de fons: el canvi de model del desenvolupament consumista que promet la felicitat amb l’acumulació de bens superflus.

Mentre tant, a casa nostra (no hi ha distincions entre més enllà i més ençà de l'Ebre), els nostres dirigents ni s'han llegit el full de ruta europeu (que exigeix molta despesa pública per fer possible la transició a l’economia verda) i continuen entestats en la reducció de les despeses de la solidaritat social, de la salut i de l'ensenyament, protegint les butxaques dels rics perquè quan estiguin prou confiats en la seguretat dels beneficis ens deixin anar algunes engrunes per reactivar la mateixa vella economia del consumisme ineficient.

El nostre benvolgut Ramon Folch¹, que amb una gran clarividència constata que les receptes que ens apliquen són més del mateix problema, confia que el canvi arribarà de la ma d’una “neoaristocràcia sostenibilista, hereva dels valors grecs, de la ideologia il·lustrada i de la meritocràcia burgesa” i crida la complicitat dels emprenedors del sostenibilisme postindustrial per canviar el rumb del nostre vaixell, orsant, a pesar dels vents contraris, en un mar de mediocritat.

Si no ens afegim amb prestesa a les polítiques d'estalvi energètic, pel que fa a la reducció del metabilisme energètic de la ciutat, la despesa en combustibles fòssils del transport, i la reducció dels inputs energètics de la nostra economia productiva en sectors clau com ara l'agricultura, els problemes estructurals que avui pateixen més els aturats i els condemnats al treball precari, de ben segur que s'agreujaran.

Jo, que no sóc volterià, a diferència de Ramon Folch, agraeixo la seva capacitat d'il·lustrar-nos, i sincerament li desitjo sort en la seva crida al complot sostenibilista, però per si de cas malauradament no tingués èxit, ens cal mentalització per entomar uns temps encara pitjors per als desnonats, i per als desheretats dels seus propis recursos, per a les víctimes de la ineficiència mundialitzada i per als condemnats a la misèria aquí a casa nostra. I és per això que crec que el signe dels temps que ens caldrà afrontar està marcat per aquestes tres velles paraules: justícia, austeritat, solidaritat, entomades per una nova multitud global i local, capaç de generar un nou ordre de les coses. 

Justícia per retornar el control dels recursos als pobles que els són espoliats, i que poden ser la garantia de la seva subsistència i la millor forma de fer front als greus impactes del canvi climàtic que ja tenen al damunt. Impactes que només podrem mitgar amb austeritat i més solidaritat. Justícia per exigir responsabilitats proporcionals als guanys immorals obtinguts pels especuladors i als perjudicis causats. Justícia per descavalcar del poder antidemocràtic els qui, des dels governs i des de les institucions financeres, provoquen i sostenen les crisis ambiental, alimentària i econòmica que accentua els seus efectes sobre els pobres. Justícia per reclamar que paguin més els que més tenen i els que més contaminen, en comptes de sacralitzar constitucionalment el desmantellament dels drets humans elementals pels quals han lluitat tantes generacions que ens han precedit. Justícia per reclamar els canvis imprescindibles en les pautes de consum per fer disminuir la petjada ecològica global del model de desenvolupament que provoca l'esgotament dels recursos, i justícia, austeritat i solidaritat per reclamar el repartiment més just de les penúries que s'acosten de forma inexorable.

Austeritat per anar construint un nova forma de concebre una vida on l'experiència de la felicitat estigui desacoblada del consum il·limitat. L’austeritat compartida és una de les divises del que en diuen decreixement², tal com podem veure en nombrosos escrits i també en experiències pràctiques que van creixent arreu, com les xarxes per la transició creades per “la comunitat per fer front al canvi climàtic, a l’esgotament dels combustibles fòssils i a la contracció econòmica”. Ignoro si aquests postulats seran la base teòrica d’una alternativa global, que, al meu entendre no hauria de prescindir de la política institucional encara que sigui legítim i necessari que es lluiti per la regeneració de la desacreditada praxi democràtica actual. En qualsevol cas, potser val més que ens preparem de grat per a un futur amb menys recursos, practicant l’austeritat, conscients que ja hem consumit amb escreix la nostra part del pastís, abans que ens toqui barallar-nos per la misèria imposada per la força de l’embut.

I solidaritat, que serà imprescindible per fer front a les conseqüències de la creixent injustícia amb els més desfavorits.

Viure en xarxa aquesta triple experiència dels valors de la solidaritat, l’austeritat i la justícia, és també la via per construir una nova governança local i global per fer possible l'únic futur viable: el del repartiment equitatiu dels recursos que la creació ha posat a disposició d'aquesta humanitat. Perquè seguim entestats en voler formar part d’una humanitat més humana.

1 La quimera de créixer, La magrana, maig 2011. Lectura que, per suposat, recomano fefaentment.

2 A les llibreries es poden trobar forces llibres que tracten el decreixement, a més dels signats per un dels seus principals mentors, Serge Latouche, jo recomano aquest redactat a tres per Denis Bayon, Fabrice Flipo, François Schneider: Decrecimiento, 10 preguntas para comprenderlo y debatirlo. El viejo topo. 2011.